Nit de foc - el periodista masoquista

Barcelona
Els anys vuitanta.

L'autor un cert senyor Picó (Barcelona, 1960) ha escrit una novel·la negra sobre la nit de Sant Joan. Com passa moltes vegades a la vida, el que passa no sempre s'assembla a el què volem que passi. Això podria ser un leitmotif d'aquest llibre.

El lloc principal és la deplorable emissora de ràdio, una de les deu pitjors del món. Hi treballen i malviuen uns personatges gràcies a un cap molt despòtic i molt del tipus dictador poc raonable. Jaume, el periodista, qui protagonitza aquesta novel·la, és un al·lot que es va ser quasi famós gràcies al seu cap (abans que ell s'esvaís desapareixent de l'emissora sota circumstàncies molt misterioses) i amb el canvi de la gerència ha caigut en desgràcia, ha de fer feines amb pocs diners i és un pobre desgraciat que encara creu en l'honor de l'ofici de periodista. En Jaume és un Everyman, un caràcter amb qui tothom es pot identificar, i aquest és el gran truc de la novel·la. El lector pateix el mateix que li passa a en Jaume. I més encara perquè aquesta novel·la s'escriu en primera persona. Una coincidència? Crec que no.

Si no ets un insider i no tens un subtext no podràs valorar aquesta novel·la i el que conta i també el que no conta, o sigui, ho valoraràs d'una manera ben diferent.

Anem per parts.

En Jaume és el periodista típic, enfeinat, dòcil, i sempre al marge de la pobresa, amb una nevera que fa pena, amb una xicota que vol un home més tipus bad boy que en Jaume no podria ser mai. Li sembla un noi massa bo. En Jaume és un home qui sempre s'empassa tota la merda que el seu cap embogit li dona. Bé, sigui que han de dar preferència als conills malalts abans que a uns atemptats a Munic i Roma. O sigui, més cap a la fi de la novel·la, quan en Ricard li denega un dia de festa. I tot això al moment quan en Jaume embraví per demanar-li un dia de festa després d'aquesta nit de malson. En Jaume s'ho empassa tot. Abans un periodista de primera línia, ara un pagès de treballadors d'una emissora radiofònica que pateix certes idiosincràsies d'una dictadura acabada no fa gaire.

Aquest tret d'empassar-s'ho tot, siguin unes ordres o siguin uns horaris totalment bojos, siguin exigències surrealistes etc., i per damunt de tot callar i treballar, i ni somiar d'embravir-se, fet que és molt revelador perquè mostra un alt grau de masoquisme que és necessari per fer un bon periodista. La capacitat de descartar necessitats primordials com ara dormir, menjar, tenir una cosa semblant a una vida social i tenir llibertat a l'hora de plegar. De fet, en aquest sentit, La nit de foc, és un llibre ve a ser com un manual per a dissuadir la gent jove d'aquest ofici, o dit d'altra manera. Ho diu tot i res. Entre línies i entre totes les bromes embogides i l'humor negre s'amaga la veritat. Si vols ser periodista, has d'acceptar pencar una brutalitat d'hores. En llocs i sota circumstàncies dantesques, i de vegades, t'estàs morint i ningú s'interessa per tu perquè ....

La notícia és la notícia. Vull dir "The show must go on."

Aquesta energia frenètica d'una emissora radiofònica als anys vuitanta s'alimenta pels treballadors que encara tenen les piles mig carregades i encara que no tenen res a dir, malgrat que potser no tenen res a menjar, encara que no saben ni ben bé si en un futur podràn tenir família, o si esdevenen uns esclaus moderns d'una societat d'informació (que als anys vuitanta era una mica diferent d'avui amb la internet i les xarxes socials, etc.). Aquest masoquisme innat (diguem-ne) desitjable és un requisit bàsic per a un bon periodista (i això ho dic jo, això no ho diu la novel·la més que molt subliminarment, entre línies).

El que més m'ha agradat ha set el llenguatge. És un llenguatge fresc i molt adient. Aquesta familiaritat entre cap i treballador contrasta molt amb la realitat dura. L'estructura jeràrquica és totalment diferent, i val més tenir en compte que Ricard utilitza aquesta familiaritat per sucar la píndola amarga que és el qui talla el bacallà i no en Jaume.

La temàtica, si sóc sincera, no m'ha agradat tant perquè tot el fet arran d'un segrest d'un periodista per comunicar uns esdeveniments per la ràdio m'ha semblat poc realista i no m'acaba de convèncer gaire. Però bé.

Però bé, si acceptem aquest escenari, la novel·la funciona. I tant que sí.

Hi ha algunes escenes on m'he preguntat si no hauria estat millor tallar-les, perquè n'hi ha algunes escenes que s'alenteixen, i és la rapidesa la que salva la novel·la.

Una cosa que m'ha fet somriure bastant han set les observacions i especulacions sobre la necessitat de la Natàlia de sempre tirar-se a un bad boy, un cabró que la tracta com una merda, li posa les banyes, etc. Això sí que és una bona observació i dóna per a molt (des del punt de vista d'escriptor), però el que fa amb aquesta perla, no m'ha agradat gaire: en Jaume la vol convèncer que ell (malgrat que sigui no tan bad boy com ella evidentment voldria) que sí l'estima, la vol reconquerir, la vol com a xicota, la vol per casar-s'hi etc. etc. Tot això està molt bé, però hauria de ser més subliminar i més com a subtext no verbal, és a dir, un text silenciós... Potser només en els pensaments de'n Jaume però mai no hauria de passar pels seus llavis... Mai no hauria de dir-ho. Hauria de fer-la entendre que està disposat a ser més bad boy... dic jo... i sóc dona. Les dones són éssers molt contradictoris. Si jo fos ell, l'última cosa que voldria seria que el teu estimat s'assabentés del què realment sents. Hauria d'actuar d'una manera molt més instintiva i menys cerebral.

El que menys m'ha agradat va ser la manera com es tracta el tema de la parella dins aquesta novel·la. En Jaume i la seva ex-xicota i a malgrat tot molt estimada Natàlia... Els diàlegs entre en Jaume i na Natàlia, per a mi, són poc creïbles o poc versemblants de vegades. Ho dic seriosament perquè és una bona novel·la però tota la part final entre Jaume i Natàlia podria ser tallada sense perdre ni un tros. Per a mi això perjudica l'autenticitat d'aquesta novel·la.

El que està ben tractat és la part de la violència física i psíquica, que de vegades serveix com a rerefons d'aquesta novel·la. El dolor físic i psíquic és com un protagonista en si, tant com el mateix Jaume. Això també ho veig com a manifestació o com una eina que serveix per a mostrar els perills d'aquest ofici tan poc saludable, el de periodista.

El que menys m'ha convençut pel que fa a la lògica és el grup, les raons que donen els extremistes d'aquest grup i per què li tenen tanta mania a una dona indefensa. Per a mi aquesta part ha estat una de les menys versemblants.

Per cert, per a mi no ha set cap novel·la negra, senzillament perquè no arrib a entendre aquesta novel·la com a versemblant. Per mi ha estat una novel·la extremadament sarcàstica i molt bona sobre l'ofici del periodista amb unes citacions molt acides i situacions molt ben observades.

Sincerament dic que malgrat les seves febleses anomenades, i la credibilitat, la puc recomanar de tot cor. És una novel·la àgil, valenta, diferent, i serveix molt bé per passar una tarda divertida a la platja o on sigui. 

Conté veritables perles d'humor negre, i molt bones observacions entorn les estructures jeràrquiques i per damunt de tot sobre el periodisme i el funcionament d'una emissora ràdio. Malgrat tota la crítica definitivament recomanable!!!


La notícia és la notícia!


PS.
Ara també vull saber com escriu el Jaume Fuster autèntic qui va impulsar l'autor d'aquesta novel·la (quasi) homenatge.

El plaer amagat de n'Antoni Ribas

Aquest llibre, l'havia agafat en una botiga de segona mà i la veritat és que desconeixia l'autor n'Antoni Ribas totalment. Ni sabia que és, perdona, era un gran cineasta de la generació postguerra ni tampoc que El plaer amagat és més que un llibre qualsevol. Per a mi era un plaer llegir-lo, era una mica classe d'història catalana, i en absolut em feia entendre un munt de coses sobre la societat catalana, sobretot la postguerra.

El plaer amagat es va editar l'any 1996 i era la seva segona novel·la quan Ribas ja tenia 61 anys. La primera novel·la que va escriure va ser editada l'any anterior, 1995, i s'anomena Els pecats del balneari. Antoni Ribas era conegut sobretot per la seva trajectòria com a cineasta. Entre altres pel·lícules, ha dirigit Las salvajes en Puente San Gil, Amor y Medias, La otra imagen, La ciutat cremada, Victòria, El primer torero porno, Stress de primavera, Una hora en blanc, Dalí, i Terra de canons.

Per a mi, aquest llibre petit m'ha donat més que un llibre documental d'història. És rar però això passa.

Doncs, de què es tracta el llibre? És una petita història sobre l'Enric, un perdedor de la generació postguerra que passa la seva vida jove malvivint a Barcelona, en els barris més foscos. Hi ha un munt de prostitució, d'exemples de malviure la vida, de criminals de poca volada, d'arbitrarietat de batudes policíaques, una època a la presó, i també amors perillosos, amors destructius, amors amagats, i amors que et desfan. Arran del protagonista, l'Enric, naturalment, qui amb vint-i-u anys ja és pròfug de la mili, qui fa una mica de prostitució de tant en tant, s'enamora i es desenamora i bàsicament veiem les seves aventures als barris baixos. S'ha de buscar la vida passant d'una feina a l'altra. Enviat a la presó per ser vagabund, després enviat a la Model, n'Enric està passant una època bastant fosca de la seva vida.

És una novel·la molt àgil, de vegades molt dura i quasi brutalment sencera pel que fa a les situacions i la gent. No hi ha cap filtre. No es veu tot en sèpia i en tonalitats suavitzades, però em sembla amb alta resolució. No. La vida en la postguerra als barris baixos era fosquíssima, especialment si no tenies feina, si no tenies un duro, si no tenies cap lloc on viure. Però el que més m'ha agradat del llibre és que no pretén sent res més del que és. Per a mi és una novel·la negra amb un toc de l'amor fosc i també un retrat d'un jove que es troba i es perd entre dues dones.

Ara que ho sé que l'autor és cineasta, em pareix que moltes vegades es nota. Els capítols poden ser llegits com a escenes bastant cinematogràfiques. I no és cap inconvenient.
Aquesta petita novel·la m'ha agradat tant que ara em buscaré altres llibres o pel·lícules de l'autor.

Aquí teniu el capítol tretze del llibre que m'ha agradat bastant per exemplificar el tipus d'immediatesa amb la qual escriu Ribas. (Cap spoiler)

Vuitè dia de calabós. Finalment, criden l'Enric a declarar. D'entrada, els policies que el condueixen als pisos de dalt l'esbronquen perquè va despentinat i amb els botons de la camisa descordats. L'Enric s'allisa amb els dits els cabells i es corda la camisa.
Quan és al segon pis, el fiquen a una petita habitació i el deixen allà un parell d'hores, dret, ja que no hi ha res per seure. Li han dit, insultant-lo, que no se li acudeixi seure a terra.
Per a l'interrogatori entren a la cambra tres policies de paisà. Els tres vénen amb cadires, per seure ells. De seguida comença la pallissa. La filosofia de la pallissa es basa en un vell proverb àrab: "Pega a la teva dona, que ella sabrà per què la pegues; alguna cosa mal feta deu haver fet." L'acusen de delictes dels quals l'Enric ni té notícia. L'esbronquen perquè anava indocumentat i no tenia cèdula personal d'identificació. Ells els ha donat un nom fals i s'ho han empassat. Per tant, no saben que és un pròfug. Però és un vagabund, un miserable, i això és imperdonable. De l'única cosa que els policies tenen cura és que la pallissa no li deixi emprentes visibles. La sang no els importa, sempre que no quedin ferides obertes en llocs externs.
Al cap d'una hora, hi ha un relleu de botxins. Els primers estan cansats i és convenient substituir-los per d'altres que no ho estiguin.
Mitja hora més i s'acaba tot. L'Enric no ha cantat, perquè no té res per cantar, i els policies queden aparentment satisfets, encara que no reconeixen el seu error. No hi ha cap error: el seu és un joc d'aproximació. No necessàriament havia de ser un delinqüent el destinatari de la seva sàdica violència.
Molt mal parat, caminant a batzegades, l'Enric és conduït altre cop al soterrani. Allí, el boxejador sonat es fa càrrec d'ell. Li dóna tota mena de consells per anar superant les seqüeles de la batussa. Ell en té prou, d'experiència, com a boxejador i com a víctima habitual de la llei de ganduls i malfactors.
Aquella nit, l'Enric no pot dormir ni un minut. Li fa mal tot el cos; segurament té alguna costella trencada. El boxejador li diu que pot estar content, ja que la seva havia estat una tortura neta, a base de puntades de peu i de cops de puny, però res d'aparells sofisticats, ni bestieses com apagar cigarettes sobre el seu cos o aixecar-li les ungles dels peus. Però això no és consol per a l'Enric. No obstant això, agraeix en el fons de la seva ànima que algú es preocupi per ell. Es mor de por en pensar que es pugui repetirla barbàrie. Però en Fred el tranquil·litza una mica, dient-li que en el seu cas, com que és innocent, no creu que hi tornin. Tot té un límit. Ell ha rebut una sola pallissa cada vegada que l'han detingut, però espera deslliurar-se'n aquesta darrera, que l'han agafat perquè ve en Franco a Barcelona, i per res més.
Desè dia. Les entrades i sortides de detinguts a la cel·la han estat constants. Avui s'han endut el boxejador, i l'Enric se sent molt desprotegit. En Fred ha estat un puntal en la seva moral de resistència a les aggressions de tot tipus que ha estat patint. Ara que no hi és, li ha reaparegut la por claustrofòbica. Amb menys intensitat que als primers dies, però amb suficient per tornar-se a angoixar.
Onzè dia. Entren un parell d'obrers, presos polítics amb una moral de ferro. Els apallissen cada tres hores de forma brutal, amb garfis i descàrregues elècriques, però ells, transformats en autèntiques pelleringues humanes, encara proven de contagiar de moral els altres. Als policies de gris vigilants els diuen que el règim caurà i que, si es comporten, no els passarà res amb el canvi. El seu optimisme envers el futur no pot ser major. A l'Enric, l'ajuden, com el boxejador, però d'una forma diferent.
Catorzè dia. Novament criden l'Enric, i novament l'esbronquen pel seu aspecte físic. Com pot, s'arregla una mica, però les taques de sang seca i la roba estripada no es poden recompondre de cap manera. L'Enric està mort de por. Pensa que tornarà a ser interrogat i maltractat, però de seguida veu que no. En un furgó el porten, juntament amb d'altres, a la presó Model. 

Piqueu les orelles: No emprenyeu el comissari! de Ferran Torrent

Ferran Torrent (nascut l'any 1951 a Sedaví, València) per a mi és un dels grans autors de la novel·la negra i també de la novel·la de transició a Catalunya. Encara que no m'agraden tant els seus últims llibres crec que té un potencial molt gran i sol emprar una màgia literària amb la qual ha enriquit l'ambient de literatura catalana moltíssim. En una entrada anterior vaig fer una ressenya sobre "Un negre amb saxo". Però de fet és aquest llibre, No Emprenyeu el comissari, amb què va sortir a l'escena literària i amb què començava tot. Torrent era un autor desconegut. Tenia 33 anys quan el llibre va sortir l'any 1984. Era el seu primer llibre a part d'una col·laboració amb un altre autor. No emprenyeu el comissari és el punt de partida, on surten per primer cop els personatges idiosincràtics i de vegades delirants, el detectiu Butxana i el periodista Barrera.

Butxana té uns característics molt amables, entre ells que realment odia ser policia, o dit d'una altra manera, és al·lèrgic a la policia. A més, és molt magnànim, no delata mai un delinqüent i protegeix els delinqüents com un arcàngel. Butxana de debò fa tot el que és suposadament fals o incorrecte. A més, coneix a tothom en el submón valencià i bàsicament fa el que li dóna la gana. La seva subversivitat i la impossibilitat d'anar més tradicional és un element que el fa molt simpàtic. És un heroi i alhora un anti-heroi, depenent de quina perspectiva es veu. Butxana és quasi proverbialment la rosa que creix sobre un munt de merda.

Aquest cop la història va sobre un cambrer Fede (Frederic) que té un germà gegantí i esquizofrènic, "un guillat molt particular, un esquizofrènic videomaniàtic", qui li fa molta por i per tant en Fede es veu obligat a fer-li content com sigui. Doncs, decideix d'espavilar-se i tornar-se criminal i cometre un robatori per poder comprar un aparell de vídeo, el qual vol el seu germà. Lamentablement però fortuna de vegades és una dama molt cruel. A Fede, lladre molt inexpert, li ha tocat forçar la porta d'una vila luxosa d'algú que es veu molt emprenyat per aquest acte d'amor fraternal. La vila pertany a comissari Garcia, un home força rígid, irascible i molt digne de l'antic règim.

Garcia és aquell comissari emprenyat, la víctima del robatori. És aquí d'on surten els problemes principals. Garcia qui veu a si mateix ridiculitzat públicament com és la víctima d'un robatori, i per tant encarrega el detectiu Butxana el cas, tot a contracor, perquè aquest detectiu el treu de polleguera i realment no li cau gens bé.

Torrent explora el submón de la ciutat València i els suburbis a palpantes, de vegades a empentes i rodolons. Detectiu Butxana ens guia per un laberint de corrupció, xoriços, prostitutes, criminals ineptes, i policias més ineptes, personatges de poca volada i també fa unes observacions tan acerbes que el lector ha d'admetre "Recollons! És així la vida, la més puta!".

La combinació de detectiu Butxana i periodista va ser el mètode vencedor per Torrent, en total va escriure vuit llibres amb aquests personatges de l'any 1984 fins a l'any 2000 / 2008:
No emprenyeu el comissari,
Penja els guants,
Un negre amb saxo,
Cavall i rei,
L'any de l'embotit,
Semental, estimat Butxana,
Cambres d'acer inoxidable,
Només socis.

En Fede no és gaire aventurer, no comptant el germà esquizofrènic de gairebé 2 metres que li pressiona un i un altre cop per aquest aparell de vídeo. Fede, un home bastant trànquil, decideix de fer un volt amb la seva vida i vol tornar criminal per complaure els requeriments del seu germà esquizofrènic. La trama inclou totes les bogeries que han de ser expectades d'un llibre negre també remullat d'un humor negre i arrelat dins una època molt d'abans dels anys vuitanta, o per dir-ho més clar: els anys de la dictadura de Franco i els anys postfranquistes.

La veritat és que mentre estava llegint "Comissari" m'havia demanat uns cops si el germà és un símbol, i qui representa? Qui és el germà esquizofrènic sinó la forma xifrada de retratar un dictador boig i desmoralitzat d'un règim sense escrúpols i sense límits. És aquell germà gegantí l'Estat d'Espanya que l'escanya Catalunya per rebre el que vol? Potser aquell llibre no és tan polític però almenys es pot entreveure que uns personatges són arquetipus d'una opressió i d'una esclavitud de què Fede no pot alliberar-se per si mateix.

Molts cops he rigut bastant fort per les escenes totalment boges que el llibre presenta però realment no és cap llibre còmic.

Potser aquell humor és molt típic d'aquella època però és un humor sardònic, acerb i de vegades cruel que fa veure les malalties d'una societat que es creu democràtica, però encara no ho és.

Torrent retrata València en plena època de transició i reflexiona aquells rituals de poder, estructures rígides jeràrquiques i inapel·lables. La corrupció s'estèn a tot i a tothom. Però aplicat a un detectiu que és al·lèrgic a la policia, aquest humor i també el trencament de les regles no és necessàriament una cosa dolenta, o cosa que sempre fa mal. Butxana amb la seva subversió simbolitza un raig d'esperança, un home que no es trenca. Doncs, és un personatge derivat d'un Robin Hood i un home que juga el sistema amb tot el que li queda al seu abast.

El que més m'ha emocionat és aquest diàleg entre Butxana i Fede quan Butxana diu a Fede que no el delatarà, cosa que Fede responia amb aquells mots:

- I tu, i el teu treball?
- Per mi no et preocupes, de cara a la bòfia estic més desprestigiat que la pesseta.
- No, no puc acceptar-ho, ja m'has fet un gran favor, açò és massa.
- Escolta'm Fede, si et dic que pots quedar-te el rellotge és perquè tinc la seguretat de poder entabanar el Garcia. Ell prefereix mil vegades abans el secreter, és un record de família - Butxana exhaurí el cafè-. Però m'has de prometre una cosa.
- Quina?
- Que no entres al món de delinqüència, és molt complicat, i més si portes una doble vida. És un ambient molt fotut, o estàs dins o fora, però les dues coses no. Fes-me cas, sóc un especialista en la matèria. Mira, saps per què t'he trobat tan prompte? T'ho diré: per la teua inexperiència. En primer lloc, abans de robar, has de saber que pots col·locar el material en un magatzemista de confiança. En segon lloc, actuant en solitari, tens totes les de perdre. El perit a què has anat és molt fàcil que un dia t'envie un pispa per a robar-te, et va calar de seguida, no li portares el material desmuntat per peces i, a més, acceptares un preu ridícul. Precisament per això, perquè anaves amb un càlcul premeditat, només els diners que et feien falta. Un pispa no actua així, perquè defensa el seu treball. Però bé, no et preocupis pel perit, jo li faré una visita. Et presentaré un parell d'amics que et collocaran l'Omega, i a bon preu.
- Per què fas açò per a mi?
- no ho sé, de vegades pense que sóc de la Benefuciència. En fi..., és molt llarg d'explicar.

De fet, aquesta escena va més enllà però seria massa copiar-la. Per a mi, serveix a mostrar l'instinct de Butxana i també la seva magnàminitat que el fa tan especial com a detectiu, però també la seva perspicàcia pel que fa a la humanitat.

El que més m'agrada del Torrent dels anys vuitanta i noranta és que empra mots senzills per fer entendre un contingut bastant complex. I aconsegueix fent-ho així que els personatges li queden rodons i ben dibuixats i versemblants.

Un últim aspecte sobre el títol magistral: No emprenyeu el comissari! bàsicament és un títol genial perquè ho diu tot i alhora res. El lector immediatament sap que es tracta d'un llibre negre però també que n'hi ha un comissari irascible i que fos millor si no l'emprenyem. Doncs, a qui es dirigí aquest avís? Al lladre diria jo, però igualment si no més al detectiu perquè és Butxana qui n'és capaç, és a dir emprenyar el comissari.

Resumint he de dir que el títol "Emprenyeu el comissari" és un llibre molt recomanable, intel·ligent i modern encara que ja fa 30 anys. Alguns aspectes, per exemple de la corrupció, i de la tendència de fer desaparèixer els errors semblen ser immortals. I gràcies a un nou règim de xoriços tenim una renaixença de lladres que ens governen.

Piqueu les orelles: No Emprenyeu el comissari!

Val més matar un home que perdre un bon costum de Miquel Giménez

Com ja sabeu sóc una lectora una mica gandula o diguem-ne tinc la tendència de perdre l'interès en un llibre molt sovint quan la rapidesa del començament es redueix o la trama em sembla poc lògica etc. etc.
Quan vaig veure aquest llibre amb només 119 pàgines i capítols ben curts, vaig pensar, a veure si pugui establer un trama bastant complicat com que és una novel·la negra com es nota del títol m'ho crec.
Es tracta d'un crim en un lloc bastant rural. Una noia ha estat matat d'una manera que s'assembla una mort quasi natural però hi ha indicis que no és el que sembla.

La cosa que més m'ha agradat d'aquest llibre és la irreverència de senyora Dolors, una cuinera jubilada que s'estima llegir llibres de crim, i el seu nebot Roger "fent el paperina" (això diu la seva tieta), un metge, solter, i una mica "gata maula". Tot sembla molt ben observat fins que la versemblança dels personatges meticulosament retraçats encaixa al món petit d'un escenari rural i així estableix la plena riquesa de la vida. També l'ús del català col·loquial sense perdre ni un minut per explicacions fa molt goig. És un llibre molt viu, molt entenedor, al·lusiu i una mica irònic de vegades. En anglès diria una mica "tongue in cheek". L'autor coneix la gent molt bé. Sap bé com es comporten en quin moment i de debò és un plaer llegir aquest llibre.

Però no vol dir que sigui un llibre gaire fàcil. És un llibre que té les pròpies regles i és d'un teixit molt dens.

El que més m'ha sorprès era que (inconscientment segur!) vaig trigar haver d'acabar aquest llibre com m'he agradat tant enfonsar-me dins els seu petit món, els seus personatges i la trama. És un món molt ric en el qual l'autor ens segresta.

Quin misteri té el sinistre mas de Cal Mort? Quin fil hàgim d'agafar per no perdre'ns dins el misteri?
Un verí que no es pot identificar. Una jove que desapareix, i una biblioteca molt privada.

La trama té a veure amb gent que no tenen límits. No vull dir res més per no arruïnar el suspens per a ells que volen llegir aquest petit llibre que segurament és molt recomanable.

"Al metge, al capellà i al lletrat, cal parlar-los clar, cony!"

Ras i curt.
I boníssim.

No dic per agradar a ningú però per a mi, aquest llibre realment és una preciositat.

Realment no crec que molta gent em llegirà aquest bloc. Doncs, si t'ha agradat aquesta ressenya o qualsevol altra que vaig fer, ajuda'm difondre-la si us plau. Comparteix-la per les xarxes socials. Moltes gràcies!
Fins a la propera!