Meleager de Gadara - un poema sobre Amor

Ajut! S'ha anat. Aquell noi desenfrenat, Amor, s'ha escapolit!

Ara mateix, a trenc d'alba, fugia del seu jaç i queda desaparegut.

Descripció? Dolçament plorós, xerra tostemps, veloç, irreverent,

Picardiósament rient, ales a l'esquena, i porta un buirac.

El seu llinatge? No ho sé, com que el pare i la mare,

Sigui quin sigui, al terra o al cel, neguen a confessar.

Tothom l'odia, veus. Cuida't, cuida't,

O justament ara tramarà paranys nous pel teu cor.

Però xssss —mira aquí, gira't lentament. Tu no m'enganyes, noi,

Tirant l'arc tan suaument mentre t'estàs amagant dins els ulls de'n Zenophile.

 (AP V.177) 1.

Traducció de l'anglès Chryssula Kokossulis

 

• 
• Help! He is gone. That wild boy, Love, has escaped!
• Just now, as day was breaking, he flew from his bed and was gone.
•             Description? Sweetly tearful, talks forever, swift, irreverent,
•             Slyly laughing, wings on his back, and carries a quiver.
•             His last name? I don’t know, for his father and mother,
•             Whoever they are, in earth or heaven, won’t admit it.
•             Everyone hates him, you see. Take care, take care,
•             Or even now he’ll be weaving new snares for your heart.
•             But hush—look there, turn slowly. You don’t deceive me, boy,
•             Drawing your bow so softly where you hide in Zenophile’s eyes.
• 
  
•                                       (AP V.177)
• Traducció del grec ThomasMcEvilley
• 
  
• 

Llibres: Nikos Kavadias "Li" i Eduardo Mendicutti "El beso del cosaco"

Radiotelegrafista de marina, Nikos Kavadias (1910 - 1974) passà embarcat la major part de la seva vida: des del 1929, a dinou anys fins al 1974. Mai no va tenir casa pròpia; sempre com una urgència: tornar a embarcar. Els llargs mesos al mar, les guàrdies esgotadores, el fet de crepitar enervant dels auriculars a la cabina del ràdio. De tant en tant, un port: les dones i el món bigarrat on s'aplega gent de tota procedència, interminable galeria de vides.



Són contes d'un segle passat. Contes senzills, sincers, tristos i melangiosos. La vida dura al vaixell és el fil conductor i també l'enyor i la vida sense gaire disturbis emocionals. O això sembla.
Però la veritat és que tant esquerp i tant aspre que sigui el llenguatge que pretén l'existència d'un mariner sense emocions i amb un focus per l'essencial, això és només la capa protectora d'un home lluent amb bonhomia, tendresa i emocions molt fortes.



El conte Li es centra sobre una noia xinesa amb el mateix nom "Li" que en el català crea una confusió amb el pronom feble, naturalment. Li que és ajudant a bord del vaixell i que només té 9 o 10 anys, mai ho sabem exactament. Li realment és la criatura del capità que fa el narrador (quasi igualment) alhora la mainadera d'aquesta criatura. Li només és una nena però igualment porta una autenticitat i una força imbatible que la fa un carácter inoblidable.

Del conte "Li", en varen fer la pel·lícula amb el títol "Between the Devil and the deep blue sea" (1995).


Contes salats i perfumats amb el gust de l'aire salat i l'aventura d'una vida bastant dura i senzilla al mar i presentats amb un xic de melancolia.


Kavadias també era poeta i va escriure sobre la historia que havia viscut: Sobre la Franco dictadura, la mort de Garcia Lorca, sobre la destrucció cruel pels nazis de Distomo, un poble grec. Kavadias era un poeta polític i molt humà.









Eduardo Mendicutti (*1948, a prop de Cádiz) és un bitxo raro. És periodista i escriptor. Escriu contes i novel·les gais, però s'ha convertit en un escriptor prolífic del conte gai, i a més del conte gai eròtic. Les seves novel·les tenen una riquesa, sensibilitat, profunditat i una honestedat que fa molt difícil no sucumbir a aquesta manera d'escriure.

Per a mi, com a dona heterosexual, és una cosa que em pareix molt curiós. És la mirada prohibida, és la mirada que potser fomenta un tipus de turisme literàri o més ben dit, un voyeurisme literàri, però al final crec que un escriptor no escriu per als gais o per als heteros, però escriu per a tothom que és humà i que llegeix contes que tracten amb persones siguin gais o siguin heteros.



Vaig fullejar un munt dels seus llibres la semana passada: El beso del cosaco. Ganes de hablar. Yo no tengo la culpa de haber nacido tan sexy. Otra vida para vivirla contigo. El ángel descuidado. Tiempos mejores. i un parell més que no em record ara.











La veritat és Senyor Mendicutti sap bé fer uns títols magistrals. Igual que sap construir uns personatges molt i molt interessants.



No vull fer cap ressenya en detall i no vull recomanar cap llibre d'ell perquè crec s'ha de llegir Mendicutti. El que t'atreu més será el llibre que has de llegir.

Konstantinos Kavafis - L'espatlla embenada (Ο Δεμένος Ώμος)

L'espatlla embenada


Deia que s'havia fet mal a la paret
o que havia caigut. Però, probablement,
es tractés d'una altra causa,
de l'espatlla ferida i embenada.

Degut a un moviment un xic fogós,
quan volia baixar-ne d'un prestatge,
unes fotos que volia mirar de prop,
la bena es deslligà i escorria una mica de sang.

Li vaig embenar l'espatlla de nou, amb cura
i prenent tota una bona estona, perquè no li feia mal,
i m'agradava bastant mirar la sang, cosa ja que
era part del meu amor, la sang.

Quan se'n va anar, vaig trobar, davant de la cadira
un drap tacat amb sang, de les benes usades,
drap per llençar-lo directament a les escombraries;
als llavis meus, però, jo el vaig atansar,
i em vaig quedar així un munt de temps -
la sang de l'amor meu als meus llavis.

Ο Δεμένος Ώμος


Είπε που χτύπησε σε τοίχον ή που έπεσε.
Μα πιθανόν η αιτία να ’ταν άλλη
του πληγωμένου και δεμένου ώμου.

Με μια κομμάτι βίαιη κίνησιν,
απ’ ένα ράφι για να κατεβάσει κάτι
φωτογραφίες που ήθελε να δει από κοντά,
λύθηκεν ο επίδεσμος κ’ έτρεξε λίγο αίμα.

Ξανάδεσα τον ώμο, και στο δέσιμο
αργούσα κάπως· γιατί δεν πονούσε,
και μ’ άρεζε να βλέπω το αίμα. Πράγμα
του έρωτός μου το αίμα εκείνο ήταν.

Σαν έφυγε ηύρα στην καρέγλα εμπρός,
ένα κουρέλι ματωμένο, απ’ τα πανιά,
κουρέλι που έμοιαζε για τα σκουπίδια κατ’ ευθείαν·
και που στα χείλη μου το πήρα εγώ,
και που το φύλαξα ώρα πολλή —
το αίμα του έρωτος στα χείλη μου επάνω.

Konstantinos Kavafis - Una Nit (Μια Νύχτα) i Murs (τείχη)

Una Nit







La cambra era gastada i bruta,
Amagada damunt d'una taverna sospitosa.
Per la finestra es veia el carreró
estret i brut. Des de sota, arribaven
les veus d'uns quants treballadors
que jugaven a cartes i es divertien.

I alli, damunt d'un llit primitiu i miserable,
Vaig posseir el cos de l'amor, vaig tenir els llavis
Hedònics i rosats de la intoxicació del vi -
rosats d'un borratxo tan fort que fins I tot
Ara que escric, tants anys despres!,
Solitari, a ca meva, m'emborratxo tot de nou.







Μια Νύχτα






Η κάμαρα ήταν πτωχική και πρόστυχη,
κρυμένη επάνω από την ύποπτη ταβέρνα.
Aπ’ το παράθυρο φαίνονταν το σοκάκι,
το ακάθαρτο και το στενό. Aπό κάτω
ήρχονταν η φωνές κάτι εργατών
που έπαιζαν χαρτιά και που γλεντούσαν.

Κ’ εκεί στο λαϊκό, το ταπεινό κρεββάτι
είχα το σώμα του έρωτος, είχα τα χείλη
τα ηδονικά και ρόδινα της μέθης —
τα ρόδινα μιας τέτοιας μέθης, που και τώρα
που γράφω, έπειτ’ από τόσα χρόνια!,
μες στο μονήρες σπίτι μου, μεθώ ξανά.

Murs


Sense cap consideració, sense pietat, sense vergonya
Grans i alts n'han construïts al meu voltant, de murs.

I ara sóc aquí assegut i lliurat a la desesperació
No penso en res més: Aquest destí m'esquinça tota la ment

Com que hi havia moltes coses a fóra pendents per fer.
Ai, quan estaven construint els murs, que no vaig prestar atenció!

Però mai no n'he sentit parlar, de qualsevol construcció o sons
Imperceptiblement em van excloure des del món exterior.






-------------------------------------------


τείχη




χωρίς περίσκεψιν, χωρίς λύπην, χωρίς αιδώ
μεγάλα κ υψηλά τριγύρω μου έκτισαν τείχη.

Και κάθομαι και απελπίζομαι τώρα εδώ
Άλλο δεν σκέπτομαι: τον νουν μου τρώγει αυτή η τύχη

διοτυ πράγματα πολλά έξω να κáμω είχον
α όταν έκτιζαν τα τείχη πως να μην προσέξω.

Αλλά δεν άκουσα ποτέ κρότων κτιστών η ήχων
Ανεπαισθήτως μ'εκλσησαν από τον κόσμου έξω.