Identitat, critics, i el destí d’un que aixeca la veu

Identitat és una cosa que tenim des del primer alè fins el últim, no? Crec que sí. Però sabem qui sóm al mateix moment que hi sóm o no? Sincerament, crec que no és així. Quan jo estava una noia, sempre tenia la idea de fer-me un rockstar, una metgessa molt maca que descubreix una cura per alguna malaltia super rara o al menys actriu o princessa. La veritat anava a ser molt diferent. No vaig fer-me rockstar, ni metgessa (com els meus pares em varen dissuadir), ni tampoc actriu. Però bé. Passa que em sembla amb uns 41 no vaig fer-me gran tampoc. Tinc la mateixa esperança com una noia de 14 anys. La mateixa tenacitat i la mateixa caparrudesa. Els que em coneixen personalment van a moure els caps i diuen, sí que ho ets.

Quan penses que algú o alguna cosa és mort, sempre tornarà per venjar-se. Així succeeix amb les coses i amb les persones. No he escrit res aquí des de fa que em sembla molt de temps. Realment només són tres setmanes però sí que pareix una bona estona.  Mitja d’eternitat.

Ja ho sé. Sóc inquièta.

No és que ja no estic interessat en escriure mai més. Més o menys, és un fet de la meva vida, cosa amb la qual he de viure. Hi ha moltes tasques, moltes coses que m’interessen. Necessito concentrar-me en altres coses ara mateix. I espero que en algun moment al llarg de tot, vaig a resoldre l'enigma que tota aquesta història ha portat amb si mateix. Realment em sento una mica buida per dins, sento que vaig anar bastant lluny, potser massa lluny. Sembla que he de descomprimir com un bussejador ho faria quan va a prendre l’aire. Jo estic en aquesta cambra de descompressió en aquest moment.

És com l’interregnum. I hi estic passant molt bé. Faig cosetes, aprenc una mica, conec més gent com jo, he pres un nou passatemps. Vaig començar l’scrabble en català, que és un fantàstic joc per al teu cervell quan vols aprendre un nou idioma d'una forma ràpida i divertida. A més, és una mica de vida social que és una bona cosa amb activitats solitàries com l'escriptura.

Passa que sóc una noia estrambotica. A més, sóc una mica impacient. Tan sols desitjo que podria impulsar les hores de vegades. Així que passarien més ràpidament. Però la veritat és ... Si vols aconseguir alguna cosa, has de ser pacient i ser capaç de suportar que has d'esperar una estona.

Quan vaig dir en aquest bloc que jo volia rebre feedback, només hi havia molt pocs que l’estaven escoltant i disposat a fer-me cas, la qual cosa és normal i gens sorprenent, suposo.

Però ara sembla que vaig canviar el xip. Em sembla una bona cosa que s’ha d'esperar.

Pel que fan els critics, és una altra història. A vegades, tens un bon dia, no penses en res dolent, i zas!, així et pren per sorpresa.

Cada vegada, quan rep un commentari que és una mica dolent, he d’esforçar-me no cometre el mateix error com abans. Sempre m’he identificat amb el que jo produeix com a escriptora. (Que fins un cert grau s’admet ho crec). Així tots els comentaris em donen molta confiança o em fan mal. La segona opció és una mica més dolent. Però crec que s’ha d’aceptar que si tu fas una cosa i aixeques la teva veu has d’estar preparat de a) ningú t’escolta, b) ningú et fa cas i c) la majoria reaciona en una manera indiferent al que has dit, o d) hi ha sempre gent que ténen un gust per ser més sádics que altres.

La setmana passada era un cas així. Era la segona vegada que una persona m’havia donat un comentari prou dolent... Que vaig fer? Sí. Vaig caure en el mateix parany com abans. Estava una noia de 14 any. Jo estava a punt de plorar. Però com? No, al moment vaig pensar, no pot ser. Fugir o lluitar.

Lluitar. Bé.

M’havia colpejat aquesta critica on més em feia mal. En realitat, ningú es preocupa per les persones que són tan bojos de posar el seu nu cor en una safata. Si tens alguna cosa a dir: Llavors, endavant, digues-la: en veu alta, amb veu ferma, no comenci a tartamudejar, no t'equivoques i no creguis que la gent et estalviés perquè estàs aquí de la primera temps.
No, no és així.
I això és una bona notícia.
Has de creure’m.
Bé, noi, això no és un pou dels desitjos. Aquesta és la vida real.

En el meu cas... Jo havia de desfogar-me. Sortir al carrer, fer una passejada moooollllt llarga i pensar una mica si volia més comentaris com aquest.

Fugir o lluitar.

Lluitar. Bé.

Crec que cada vegada quan tens un moment quan una altra persona sense coneixer-te et fa mal, és temps per a aprendre una cosa.

És un text, és un text. Tu no ets el text. Ets el creator d’això però la teva identitat inclou molt més que un text.

Potser que hi ha gent que poden aprendre aquest llicó molt més ràpidament que jo però al cap i a la fi, si sóm honestos cada artista/escriptor/pintor/actor fa el mateix error. Si fas una obra nou, vols rebre un comentari “que has fet bé”, “quina novetat”, “m’agrada” o “és excepcional”. Sóm individus prou sensibles a la manipulació com vaig llegir l’altre día en un bloc d’un amic. Per tant, una qüestió romandrà...

Per què volem rebre comentaris de gent que no ens conegui, dels quals hem de distanciar-nos, que ens fan mal... És això la idea d’art? És això la idea de llibertat d’expressió? La veritat és que a vegades pens en aquest temps que era una mica més sol·lipsistica, és a dir, no m’importava un rave que em deien la gent. Només vaig escriure per a mi i potser per una colla de bon amics i amigues.

Que ha passat? Perd un artista una parte de la seva integritat, de la seva identitat al moment quan vol fer una obra que es reconegui?

Vaig aprendre moltes coses en les ultimes setmanes.

No creguis que has de fer feliç cada persona que et llegeix. No ho creguis. És un cami perillós. Tu et pots perdre en el bosc de les intenciones bones que et porten lluny de la teva personalitat i lluny de la teva identitat.

Per a mi, això tradueix:

Hi ha gent en la pots confiar. Altres simplement que no.

A més a més, hi ha gent que volen donar-te consells com a millorar el teu estil. Si hi cobran fent-ho, la seva tendència ha de ser de buscar-ne més i més errors que possiblement no sigui una errada però el teu estil.

Bé, tot depen una mica. Però generalment es pot dir que la cosa en la qual pots confiar que qualsevol altra cosa és que al cap i a la fi has de fer-te feliç tu mateix i has de tenir una sensació de que estàs arribat a un punt on pots deixar el text i intentar de publicar-lo. Quan aquest moment m’arribarà, us l’ho diré, ja ho tenc claríssim.

Quan una persona et diu coses dolentes en referència al teu text, intenta de posar-te la distància i intenta de entendre “quin és el teu argument?”. Si ho pots veure, bé, si no, pot ser que aquesta persona només parla de la teva persona i no del teu text que no li agrada.

Lesson learnt. Class dismissed.

Lliçó entès. Classe terminada.

In his book Bagombo Snuff Box: Uncollected Short Fiction, Vonnegut listed eight rules for writing a short story:

1. Use the time of a total stranger in such a way that he or she will not feel the time was wasted.
2. Give the reader at least one character he or she can root for.
3. Every character should want something, even if it is only a glass of water.
4. Every sentence must do one of two things—reveal character or advance the action.
5. Start as close to the end as possible.
6. Be a Sadist. No matter how sweet and innocent your leading characters, make awful things happen to them—in order that the reader may see what they are made of.
7. Write to please just one person. If you open a window and make love to the world, so to speak, your story will get pneumonia.
8. Give your readers as much information as possible as soon as possible. To hell with suspense. Readers should have such complete understanding of what is going on, where and why, that they could finish the story themselves, should cockroaches eat the last few pages.