Això és justament una bloc entrada de pressa. Acabo de veure una entrada vídeo bloc molt interessant a The Outlier Collective Blog, amb el tema controvertit de feminisme.
i em va fer pensar per què no m'agraden el terme feminisme i per què em crida l'atenció com a cosa desequilibrada, anacrònica o també com a estranya perquè no m'agrada la paraula però per l'altra banda, que sí que penso que aquest moviment per si mateix sí que és necessari com que n'hi ha coses, moltes coses que són quasi normal dins la nostra societat que no són - estrictament parlant -amigable a les dones, sinó misògins. I això val per moltes àrees de la nostra vida:
- Salaris més petits per al mateix tipus de treball per a la dona (en referència a un home)
- No donant el mateix tipus d'educació emocional / físic / científic / moral als nens i a les nenes
- El "sostre de vidre" (el que significa que les dones no solen ser promogudes com els homes, o fins i tot són ignorats en lloc de ser promogudes pel simple fet perquè són dones)
- La forma estereotípica en què als boixos, se'ls diu a "endurir" i a les boixes al mateix temps se les diu a no ser "poc femenina" o se les anima a deixar a banda els seus propis interessos i ser més solidària amb els altres (símptoma Cinderella)
- La desvaloració de tot el que és vagament "massa" femení i per tant no prou viril: en termes de llenguatge que expressa aquest menyspreu: marieta, covard, nyicris, sinó també en termes de ser etiquetats com a "sense valor". Ergo, la mera representació d'uns somnis injectats amb testosterona i alimentats pels masclistes que no estan aconseguits a la forma total i per tant masclista són escorria, denegable, per tant, no s'han de considerar, per tant, són en conseqüència ignorats, objectes de burla, o han de ser eliminats, ja que són vist com a l'enemic, bé, almenys per a alguns totxos.
- Curiosament: l'exemple invers hauria d'estar funcionant a l'inrevés, hauria de demostrar tot el contrari, però ha! equivocat un altre cop, perquè en realitat, no arribem al punt de partida aquí: la dona masculina (sic) tampoc es veu d'una bona manera tampoc. Ella no arriba a ser dona, ella és més una espècie deformada de la dona i per tant devaluada, castigada amb menyspreu.
- Hi ha tantes coses que vénen a la ment que és difícil explicar a totes. El punt neuràlgic és, però, tan aviat com es parla amb algú sobre aquests fets, et diuen "Ja, però, tu ets una feminista". No, de fet, no ho sóc. Sempre he dit que no a aquesta pregunta, simplement perquè no m'agrada el terme i les associacions que van amb aquest terme. No obstant això, tinc la forta sensació que n'hi ha encara molt a desitjar en termes del que és possible en una societat masculina.
Això pot ser una sorpresa per a alguns lectors, però la majoria de les dones no estan disposades a renunciar a la seva carrera quan tenen fills, i ells no volen seguir construint la seva carrera, i que fins i tot podria tenir més somnis per complir. Però la veritat és feminista i el feminisme per al segle 21 sembla un anacronisme per si mateix. I tenim tendència a pensar en les dones que es neguen a fer servir sostenidors, que no s'afaiten les aixelles, l'ús de roba folgada, menjant cuina macrobiòtica, no fer servir llapis de llavis, i que de fet podrien arribar a ser lesbianes (hahaha, que bé, no???), el que sigui. Però per què és així? A causa de que novament fem la mateixa cosa, que en Kozo va esmentar en el seu missatge de vídeo: jutgem les dones per la seva aparença i no arribem a jutjar-les per les coses que saben, o per les coses que diuen. És la maleïda veritat. Si us plau, mireu el vídeo, val molt la pena veure'l.
Cal què obrirem els nostres cors i també les nostres mentes per ser conscients, per arribar en aquest punt on realitzarem què la única possibilitat de tenir una societat de egalitarianisme en el sentit que dones i homes son tractats amb la mateixa manera és tan bon punt que la gent comença percebre que la dona és més que la seva aparença física i un home és més que un tipus dur que mai es deixa de vessar una llàgrima. Hem de veure les coses i les persones amb ulls més adults, més evolucionats.
Doncs, anem a reajustar una mica. Anem a anivellar el camp de joc una miqueta. Anem a obrir-nos fent un petit canvi.
Així que tots puguem arribar al punt on comencem la curació a nosaltres mateixos: els que van créixer amb el "aigua" tòxic al voltant d'ells, els que han estat víctimes. Però tots podem començar a curar, fins i tot els que no són víctimes, ja que encara podrien advocar per promoure una nova forma de pensar.
No obstant això, ja que no seria jo si no ficaria almenys una cosa que és una mica controvertida ... anem a veure un altre vídeo i escoltar aquesta cançó.
Com he dit abans, la broma encara és sobre nosaltres. ;)
Potser necessitem una dona tipus Tim Minchin qui faria un text d'una cançó igualment desconcertant, subversiva i divertida així què es burlen dels homes que tenen la seva espècie de períodes mascles i es riuen de la ximpleria de pensar un gènere que fos superior a un altre. Escolta, i una cosa, el sexe i el gènere no és el mateix.
Gaudeix d'una relació feliç i bona amb un home o una dona, alhora als dos de fet, sigui qui sigui, i sigui on sigui!
Recordau:
Tenim por de fer-nos vulnerable per la qual cosa pretenem ser algú altre però no nosaltres. En la majoria dels casos, això és cert. I hi ha pocs valents per aquí qui arriben a poder treure la màscara i poden ser ells mateixos.
Per tant, estic amb en Kozo i jo estic amb en Tim en aquest cas: en Kozo va dir: Començau obrint la teva ment i obrint el teu cor i a veure què passa. O com va dir en Tim: Estem refotuts micos en les sabates! Per tant, refotudament, relaxau!
