Special K de Placebo

Coming up beyond belief
On this coronary thief
More than just a leitmotif
More chaotic, no relief

I'll describe the way I feel
Weeping wounds that never heal
Can the savior be for real
Or are you just my seventh seal?

No hesitation, no delay
You come on just like special K
Just like I swallowed half my stash
I never ever want to crash

No hesitation, no delay
You come on just like special K
Now you're back with dope demand
I'm on sinkin' sand

Gravity, no escapin' gravity
Gravity, no escapin', not for free
I fall down, hit the ground
Make a heavy sound
Every time you seem to come around

I'll describe the way I feel
You're my new achilles heel
Can this savior be for real
Or are you just my seventh seal?

No hesitation, no delay
You come on just like special K
Just like I swallowed half my stash
I never ever want to crash

No hesitation, no delay
You come on just like special K
Now you're back with dope demand
I'm on sinkin' sand

Gravity, no escapin' gravity
Gravity, no escapin', not for free
I fall down, hit the ground
Make a heavy sound
Every time you seem to come around

No escapin' gravity
No escapin' gravity
No escapin' gravity
No escapin' gravity

Gravity
Gravity
Gravity
Gravity

Arribant a la superficie, més enllà de la creença
Sobre aquest lladre dels cors
Més que tan sols un motiu principal
Més caòtic, cap alleujament

Vaig a descriure com em sent
Ferides coents amb pus que mai no es curen
Pot existir el salvador de debò
O ets només mon segell setè?

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina
Tot just com si m'hagués empassat la meitat de les drogues
Mai, no mai vull estavellar-me

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina.
Ara has tornat amb més demand de droga
Estic en sorra movedissa

Gravetat, sense escapolir-se de la gravetat
Gravetat, cap fugida possible, ara bé no sense pagar-ne
Estic caient, tocant terra
Fent un so feixuc
Cada vegada sembla que ara estàs bé

Vaig a descriure com em sent
Ets el meu nou taló d'ahil·les

Pot existir el salvador de debò
O ets només mon segell setè?

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina
Tot just com si m'hagués empassat la meitat de les drogues
Mai, no mai vull estavellar-me

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina

Ara has tornat amb demanda de droga

Estic en sorra movedissa

Gravetat, cap fugida possible
Gravetat, cap fugida possible, almenys no sense pagar-ne
Estic caient, tocant terra
Faig un so feixuc
Cada vegada sembla que ara estàs bé

Pot existir aquest salvador de debò
O ets només mon segell setè?

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina
Tot just com si m'hagués empassat la meïtat de les drogues
Mai no mai vull estavellar-me

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina

Sense escapolir-se'n de la gravetat
Cap fugida de la gravetat
Cap fugida de la gravetat
Cap fugida de la gravetat
Gravetat

Gravetat
Gravetat
Gravetat

Llibres que llegeix: sexe, drogues i turmenta cerebral

D'acord. Aquesta entrada serà una mica diferent.

Llegeix de moment molts llibres diferents. Són molt diversos com veieu en un moment, però com que en aquest temps, només em trob amb molt poc temps per a llegir continuadament, llegeix algunes pàgines aquí, i algunes allà.

Sobre el sexe

1) Anglès per a pervertits de Venus O'Hara

2) Les 1001 fantasies més eròtiques i salvatges de la història de Roser Amills

3) Faré tot el que vulguis de Iolanda Batallé

4) M'ha posat a cent el teu consolador vermell de Marina Martori

Sobre el cervell o processos que tenen a veure amb el cervell

5) La busqueda del olvido de Richard Davenport-Hines (Historia global de las drogas, 1500 - 2000)

6) Tormenta cerebral de Daniel Siegel

Sobre la morfologia i la formació de mots del català

7) La formació de mots de Xavier Rull

Ficció general

8) Pecat de titelles d'Enric Ribes

9) Gràcies per la propina de Ferran Torrent

10) Escrits des de la presó (Recull d'escrits d'autors empresonats, PEN català)


Bé, és tot. Ja basta, no? ;)
Doncs, aquest cop no faré una ressenya de cada llibre perquè simplement no tinc l'espai per fer-ho i tampoc seria just perquè ja estic llegint aquelles llibres, és a dir, fins ara no he acabat cap d'aquells llibres. Però el que faré serà fer-vos un tast. Encuriosir-vos...

1) Anglès per a pervertits.
Venus O'Hara
És un llibre divertit i una mica pervertit. Sempre crec que el llenguatge de la sexualitat és un bon punt de partida per divertir-se aprenent (lingüísticament per descompte). Bé, per desgracia, realment es un llibre que focalitza en els mots i les expressions d'anglès (que ja coneixia...). Del català que esperava aprendre (d'aquest camp lèxic) no n'hi havia gaire per aprendre. Doncs, per a mi, com a guiri amb ambició d'aprendre les expressions més guarres, aquest llibre no m'ha funcionat. Per divertir-me en general, això sí.

2) 1001 fantasies més  eròtiques i salvatges de la història
Roser Amills
Aquest llibre és un recull de fantasies eròtiques de la hisòria... De bisexualitat, acustofília, fetitxisme, prostitució, tatuatges, triangles amorosos, cunnilingus i fel·lació etc. Ja en té de tot. Són divertits, de vegades realment molt curts, però serveixen per encendre la curiositat que algú pot tenir pensant en la vida i en el sexe d'artistes i altres personatges molt coneguts. Fins i tot un llibre per al lector amb un cert grau de voyeurisme.

3) Faré tot el que tu vulguis.
Iolanda Batallé
Un llibre de ficció que primer volia llistar sota ficció general, però realment és un llibre sobre el sexe i com el sexe ens propulsa com un motor per a fer-nos volar, a poder desenvolupar nosaltres mateixos i ser aquelles persones que som realment. A mi m'agrada molt aquest to que té la narradora, i també la història. És un llibre lleuger, però té força.

4) M'ha posat a cent el teu consolador vermell.
Marina Martori
Realment no sé si realment s'hauria de parlar d'aquest llibre com un llibre molt eròtic o molt liberal. Per a mi és més un llibre humorístic, que no està gens malament, però per cert, no és gens eròtic. És ple de slapstick, és un llibre que viu dels personatges embogits, situacions mega curioses etc. Com he dit, no està gens malament, però per a mi el títol m'havia posat una trampa.

5) La búsqueda del olvido.
Richard Davenport-Hines
Aquest llibre és una traducció de l'original "The Pursuit of Oblivion. A Global History of Narcotics" que va sortir l'any 2001. No he llegit molt en aquest llibre encara, però em sembla un llibre molt ben recercat i que té una riquesa d'informació sobre el tema de les drogues en la societat i pels segles...

6) Tormenta cerebral.
Daniel Siegel
Aquest llibre és realment una meravella. És un llibre pensat per a adolescents però igualment per als pares dels adolescents. Siegel és un neuropsiquiatra que intenta donar consells per entendre millor el cervell dels adolescents i la química dels neurotransmissors. Ja he llegit bastant en aquest llibre, i realment he de dir és una passada. La seva hipòtesi que hi ha adults que encara tenen les mateixes estructures cerebrals com adolescents m'ha fascinat i de debò crec que és molt encertat el que diu. Per a mi té raó amb molt més que diu, però que implica. Escriu en una manera molt entenedora, empàtica, i fascinant així que seguiré llegint més d'aquest autor perquè m'ha obert un nou camp de coneixement científic que em fascina.

7) Formació de mots.
Xavier Rull
Bé, això és més o menys una mica avorrit per a la majoria de gent. Per a mi, no ho és perquè la morfologia per a mi com a linguista és l'esquelet d'una llengua. Si puc entendre - segons quines regles - mots (o mots possibles) seran formats, puc entendre millor el funcionament d'una llengua i la seva estructura. A mi em fascina la manera com el català manté certs sufixos i també unes formacions que ja semblen una mica vetust

es, però igualment hi ha un munt per aprendre amb aquest llibre que em dóna la possibilitat d'aprendre amb un nivell més profund i saber quins neologismes seran permissibles i quins ad-hoc neologismes i quines formacions no seran permissibles. Per a mi, una trobada genial.

8) Pecat de titelles.
Enric Ribas
Ribas, nascut a Dalt Vila (Eivissa), l'any 1955, ens presenta amb una mescla d'història d'amor, d'intriga i història eròtica. "Pecat de titelles" és un trencaclosques, cosa m'agrada moltíssim. És un llibre que juga amb el concepte del destí, però on l'illa Eivissa té un paper. Un plaer de llegir-lo.

9) Gràcies per la proprina.
Ferran Torrent
Bé, sempre m'havia atret llegir una mica més d'en Ferran Torrent. Gràcies per la propina és un llibre que inclou molt informació autobiogràfica. No ho sé encara si això és cert, però m'agrada molt. Però m'havia atret que era presentat com a "història plena d'humor, tendresa i seducció"...

10) Ecrits des de la presó.
Carmè Arenas Noguera (PEN)
Ja vaig llegir aquest llibre fa mesos, però com és un recull d'escrits de vegades busc una nova entrada que m'agrada i llegeix i rellegeix capítols. És un recull molt ben fet. No només són escrits literaris, són autors al trull. A més, dóna informació sobre vida i la seva situació (per què eren empresonats).

Morfina de Mikhail Bulgàkov

Morfina de Mikhail Bulgàkov

Bulgàkov (Kíev, 1891-1940) era un escriptor rus encara que va néixer a l’estat que avui és

Ucraïna. Fill primogènit d’un teòleg i format en un gran interès per la literatura, va estudiar

medicina a la Universitat de Kíev, on es va graduar l’any 1916. Al cap de dos anys, Rússia va

viure la revolució d’octubre i va experimentar unes transformacions molt profundes, i també

uns canvis irrevocables i que tingueren un gran impacte, dels quals el sistema de la Rússia

d’avui encara duu empremtes.

La història Morfina és un tresor, una joia i un plaer de llegir, en més d’un sentit. El sentit més

evident és la cura amb què Bulgàkov descriu la situació desesperada d’un morfinòman, que

va molt més enllà de la destrucció corporal, ja que també presenta la destrucció moral i la

tortura, la baixa autoestima, la construcció d’un món paral·lel en què pot malviure fins que

passa una cosa que l’empeny més lluny encara.

El manuscrit consisteix en dos contes: el del narrador i el del seu amic morfinòman. El conte

té una estructura molt encertada: el narrador sol·licita i implora al seu amic de veure’l perquè

necessita la seva ajuda. El narrador busca una manera de veure’l i es troba amb el manuscrit

del diari del seu amic, enfonsat en l’addicció a la morfina. La brusquedat, la fragmentarietat

del diari (el fet que de vegades el manuscrit del morfinòman apareix destruït o amb pàgines

arrencades per vergonya, etc.) i la fugacitat semblen imprescindibles en la flama del foc que

crema l’esperit i el cos del morfinòman. L’autor i el protagonista de la història sí que tenen

molt a veure. Els dos són metges, els dos són morfinòmans, tenen la droga diguem-ne quasi 24

hores al seu abast, i els dos tenen 25 anys quan comença la seva addicció.


Personalment, m’ha sorprès la cura i el detall molt encertats en la descripció dels símptomes,

i la mirada escrutadora que el protagonista no estalvia gens ni mica al lector. És una mirada

al fons de l’addicció. Cal tenir en compte que el llibre fou escrit al voltant dels anys 20 del

segle passat, i hauria causat un escàndol, hauria sigut un llibre molt provocador i alhora molt

instructiu pel que fa als perills i el poder de l’addicció que té la morfina. Si aquest llibre fos

publicat avui per un autor o una autora desconeguda, segurament l’autor hauria d’explicar

on ha reproduït aquestes experiències dels baixos fons. I sí, és així, Bulgàkov de fet també era

morfinòman. Havent caigut ferit, havia pres morfina per combatre el dolor. Fou morfinòman

durant més o menys dos anys. Va patir recaigudes després d’intentar desenganxar-se'n i va

lluitar molt contra l’addicció. Bulgàkov es veia amenaçat perquè la morfina li robava tot el que

posseïa: la seva professió, l’amor, la salut i la llibertat de decidir. Però d’una manera o altra, va

pogut viure i escriure aquesta novel·la.

Per a mi, és una novel·la molt i molt encertada sobre l’addicció, sobre el conflicte general que

un addicte pateix, i també les etapes entre culpabilitat, addicció, patiment, tortura, depressió

i l’anhel de semblar normal i poder tenir una vida quotidiana. El fet que l’autor pateixi tant

escrivint fins al punt que ha d’arrencar pàgines per no haver d’explicar-se més, ens presenta el

costat més lúcid i més sensible. Altres moments en què el protagonista cau dins un abisme on

es veu devorat, acarnissat i martiritzat a si mateix, veiem la desesperació, la tortura. L’addicció,

com l’autor diu, és una mort lenta. Bulgàkov suplica al lector que sigui més comprensiu amb un

morfinòman.

Enganxar-se i l'addicció

Crec sóc un addicte amb talent, diguéssim un ionqui nascut. Veritat, us ho juro. De debò. Crec puc enganxar-me molt fàcilment a qualsevol cosa que m'agrada. Qualsevol moment, qualsevol lloc. Sóc així de dèbil. De vegades em pregunto per què però bàsicament sempre ha estat així si vull ser honesta.
Des de petita sempre he buscat el pas més enllà, potser la recerca del perill (si vols que emprés mots extremadament melodramàtics), potser una optimització del plaer (jo prefereixo aquell pensament), o posat ben trivialment potser una addicció a l'adrenalina i altres substàncies neurotransmissors, o sigui una simplificació o sigui abreviació del camí entre A i B.
Sempre anava buscant i trobant una cosa on puc enganxar-me, sense saber-ho i també sense voler-ho. M'ha passat, així com així.

Ha començat fa molts anys.
Quan era petita, uns amics de l'escola i jo mateixa teníem un joc que (molt sensiblement) el guardarem com a secret davant dels mestres i altres companys que no eren tan interessats en uns "kicks" i "thrills" com nosaltres. Érem molt d'undergound ja. Teníem uns 10 anys si no m'equivoc.
Era un joc, diguem-ne, un passeig entre consciència i subconsciència. El dèiem "joc de desmaiar-seas". Sempre hi havia un grup de tres, quatre jugadors. Un d'aquella colla era el que volia desmaiar-se i havia d'agenollar-se, tancar els ulls, i contar fins a 20 lentament i aixecar-se molt de pressa i posar-se dempeus molt ràpidament mentre un dels altres nois li planxava la tràquea (de la víctima) amb el puny fins que l'altre es desmaiés.

Després d'una mica de recerca, he trobat el "choking game" que s'assembla molt en aquest joc d'abans. És perillós.

Bé, hem jugat aquell joc. És cert. Eren dies salvatges. Hem jugat aquest joc molts cops i no ho sé quants neurones han mort gràcies a això. Boig, sí, adolescent, sí per cert. Doncs per què feiem aquest joc? Ni puta idea. Només em record que el guanyador sempre n'era qui tenia la sort de desmaiar-se més temps que uns pocs segons.Potser que voliem entrar en la foscor de l'insconscient. La veritat és, que ara, vist amb la distància dels anys, em pregunto si ha estat un error de jugar aquest joc. La veritat és crec sincerament que no ho sé. Era un joc d'iniciació, suposo.

Bé, més anys endavant, jocs canvien, escenes canvien, llocs canvien, només una cosa mai no canvia. I el que mai canvia és eternal. És l'única cosa en la pots refiar. I és la recerca per una altra, nova xicota, una addicció, més brutal, més collonuda, que et fa més despert, intel·ligent, més ràpid, més tranquil, més excitat, més solemne, més calent, més de tot, més de tot el que vols. Ja ho tens.

Bé, he d'admetre, si m'agrada una sensació o un estat alterat, tendeixo repetir aquell moment ad infinitum. Bé, si penso amb fredor he de concloure que sí... potser és veritat, sóc l'addicte nascuda.

Me'n puc recordar que quan tenia 20 anys vaig començar prendre speed. Era la droga dels anys noranta. Tot era relacionat amb la rapidesa de l'economia, la creixença dels mercats i l'expansió de tot. Tan bon punt tenia el speed circulant al meu sistema, em sentia insuperable. Una cosa com vestir-se amb un traje de superheroi. Els pitjors dies que tenia la misfortuna de passar eren els dies baixant de speed. És la veritat cruel. Ningú et pot salvar del que veus i sents en aquells moments transformadors. La baixada de speed és una de les coses més terribles que existeixen al món.

Dues setmanes després del meu primer fix, i uns quants més, topava amb una amiga vella, em deia "no acab de creure el que veig". M'acusava d'haver-me canviat en un tres i no res, tan ràpid com no se'l podria creure. Era cert. Era addictíssim de speed. I era fantàstic, bé, si ens restem el temps passat baixant de la droga. 

No era l’única droga que prenia i amb què experimentava, però era la droga amb què més ràpidament tenia un enganxo i una simbiosis total. No volia fer res més tret de buscar un altre fix. Era una cosa de provar-hi per una nit de festa, però una cosa ben diferent quan busques les darreres grumes d'una taula bruta i et passes el teu índex sobre la geniva per tenir almenys una mica de fix.

L'amiga era una amiga de veritat i em deia que d'ella no tindria res més d'això. Era mortificada. Com que no??? Era fatal. Necessitava més, cada dia una mica més d'això. La suplicava que m'en donés una mica.

Després de 14 dies. En només 14 dies la meva vida havia canviat d'un estat pur i normal en un estat ben alterat i drogat. No volia viure sense el speed. El món era tan ràpid i bell.

Gràcies a Déu els meus pares mai no varen adonar-se que tenia aquest problema.

Odiava aquella amiga per no procurar-me amb la droga perquè no tenia ganes de trencar l'hàbit que tenia, especialment perquè sabia que ella sí que continuava prendre unes coses que tampoc eren sanes, però avui crec que m'havia pillat i potser m'havia salvat. Després d'uns dies de desintoxicació (que bàsicament era psíquica més que res) i de tenir una certa distància, el món continuava ser el món d'abans. L'addicció s'havia revertit.

Tenia un caràcter molt obert. He pres quasi tots tipus de drogues. Haixix, marihuana, magic mushrooms, speed, tranquil·litzants, morfina, unes pastilles que havia pispat de la meva mare (els pares eren metges). L'única que mai no vaig prendre era l'heroïna, i mdma. I bàsicament el de l'heroïna era només una coincidència, no era res que em podria enorgullir. Les altres drogues, les deia totes sí, sí, i més que un cop. Tenia unes ganes d'experimentar, era perillós. De vegades crec que tenia una sort d'imbècils que mai em va passar alguna cosa dolenta. Ok, tenia un Horrortrip un cop amb LSD però realment sempre volia continuar amb aquest joc que ja coneixia. El joc de fer-se desmaiar a si mateix.

Bé, això era ben ximple. Ho admet. No era res intel·ligent. Era riscós, era juvenil i era possiblement el camí que havia de prendre.

Avui ho sé perfectament que no puc enganyar a ningú, volia experimentar, no eren uns amics falsos, era jo mateixa que tenia ganes de fotre's unes pastilles, uns porros i més.

El que m'ha ensenyat és que qualsevol organisme reacciona molt diferent de drogues de tots tipus. Hi ha gent que tenen un límit molt baix. També hi ha gent que reaccionen molt bé fins que comencen amb una certa substància que et caigui molt bé, i això realment és fatal, fatal per a tu, i si vols pitjor. Era speed era la meva bèstia negra, era un pols màgic i tràgic en el meu cas. El speed em donava tot el que buscava en una droga. Però drogues són com uns crèdits de bancs. Primer pots gaudir d'una estona amb el teu jugaroll nou, però després has de pagar, i en molts casos en pagaràs més que abans.

Molt més.

L'addicció és tan fàcil perquè sempre passa quan no estàs alert que passi però quan t'estàs passant molt bé.

Pot passar amb drogues, amb el teu xicot, amb un joc de pc, amb facebook, amb qualsevol cosa.



La gent que sempre em mira malament i em diu, carai, mai havia pensat que tu havies pogut prendre drogues. O mai havia pensat que podries admetre que hagués estat un addicte en la teva vida.
Sincerament trob aquelles frases ridicules perquè no hi ha classes, no hi ha regles, ni hi ha res més com a fil de conducte per a hommes i dones. Som dèbils.

Potser sóc encara massa ingènua, però seriosament... Per què és tan dolent?


Sí, soc una presa fàcil. M'enganxo ràpidament. M'havia passat. I què?
Però una cosa que és molt més important que prendre drogues, ser addicte, o fer-se enganxar. I això és realitzar (que tens un problema), reaccionar, reprogramar la teva ment i a tu mateix. 

Addicte a l'addicció: per què tothom som addictes. Sobre el govern de les neurones

Pots enganxar-te a qualsevol cosa.
A drogues.
A l'alcohol.
A fer esporte.
A mirar la tele.
A córrer.
A escriure.
A follar.

El moment que no podem control·lar el que fem, una aficció torna a ser una addicció. No som en control. Som addictes.
És un pas entre afició i addicció. Les fronteres no són gaire clares. O diguem-ne tot és una mica gris en lloc de ser blanc i negre. Si ens neguem la felicitat, hem de suprimir moltes coses, evitar-les, retallar la vida per fer-la lliure de les addiccions quotidianes.
Entre fer-nos feliços i fer les coses malbé. Només és un grau, potser un pas petitet.

Tot que ens fa feliç, té també la possibilitat d'enganxar-te, de fer-nos esclaus d'aquesta felicitat, esclaus de la pròxima vegada, de la pròxima pujada, del pròxim "kick", "fix", "xut". Potser cada dia un xic més.

Doncs, és el govern de les neurones. L'autor i periodista Stefan Klein té una percepció molt bona i descriu molt precisament el que passa:

L'addicció comença en les neurones i les  sinapses de disfrutar. Bàsicament, al cervell hi ha substàncies que es produeixen opioids que són similar a l'heroïna i l'opium. Aquelles substàncies sorgen en l'hipotàlem i estimulen el sistema de recompensa. Llavors tenim una sensació de benestar. Així que el cervell envia un senyal que els estímuls externs són desitjats o desitjables per al cos - sigui un bon àpat, sigui la presència d'uns éssers estimats o fins i tot el sexe .

Sentiments de felicitat són intoxicants, i les drogues actuen d'aquesta manera, gratificant-nos, perquè en tots dos casos en el cervell són uns opioides que estàn alliberats.  L'heroïna provoca  sentiments forts perquè el cervell confon la substància de la xeringa amb els opioides endògens; altres drogues addictives aconsegueixen el seu efecte a través del desviament que estimulen el cervell per distribuir els opioides i altres neurotransmissors, encara que no hi ha cap cosa agradable en l'ambient. Així drogues enganyen el sistema de la recompensa i del gaudi (cf. http://en.wikipedia.org/wiki/Nucleus_accumbens comentari de Chryssula Kokossulis). Produeixen, com el poeta Charles Baudelaire va expressar-ho, un paradís artificial .

Però certament no és vàlid que qualsevol bevedor de vi és un alcohòlic. Als beneficis de la droga - un racó del paradís - és a dir, els costos s'oposen: la ressaca imminent, por a la pèrdua de control i por a l'addicció  A contrari dels animals, els éssers humans som capaços d'evitar conscientment l'addicció pel bé del futur. És per això que la majoria de les persones poden controlar el seu consum de drogues i en els anys després d'un o dos gots solen taponar l'ampolla - com a mínim mentre la seva vida després no desemboca en un caos però segueix carrers tranquils.

L'article sencer de Stefan Klein de l'any 2008 publicat por "Der Stern": "Zielscheibe Gehirn - wie Sucht funktioniert"

http://www.stern.de/wissen/mensch/zielscheibe-gehirn-wie-sucht-funktioniert-608293.html

Doncs, per què faig aquesta entrada d'un tema que m'està fascinant des de fa temps?
Realment estic buscant respostes en referència a l'addicció.

L'addicció, efectes de drogues sobre els éssers humans, també la desintoxicació i la capacitat del cervell humà i els seus límits. Per a mi són temes gens avorrits i gens explorats fins al màxim.

Aquesta entrada (com a mínim és el pla que tinc) és la primera d'una sèrie que tinc al cap. Sobre llibres que vaig llegir fa poc, sobre relacions entre temes, sobre l'avaluació del poder de la voluntat de si mateix, la capacitat del cervell, la intel·ligència somàtica etc.



No sóc cap metgessa, no sóc cap periodista de ciència, no pretenc ser gens més que una persona interessada, però m'interessa aquest tema moltíssim i per tant faré una sèrie sobre això:

Una sèrie incloent els temes següents:
Addicció i enganxar-se
Desintoxicació i el perill de no poder escapar d'aquest cercle viciós
Choke de Chuck Palahniuk (un llibre sobre l'addicció)

Per què la majoria dels programes antidroga sempre han de fallar

Curar l'addicció i com ?

Post Traumatic Stress Disorder, memory and addiction

Por i addicció

TraumAddiction

L'estigma social de l'addicció

Criminalitat i addicció

Si t'interessa o si et fascina el tema també, em pots fer un comentari o suggerir altres aspectes.

Aldous Huxley i Les portes de percepció

Aldous Leonard Huxley (Godalming, Regne Unit, 26 de juliol de 1894 – Los Angeles, EUA, 22 de novembre de 1963) fou un escriptor britànic que va emigrar als Estats Units. Una de les seves obres de major renom fou i és Brave New World (Un món feliç).

Però igual escrivia novel·les, assajos, relats curts i també poesía. Huxley no era un carácter fàcil a captar. Tenia una relació al misticisme, a la parapsicología i també les drogues. Tanmateix, Huxley és un autor molt interessant i imprescindible si vols entendre els corrents de literatura del segle passat. Tot el tema de la distopia, d'un món perdut, neix en la literatura d'Aldous Huxley, igual en la d'uns altres de la mateixa generació.

El sentiment d'haver vist un abisme, un precipici, i l'angoixa de no-poder-entendre el món que s'havia desenvolupat des d'un món daurat és absolutament típic per aquesta època, el "Modernisme".

Com T.S. Eliot i W.H. Auden com a poetes, com Virgina Woolf, George Orwell, James Joyce i Aldous Huxley com a escriptors de prosa o com Noel Coward i William Somerset Maugham com a escritors de drama. El tema de modernisme esten temes universals:

- la paràlisis
- la recerca d'un "meta"-món
- escapisme
- traumatitzat per experiencia a la guerra
- recerca d'una parella que ens cura la ferida de la vida

L'any 1953 Huxley participà en un experiment sota monitoria de Humphry Osmond, on l'efecte de mescalina sobre la psiche (l'ànima) era el focus. En la correspondència entre els dos, sorgia el mot „psycodèlic“ per anomenar l'efecte de la substància. Els assajos „The Doors of Perception“ i „Heaven and Hell“ descriuen aquest efecte i l'experiment, el qual va repetir subjectar-se fins a la seva mort unes deu vegades. Un senyal d'aquest efecte (de la ingestió de drogues) també era la utòpia (que va ser la seva última novel·la) „Island“, la qual era un fort contrapunt contra la distopia „Brave New World“.

La banda "The Doors" van agafar el títol "The Doors of Perception" d'aquest mateix assaig sobre les drogues psicodèliques i van quedar-se amb "The Doors".

Esper que la gent no mai oblida Aldous Huxely perquè la seva obra és un "must read" quan es parla del modernisme. Per a mi, personalment, Huxley era un poeta/assagista/escriptor molt valent perquè s'atrevia anar una mica més lluny que alguns altres. És debatable si hauria d'haver fet les experiències de drogues tan extensos però almenys amb un fi científic i sota vigilància d'un metge.

Happy Birthday Aldous Huxley!