Entrades populars

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amor prohibit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amor prohibit. Mostrar tots els missatges

divendres, 13 de novembre del 2015

Blai Bonet - De ta persona en vull el meu plaer (tres sonets)

Desarmat davant teu del tot armat,
retut, captiu ni sense orgull no em trob.
Si per la pedra em fas passar, el teu cop
faria que de mi fos desfermat.

No té consol ser lliure. Llibertat,
vés-te'n enllà on no hi plou, que et vegi prop,
per mirar com t'asseques, mentre rob
vencills, fermalls, cordills d'home robat.

Home, al qual li han tret els calçons,
per fer-hi llenya a sobre, fer-hi llarg,
per a que senti la raó amb raons,

que no és lliure sinó amat amarg,
que sap de tu el que sap dels teus grillons,
i amb aquesta ciència te fa un arc.
                                                                             11-agost-1997 (p. 975)

---

Si puc endevinar just el que veig,
ma profecia és que estaré tot sol
mentre siguis la festa del teu vol
que s'emmiralla en el meu safareig.

L'aigua a l'estaca, el vol en el llebeig,
la set que l'aigua té és de pedra al sol,
és set quadrada, set rodona a un bol
que escriu en terra i a un cel te llegeix.

De ta persona en vull el meu plaer,
l'espiga en el meu temps de pa i voltor,
la rosa del teu dia al meu pitxer.

- Desastrat ferm ets, doncs, si el teu valor
en calç viva no tens pel meu voler.
- Desastre hi ha amb més cendra que l'amor?

                                                                           4-agost-1997 (p.972)


---

De mi n'estimes el meu esperit.
Jo, del teu cos, en som enamorat.
Quin dels dos éssers és més desamat,
jo pel teu pèl, tu pel meu infinit?

Si passar gust per tu és un escrit,
si el sublim n'és perquè no t'ha arribat,
si el teu coll no m'és coll de pou, pouat,
si tu no et rentes de tot quant he dit,

durà infinit pols ta netedat,
beuràs mentida en el teu ver tassó,
i un no sé què caurà d'on mai no ha estat.

Una mà renta l'altra, El bé felló
que som sense el teu coll, serà rentat,
si el subim té per tu gust de meló.

                                                                           9-octubre-1997



diumenge, 20 de setembre del 2015

Χρυσούλα - Chrysoula



Greek


Χρυσούλα

Βέρρα Τάσια


Μουσική/Στίχοι: /

Από: Skyllas
Στις: 18-04-2003
 (2.7/5.0, με 13 ψήφους)
D#
Στην στάνη σαν πας μ’ αυτό το γιορντάνι
Κουκλί μου πως με τυραννάς
Με σε παρακαλώ Χρυσούλα
Fm            Cm
Σήμερα να ξαναπάς
Bb
Και τώρα μακριά σου δε μπορώ να ζήσω
Μόνο μια χάρη σου ζητώ
Αγάπα με όπως σε αγαπάω
Fm                Cm
Γιατί για σένα θα σκοτωθώ
Πολλές βλαχοπούλες μου προξένευαν
Με προίκες και με πολλά λεφτά
Μα εγώ δεν αγαπάω τα πολλά τα πλούτη
Αγαπάω μια φτωχή καρδιά
Και τώρα μακριά σου δε μπορώ να ζήσω...
Έλα στην βρύση που ‘ναι στο ξωκλήσι
Έχω δυο λόγια να σου πω
Χρυσούλα μου εγώ σε αγαπάω
Και θέλω να σε παντρευτώ
Αμανές:
Χρυσούλα μου σε αγαπώ, σε αγαπώ
Και θέλω να, και θέλω να, σε παντρευτώ
Και τώρα μακριά σου δε μπορώ να ζήσω...


Catalan

Χρυσούλα

Βέρρα Τάσια


Μουσική/Στίχοι: /

Από: Skyllas
Στις: 18-04-2003
 (2.7/5.0, με 13 ψήφους)

En aquest corral t'estàs anant amb aquest collar 
Nina meva, quant me domines
Amb tu, et preg, Χρυσούλα

Avui tornes a anar-te'n

I tant lluny de tu no puc viure
Tan sols un favor que et deman
Ama'm tant com t'am

Perquè a causa de tu em suïcidaré
Molts matrimoniers em procuren
Amb dots i amb molts diners
Però jo no estim la riquesa abundant
Estim un cor pobre
I tant lluny de tu no puc viure...
Tan sols un favor que et deman
Ama'm tant com t'am

Perquè a causa de tu em suïcidaré

Ven cap a la font, aquest SÍ en l'església
Jo tinc dos mots per dir-te
Chrysoula meva, t'am
I vull casar-me amb tu
Αμανές:
Chrysoula meva, t'am, t'am
I vull, I vull que, vull casar-me amb tu
I tant lluny de tu no puc viure...


γιορντάνι - collar típic de les pastores, típic perquè consisteix de perles, monedes i té un aspecte molt propi





*_βλαχοπούλες - persones l'ofici dels quals és fer casar dues persones. 





























dimarts, 1 de setembre del 2015

La noia que venia del futur - la ciència-ficció a mitja cuixa - Trajecte final de Manuel de Pedrolo

L'història que comença amb una noia despullada - la ciència-ficció a mitja cuixa

Aquest recull de contes que Manuel de Pedrolo va escriure aproximadament pocs anys després de la mort de Franco, ens presenta amb un homenatge a la ciència-ficció. Per a mi és un recull que celebra la fantasia i atreu el lector als racons més llunyans del què seria possible un dia. És sobretot un recull que mostra la supervivència de la nostra espècie humana contra totes les adversitats, però també mostra terror, angúnies i distorsions d'aquesta realitat que estan incloses i que es deriva per les mateixes limitacions que té l'espècie humana. 

Set contes - pel què sembla - és un recull ben petitet i possiblement significa que en Pedrolo anava molt amb cura a l'hora de fer una tria dels contes, o - que seria possible igualment - que aquests contes formàven part d'un projecte més gran que anava a fer però no ha pogut finalitzar-lo i aquest recull n'eren l'inici.

Cada una dels contes és un món diferent, però hi ha temes relacionats amb la realitat d'un règim sever i esctricte (dictadura de Franco) que fan aquest text molt interessant a llegir com a document històric tal com a mostra creativa d'un autor amb una gran flexibilitat i una amplitud d'idees. Una d'aquestes idees és per exemple una oficina de registre on es col·lecciona totes les dates de totes les persones del món, que senzillament per raons de lògica no estaria possible, però que mostra la proximitat del mal, la malfiança contra l'estat que vol controlar els seus ciutadans i ningú sap ben bé cap a on allò pot arribar. Doncs, aquí surt el realista sinó el pessimista Pedrolo perquè hi ha alguns contes malgrat que comencen amb un principi molt lleuger, i molt atractiu, cap al final reben una nota molt pessimista i molt fosca o surrealista.

A mi personalment m'ha agradat "La noia que venia del futúr" que també figura en aquest recull i que volia destacar. "La noia" és una història molt interessant per la barreja d'una realitat que s'assembla molt al món en què vivim amb una segona realitat paral·lel que admet viatges en el temps. Els personatges principals són el Joni i la Deli.

En primer lloc, s'ha de destacar que és una història escrita en primera persona, la qual cosa crea un ambient molt íntim i també molt immediat. Joni, el narrador de primera persona, és un home de vint anys que rep una visita (in)voluntària d'una noia. Aquesta noia és la Deli, la noia que venia del futur. Deli és una persona molt significativa per una banda per la seva aparença al ben principi, que també hi ha una desaparició, una fuga.

i per acabar, el camí que pren al final en la seva presumida bogeria i que només figura en el que conta la seva mare. 

Un altre aspecte que caldria investigar en aquest conte és si (pel que fa a la noia, la Deli) es tracta d'una decepció total, i una desesperació o una malaltia mental palpable que es produeix pel viatge en el temps i els seus efectes secundaris. Si aquests fets viscuts li roben la capacitat d'entendre o si això és pura tragèdia en si. El que m'agradaria saber si Pedrolo lo escrivia amb l'intenció de crear una fi ambígua o si tenia clavada la dona com a víctima del viatge en el temps i que per la impossibilitat de tornar-hi per reunir-se amb en Joni però sense fill (que no ha sobreviscut aquest segon viatge) o si ho feia amb una altra intenció.
                                                                                    
El que més m'ha agradat amb aquesta història és el llenguatge i l'estructura de la història i també la naturalitat amb què un intrús, un foraster està presentat, perquè és allò el que significa la presença de la Deli si deixem a banda la clara nota sexual que també es presenta en aquesta història.

Una cosa que es veu i que es torna a veure amb en Pedrolo és que té una naturalitat envejosa amb què entrellaça el sexe amb el conte, i també totes les activitats que condueixen l'acció cap al sexe. No és res forçat, és una cosa que passa amb naturalitat i amb molta sensualitat. De Pedrolo - sense ser un autor massa inclinat a escriure eròticament - sap ben bé com a seduir el lector dins un món auctòcton, un món molt propi. I allò és una art que no molta gent domina.
                                                                                                                                                  Un petit pensament sobre els noms (telling names) dels personatges. Per a mi, Joni, possiblement podria ser un anagrama de "ni jo", o "jo ni voldria" o també podria derivar d'un individu de la Iònia. La Deli, és clar que té una connotació molt positiva com per exemple "delícia", allò que plau o delecta, o molt senzillament podria ser una noia de Grècia, de l'illa Delos. 

En lloc de recontar o interpretar aquest conte fantàstic, en el doble sentit, vull posar-hi l'inici que m'ha agradat moltíssim perquè mostra una plasticitat enorme i una nota física, i gairebé cinematogràfica, és el que destaca a tota l'obra de'n Pedrolo. A llegir-ho.


Una setmana enrera probablement hauria estat tot ben diferent, perquè s'hauria trobat amb la mare. Ara, però, ella s'havia mort i, des d'aleshores, vivia tot sol a la petita torre del carrer dels Nou Pins. Però això, perquè a casa no hi podia haver ningú, em va estranyar de veure llum a una de les finestres de dalt, on teniem els dormitoris. Sense acudir-se'm que podia haver entrat algun lladregot i que m'exposava a prendre mal, vaig abrir la porta i vaig fer una passa rebedor endins. Només una... de moment. 
Una noia d'allò més bonica, totalment despullada, baixava de l'estatge superior. En veure'm vacil·là, tan sorpresa com jo, i de seguida arrencà a correr escales avall i cap a l'interior del pis, vaig pensar que amb la intenció de fugir per la banda de darrera. 
Vaig poder aturar-la a la porta de la cuina, i, en subjectar-la, ella se'm girà amb un moviment aggressiu que no va prosperar quan vaig torçar-li un braç cap enrera per tal d'immobilitzar-la. 
-Deixa'm! - es queixà.
-No tan de pressa. Què hi feies, aquí?
Aquesta senzilla pregunta, tan inevitable, sembla desconcertar-la; si més no, se'm va quedar mirant com qui no sap què dir. Vaig insistir:
-Per on has entrat?
-Deixa'm! -repetí.
-No pas abans que t'expliquis una mica. No deus pas haver caigut del cel, oi?



 Va parpellegar dues o tres vegades seguides, es fregà un llavi contra l'altre amb una energia que els hi envermellí encara més, però no contestà.
-Suposo que t'adones -vaig recalcar -Què, pel cap baix, em deus una explicació...


-Sí, ja ho sé -i va fer una pausa-. Vius aquí, tu?
-És clar. Per què vas despullada?
Ara com si fins llavors no se n'adonés, car va envermellir una mica i, ingènuament, amb la mà que tenia lliure, intentà cobrir-se els pits. Parpellejà de nou.
-No sé què deu haver passat -mormolà com per ella mateixa.
Vaig alliberar-li el braç, atent als seus moviments, però ella es quedà al meu davant, sense moure's.
-Vina -vaig dir-li-.Et donaré alguna cosa...
Com que les faldilles i les bruses de la mare, que era més aviat grossa, li haurien anat grotescament balderes i els meus pantalons eren massa llargs, vaig decidir-me, a la fi, per un dels meus eslips blancs i una camisa. Ho aceptà sense cap comentari i, mig girada d'esquena, començà vestir-se. 
-No em faràs creure -vaig comentar- que has entrat així, nua. T'haurien detingut.
-Suposo que sí.
-Doncs?
És va cordar els botons de la camisa. 
-És que no hi he vingut, despullada.
-Bé... I què n'has fet de la roba?
-No ho sé... Duia pantalons, jersei i la roba interior, és clar.
-Per què t'ho has tret?
 -No m'ho he tret. Ho dec haver perdut.
-Perdut? -em vaig admirar-. On?
-Pel... -vacil·là, sense mirar-me-. Pel camí.
Gairebé vaig riure. 
-Et devien venir molt grans, aquestes peces! 
-No és això. És... 
I callà. 
-És què?
Es va humitejar un llavi contra l'altre i vaig observar que les seves mans, nervioses, recargolaven un faldò de la camisa que li queia sobre l'eslip.
-No sé com, m'he trobat aquí...
-Potser és que sóc ruc, però no ho acabo d'entendre. Si t'has trobat aquí, és perquè hi has vingut.
-Sí, és clar...
-No crec que hagis entrat a robar. Ningú no se'n va a robar, despullat. Què volies, doncs?
-No ho sé... És el carrer d'Eugeni Prenca, aquest?
-No; és el carrer dels Nou Pins. Per què?
-És estrany -va comentar per tota resposta.
-Acabaré per creure que t'has escapat d'un manicomi... Com te dius?
-Deli.
-I on vius?
-Al carrer d'Eugeni Prenca.
-Com jo sàpiga, aquest carrer no existeix. Mira...
Però ella em va interrompre:
-No em podria quedar...per ara?
-Vols dir a viure aquí?
-Sí. No voldrien, els teus pares?
-No en tinc.
-Vius sol, doncs?
-Sí. Però escolta, sóc jo qui pregunta! Encara no m'has dit per què has entrat, què volies...
-Res. No volia res, t'ho asseguro. 
Em vaig emprenyar. 
-Saps què et dic? Que et tornis a despullar i que fotis el camp. I dóna'm les gràcies que no et denunciï.
-Però si no sé on anar! -va fer, desolada.
-Te'n tornes allí d'on has vingut.
-No puc.
Se li devia haver escapat, perquè va posar una cara contrariada i em mirà de reüll. 
-Ja ho entenc. T'han tret d'algun lloc. O potser has hagut de tocar el dos. T'han sorprès potser en un llit on no havies d'estar? -em vaig donar un cop de palmell al front -. És clar, és això! T'has hagut escapar tal com anaves, despullada.
-No és veritat!
-Aviat ho sabrem. No devia ser gaire lluny si has entrat aquí.
Ella es va descordar furiosament la camisa.
-Si pensaves això, té, ja t'ho pots confitar!
I va tornar a despullar-se de pressa. Vaig arribar a temps d'interrompre l'operació quan ja tenia l'eslip a mitja cuixa. 
-Està bé, està bé! No és això, doncs! Però què hauries pensat, tu, al meu lloc?
Li vaig anar remuntant la peça fins que el ventre quedà de nou cobert i vaig obligar-la a posar-se altre cop la camisa.
-Perquè ho sàpigues -va dir desafiadorament-, sóc verge!
-D'acord, no t'enfadis... 
Però tot d'una em vaig enfadar a mi mateix:
-Mira què és gran! Et trobo aquí sense un fil de roba, et negues a donar-me explicacions i encara m'excuso!
La cara li va canviar d'expressió, i somrigué:
-Ets simpàtic. 
-Sóc simpàtic...


Enrabiat, vaig travessar l'habitació on l'havia duta per vestir-se i vaig donar un cop de porta, inconscientment potser confiava que allò resoldria el problema.
Però no el va resoldre. Quan a cap d'una hora, més serè, després d'haver-me dutxat i afeitat, vaig baixar al pis, ella era a la cuina, on tenia alguna cosa al foc.
-Què fas? -vaig preguntar-li. 
-El sopar. 

dijous, 7 de maig del 2015

El plaer amagat de n'Antoni Ribas



Aquest llibre, l'havia agafat en una botiga de segona mà i la veritat és que desconeixia l'autor n'Antoni Ribas totalment. Ni sabia que és, perdona, era un gran cineasta de la generació postguerra ni tampoc que El plaer amagat és més que un llibre qualsevol. Per a mi era un plaer llegir-lo, era una mica classe d'història catalana, i en absolut em feia entendre un munt de coses sobre la societat catalana, sobretot la postguerra.







El plaer amagat es va editar l'any 1996 i era la seva segona novel·la quan Ribas ja tenia 61 anys. La primera novel·la que va escriure va ser editada l'any anterior, 1995, i s'anomena Els pecats del balneari. Antoni Ribas era conegut sobretot per la seva trajectòria com a cineasta. Entre altres pel·lícules, ha dirigit Las salvajes en Puente San Gil, Amor y Medias, La otra imagen, La ciutat cremada, Victòria, El primer torero porno, Stress de primavera, Una hora en blanc, Dalí, i Terra de canons.






Per a mi, aquest llibre petit m'ha donat més que un llibre documental d'història. És rar però això passa.

Doncs, de què es tracta el llibre? És una petita història sobre l'Enric, un perdedor de la generació postguerra que passa la seva vida jove malvivint a Barcelona, en els barris més foscos. Hi ha un munt de prostitució, d'exemples de malviure la vida, de criminals de poca volada, d'arbitrarietat de batudes policíaques, una època a la presó, i també amors perillosos, amors destructius, amors amagats, i amors que et desfan. Arran del protagonista, l'Enric, naturalment, qui amb vint-i-u anys ja és pròfug de la mili, qui fa una mica de prostitució de tant en tant, s'enamora i es desenamora i bàsicament veiem les seves aventures als barris baixos. S'ha de buscar la vida passant d'una feina a l'altra. Enviat a la presó per ser vagabund, després enviat a la Model, n'Enric està passant una època bastant fosca de la seva vida.

És una novel·la molt àgil, de vegades molt dura i quasi brutalment sencera pel que fa a les situacions i la gent. No hi ha cap filtre. No es veu tot en sèpia i en tonalitats suavitzades, però em sembla amb alta resolució. No. La vida en la postguerra als barris baixos era fosquíssima, especialment si no tenies feina, si no tenies un duro, si no tenies cap lloc on viure. Però el que més m'ha agradat del llibre és que no pretén sent res més del que és. Per a mi és una novel·la negra amb un toc de l'amor fosc i també un retrat d'un jove que es troba i es perd entre dues dones.

Ara que ho sé que l'autor és cineasta, em pareix que moltes vegades es nota. Els capítols poden ser llegits com a escenes bastant cinematogràfiques. I no és cap inconvenient.
Aquesta petita novel·la m'ha agradat tant que ara em buscaré altres llibres o pel·lícules de l'autor.

Aquí teniu el capítol tretze del llibre que m'ha agradat bastant per exemplificar el tipus d'immediatesa amb la qual escriu Ribas. (Cap spoiler)




Vuitè dia de calabós. Finalment, criden l'Enric a declarar. D'entrada, els policies que el condueixen als pisos de dalt l'esbronquen perquè va despentinat i amb els botons de la camisa descordats. L'Enric s'allisa amb els dits els cabells i es corda la camisa.
Quan és al segon pis, el fiquen a una petita habitació i el deixen allà un parell d'hores, dret, ja que no hi ha res per seure. Li han dit, insultant-lo, que no se li acudeixi seure a terra.
Per a l'interrogatori entren a la cambra tres policies de paisà. Els tres vénen amb cadires, per seure ells. De seguida comença la pallissa. La filosofia de la pallissa es basa en un vell proverb àrab: "Pega a la teva dona, que ella sabrà per què la pegues; alguna cosa mal feta deu haver fet." L'acusen de delictes dels quals l'Enric ni té notícia. L'esbronquen perquè anava indocumentat i no tenia cèdula personal d'identificació. Ells els ha donat un nom fals i s'ho han empassat. Per tant, no saben que és un pròfug. Però és un vagabund, un miserable, i això és imperdonable. De l'única cosa que els policies tenen cura és que la pallissa no li deixi emprentes visibles. La sang no els importa, sempre que no quedin ferides obertes en llocs externs.
Al cap d'una hora, hi ha un relleu de botxins. Els primers estan cansats i és convenient substituir-los per d'altres que no ho estiguin.
Mitja hora més i s'acaba tot. L'Enric no ha cantat, perquè no té res per cantar, i els policies queden aparentment satisfets, encara que no reconeixen el seu error. No hi ha cap error: el seu és un joc d'aproximació. No necessàriament havia de ser un delinqüent el destinatari de la seva sàdica violència.
Molt mal parat, caminant a batzegades, l'Enric és conduït altre cop al soterrani. Allí, el boxejador sonat es fa càrrec d'ell. Li dóna tota mena de consells per anar superant les seqüeles de la batussa. Ell en té prou, d'experiència, com a boxejador i com a víctima habitual de la llei de ganduls i malfactors.
Aquella nit, l'Enric no pot dormir ni un minut. Li fa mal tot el cos; segurament té alguna costella trencada. El boxejador li diu que pot estar content, ja que la seva havia estat una tortura neta, a base de puntades de peu i de cops de puny, però res d'aparells sofisticats, ni bestieses com apagar cigarettes sobre el seu cos o aixecar-li les ungles dels peus. Però això no és consol per a l'Enric. No obstant això, agraeix en el fons de la seva ànima que algú es preocupi per ell. Es mor de por en pensar que es pugui repetirla barbàrie. Però en Fred el tranquil·litza una mica, dient-li que en el seu cas, com que és innocent, no creu que hi tornin. Tot té un límit. Ell ha rebut una sola pallissa cada vegada que l'han detingut, però espera deslliurar-se'n aquesta darrera, que l'han agafat perquè ve en Franco a Barcelona, i per res més.
Desè dia. Les entrades i sortides de detinguts a la cel·la han estat constants. Avui s'han endut el boxejador, i l'Enric se sent molt desprotegit. En Fred ha estat un puntal en la seva moral de resistència a les aggressions de tot tipus que ha estat patint. Ara que no hi és, li ha reaparegut la por claustrofòbica. Amb menys intensitat que als primers dies, però amb suficient per tornar-se a angoixar.
Onzè dia. Entren un parell d'obrers, presos polítics amb una moral de ferro. Els apallissen cada tres hores de forma brutal, amb garfis i descàrregues elècriques, però ells, transformats en autèntiques pelleringues humanes, encara proven de contagiar de moral els altres. Als policies de gris vigilants els diuen que el règim caurà i que, si es comporten, no els passarà res amb el canvi. El seu optimisme envers el futur no pot ser major. A l'Enric, l'ajuden, com el boxejador, però d'una forma diferent.
Catorzè dia. Novament criden l'Enric, i novament l'esbronquen pel seu aspecte físic. Com pot, s'arregla una mica, però les taques de sang seca i la roba estripada no es poden recompondre de cap manera. L'Enric està mort de por. Pensa que tornarà a ser interrogat i maltractat, però de seguida veu que no. En un furgó el porten, juntament amb d'altres, a la presó Model. 

dimecres, 10 de desembre del 2014

Maria de Blondie







She moves like she don't care
Smooth as silk, cool as air
Ooh it makes you wanna cry
She doesn't know your name
And your heart beats like a subway train
Ooh it makes you wanna die

Ooh, don't you wanna take her?
Ooh, wanna make her all your own?

Maria, you've gotta see her
Go insane and out of your mind
Regina, Ave Maria
A million and one candle lights

I've seen this thing before
In my best friend and the boy next door
Fool for love and fool on fire

Won't come in from the rain
She's oceans running down the drain
Blue as ice and desire

Don't you wanna make her?
Ooh, don't you wanna take her home?

Maria, you've gotta see her
Go insane and out of your mind
Regina, Ave Maria
A million and one candle lights

Ooh, don't you wanna break her?
Ooh, don't you wanna take her home?

She walks like she don't care
Walkin' on imported air
Ooh, it makes you wanna die

Maria, you've gotta see her
Go insane and out of your mind
Regina, Ave Maria
A million and one candle lights

Maria, you've gotta see her
Go insane and out of your mind
Regina, Ave Maria
A million and one candle lights











Es mou com si no li importa res
Llís com seda, fresc com l'aer
Ooh et fa voler cridar
Ella no coneix el teu your nom
I el teu cor batega com un tren de subway
Ooh et fa voler morir


Ooh, no voldries prendre-la?
Ooh, no voldries fer-la tot la teva?

Maria, has de veure-la
Fer-te perdre el cap i fer-te guillar
Regina, Ave Maria
Una mil·lió i una veles enceses

Vaig veure una historia així fa temps
Amb la meva millor amiga i el noi veí
Ximplet per l'amor i ximplet encès

No entrarà des de la pluja
Ella és l'oceà escapolint-se pel desguàs
Blau com gel i desig

Ooh, no voldries fer-la?
Ooh, no voldries fer-la passar la nit?

Maria, has de veure-la
Fer-te perdre el cap i fer-te guillar
Regina, Ave Maria
Una mil·lió i una veles enceses

Ooh, no voldries trencar-la?
Ooh, no voldries fer-la passar la nit?

Passeja com si no li importa res
Anant sobre l'air importat
Ooh, et fa voler morir

Maria, has de veure-la
Fer-te perdre el cap i fer-te guillar
Regina, Ave Maria
Una mil·lió i una veles enceses

Maria, you've gotta see her
Fés-te perdre el cap i fés-te guillar
Regina, Ave Maria
Una mil·lió i una veles enceses