Gossos - Resistirem

Sempre buscant la tàctica perfecta
Publicitat indigesta
M'emprenyo perquè a mi no em cal

Brutícia sorda, llorda que m'angoixa
Sempre hi ha algú que intenta vendre'm
la clau de la felicitat

Ara podem triar, decidir com i quan
Però el compte enrere no atura, no espera

Aixeca bé el teu cap
Vull que et miris el mirall
Ja res és com abans
Ho hauries d'acceptar

Fins que canviïn les coses, ens voldran humiliar
Fins que ens tractin com cal, doncs ens haurem d'aguantar
Fins que ens tallin les ales, no deixarem de cridar
Fins que algú ens faci cas

Si mai em pares per fer-me una enquesta
et diré el que em molesta
Sembla que ens han buidat el cap

Des del sofà, la cel·la que et dispersa
La tele encesa com sempre
Veuràs un dia el teu final

Ara podem triar, decidir i remenar
Però el compte enrere no atura, no espera
Connectat a la realitat, tarifa plana ideal
Però si no pagues no et miren, no et senten

Fins que canviïn les coses, ens voldran humiliar
Fins que ens tractin com cal, doncs ens haurem d'aguantar
Fins que ens tallin les ales, no deixarem de cridar
Fins que algú ens faci cas
Fins que canviïn les coses, resorgirem tots del fang
Fins que ens tractin com cal, no ens deixarem atrapar
Fins que ens tallin les ales, resistint l'eix del mal
Seguirà tot igual

Gossos - No tinguis por

Recordo de vegades 
com érem tu i jo 
gairebé no puc creure 
com ha canviat tot 
penso que potser sóc jo. 

Potser ara estàs cansada 
potser no saps que fer 
ara la sort s’amaga 
jo te la trobaré, 
deixa que ho faci per tu... 

No tinguis por 
pots canviar-ho tot 
però de moment 
acostat i fes-me un petó. 

Si la gent t’atabala 
si busques un amic 
si no veus les coses clares 
enrecorda’t de mi 
jo penso en tu, 
pensa en mi. 

Ja sé que tu ets molt dolça, 
els mosquits m’ho van dir, 
ja sé que tu ets molt dolça, 
ja sé com ets per dins 

No tinguis por, 
pots canviar-ho tot.

-------------------------------

Aquest cop no és cap traducció, no és cap peça meva, però m'agrada aquesta cancó. Molt. :)

Nora Albert - Mots i brases (2003) una tria personal

De vegades sol passar que només llegeixes una poeta, justament tan bon punt i quan et cal llegir-la. A mi m'ha passat un munt de vegades, i per tant sóc convençuda de que hi ha una llei universal darrere, fins i tot que sempre és així. Abans havia llegit "Tentacles de cel" de na Nora Albert, i fa molt poquet temps que vaig llegir la seva obra de l'any 2003 "Mots i brases" i "Calç i memòria" (2009). M'ha fascinat "Mots i brases".

Na Nora Albert té una veu poètica inimitable, la seva poesia t'agafa, vull dir, ella mateixa forma la llengua com si fos fang. I amb un aire molt calent fa que els mots es tornen brases. La seva poesia és foc, i desig, i testimoni d'una busqueda d'una vida viscuda, una vida intensa, una vida amb brasa.

Nora Albert no empra molts mots. Més aviat és minimalista. Tan sols empra els mots que cal emprar, ni un mot més. Esper que l'espelma t'agafi.

He seleccionat tres poemes que m'han agradat especialment.
1)

Besar l'encís 

al caire d'un volcà: 

dolça badia.

2)

Estels fugaços,

rebels incandescències:

Ícars eterns. 

3) (extract de Febrer enfebrat o orfebre, pt. 2)

Posseix-me com
l'escuma la roca.
Amb l'onada nua i ondulant
fes-me teva altre cop.
Dins el silenci ocre de
la tarda
em doblegaré davant la
humilitat de l'olivera.
Encesa per la terra roja
em deixaré endur
per tu sense temença.
El primer estel, vora la lluna,
m'anuncia
les constel·lacions
                      s
                        i
                       n
                   u
                      o
                    s
                 e
                   s
                                                del teu cos.

Jonathan Lethem "Pistola, amb música de fons"

Si t’agraden llibres de tipus crossover, llibres boigs, o llibres que barregen genères literaris, això serà una festa per a tu. A més, si t’agraden cangurús que fan de sicari, ovelles que fan de mainadera i altres escenes que són tan surrealistes i irreals que no vull recontar-les per a no treure la sorpresa quan les llegiràs. De vegades,  aquest llibre té uns traços molt foscs la qual cosa és sorprenent perquè és la primera novel·la de Jonathan Lethem (nascut 1964 a Brooklyn, Nova York) que directament va ser un èxit financer a l'any 1994 quan era editada. "Pistola, amb música de fons" (Gun with occasional music) és una barreja curiosa d’una novel·la ciència ficció, novel·la policíaca (conte negre) i uns tocs anàrquics d’una història on drogues i una societat futurística protagonitzen on certes drogues són legals i per tant fabricades i distribuides per un laboratori del govern. Doncs, l'ús de certes substàncies és control·lat per l'estat. Crec s'ha de pensar que aquesta novel·la fou escrita 1994 o abans, doncs això realment era bastant futurístic. 

El protagonista, Metcalf, és un "private eye" (detectiu privat), ens conta tot de la primera persona, cosa que de vegades resulta difícil, però en general propulsa una història ràpida i que t'enganxa com a lector, amb uns tocs cínics i cinematogràfics perquè estàs escoltant tots els pensaments de la persona com a subtext, i sense cap filtre.

A més, m’ha agradat aquella crítica subversiva, el to (re)sec i de vegades acídic i la dedicació a l’autenticitat d'un conte negre i la foscor. La crítica social és notable però quasi justament subliminada amb un humor molt negre. 

El sexe també surt en aquest llibre, però no gaire, diguem, és diferent. El protagonista té una alteració física, una discapacitat que no pot resoldre, no puc dir més si no vull revelar massa. Però és força divertit veure com Lethem aconsegueix desenvolupar un altre tipus de sexe amb un cop de geni. 

La traducció de Ferran Ràfols Gesa em sembla molt encertada, molt bé, i m’ha fet molta gràcia llegir-la.

La veritat és la primera novel·la que vaig llegir d’ell i m’ha agradat bastant així que llegiré més d’ell. És la primera vegada que llegeix un autor nortamericà primer en català i després en anglès.

Gran valoració a Males Herbes per haver editat un llibre tan boig i tan intel·ligent i exitós com aquell, una joia perduda i retrobada, després de quasi vint anys. Molt ben fet! Més d'això, si us plau!

Miquel Dolç: recobrament, joia i metall

Recobrament

És un nou món o una altra vida?
Ja és meva l’hora dels prodigis rars;
però en el goig la por trepida
palpant un aire de fredors lunars.

Por ja de perdre aquesta gràcia?
No és delectança la frisor imminent
que en la tristesa violàcia
un oneig viu d’emocions estén.

Ara em tortura la tendresa,
com si cada àtom inquiet del cor
volgués encendre en l’abstractesa
del meu esguard noves esferes d’or.

Extasiat, aboco els dies
al mirador d’un súbit univers,
voraç de tantes llunyanies
que desdibuixen l’horitzó dispers.

A poc a poc torna, incorrupte,
tot el que he vist i el que he donat, més viu.
més meu. I l’òrbita del dubte
en una imatge de desig s’inscriu.

Tot jo en l’angoixa que em recrea
sóc un anhel desconectat del món.
No sé si el cor o si una idea
com un gran vent m’han assotat el front!

Miquel Dolç

Del poemari “Flama” (1962)

Recovering

Is it a new world or another life?
Already it’s mine, the hour of rare prodigies;
but midst the joy the vibrant fear
sensing an air of lunar chills.

Fear yet to lose this grace?
No, it is not taking pleasure, the imminent urge
that in the sadness a violet colored
wave, alive with emotions, spreads.

Now I am tortured by tenderness,
as if each nervous atom of the heart
would like to ignite in the abstractness
of my gaze new spheres of gold.

Ecstatic, I pour the days
onto the balcony of a sudden universe,
voracious of such spans of remoteness
that keep blurring the scattered horizon.

Slowly but surely it comes back, unscathed,
all that I’ve seen and all that I’ve given, more alive.
more me. And the sphere of doubt
inscribes itself in an image of desire.

Even though, I, in the anguish that delights me,
I am a yearning, disconnected from the world.
I do not know if it was the heart or an idea
that whipped my forehead like a big gust of wind!

Miquel Dolç

From his poetry book “Flama” (1962)

Joia

Si vull joia, és la joia que penetra
fins l’arrel de l’ànima, vibrant,
irrevocable, com si un bronze atònit
sonés en mi: joia de fibra i sang.

Arribaré al confí de l’ombra tèbia,
a les darreres planes dels meus anys,
galopant de la joia en l’euga invicta:
i en els meus ulls tot s’il·luminarà.

Joia de Tu: dins l’estupor que et vela
em lliuro tot, em banyo en el teu mar.
Vida a vida, integrals, sense intersticis
de records freds, posseirem l’espai.

Miquel Dolç

Del poemari “Flama” (1962)

Joy

If I want joy, it’s the joy that penetrates
till the root of the soul, vibrant,
irrevocable, as if a surprised bronze
would sound in me: joy of the fiber and blood.

I will arrive at the tepid shadow’s limit,
on the last sheets of my years,
galloping with joy on the mare, unconquered:
and everything will light up in my eyes.

Joy from You: in the amazement that veils you
I free myself of everything, I bathe myself in your sea.
Life to life, complete, without interstice
of cold memories, we will possess the space.

Metall

Voldria ésser metall, i que els teus dits
em cisellessin, hàbils, exquisits,
com una flor o una ala.
Oh, quin plaer aquest de veure al cor
una mà que tortura, afina, iguala,
com un burí o una llanceta d’or!

Jo seria perfum, i no sabria
si m’havies de prendre o d’olorar:
mira com, renaixent, la gelosia
enlaire fa estremir la teva mà!
Plomissol jo seria
per al contacte del teu gest,
quan el dibuix et sapigués rosada
i sentissis, al fons de la mirada,
de troncs i fulles un sabor agrest.

Ales i flors et porto, dolça orfebre,
ales i flors com un abril:
oh, tot el somni que has sabut concebre
oscillarà en cada pistil
i cada ploma, amb un batec de flama!
Tot jo seré una rama
per al teu front gentil.

Metal

I would like to be metal, and that your fingers
would chisel me, skilful, exquisite,
like a flower or a wing.
Oh, what pleasure to see this at heart
a hand that tortures, refines, levels,
like a burin or a golden lancet!

I would be perfume, and not know
if you’d have to take me or to sense me:
look how, newborn the jealousy
up in the air it makes your hand tremble!
down and feathers I’d be
for the contact of your gesture,
when the etching would know you were dewy
and you’d feel, at the bottom of the glance,
of logs and leaves, a country flavor.

Wings and flowers is what I bring you, sweet goldsmith,
wings and flowers like an April:
oh, the whole dream which you were able to conceive
will oscillate in each pistil
and each feather, with a flaming beat!
All of me will be a branch
for your gentle face.

Miquel Dolç

Taken from “Flama” (1962)

Manel Marí, "Deshàbitat" i "Clarissa"

Manel Marí

Deshàbitat

Clarissa

Marí (Eivissa, 1975) és un poeta urbà i un poeta del segle XXI. Pareix, a primera vista, que no creu en la innocència. Però no és així de senzill. Marí (i sé que em renyarà per dir-ho) és un purista de cor. No creu en les bestieses, no creu en res que sobra. Però sí que creu en un món perdut que hem de salvar. Un món dins nosaltres mateixos. Un món ple del que som fets: éssers emocionals.  Estripats de totes les màscares que duem per fer-nos immunes a les ferides tallades amb el punyal de la vida quotidiana, una arma blanca que travessa la carn, el cor i a més l'esperança a fer amistat o potser també de trobar l'amor entre els altres éssers que són igualment ferits i trencats. Sí que la puresa existeix, o almenys la possibilitat que la portem dins nostre.
Marí escriu amb una tendresa i alhora una brutalitat que fa lluir la tendresa encara més, cosa que m'encanta. He de buscar neologismes, potser crear mots nous per descriure'l. Això és una poesia que t'agafa pels collons, o sigui pels ovaris, i tampoc ell no t'estalviarà de pensar per tu mateix. Marí és un dels pocs poetes que realment són segle XXI per mi. (Tenint en compte que això és molt breu i només pot servir com a esborrany molt cru i molt inacabat.)
Marí revela l'esperit d'un món arcaic i perillós. Els amants són o herois o heroïnes, o bruixots o bruixes, éssers que semblen més trets de l'etimologia d'unes civilitzacions perdudes.
Llegir-lo és equivalent a submergir-se amb l'encant de les seves imatges evocades i adonar-se de la vetustat del nostre desig per unitat, sigui la unitat de l'home amb si mateix o la unitat d'una parella.
Fa ganes de contestar-li com cal. Amb poesia.

 

 

 

Ferran Torrent, un negre amb un saxo

Ferran Torrent

Un negre amb un saxo

Aquesta novel·la és una obra molt típica dels anys vuitanta en el sentit que és molt rebel en la seva manera d'expressar-se. A més a més, escrita a Espanya en plena època postfranquista, sembla un intent de revindicació de la llibertat, acabada durant una època plena de censura i plena de repressió.

En aquesta novel·la, però, no es reprimeix res. Ni amb la presentació de la vida quotidiana, ni amb les relacions sexuals. Som al cap d'un home, un noi perdut diria, exboxador, però que també fa feina de periodista, i es diverteix de vegades com a prostitut mascle amb la dona del jutge, la qual li paga bé. Bé, és un home curiós. Passem pels carrers estrets de València i veiem que el crim sí que paga. Ser un home feiner i honest no et dóna res, sinó una pallissa amb la gent que et vol mal. Som davant d'un submón que en Torrent recrea amb tanta finesa i subtilesa que m'he demanat per què cony encara sóc així de purista i no em faig criminal. Recollons, és un món molt divertit, aquell món dels lladres, dels mafiosos, la bòfia, les putes i els periodistes. De vegades hi ha morts, però bé... Quin món és perfecte?

http://www.dailymotion.com/video/xbyf1n_un-negro-con-un-saxo-video-1_redband

http://www.dailymotion.com/video/xbyf4x_un-negro-con-un-saxo-video-2_redband

http://www.dailymotion.com/video/xbyjyu_un-negro-con-un-saxo-video-3_redband

Solstici d'hivern

Amant, abraça'm
Lent, més lent, passa'm
La teva llengua
Amant, besa'm
Deixa'm provar els mots
que dus, deixa'm tastar-los

Xumo els llavis, afamada
espera'm,
la teva orella
les galtes barbades

Polítics de la llengua, quin avorriment
Tot un deliri, un desastre, xantatge
intents d'assassinar la llengua

Lleis, ignora-les, les lleis injustes!
Ignorància, no la temes!
Silenci, trenca'l!
Treu-t'hi la mordassa!

Força, que no ens perdrem.
A la trenca de l'alba, dins la boira espesa
Cap a la claror, espera'ns.

Obre els ulls.
Obre els ulls.
Veig un somriure, aspre
un deliri de contactes neuronals
amb què fas
que perd el cap

Veig un somriure, dolç
un cos delicte de promesos
tens molta barra:
m'estàs oferint la teva boca.

Poemes estrambòtics: una trigonometria suïcida, china bones i pres

Suizidäre Trigonometrie

Schlaf fand nicht statt – Schattenhafte Augen
Körper, die beschlagen wie Scheiben kondensieren.
Der nächtliche Tau uns daran erinnert:
Zu 80% besteht der Mensch aus Wasser,
Morgen, siehst Du nicht,
Den Weg, den sich der Tropfen hinunter bahnt
Draussen regnet es, an Leder prallt Wasser ab,
Genau wie die Erinnerung abprallt am Tag. Let’s not break fast.

Du wirst geliebt zum letzten
Mal heur kann man es nicht nennen. “it’s a mathematical
Problem coldly seen.” Sag jetzt nichts / Woran denkst Du gerade?
Le roi est mort, vive le roi! Wenn ich an ein
Gleichschenkliges Dreieck denke, kommts mir
Gar nicht so abwegig vor. Wie er da stand in seiner
Erhobenen Lendlichkeit, extra safe, “that’s what we’d all
Like to believe” oder war’s doch der Alkohol ?
Tomorrow is the fulfillment of all our dreams
Yeah, honey, but what’s so bad about today ?




Suicidal trigonometry

Sleep did not take place – dark encircled eyes
Bodies steamed up, condensing like on window panes
The nocturnal dew reminds us that
To 80% we consist of water,
Tomorrow, can’t you see
The path, the drop paves itself on its downward way
Outside the rain, water bounces off the leather,
Just as memory bounces off the day. Let’s not break fast.

You are being loved for the last time
Mal heur, you cannot call it. “it’s a mathematical
Problem coldly seen.” Do not say anything / what are you thinking right now?
Le roi est mort, vive le roi! When I think of a
Equilateral triangle, it does not
Seem so far-fetched as before. As he stood there
Charged loin, extra safe, “that’s what we’d all
Like to believe” or was it the alcohol ?
Tomorrow is the fulfillment of all our dreams
Yeah, honey, but what’s so bad about today ?



Trigonometria suïcida

El son no es va presentar - els ulls foscos envoltats
Cossos boirosos, la condensació als vidres de
La rosada nocturna ens recorda que:
el cos humà es compon d'un 80% d'aigua,
Demà, no ho pots veure,
La ruta, la gota que serpenteja en el seu camí cap avall
Fora, la pluja, l'aigua rebota en el cuir,
Així com la memòria rebota en el dia. No anem a trencar ràpidament.

Ets estimat per última vegada
Desgràcia, no es pot dir. “És un matemàtic
Problema vist amb fredor”. "No diguis res / en què estàs pensant ara?”
El rei és mort, visca el rei! Quan penso en un
Triangle equilàter,
No sembla tan desgavellat com abans. Mentre hi era, amb el seu
Membre carregat, “extra safe”, "tant de bo si ho podríem creure
o era la puta alcohol?
Demà és el compliment de tots els nostres somnis
Yes, honey, but what’s so bad about today?

(1993)


China Bones

Cap a l’aigua, jo fixant-me
El regust de la ira desdibuixat

En un anell de plata, trobem una llaminadura
Tricolor. Quimeres de nit ens passen frec a frec
Tocant-nos, somnàmbuls els dos,
Fins que l’hora del matí ens desperta amb un ensurt.





China Bones

To the water, me-stare-ing
The aftertaste of anger blur/red

In a ring of silver, we find triple-colored
Candystripes. Night chimeras pass us by
Touching us, somnambulating both of us,
Till the morning hour wakes us with a shriek.


China Bones


Auf das Wasser, ich starr/end
The aftertaste of anger ver/wischt

In einem Silberring, wir finden triple-colored
Candystripes. Nachtschimären leis’ uns
Streifen, somnambulating both of us,
Bis die Morgenstund uns schrickt.




Pres

Tu no em deixes fugir
Qualsevol dia, qualsevol nit
M’emmanilles amb la teva mirada
A un càstig deliciosament dolent
Digues, quan vols alliberar-me?
Tu no em deixes fugir
Qualsevol lloc, qualsevol situació
M’intrigues amb les teves paraules

M’embruixes amb les teves armes

Em desarmes amb el teu somriure
Em lligues i no m’importa
Com m’allunyaré de tu.
Digues-m’ho, on s’acaba besar
Digues-m’ho, on es comença picar
On comença la captura
On comença el dolor.

(maig 2012)

Prisoner

You do not let me escape
Any day, any night
Tie me with your gaze
In a deliciously evil punishment
Tell me, when will you release me?
You do not let me escape
Any place, any situation
Intrigue me with your words

put a spell on me with your weapons

Disarm me with your smile
You tie me up and I do not care
How will I distance myself from you.
Tell me where does kissing end,
Tell me where does biting start,
Where capture begins,
Where does it begin the pain.


Gefangen

Du lässt mich nicht fliehen
Jeden Tag, jede Nacht
Fesselst mich mit deinem Blick
In einer herrlich-bösen Strafe
Sag mal, wann lässt Du mich je wieder frei?
Du lässt mich nicht fliehen
An jedem Ort, in jeder Situation
Machst mich neugierig mit deinen Worten
Du verzauberst mich mit deinen Waffen

Entwaffnest mich mit deinem Lächeln
Du fesselst mich, und es ist mir egal
Wie ich mich je von dir losmachen kann.
Sag mir, wo hört das Küssen auf,
Sag mir, wo das Beißen beginnt,
Wo beginnt die Gefangennahme,
Wo beginnt der Schmerz.








Els primers dos poemes vaig presentar en l'exposició Dark Vila a Can Jeroni a Sant Josep fa un any (novembre - desembre 2012). Era una exposició experimental amb poesia meva i fotografies atmosfèriques en blanc i negre.

El tercer poema també sortia a Dark Vila, però és el primer poema que vaig escriure completament en català i no primer en anglès o alemany (com abans).

Escric poesia des de quan tenia 17 anys. El meu primer poema s'anomenava "Dolor".

Títols de poesia que vaig escriure:

1988-1990 (sense títol) poesia en alemany
1991-1992 Heretic Heritage (primer poemari, en anglès)
1994 Night's Little Fiends (segon poemari, en anglès)
1995-1997 Gothic (poemes diversos...)
1999 My short trip to your stinky planet (tercer poemari, anglès)
2012 Dark Vila (quart poemari, poemes vells i nous)
(en català, alemany, anglès per l'expo Dark Vila de l'any 2012)
2013 Emmetzinat (només en català) (quintè poemari)

Maria-Mercè Marçal. Tombant. Bruixa de dol

Tombant

XII

Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, al centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.

Salvador Puig Antich - la pel·lícula de Manuel Huerga

 

 

 

Salvador – ressenya

És una pel·lícula de 2006 de Manuel Huerga, segons la novel·la de Francisco Escribano de l’any 2001.

El protagonista és Salvador Puig Antich, el paper està interpretat per en Daniel Brühl (alemany/català).

He d’admetre que aquesta pel·lícula m’ha sorprès en la seva duresa, i la seva crueltat que segurament treu del concepte molt autèntic dels fets en els temps del franquisme. He d’admetre que m’equivocava a pensar que sabia el que significava viure en l’època del franquisme. Abans pensava coneixia de què va: però darrere dels mots, darrere uns eslògans hi ha una veritat viva, intensa, i dura. Una veritat que no només formava part d’unes vides que són entrellaçades amb aquesta dictadura i les seves crueltats, la seva inhumanitat, repressió i violència que el franquisme portava.

No. Realment no sabia res de què significava. Però he de dir que no.

Encara estic molt emocionada, em va provocar basques, por, claustrofòbia, em sent marejada encara d’aquestes impressions a cel·luloide. I tinc un costum de veure pel·lícules dures. Però aquesta pel·lícula és diferent en un sentit. Si maten un noi tan jove, tan innocent, et quedes amb una sensació de no voler creure-ho.

La presó La Model a Barcelona, té un paper extraordinari en aquest film, així com les germanes d’en Salvador, la seva xiqueta, i un guardià a la presó, i l’amic advocat, i el seu pare que realment no està present en moltes escenes.

Crec és el contrast del caràcter de'n Salvador Puig en contra els fets històrics no podria ser més gran. Ell és un jove ple de vida, té una xiqueta, té la seva vida davant seu. No és un rebel nascut. I és exactament això que li fa molt simpàtic. Ens cau tot molt bé. No és cap salva món. No és cap "vull-veure-la-meva-faça-dins-la-tele", és un noi ben normal i corrent. Per tant totes les seves accions s'han de veure des d'un punt de vista d'una certa espontaneïtat.

Una espontaneïtat que de vegades es paga molt car. Fins a la fi, en Salvador mateix no es creu que li mataran. I és aquesta realització de què sí, sí que ho fan. Cauen els valors, cauen els límits, ni almenys li deixen la seva humanitat en la mort, és això que torna una història sobre l'home Salvador Puig en un drama psicològic, humà i també antifeixista i quasi un documental en contrac la cruesa del franquisme amb un contingut en un tres i no res.

M'ha recordat força en una situació en la meva vida, que no vaig creure que em podia passar una cosa. I carai, m'havia equivocat. Que sí que em va passar, és aquest sentiment de què no vols creure el que estàs veient.

El moment quan es fica en la butaca per veure aquest film, ja sabem que en Salvador morirà. Doncs, no pot ser un film gaire entretingut. Ni de bon tros. Sí que ho és. La personalitat de'n Salvador li fa un "cadascú" i quan mata un "cadascú" és encara pitjor que si maten un activista que mor pels seus principis.

 

 

En Salvador mor per tres raons.

Perquè no pren la situació seriosa (hubris).

Perquè (quan s’adona) no sap que fer realment.

Perquè tots els moments per salvar el seu coll són marcats per una descoordinació desmanyotada que simbolitza el malbalanç dels poders entre el poble i el règim franquista.

Una pel·lícula molt bona que possiblement no els agrada gens als activistes del MIL però s’ha de dir és una feina molt ben feta dur un tema així de dur a la gran pantalla. I donar-li unes pinzellades d’una vida plena (que segur sigui autentica en aquest sentit), una vida perduda, una vida aturada amb una cruesa que tothom pot simpatitzar amb aquest heroi que volia viure, un innocent matat.

L'instrument garrot vil simbolitza la rigiditat de les normes i lleis imposades, que trenquen el coll (la voluntat) de la víctima i li expressen el seu alè, deixant-lo asfixiat, sense esperança, i sense cap mercè. El deixen morir lentament i amb molta cruesa.

Un darrer pensament sobre el pare inexistent (o poc existent) en el film. Crec això és important. L'absència ens conta que la voluntat del pare ja li havien aconseguit trencar. El fill, Salvador, intentava viure dues vides, una per si mateix, i una altra pel seu pare (que va patir del seu temps en un camp de concentració).

Com a resum diria aquest film té un impact molt fort i és molt dur si el veus la primera vegada. Et fa recordar escenes on t’has trobat amb situacions que no eren gens el que semblaven, o com pensaves com ho serien.

Sóm confrontats tots amb la veritat nua i crua de què passa si es permet un sistema d’una dictadura feixista i la censura. Aquest heroi no era un heroi perquè ho volia però perquè el sistema li havia donat cartes marcades.

Era una putada que havia de morir. Res més.
 

En contra el feixisme ahir, demà i per sempre més.

 

 

 

 

És molt dur veure'l però tal intens és, té un impacte profund.

 

DEP Salvador Puig Antich.

  

O com el sentiment d’advocat que durant el film diu “és com si estàs jugant un joc amb cartes marcades. Tu saps que perdràs però has de jugar fins al darrer moment.”

O com en Salvador mateix diu vis a vis el garrot “És una putada.”
 

 

 

 

Per tots els rebels del món.

Follar o no follar. Un exorcisme personal. Epifania estrambòtica.

Ahir vaig gaudir d'una lectura excepcional amb Ernest Maragall. Era arran del tema de la independència, igual arran del tema del "cas de les Illes". L'horari era una mica mal triat, així que en lloc de ser ple, eren uns 40, potser 50 persones. Tanmateix, el discurs era contundent i rodò.

Realment, he d'admetre, sense saber que coi era un cert Maragall (només sabia que era ex-conceller d'educació, res més), m'ho esperava un tipus amb un peli més fervor, amb més exigència, més sang a les venes. Però si es tracta amb uns anys d'experiència amb la política i els politics, potser que es geli la sang en les venes. Que no em malentengueu, el discurs era boníssim i molt ben estructurat i l'argumentació també exemplar. Però per a mi, el debate era tot una mica massa civilitzat.

Durant tot el temps vaig pensar, però ja és prou. Ja és temps per actuar. Per què només intentem d'aguantar condicions inhumanes, i no lluitem per resoldre-les?

De debò, a escoltar-li, era submergida amb tantes preguntes al cap durant aquesta hora de lectura així que al cap i a la fi vaig posar dos preguntes a Senyor Maragall.

- Quin tipus d'incident hauria de passar fins que vostè esperés la mediació o sigui la intervenció d'un advocat dels Drets Human des de fora? (Sr. Maragall havia parlat d'una possible intervenció suposada a través d'una infracció / violació dels Drets Humans). Em contestava que hauria ser després d'haver emprat totes les possibilitats de resoldre el conflicte segons les lleis, després de fer tot que sigui possible.

Però vaja, pensava... ja tenim prou d'incidents en contra els Drets Humans. Però ningú s'adona, i ningú fa res amb això. Ens recordem a Carles Mateu, i no és cap cas aïllat, n'hi ha molts casos més.

- Si li he entès bé, hauria de deixar caure el tema de franquisme, del feixisme i en lloc d'això tirar endavant, com que som del segle 21 i hem de pensar que - de fet tenim aquests drets humans, com són stipulats en la llei constitucional? (Bé, la pregunta que vaig posar, no era tan elaborada com ara, però Sr. Maragall m'havia entès) Em deia que bàsicament sí. Per diverses raons.

Bé, aquí també pens que te raó en un sentit però d'altra manera qualsevol persona hauria de ser capaç dir coses aquestes i fer referències històriques en el cas quan siguin oportunes.

Sr. Maragall m'havia contestat molt amablement, i així com podía amb l'estona curta que tenia a les mans, i li agradeix moltíssim per la seva paciencia amb una persona que té moltes preguntes i un pel massa rebel·lió al cor, però he de dir que tot el camí cap a casa vaig rumiar, vaig pensar, no és cap perspectiva. No és cap perspectiva!

Si mirem pel món, Escocia ja tindrà el seu referendum, Tunisia s'ha alliberat del règim dictador pel tuitter en un sol mes! Som tots equipats amb la tecnología més nova. Tenim mitjans de comunicación, tenim la nostra creativitat, tenim tantes possibilitats.... Però tanmateix aquí, no passa res. Els Catalans volem la independencia per més de tres segles, fem concerts, fem articles, fem moltes coses culturals, però de debò, per a mi, no és sufficient.

Els polítics es riuen de la paciencia i del pacifisme dels Catalans. De la seva tendencia d'esperar pel dia x, de la seva immesurable mentalitat d'aguantar situacions dolents.

Per a mi, que som catalana de la mente, però del naixement som grega i alemanya, podeu triar quina part és la més rebel que port dins. Però per a mi, no és sufficient.

Ho trob ridícul que ens queixem, ens queixem, però res més.

Sempre és el mateix. Preparem festes, commemoracions, concerts, portem penjolls amb la bandera independista (jo igual!), i ens pensem, un dia, ja, un dia, passarà, pero redimonis, que no!!!

S'ha de lluitar, no s'ha d'aguantar!!! Crec tenia un moment lucid ahir, un tipus de deja vu, i una epifania personal.

Rewind uns 20 anys. Jo estava amb un home que tenia sis anys més que jo. Erem parella. Ell es deia Tomas i era alemany. Era el cosí de la noia amb qui compartia un pis.

Bàsicament, teniem uns mesos molt feliços i tan bon punt que la seva familia s'involucrava que no. He de dir que tinc una tendencia de no gratificar familia tan com hauria de fer. No vull la intervenció, ni l'embolic amb tantes persones. Si tinc novio, bé, molt bé, però al mateix temps, sempre tinc el motto: Si vull tenir el carn o la llet, no fa falta de comprar tot el bou o sigui (per entendre això de la familia) tot el mas.

L'embolic de la familia m'ha fet perdre la il·lusió de debò. Si m'enamor, m'enamor d'una persona i en el millor possible cas, suport la familia, però mai em sent com a part nova d'una familia. Sempre he odiat aquesta dita "guanyar una filla més" etc. etc.

Doncs, Tomas i jo erem bona parella. Tenia uns ulls verds fantàstics, com tret directament d'un comic manga, i bé, altres coses que el feien bona parella. Ara bé, varem fer un viatge cap a Grècia. No ho sé per què hagim fet això, de debò, no tinc idea. Però era l'inici de la fi de la nostra parella.

I per què? Perquè era tan dependent de mi que vaig prendre l'idea de que fos el meu nen i no el meu novio. Vaig escriure un missatge amb un llavis vermell al mirall i m'he anat cap al meu tiet Mikhali i la seva dona Grigoriya. Era la fi més lletja que mai he fet amb una parella. Era tan dolent que anys després sempre m'havia demanat per què tenia tanta voluntat de fer-li tan mal? I de debò no he pogut contestar a mi mateixa tampoc.

Només em sentía molt culpable. I la noia amb qui compartia el pis em va fer fora al mig de semestre perquè jo havia trencat el cor i a més l'havia deixat a Grècia sense ni dir piu. Al final, havia de pedir sous del meu tio per comprar un billet pel vol cap a casa. Al cap i a la fi era molt covarda. No tenia la força per enfrontar la cara de Tomas després de trencar amb ell, no hagués pogut suportar la situació. M'hauria mirat amb aquests ulls tan bonics, tan verds i radiants, i bé, tota la merda hagués començat de nou. No, hauria d'actuar així de cruel, així que pensaría que seria millor que oblidés de mi.

Ara, anys després, crec he arribat a un punt, on soc capaç de realitzar que no només era una relació de codependencia entre ell i jo. Erem tots dos força dependents l'u de l'altre. I això mai no pinta bé.

Que vull dir amb això?

Pur i dur?

Crec que Espanya i Catalunya són com Tomas i jo erem. Som una parella que li anés bé separar-se perquè no perdés la resta de respecte.

I que no em malentengueu. El sexe sempre era fenomenal! Pero follar o no follar no pot ser la qüestió amb Espanya i Catalunya.

Que fotem endavant! i que no ens folli ningú (si no ens agradi)!

Visca Catalunya! Catalunya lliure!

P.S.
I Tomas, si llegeixes això, si saps entendre el que volia dir-te, disculpa'm.

"Venus in Fur" de David Ives. L'equilibri de poders. Teatre Goya, Barcelona, juliol 2013

Vaig veure l'obra "Venus in Fur" el 12 de juliol 2013, així que he d'admetre que ja fa una estona que la vaig veure. "Venus in Fur" és una obra arran del tema sadomasoquisme, basada en el llibre de Leopold von Sacher-Masoch. L'obra està protagonitzada per Vanda, una actriu, i per Àlex Novak, un director d'un teatre. Malgrat la seva visió molt concreta, l'Àlex es troba en mig de la seva preparació més dura, la feina més cruel, que consisteix en buscar la dona perfecta per fer el paper de la Venus in fur i fer que el domini.

Avui en dia, el sadomasoquisme no és tan tabu com abans, però clarament no és gaire "mainstream" tampoc. Realment esperava i tenia il·lusió que el tractament del tema seria diferent i, com es deia en el tríptic "sexi, atrevida i divertida". I tenia sort. Era magnífic.

Tenim dos personatges, un director d'un teatre (Àlex Novak, protagonitzat per em Joel Joan) i una actriu una mica despistada i una mica desesperada (la Vanda, protagonitzada per Meritxell Calvo). Realment, no existeix res d'un equilibri de poders entre ells, en cap moment. El director té un air molt fred i molt secularitzat, cruel, però alhora sexi, mentre que l'actriu sembla innocent, fresca, inepta, caòtica, però focalitzada en el fet que vol fer aquest paper, sigui com sigui.

L'obra funciona en almenys dos nivells. Funciona si pensem en una realització d'una obra de teatre. Però igualment com a símbol per la guerra entre els sexes. L'obra exposa o revela no tan sols el gust pel sadomasoquisme com a joc sexual d'un director d'un teatre i una actriu desesperada. Al principi tot sembla molt clar. El director Àlex Novak és qui mana. Ella és una actriu a l'atur, desesperada, caòtica, i que bàsciament faria qualsevol cosa per només rebre aquest paper. I tant que ho fa!

Després uns moments, el tractament entre director i actriu potencial es desenvolupa en una relació cada vegada més personal. La impressió de l'escpectador és que l'Àlex volia fer-li entendre el paper d'una Venus in fur. No passa gaire temps que surt la veritat... Àlex afegeix a les seves explicacions tanta passió (si nó obsessió) per aquest tema, li explica el paper tant bé així que queda clar que els límits entre paper i realitat s'esborren. O sigui els dos s'assemblen molt. Dit d'una altra manera: Està clar que a l'Àlex Novak també li agrada molt una Venus in Fur en la realitat, i no tan sols lúdicament.

Alhora aquest diàleg (perquè només es veu els dos personatges) també tracta del tema d'una descompensació en referència a l'equilibri de poders entre director i actor: hi ha un personatge qui mana i un personatge qui rep ordres. Aquesta observació sí que ho fa tot molt més interessant.
El director té tendències masoquistes però com a director i encarregat d'un teatre ha d'adoptar el paper del sàdic igualment per evocar la millor actuació possible d'una actriu. Per això la fa patir. Però aquest desequilibri tampoc és durador.

Aquesta guerra, aquesta contradicció oscil·la durant 90 minuts i la veritat la guerra llueix per la presència d'un sotmès seductor seduït i cruel, en Joel Joan, i una sotmesa que apren a sotmetre i que s'ha d'esforçar a tornar-se dominant, la Meritxell Calvo. Fan lluir totes les contradiccions d'aquest tema. L'obra no podría ser més intensa i més captivadora.

El Periodico escriu (19 de juliol de 2013):
"A l'obra, la noia es presenta a la prova amb un atropellament que espanta Novak. Però les canyes es tornen llances i el dominador director acaba engolit per la metamorfosi d'una dona que rebat les seves teories i li demostra que és ella qui té la clau del poder i la seducció. La pugna dialèctica al voltant de la guerra de sexes acaba fent aflorar inquietants veritats ocultes en un joc metateatral que barreja realitat i ficció. Calvo domina la funció amb la seva energia i frescor. Desinhibida, apareix com una Venus nua que desarma la falsa seguretat del director, que acaba sucumbint a una calculada estratègia. Joan evoluciona fins a acabar, amb un mesurat histrionisme, brillant en el paper de sotmès a la voluntat de la deessa-dona."
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/domini-duna-deessa-2516127

 

 

Català i la història d'una negació com a llengua oficial a l'UE

 

 

27 anys d'un cas atípic i discriminatori

 

Igualtat davant la Llei???

 

La Plataforma per la Llengua i la Fundació Vincle expliquen el cas excepcional de la llengua catalana a la Unió Europea. El vídeo denuncia que totes les llengües de dimensions similars a la catalana ja són oficials de la Unió. El català és un cas excepcional per voluntat expressa dels respectius governs espanyols, tant del PP com del PSOE. Per a més informació: https://www.plataforma-llengua.cat/administracions 

 

 

 

 

 

Plurilingüisme i escotillons (revisat i millorat llingüísticament)

El debat de la independència i del TIL. L'entrellaçament de les pors profundes derivades de l'època de Franco i els problemes ideològics d'avui.

Article de na Chryssula Kokossulis, publicat a Internet en anglès, el 26 de setembre, 2013.

 

Doncs, parlem d'aquest tema. I anirém medias in res.

A Espanya, tenim dos problemes grossos.

Els dos afers nacionals més  importants són ara mateix els següents:

1. Hi ha una lluita contínua al parlament espanyol sobre si  Catalunya hauria de  poder convocar un referèndum o no per obrir pas a la possible independència de Catalunya.  Aquesta és una de les grans  preocupacions del moment. No pots  accedir a Internet, sense  ser conscient, o no, de  les tones d’articles sobre això,  però com a estranger és molt fàcil  perdre-s'hi. Doncs, de què va tot això?


Hi ha dos  bàndols, com sempre. Un  vol  el referèndum. L’altre no  el vol. La raó per què Catalunya hauria tenir  el seu referèndum és molt evident. Dues setmanes després de l’11 de setembre, que és la celebració de la Diada, emesa als mitjans de comunicació  d'arreu del món un parell de cents de milions de vegades amb la històricament llarga "Via Catalana", una cadena humana amb cents de milers de persones. I, sobretot, amb un to pacífic, sense cap tipus de violència. L’altre costat, tanmateix, diu que no... Molt bé, doncs, anem a demanar el perquè...


Podria especular i especular encara més, però la raó principal és i sempre han estat els sous... Barcelona i la regió catalana tenen una economia que funciona, molt a pesar de la gent que diuen que NO a Madrid. USA Today fins i tot anomenava Catalunya la vaca de llet que  munyen de tant en tant, més aviat quan les caixes a Madrid  estan buides. La vaca, però, sembla  cansada  de ser munyida tantes vegades. Molt bé. Això mateix  podria explicar l’obvi NO de Madrid pel que fa al referèndum, perquè  necessiten els sous. Però anem un pas més enllà, anem a demanar una pregunta. Per què hi ha tant odi que va relacionat amb tota la qüestió...? Hi ha un element d'odi subjacent en la societat espanyola, que de vegades fins i tot em fa por.


El millor exemple  és el d'aquest pobre noi valencià  que han tancat per parlar amb la policia (en un control de trànsit normal) en català, un dels dos idiomes oficials de la regió catalana. La cosa és: no anava ni borratxo ni drogat. I, no obstant això, se'l van endur;  l'home va ser arrestat i posat davant d'un jutge per parlar la seva llengua materna. No, no hem pres una màquina del temps. Això no és 1939. Això és 2013. Tot plegat té un regust estrany . Hi ha un munt de fantasmes històrics, moments fugaços d'odi i repressió, que encara funcionen de la mateixa manera que fa 75 anys. Tot això està incrustat en un nivell molt emocional. Per sort, el pobre home tenia una mica de cobertura dels mitjans de comunicació i a través de Change.org i amb l'ajuda de les xarxes socials,  va ser posat en llibertat i la pena de presó de sis mesos per parlar amb la policia en valencià va ser revocada. Però, cal arribar tan lluny??? Vull dir, au va!, de debò? Tot l'incident sembla tan retorçat que  l'he hagut d’incloure aquí tot i que sembla una petitesa. 


Ens enfrontem amb el costat fosc de la història. Espanya va tenir una dictadura fins a l'any 1975 i la violació dels drets civils, el dolor i el sofriment, la crueltat, la passió, la por i la repressió a què moltes persones van haver de fer front, encara  són vius. Encara estan dins de la majoria de les famílies. Alguns d'ells recorden que algú proper a ells  va ser acusat políticament, detingut, i empresonat o executat. Espanya és un país lliure. És democràtic. Ho és?


Sí. Generalment sí que ho és. Espanya és  fins i tot liberal si pensem en llocs com Marbella o Eivissa... Però, això és l’Espanya autèntica, o només és el que la gent pensa que és Espanya??? Però, què sé jo??? Es podria argumentar ni tan sols sóc espanyola, o  no tinc un marit català o el que sigui, però veig el que veig. I cada dia tinc una millor impressió del que passa. Des que vaig començar a aprendre català i finalment agusar les orelles.

Passa que no hi haurà cap  comprensió mútua ni una relació sense odi entre Espanya i Catalunya, tret que Espanya simplement deixi anar els catalans i els deixi ser el que són, i deixi que segueixin el  camí triat. Potser això no és el que Madrid vol, ni el que la família reial espanyola vol, ni el que Rajoy vol per a Espanya, però tot i així, ells tenen el dret a decidir. Vivim en un estat democràtic (almenys això és el que diuen), doncs  deixeu-los  emprendre el seu camí. Si us plau,  deixeu-los votar.


A Europa,  tenim molts estats amb dos,  tres o quatre idiomes. Pensau en Bèlgica, Suïssa, parts d'Alemanya, pensau en Sicília,  en Creta,  en Malta. Com més atractiva és una regió, menys possibilitats té que hi hagi només una llengua parlada. El més probable és que un parell de nacions  hagin tractat d'envair-la, i el més probable és que això hagi passat. Ho sento si això és una mica infantil, però sempre penso en  Astèrix i Obèlix quan penso en la invasió.




Es podria pensar que la gent de Madrid poden ser els romans que tracten d'obligar els catalans a abandonar la seva llengua i la identitat cultural. Però els de Madrid i un parell d'agitadors polítics només ho veuen tot exactament de la manera oposada. Ells veuen els catalans com els agitadors o els traïdors de la corona espanyola. Hi ha algunes persones d'ultradreta que deliberadament han destorbat la celebració de l'Onze de Setembre (11 de setembre), la Diada Nacional de  Catalunya. Curiosament, la justícia  ha estat molt indulgent aquí, i  ha imposat una multa ridículament baixa de 300 €, mentre que els protagonistes de l'altercat van destrossar  coses, van amenaçar  persones  i van entrar encaputxats en un edifici del govern, a on clarament no  van anar en una missió pacífica.








La justícia és un  fet curiós, cosa que m'espanta. Com és possible que  hagin sortit amb això? I com poden els polítics de Madrid creure que el seu comportament  és tolerable quan es comporten d'aquesta manera, que es podria anomenar una injustícia que crida? La justícia ha d'haver tingut un molt mal dia per condemnar un home a  sis mesos de presó per parlar en la seva llengua materna, i  un altre molt mal dia per multar un acte de pura i absoluta  violència i algunes lleugeres tendències terroristes només amb una lleugera estirada d'orelles ...

Bé, ho sé. Sóc una “guiri”. Hauria de callar. Què sé jo de totes maneres?


Estrangera a Espanya, sense cap coneixement de català, i gairebé incapaç de parlar un parell de frases en espanyol,  vaig arribar a l'illa d'Eivissa el 2007, al desembre. Jo no era conscient de tots aquests conflictes subjacents quan vaig arribar aquí per primer cop. Tractava de trobar el meu camí en aquest lloc i estava preocupada  per inscriure els meus fills a la llar d'infants i a l'escola. Vaig haver de treballar. I  havia de tenir cura dels nens soleta,  perquè el meu marit encara es va passar  un any i mig treballant a Alemanya, mentre que jo ja vivia aquí. Estava completament sola, vaig  tenir cura de mi, però en una societat encara molt dominada  pels mascles, que em van tractar com un "soltera" i, d'alguna manera, la gent sospitava que ho era. Jo no sabia realment què pensar d'això, però  estava massa ocupada  en altres coses per preocupar-me'n.


Molts dels meus amics a Alemanya van negar amb el cap en senyal de desesperació quan es van assabentar cap a on anava, i em van preguntar "Per què dimonis hi vas?" (Traducció aproximada: aquest grup de pecadors, amants de la depravació, l'hedonisme i el sexe, les drogues i el rock and roll). Vaig riure. I bé, ara, gairebé sis anys després, segueixo vivint aquí. Em sento integrada. El meu marit va arribar a Espanya un any i mig més tard que nosaltres, ja que era més difícil del que pensàvem  aconseguir  una feina. Això quant a la història personal.


Però una cosa realment encara em sorprèn, sobretot ara que entenc el català i  el parlo bastant bé. ¿Per què dimonis  els  amics que em van desafiar (en el bon sentit) a aprendre català, que m'hi van induir, que em van dir que aprengués català... Per què ara només abaixen el cap quan estem parlant de la Via Catalana, de la qüestió de la independència??? Per què són ells els que  mai veig quan hi ha algun esdeveniment per la independència? Per què no reaccionen quan publico alguna cosa a Facebook??? Tot i  això, en privat són fervents defensors de casa seva, de la seva illa, del dret a parlar la seva llengua i el seu dret al vot. Què passa amb això?

El 8 de setembre  Eivissa també  va fer una petita cadena humana. La premsa va dir que hi havia 300 persones. Puc dir amb seguretat que n'hi havia poc més de 160, potser 200 al final. Així que: Què passa amb això?





Tot i això, ara arribem al segon problema, o al segon assumpte intern,  al qual Espanya ha de fer front.


2. El  TIL (tractament integrat de llengües) i la seva aplicació. Aquesta és una idea original de José Ramón Bauzá, que d'alguna manera ara sembla com un petit Napoleó en el seu intent de seguir endavant amb aquest sistema aparentment progressista. Així que el que fa el TIL és el següent: bàsicament significa una reducció del català i un alt increment de l’idioma anglès. En lloc de 50% català i  50% espanyol, els nens reben les  classes el 30% en català, el 30% en espanyol i el 30% en anglès.



No m'entengueu malament. M'encanta l’anglès. I per a mi, probablement seria un joc de nens, però de nou ... Penseu en el resultat, que podria ser bo o no tant bo.. Tenen els mestres adequats,  tenen els fons adequats per invertir en aquest projecte? No. Per exemple, el col·legi de Sant Miquel (un petit poble al nord d'Eivissa) havia col·locat un enorme llençol a la paret de  l'escola  per fer públic que el Govern Balear encara els devia una suma de 19.000 €. I això és només UNA escola. Com és això? Com pagaran els mestres addicionals ... ??? Com pagaran  la matrícula extra??? Els llibres de més?? Ha ha ha!! ... Dames i cavallers. Això es resoldrà a l'estil eivissenc o a l'estil mallorquí. És així de fàcil si el seu nom és José Ramón Bauzá. Bàsicament, la resposta és que  no  rebreu res d'això. Sí, m'heu sentit bé.


No hi ha mestres de suport.


No es paguen classes extra.


No hi ha beques per a llibres de text.

No hi ha fons per pagar ni tan sols  els vells deutes als pares, a l’escola o a l'estat.


Com collons pot ser tot això una bona base per a un projecte que si  estigués ben planejat i ben posat en pràctica, no seria  una cosa tan idiota. Tot i això, ens trobem amb carteres buides, mestres, professors resignats que temen ser amenaçats per càstigs disciplinaris, etc. L'esperit del Generalíssimo està encara molt present i viu. Tan present que la premsa  ha mostrat avui que Madrid no vol canviar el nom de Franco per raons lingüístiques. És aterridor veure l'adoració  per un dictador a qui  hauria agradat la quantitat de por i repressió que es planta inconscientment en les ànimes de tants i tants espanyols, així com  catalans.


I fins i tot si el TIL fos un pla adequat, encara seria un atac contra el català.


Parlem de com n'és, de lliure,  el Govern Balear  per decidir el que fa. Hi ha moltes, moltes bromes a la xarxa i es pot veure a la televisió qui és el responsable de tot això. Clarament és en Bauzá mateix, cap altre. Desfer-se  d'un terç dels membres del parlament  dient que és per mostrar respecte i per la necessitat de reduir els costos, és una bona excusa per desfer-se de les  forces d'oposició dins del seu propi partit. Bauzá té una espurna de petit dictador en ell. Pot ser que sembli un model madur o un venedor de cotxes, però en realitat  segueix una estratègia molt clara en el que fa. A més del fet que gaudeix del poder que se li va donar.




Tornant al tema. No ... Jo tampoc no ho sé. Tot plegat fa por i és una idea tan desgavellada. Sóc una ferma activista per a qualsevol tipus d'increment de la llengua i la literatura a l'escola. Però la forma de fer això és simplement ... tan, tan, perdó, és tan dolenta ... Hem sentit parlar del canvi de sistema proposat just abans de les vacances d'estiu i fins llavors els professors estaven dient que no. No sabíem  res, llavors. Ara és la segona (ara la tercera) setmana de classes i els professors segueixen en vaga, Twitter està ple d'etiquetes  que mostren el suport que estan rebent de tants llocs diferents, de tantes persones diferents.

Per tant, esper que  ara  ja sàpigues què passa a Espanya, i més concretament a les Illes Balears.


Per què barrejo aquests temes  i hi afegesc algunes pinzellades de la meva història personal, tot i que només en  aparença tenen alguna cosa a veure?



Jo crec que hi ha una estructura subjacent profunda.  Quan Wert va demanar d'"espanyolitzar"  els infants de Catalunya,  això és en realitat una actitud bastant feixista si no francament feixista.



Si parlar valencià és un crim, i  irrompre en un edifici del govern i pertorbar un acte oficial  és una petita cosa fàcilment perdonada (sempre que siguis de dretes!)  que cau sota la jurisdicció del rei.



Si un programa de televisió (a IB3, la televisió local de les Illes Balears, finançada pel govern ...) sobre  el TIL únicament mostra:
- Sis homes (és a dir, ni una dona, tot i que l'educació té un alt percentatge de  dones que hi treballen!).
- La majoria eren advocats i no experts en educació.
- Un mestre, el punt fort del qual no és, per descomptat,  parlar en públic.
- Una distribució poc decent del temps permès per a cada costat (els defensors del  TIL tenien 7 minuts, els que hi estan en contra 2 minuts!).
Hi ha una lleugera sensació que tot aquest programa podria haver estat patrocinat pel govern i (probablement) alineat al programa del  PP. És tan equivocada la manera  com  fan un programa suposadament polític a la televisió. Era tan previsible.
Personalment,  no podia creure que no hi  hagués una sola persona que  fos  capaç de parlar bé, retòricament parlant, i  que estigués preparada per  aquest repte.


Conclusió:

De fet, vaig escriure aquesta  entrada aquí perquè m'estava cansant que tothom em demanés  les mateixes preguntes.


Què és el TIL?



Per què estàs tan a favor de la independència de Catalunya?



Per què  ets tan pro-catalana?



Per què estàs en contra del  TIL?



Sobretot, esper haver aclarit aquestes qüestions amb el text anterior. Jo sóc una amant de la llengua, i no crec que el TIL  estigui realment orientat a la vida real, i pens que promourà "Fracàs escolar" més que qualsevol altra cosa.

La meva tendència evident cap a la independència de Catalunya es deriva del fet que, entre altres temes (em vaig especialitzar en idiomes), vaig estudiar història i crec que és necessari l'estat lliure del poble català. Històricament es pot  concloure fàcilment que Catalunya és un estat. Podria aprofundir més en la història, però això aniria massa lluny. També des del punt de vista que és una nació reprimida, els catalans es mereixen  decidir per si mateixos. Psicològicament es pot argumentar així, quan la quantitat de sofriment ha estat prou gran per a ells que la seva voluntat d'independència és més gran que la por de ser derrotat. Necessàriament els catalans han de provar-ho. Em sento també catalana, jo sóc un d'ells, i els desitjo, ens desitjo la millor de les sorts, i crec que  seria prudent que Espanya els deixés  anar. Tret que vulguin tenir un llarg segle ple d’odi amb pitjors casos de recriminacions lingüístiques i també destacat pels crims en nom de l'Estat espanyol, que ho presideix tot.

En primer lloc, ho sé, Catalunya és diferent, però Eivissa també ho és. Treballem tant amb el turisme a diari que la idea de reforçar anglès al sistema escolar no és la pitjor idea, però un cop més ... La forma en què això es vol dur a terme, és el que  fa que el TIL pugui arribar a ser un desastre total, o un pla que ha de ser planificat i programat correctament per tal de tenir èxit. Si us plau, no apliqueu  el TIL. No val la pena els problemes que, sens dubte, causarà. I s’ha de tractar d'evitar-ho pel bé dels  nostres fills!



Així què, per on faig el llaç?



Llengua i cultura són com dues gotes d'aigua  que van de la mà. Si  treus el llenguatge  a una persona, en el sentit que  es converteix en un delicte parlar aquest idioma,  li robes part de la seva cultura i, bàsicament, el victimitzes.

Els invasors ho han fet freqüentment. Els romans ho van fer. Els grecs ho van fer. Els espanyols van fer això. No és res de nou. Però aquí estem al segle XXI. Tant de bo que la humanitat  fos prou evolucionada  per veure que no es pot suprimir la cultura i la llengua durant molt de temps. Es remouen les coses. Això farà que la gent es rebel·li.

Els responsables a Madrid, i també el nostre petit Napoleó de les Balears, Ramón Bauzá, farien bé d'adonar-se  que negar a les persones que puguin  parlar la seva pròpia llengua materna és un crim, pur i dur. És una referència directa a la dictadura militar de Franco. I per ser honesta, això en si mateix em fa venir calfreds.




I el que  me'n fa venir encara més és que  hi ha un informe que diu que volen reprendre  les persones que  parlen a Facebook, Twitter o qualsevol mitjà de comunicació a la xarxa, sobre  coses que podrien causar una alteració de l'ordre públic. Aquest és també un pas fora d'un sistema democràtic. Sigueu advertits. I estigueu  alerta que Espanya i les Illes Balears no es moguin  cap enrere en el temps. Això realment seria fatal.

Si us plau, disculpeu-me que no  hagi pogut publicar l'homenatge a T. S. Eliot,  l'aniversari del qual és avui (el dia de la primera publicació era el 26 de setembre). Però aprofito l'oportunitat per donar-li les gràcies.