1
Hem travessat més nits que no les conegudes
grapejant els indrets que la fosca proposa,
afrontant les incògnites que es sobtaven als dits,
coneixent el relleu de quelcom que ignoràvem
amb els ulls impossibles d'unes mans encegades
per un dogma de pell.
2
Sovint fèiem el curs del dia en tot el cicle,
prenent cafè a les tantes, cansats i somrients,
rient qualsevol cosa. Només era el mirall,
El signar testimonis d'aquella greu gaubança
de viure'ns a diari, de viure y de pertànyer.
3
Recordo el teu somriure dolçament component-se
a l'altra part del vidre del finestral del tren
i un xiulit clausurant al teu gest de comiat.
Mentre et seguia,
amb aquesta actitud de qui no està conforme,
tractava inútilment d'impedir les distàncies,
aquesta llunyania que sempre argumentava
les hores de telèfon conservant de no-res,
les cartes que arribaven quan ja ens havíem vist,
al fet imperturbable de trobar-te a faltar.
4
Pentinava els teus ulls de saliva acurant-se,
regalimant, caient tendra, líquida i greu.
Ens pensàvem un bes tendrament el qu'empràvem
tot per saber-nos dòcils a un gest de dependència,
tot per saber-nos nostres
hi escrivíem el nom enllà on no s'esborrés,
hi vinclàvem cordills d'humides estratègies.
5
Coneixia el teu pit, l'olorava de lluny
A la fredor del llit, a la buidor constant
de somni i penitència tot sollant als llençols,
recuperava el tacte de cotó
que et cobria
amb el gest de violència que es força en solitud,
dormia despullat, més despullat que mai
amb la pell sublevada militant les absències.
6
No em costa recordar, no especialment,
tot era bell, tan bell i tan pretèrit
que no em costa discórrer per aquells episodis
de jugar-nos la vida, de perdre-la entre somnis,
a l'encant dels projectes...
a la dolçe mentida que triéssim.
 |
| Manel Mari als 23 anys |
