Tants caps, tants barrets

(De l'abolició dels drets cívils i de les llibertats democràtiques i de la gent que no vota)

L'any 2013 ha estat un any difícil pel que fa als drets cívils i a les llibertats democràtiques.
Espanya i els seus problemes s'agreugen cada dia més, i cada dos per tres surt un altre escàndol polític, sigui un polític subornat, un polític amb un secret clandestí i una mica brutet, o una afiliació amb una empresa que fa que nosaltres, els ciutadans, no els creguem gens quan obren la boca. No hi molts polítics que fan goig pel que fa als valors si parl ras i clar.
Consegüentment, la quota baixíssima de ciutadans que s'esforcen a votar o voten és més que comprensible, però aquesta és la trampa: així guanyen sempre els mateixos. Si el percentatge de participació és tan baix, lògicament, la xifra absoluta requerida per guanyar la votació es redueix molt per culpa de tots els ciutadans que no pensen a fer-ne ús, del seu dret de votar.
És una equació molt senzilla. Com menys gent vota, més fàcilment guanyen els partits amb poquíssims vots.

Si apliquem la lògica, només hem de de dir-nos a nosaltres mateixos que no fent ús del dret de vot, realment el que fem és això: regalem els nostres vots als partits que sempre tenen els percentatges més alts.

L'argument que sempre he sentit durant tota la meva vida de la gent que no vota, és aquest:
No canvia res! És només un vot! Una gota dins l'oceà!

Tot molt bé, però si us plau, bona gent, emprau el vostre cervell, la vostra ànima, i la vostra capacitat intel·lectual. Si no estau d'acord amb el que està passant, amb el vostres drets cívils, les vostres llibertats democràtiques, no permeteu que els grans partits es riguin de tanta inèrcia i tanta indecisió, cosa de la qual s'aprofiten dia a dia.

Així doncs, si volem canviar alguna cosa pel que fa al govern, a tot el que passa respecte a la vida política, el primer pas ha de ser "VOTAR". Emprau el dret i també la consciència ciutadana per votar.

I feu-ho amb prudència, passió i intel·ligència!

Follar o no follar. Un exorcisme personal. Epifania estrambòtica.

Ahir vaig gaudir d'una lectura excepcional amb Ernest Maragall. Era arran del tema de la independència, igual arran del tema del "cas de les Illes". L'horari era una mica mal triat, així que en lloc de ser ple, eren uns 40, potser 50 persones. Tanmateix, el discurs era contundent i rodò.

Realment, he d'admetre, sense saber que coi era un cert Maragall (només sabia que era ex-conceller d'educació, res més), m'ho esperava un tipus amb un peli més fervor, amb més exigència, més sang a les venes. Però si es tracta amb uns anys d'experiència amb la política i els politics, potser que es geli la sang en les venes. Que no em malentengueu, el discurs era boníssim i molt ben estructurat i l'argumentació també exemplar. Però per a mi, el debate era tot una mica massa civilitzat.

Durant tot el temps vaig pensar, però ja és prou. Ja és temps per actuar. Per què només intentem d'aguantar condicions inhumanes, i no lluitem per resoldre-les?

De debò, a escoltar-li, era submergida amb tantes preguntes al cap durant aquesta hora de lectura així que al cap i a la fi vaig posar dos preguntes a Senyor Maragall.

- Quin tipus d'incident hauria de passar fins que vostè esperés la mediació o sigui la intervenció d'un advocat dels Drets Human des de fora? (Sr. Maragall havia parlat d'una possible intervenció suposada a través d'una infracció / violació dels Drets Humans). Em contestava que hauria ser després d'haver emprat totes les possibilitats de resoldre el conflicte segons les lleis, després de fer tot que sigui possible.

Però vaja, pensava... ja tenim prou d'incidents en contra els Drets Humans. Però ningú s'adona, i ningú fa res amb això. Ens recordem a Carles Mateu, i no és cap cas aïllat, n'hi ha molts casos més.

- Si li he entès bé, hauria de deixar caure el tema de franquisme, del feixisme i en lloc d'això tirar endavant, com que som del segle 21 i hem de pensar que - de fet tenim aquests drets humans, com són stipulats en la llei constitucional? (Bé, la pregunta que vaig posar, no era tan elaborada com ara, però Sr. Maragall m'havia entès) Em deia que bàsicament sí. Per diverses raons.

Bé, aquí també pens que te raó en un sentit però d'altra manera qualsevol persona hauria de ser capaç dir coses aquestes i fer referències històriques en el cas quan siguin oportunes.

Sr. Maragall m'havia contestat molt amablement, i així com podía amb l'estona curta que tenia a les mans, i li agradeix moltíssim per la seva paciencia amb una persona que té moltes preguntes i un pel massa rebel·lió al cor, però he de dir que tot el camí cap a casa vaig rumiar, vaig pensar, no és cap perspectiva. No és cap perspectiva!

Si mirem pel món, Escocia ja tindrà el seu referendum, Tunisia s'ha alliberat del règim dictador pel tuitter en un sol mes! Som tots equipats amb la tecnología més nova. Tenim mitjans de comunicación, tenim la nostra creativitat, tenim tantes possibilitats.... Però tanmateix aquí, no passa res. Els Catalans volem la independencia per més de tres segles, fem concerts, fem articles, fem moltes coses culturals, però de debò, per a mi, no és sufficient.

Els polítics es riuen de la paciencia i del pacifisme dels Catalans. De la seva tendencia d'esperar pel dia x, de la seva immesurable mentalitat d'aguantar situacions dolents.

Per a mi, que som catalana de la mente, però del naixement som grega i alemanya, podeu triar quina part és la més rebel que port dins. Però per a mi, no és sufficient.

Ho trob ridícul que ens queixem, ens queixem, però res més.

Sempre és el mateix. Preparem festes, commemoracions, concerts, portem penjolls amb la bandera independista (jo igual!), i ens pensem, un dia, ja, un dia, passarà, pero redimonis, que no!!!

S'ha de lluitar, no s'ha d'aguantar!!! Crec tenia un moment lucid ahir, un tipus de deja vu, i una epifania personal.

Rewind uns 20 anys. Jo estava amb un home que tenia sis anys més que jo. Erem parella. Ell es deia Tomas i era alemany. Era el cosí de la noia amb qui compartia un pis.

Bàsicament, teniem uns mesos molt feliços i tan bon punt que la seva familia s'involucrava que no. He de dir que tinc una tendencia de no gratificar familia tan com hauria de fer. No vull la intervenció, ni l'embolic amb tantes persones. Si tinc novio, bé, molt bé, però al mateix temps, sempre tinc el motto: Si vull tenir el carn o la llet, no fa falta de comprar tot el bou o sigui (per entendre això de la familia) tot el mas.

L'embolic de la familia m'ha fet perdre la il·lusió de debò. Si m'enamor, m'enamor d'una persona i en el millor possible cas, suport la familia, però mai em sent com a part nova d'una familia. Sempre he odiat aquesta dita "guanyar una filla més" etc. etc.

Doncs, Tomas i jo erem bona parella. Tenia uns ulls verds fantàstics, com tret directament d'un comic manga, i bé, altres coses que el feien bona parella. Ara bé, varem fer un viatge cap a Grècia. No ho sé per què hagim fet això, de debò, no tinc idea. Però era l'inici de la fi de la nostra parella.

I per què? Perquè era tan dependent de mi que vaig prendre l'idea de que fos el meu nen i no el meu novio. Vaig escriure un missatge amb un llavis vermell al mirall i m'he anat cap al meu tiet Mikhali i la seva dona Grigoriya. Era la fi més lletja que mai he fet amb una parella. Era tan dolent que anys després sempre m'havia demanat per què tenia tanta voluntat de fer-li tan mal? I de debò no he pogut contestar a mi mateixa tampoc.

Només em sentía molt culpable. I la noia amb qui compartia el pis em va fer fora al mig de semestre perquè jo havia trencat el cor i a més l'havia deixat a Grècia sense ni dir piu. Al final, havia de pedir sous del meu tio per comprar un billet pel vol cap a casa. Al cap i a la fi era molt covarda. No tenia la força per enfrontar la cara de Tomas després de trencar amb ell, no hagués pogut suportar la situació. M'hauria mirat amb aquests ulls tan bonics, tan verds i radiants, i bé, tota la merda hagués començat de nou. No, hauria d'actuar així de cruel, així que pensaría que seria millor que oblidés de mi.

Ara, anys després, crec he arribat a un punt, on soc capaç de realitzar que no només era una relació de codependencia entre ell i jo. Erem tots dos força dependents l'u de l'altre. I això mai no pinta bé.

Que vull dir amb això?

Pur i dur?

Crec que Espanya i Catalunya són com Tomas i jo erem. Som una parella que li anés bé separar-se perquè no perdés la resta de respecte.

I que no em malentengueu. El sexe sempre era fenomenal! Pero follar o no follar no pot ser la qüestió amb Espanya i Catalunya.

Que fotem endavant! i que no ens folli ningú (si no ens agradi)!

Visca Catalunya! Catalunya lliure!

P.S.
I Tomas, si llegeixes això, si saps entendre el que volia dir-te, disculpa'm.

Plurilingualisme i escotillons. El debat de la TIL i de la Independència. L'entrellaçament de pors profundes de l'època Franco i els problemes ideològics d'avui

Plurilingualisme i els escotillons: Independència i la TIL en debat. L'entrellaçament de pors profundes derivades de l'època Franco i els problemes ideologics d'avui. L'art subtil d'entrellaçar la història amb problemes actuals ideologics i problemes polítics

Filed under: #11set2012, #NoaTIL, 21st century, Catalan, Catalonia, civil disobedience, critical awareness, demonstration, educational reform in Spain, Euro crisis, Ibiza, Independence, personal, social media, TIL, world history — 6 Comments

September 26, 2013


D’acord, anem a parlar d’aquest tema. Ara mateix. Medias in res.

A Espanya, tenim dos problemes grossos..

Els dos afers nacionals més grans són ara mateix els següents:

1 .) Hi ha una lluita continua al parlament espanyol sobre si o no Catalunya hauria tenir el referèndum per obrir pas a la possible Independència de Catalunya. Allò és una gran  preocupació del moment. No pots obrir la xarxa, sense que estàs conscient de tonades d’articles, o no, però com a estranger és molt fàcil per perdre’s. Doncs, de què va tot això?

Hi ha dos costats, com sempre. Un costat vol un referèndum. L’altre no en vol. La raó per què Catalunya hauria tenir llur referèndum és molt evident. Dues setmanes després l’11 de setembre, que era la celebració de la Diada de la Independència, emesa als mitjans de comunicacions per tot arreu al món un parell de cent milió vegades amb la històricament llarga "Via Catalana" una cadena humana amb cents milers de gent, I sobre tot, pacífic, sense cap tipus de violència. L’altre costat, tanmateix, diu que no... Molt bé, doncs, anem a demanar el per què...






Podria especular i especular encara més però la raó principal es i sempre ha estat els sous.... Barcelona i la regió catalána tenen una economía funcionant molt al disgust de la gent que diuen NO a Madrid. USA Todau fins i tot anomenava Catalunya la vaca de llet que es esmunyit de tant en tant quan les caixes a Madrid siguin buides. La vaca però sembla ser cansada d'estar esmunyida tantes vegades. Molt bé. Això mateix pogués explicar l'obvi NO del Madrid perquè passa que necessiten els sous. Però anem un pas més enllà. Anem a demanar una pregunta subjacent. Per què hi ha tant odi que va amb tota la qüestió..? Hi ha un element d'odi subjacent en la societat espanyola que de vegades fins i tot em fa por. 

Millor exemple va ser aquest noi valencià pobre que s'han tancat per parlar amb la policia (en un control de trànsit normal) en català, un dels dos idiomes oficials de la regió catalana. La cosa és: no anava ni borratxo ni drogat. I, no obstant, se'l van endur l'home va ser arrestat i posat davant d'un jutge: Per parlar la seva llengua materna. No, no hem pres una màquina del temps. Això no és 1939. Això és 2013. Això té un estrany gust. Hi ha un munt de fantasmes històrics, moments fugaços d'odi i repressió, que encara funcionen de la mateixa manera que fa 75 anys. Tot això està incrustat en un nivell molt emocional. Per sort, el pobre home, tenia una mica de cobertura dels mitjans i a través de change.org i amb l'ajuda de les xarxes socials, l'home va ser posat en llibertat i la pena de presó de sis mesos per parlar amb la policia en valencià va ser revocada. Però, ¿cal arribar tan lluny??? Vull dir, au va, de debò. Tot l'incident semblava tan retorçada que havia de incloure tot i que sembla una petitesa. 

Ens enfrontem amb el costat fosc de la història. Espanya va tenir una dictadura fins a 1975 i la violació dels drets civils, el dolor i el sofriment, la crueltat, la passió, la por i la repressió a què moltes persones van haver de fer front, encara és viu. Encara està dins de la majoria de les famílies. Alguns d'ells recorden que algú proper a ells ha sigut acusat políticament, detingut, i empresonat o executat. Espanya és un país lliure. És democràtic. Ho és?




Sí. Generalment sí que ho és. Espanya es fins i tot liberal pensant en llocs com Marbella o Eivissa. Però això és l'Espanya autèntica o només és el que la gent pensen que és Espanya??? Però que sé jo??? Es podria argumentar, però no ets ni tan sols espanyol, o tens un marit català o el que sigui, però veig el que veig. I cada dia, tinc una millor impressió del què passa. Des que vaig començar a aprendre català i finalment agusar les orelles.

Passa que no hi haurà cap mutua comprensió ni una relació sense odi entre Espanya i Catalunya tret que Espanya simplement deixa anar els catalans i els deixa ser el que són, i deixa que segueixin el seu camí triat. Potser això no és el que Madrid, ni el que la família reial espanyola, ni el que Rajoy vol per a Espanya, però tot i així,ells tenen el dret a decidir. Vivim en un estat democràtic (almenys és el que diuen), doncs deixa’ls tenir el seu camí. Si us plau deixa'ls votar..

A Europa, nosaltres tenim molts estats amb dos, amb tres o amb quatre idiomes. Pensau Bèlgica, Suïssa, parts d'Alemanya, pensau Sicília, pensau Creta, pensau Malta. La més atractiva una regió és, menys possibilitats té que hi hagi només una llengua parlada. El més probable és que un parell de nacions que ja la van tractar d'envair, i el més probable és que això hagi passat. Ho sento si això és una mica juvenil, però sempre penso en Asterix i Obelix, quan penso en la invasió.

 

Es podria pensar que la gent de Madrid poden ser els romans tractant d'obligar els catalans a abandonar la seva llengua i la identitat cultural. Però ells a Madrid i un parell d'agitadors polítics només veuen tot exactament de la manera oposada. Ells veuen als catalans com els agitadors o els traïdors de la corona espanyola. Hi ha algunes persones d'ultradreta que deliberadament han destorbat la celebració del "Onze de Setembre" (11 de setembre), el Dia de la Independència de Catalunya. Curiosament, la justícia era molt indulgent aquí, i va sortir amb una multa ridículament baix de 300 €, mentre que van destrossar les coses, amenaçar les persones, estaven encaputxats, van entrar en un edifici del govern i clarament no hi eren en una missió pacífica.







Justícia és una cosa curiosa. Això és una cosa que m'espanta. Com és possible que van sortir amb això? I com poden els polítics de Madrid creure que el seu comportament sigui tolerable quan es comporten d'aquesta manera, que es podria anomenar una injustícia que crida. La justícia ha d'haver tingut un molt mal dia per condemnar un home a 6 mesos de presó per parlar en la seva llengua materna, i per un altre per multar un acte de pura i absoluta la violència i algunes lleugeres tendències terroristes amb una lleugera estirada d'orelles... ...

Bé, ho sé. Sóc una guiri. Hauria de callar. Què sé jo de totes maneres?

Estrangera a Espanya, sense cap coneixement de català, i gairebé incapaç de parlar un parell de frases en espanyol, he vingut a l'illa d'Eivissa en 2007, al desembre. Jo no era conscient de tots aquests conflictes subjacents quan vaig arribar aquí per primer cop. Vaig tractar de trobar el meu camí en aquest lloc. Jo estava preocupada posar els meus fills a la llar d'infants i a l'escola. Vaig haver de treballar. I jo havia de tenir cura dels nens soleta, com el meu marit estava encara treballant 1 anys i mig a Alemanya, mentre que jo ja vivia aquí. Estava completament sola, vaig guardar per a mi, però en una societat dominada encara molt pels mascles que em van tractar com un "soltera" i d'alguna manera, la gent sospita que ho era. Jo no sabia realment què pensar d'això, però jo estava massa ocupada d’altres coses així que no em preocupava gaire.

Molts dels meus amics a Alemanya van negar amb el cap ensenyant la seva desesperació quan es van assabentar cap a on anava i em van preguntar "Per què dimonis hi vas?" (Traducció aproximada: aquest grup de pecadors, de la depravació, l'hedonisme i el sexe, drogues i rock and roll). Em vaig riure. I bé, ara, gairebé sis anys després, segueixo vivint aquí. Em sento integrada. El meu marit va arribar a Espanya un any i mig més tard que nosaltres, ja que era més difícil del que pensàvem per aconseguir que una feina. Això quant per a la història personal.


Però una cosa realment encara em sorprèn, sobretot ara que entenc català i ho parlo bastant bé. ¿Per què dimonis , fer els meus amics que em vaig atrevir, i que jo, que em va dir que aprengués català mal ... Per què ara, només abaixen el cap quan estem parlant de la Via català, la qüestió de la independència??? Per què són ells que jo mai veig quan hi ha algun esdeveniment per la Independència? Per què no reaccionen quan publico alguna cosa a Facebook??? Tot i que en privat, són fervents defensors de casa seva, de la seva illa, el dret a parlar la seva llengua i el seu dret al vot. Què passa amb això?

El 8 de setembre a Eivissa també hi havia una petita cadena humana. La premsa va dir que hi havia 300 persones. Puc dir amb seguretat que hi ha poc més de 160 persones, potser 200 al final. Així que: Què passa amb això?




Tot i això, ara arribem al segon problema, o al segon assumpte intern, que Espanya ha de fer front.


2.) El pla i la seva aplicació de la TIL - sistema trilingüe integrador. Aquesta és una idea original de José Ramón Bauzá que d'alguna manera ara sembla com un petit Napoleó en el seu intent de seguir endavant amb aquest sistema aparentment progressista. Així que el que fa el TIL són: Bàsicament significa una reducció del català i un alt increment de l’idioma anglès, que en lloc de 50% català i el 50% espanyols, els nens reben les seves classes al 30% en català, el 30% en espanyol i 30% en anglès.




No m'entenguis malament. M'encanta l’anglès. I per a mi, probablement seria un joc de nens, però de nou ... Penseu en el bé o, en alguns casos la forma no tan bé podria ser el resultat. Tenen els mestres decents, no tenen fons decents per invertir en aquest projecte. No Per exemple, el col·legi de Sant Miquel (un petit poble al nord d'Eivissa) havia col·locat un enorme llençol a la paret de la seva escola fent públic que el govern balear encara els devia una suma de 19.000 €. I això és només UNA escola. Com és això? Com pagaran pels mestres addicionals ... ??? Com pagaran per la matrícula extra??? Per als llibres de més?? Jajajaja ... Dames i cavallers. Això es resoldrà estil eivissenca, mallorquina o l'estil el que sigui Bauzá. Això és molt fàcil, si el seu nom és José Ramón Bauzá. Bàsicament, la resposta és que vostè no està rebent res d'això. Sí, vostè m'ha sentit correctament.

No hi ha mestres addicionals.


No es paga classes extra.


No hi ha beques per a llibres de text.



No hi ha fons per pagar tan sols les velles deutes als pares, a l’escola o l'estat.


Com collons pot ser tot això una bona base per a un projecte que - si fos ben planejat i ben posat en pràctica - no estigués una cosa tan idiota. Tot i això, ens trobem amb carteres buides, mestres, professors resignats que temen ser amenaçats per càstigs disciplinaris, etc. L'esperit del Generalíssimo està encara molt present i viu. Que present que la premsa va mostrar avui que Madrid no vol canviar el nom de Franco per raons lingüístiques. És aterridor veure l'adoració d'un dictador a qui li hauria agradat la quantitat de por i repressió que es planta inconscientment en les ànimes de tants i tants espanyols, així com els catalans.

I fins i tot si el TIL havia sortit com un pla adequat, encara seria un atac contra el català.


Anem a parlar de com són ells de Govern balear lliures a decidir el que estan fent. Hi ha moltes, moltes bromes a la xarxa i es pot veure a la televisió que està a càrrec. Està clarament Bauzá si mateix. Desfer-se de un terç del seu parlament i dient que era per mostrar respecte i la necessitat de reduir els costos, era una bona excusa per desfer-se de les seves forces d'oposició dins del seu propi partit. Bauzà té una petita franja d'un petit dictador en ell. Potser sembli un model d'envelliment o d'un venedor de cotxe, però en realitat és molt estratègic en el que fa. A més de que gaudeix del poder que se li van donar.






Tornant al tema. No .. Jo tampoc ho sé. Fa por i és una idea tan desgavellada. Sóc una ferma activista per a qualsevol tipus d'increment de la llengua i la literatura a l'escola. Però la forma de fer això és simplement ... tan, tan, perdó, és tan dolent ... Hem sentit parlar del canvi de sistema proposat just abans de les vacances d'estiu i fins llavors els professors estaven dient que no. No sabíem de res, llavors. Ara és la segona (ara la tercera) setmana de classes i els professors segueixen en vaga, Twitter està ple de “hashtags” que mostren el suport que estan rebent de tants llocs diferents, de tantes persones diferents.

Per tant, esper que sap ara sobre el que està passant a Espanya, i més concretament a les Illes Balears.


Per què em barrejo aquests temes junts i afegit algunes franges de la història personal a la mateixa, tot i que només en la superfície tenen alguna cosa a veure amb l'altra?



Jo crec que hi ha una estructura subjacent profunda. Si Wert va demanar que el fet de "espanyolitzar" espanyolitzar els infants de Catalunya, aquest és en realitat bastant feixista si no francament feixista.

Si parlar valencià és un crim, i trencar un edifici del govern i pertorbar un acte oficial (atès que està a la dreta!) és una petita cosa fàcilment perdonat i ho fa caure sota la jurisdicció.


Si un programa de televisió (a IB3, la televisió local de les Illes Balears, finançada pel govern ...) sobre la TIL únicament fa veure :
- Sis homes (és a dir, ni una dona, tot i que l'educació té un alt percentatge de les dones en ell!)
- La majoria eren advocats i no experts en educació
- Un mestre, el fort per descomptat no anava a parlar en públic
- I sense una distribució decent del temps permès per a cada costat (els defensors de la TIL tenien 7 minuts, els que en contra 2 minuts!)
Hi ha una lleugera sensació que tot aquest programa podria haver estat patrocinat pel govern i (probablement) alineat al programa de la PP. És tan dolent com ho fan un programa suposadament polític a la televisió. Era tan previsible.
Personalment, jo no podia creure que no hi havia una sola persona que era retòricament capaç de parlar i llest per al repte.

Conclusió:

De fet, vaig escriure aquest post aquí, sobretot perquè m'estava cansant de ser demanada per tothom les mateixes preguntes.


Què és el TIL?



Per què estàs tan a favor de la independència de Catalunya?



Per què estàs tan pro-catalana?


Per què estàs en contra de la TIL?






Sobretot, esper haver aclarit aquesta qüestió amb el text anterior. Jo sóc un amant de la llengua, no crec que TIL és realment orientat a la vida real i promourà "Fracàs escolar" més que qualsevol altra cosa.

La meva tendència evident cap a la independència de Catalunya es deriva del fet que, entre d'altres temes (em vaig especialitzar en idiomes), vaig estudiar història i crec que és necessari, l'Estat lliure del poble català. Històricament es pot derivar fàcilment que Catalunya és un Estat. Podria aprofundir més en la història, però això aniria massa lluny. També des del punt de vista que és una nació reprimida, els catalans es mereixen per decidir per si mateixos. Psicològicament es pot argumentar així, quan la quantitat de sofriment ha estat prou gran per a ells que la seva voluntat d'independència sigui més gran que la por de ser derrotat. Els catalans necessariament han de provar-ho, em sento també català, jo sóc un d'ells, i els desitjo, ens desitjo la millor de les sorts, i crec que Espanya seria prudent deixar-los anar. Tret que vulgueu tenir un llarg segle ple d’odi amb pitjors casos de recriminacions lingüístiques i també destacat pels crims en nom de l'Estat espanyol, que presideix tot.
En primer lloc, ho sé, Catalunya és diferent, però Eivissa també ho és. Treballem tant amb el turisme a diari que la idea de reforçar anglès al sistema escolar no és la pitjor idea, però un cop més ... La forma en què això es fa, és el que el fa arribar a ser un desastre total, o un pla que ha de ser planificat i programat correctament per tal de tenir èxit. Si us plau, no apliqueu la TIL. No val la pena que, sens dubte, causarà. I tractau d'evitar-ho pel bé dels seus fills!






Així que, per a on faig el llaç?


Llengua i cultura són com dues gotes d'aigua. Ells van de la mà. Si li treus el llenguatge d'una persona, en el sentit que s’ho converteix en un delicte parlar aquest idioma, el roben part de la seva cultura i, bàsicament, el victimitzen.




Invasors ho han fet freqüentment. Els romans ho van fer. Els grecs ho van fer. Els espanyols van fer això. No és gran cosa. Però aquí estem al segle 21. Tant de bo que la humanitat podria ser tan evolucionat que vegin que no es pot suprimir la cultura i la llengua durant molt de temps. S'aixeca les coses. Això farà que la gent rebel·li.

Els responsables a Madrid, i també el nostre petit Napoleó de les Balears, Ramón Bauzà, faria bé si veia que les persones que neguen a parlar la seva pròpia llengua materna és un crim, pur i dur. És una referència directa a la dictadura militar de Franco. I per ser honest, això en si mateix em dóna calfreds.



El que em dóna calfreds encara més és que va haver un informe que volen reprendre a les persones que ho parlo a Facebook, Twitter o qualsevol mitjà de comunicació en línia sobre les coses que podrien causar una alteració de l'ordre públic. Aquest és també un pas fora d'un sistema democràtic. Sigueu advertits. I esteu alerts que l’Espanya i les Illes Balears no es mouen cap enrere en el temps. Això realment seria fatal.




Si us plau em disculpeu que no vaig poder publicar l'homenatge a TS Eliot del qual aniversari és avui (era 26 de setembre). Però aprofito l'oportunitat per donar-li les gràcies.

Feminisme, el patriarcat i el segle 21

Això és justament una bloc entrada de pressa. Acabo de veure una entrada vídeo bloc molt interessant a The Outlier Collective Blog, amb el tema controvertit de feminisme.


i em va fer pensar per què no m'agraden el terme feminisme i per què em crida l'atenció com a cosa desequilibrada, anacrònica o també com a estranya perquè no m'agrada la paraula però per l'altra banda, que sí que penso que aquest moviment per si mateix sí que és necessari com que n'hi ha coses, moltes coses que són quasi normal dins la nostra societat que no són - estrictament parlant -amigable a les dones, sinó misògins. I això val per moltes àrees de la nostra vida:

- Salaris més petits per al mateix tipus de treball per a la dona (en referència a un home)

- No donant el mateix tipus d'educació emocional / físic / científic / moral als nens i a les nenes

- El "sostre de vidre" (el que significa que les dones no solen ser promogudes com els homes, o fins i tot són ignorats en lloc de ser promogudes pel simple fet perquè són dones)

- La forma estereotípica en què als boixos, se'ls diu a "endurir" i a les boixes al mateix temps se les diu a no ser "poc femenina" o se les anima a deixar a banda els seus propis interessos i ser més solidària amb els altres (símptoma Cinderella)

- La desvaloració de tot el que és vagament "massa" femení i per tant no prou viril: en termes de llenguatge que expressa aquest menyspreu: marieta, covard, nyicris, sinó també en termes de ser etiquetats com a "sense valor". Ergo, la mera representació d'uns somnis injectats amb testosterona i alimentats pels masclistes que no estan aconseguits a la forma total i per tant masclista són escorria, denegable, per tant, no s'han de considerar, per tant, són en conseqüència ignorats, objectes de burla, o han de ser eliminats, ja que són vist com a l'enemic, bé, almenys per a alguns totxos.

- Curiosament: l'exemple invers hauria d'estar funcionant a l'inrevés, hauria de demostrar tot el contrari, però ha! equivocat un altre cop, perquè en realitat, no arribem al punt de partida aquí: la dona masculina (sic) tampoc es veu d'una bona manera tampoc. Ella no arriba a ser dona, ella és més una espècie deformada de la dona i per tant devaluada, castigada amb menyspreu.

- Hi ha tantes coses que vénen a la ment que és difícil explicar a totes. El punt neuràlgic és, però, tan aviat com es parla amb algú sobre aquests fets, et diuen "Ja, però, tu ets una feminista". No, de fet, no ho sóc. Sempre he dit que no a aquesta pregunta, simplement perquè no m'agrada el terme i les associacions que van amb aquest terme. No obstant això, tinc la forta sensació que n'hi ha encara molt a desitjar en termes del que és possible en una societat masculina.


Això pot ser una sorpresa per a alguns lectors, però la majoria de les dones no estan disposades a renunciar a la seva carrera quan tenen fills, i ells no volen seguir construint la seva carrera, i que fins i tot podria tenir més somnis per complir. Però la veritat és feminista i el feminisme per al segle 21 sembla un anacronisme per si mateix. I tenim tendència a pensar en les dones que es neguen a fer servir sostenidors, que no s'afaiten les aixelles, l'ús de roba folgada, menjant cuina macrobiòtica, no fer servir llapis de llavis, i que de fet podrien arribar a ser lesbianes (hahaha, que bé, no???), el que sigui. Però per què és així? A causa de que novament fem la mateixa cosa, que en Kozo va esmentar en el seu missatge de vídeo: jutgem les dones per la seva aparença i no arribem a jutjar-les per les coses que saben, o per les coses que diuen. És la maleïda veritat. Si us plau, mireu el vídeo, val molt la pena veure'l.



Cal què obrirem els nostres cors i també les nostres mentes per ser conscients, per arribar en aquest punt on realitzarem què la única possibilitat de tenir una societat de egalitarianisme en el sentit que dones i homes son tractats amb la mateixa manera és tan bon punt que la gent comença percebre que la dona és més que la seva aparença física i un home és més que un tipus dur que mai es deixa de vessar una llàgrima. Hem de veure les coses i les persones amb ulls més adults, més evolucionats.



Doncs, anem a reajustar una mica. Anem a anivellar el camp de joc una miqueta. Anem a obrir-nos fent un petit canvi.



Així que tots puguem arribar al punt on comencem la curació a nosaltres mateixos: els que van créixer amb el "aigua" tòxic al voltant d'ells, els que han estat víctimes. Però tots podem començar a curar, fins i tot els que no són víctimes, ja que encara podrien advocar per promoure una nova forma de pensar.

No obstant això, ja que no seria jo si no ficaria almenys una cosa que és una mica controvertida ... anem a veure un altre vídeo i escoltar aquesta cançó.




Com he dit abans, la broma encara és sobre nosaltres. ;)

Potser necessitem una dona tipus Tim Minchin qui faria un text d'una cançó igualment desconcertant, subversiva i divertida així què es burlen dels homes que tenen la seva espècie de períodes mascles i es riuen de la ximpleria de pensar un gènere que fos superior a un altre. Escolta, i una cosa, el sexe i el gènere no és el mateix.

Gaudeix d'una relació feliç i bona amb un home o una dona, alhora als dos de fet, sigui qui sigui, i sigui on sigui!

Recordau:
Tenim por de fer-nos vulnerable per la qual cosa pretenem ser algú altre però no nosaltres. En la majoria dels casos, això és cert. I hi ha pocs valents per aquí qui arriben a poder treure la màscara i poden ser ells mateixos.

Per tant, estic amb en Kozo i jo estic amb en Tim en aquest cas: en Kozo va dir: Començau obrint la teva ment i obrint el teu cor i a veure què passa. O com va dir en Tim: Estem refotuts micos en les sabates! Per tant, refotudament, relaxau!

Un penjoll - i dos opinions - tot en un dia

 

Ahir va ser un dia molt emocionant per a mi. Havia pogut acabar amb un projecte molt important per a mi. Però... a més a més, duia un penjoll amb la bandera catalana, que m'havia posat sense pensar en res negatiu. És un penjoll que m'havia comprat per 2 euros a Tarragona. És exactament com aquest en la imatge.

No us imaginau com differents eren les opinions que vaig rebre al moment que la gent s'adonava d'aquest petit penjoll que portava.

La primera reacció era molt positiva. Era al café on sol prendre un cafè de tant en tant. El noi aquí només somreia i em deia "a mi m'agrada el teu penjoll". Somreia també, i res més. Molt bé, idò.

La segona reacció era al correus. Aquí em demanava un noi de uns 30 anys "I tu ets independista, o que?" ... Bé, si ... Supos que si... La manera, el tó, la mirada i tot això marcava una incredulitat que mai no he vist abans. Deia mil paraules sense dir res. I a parlar amb aquesta gent es veía que realment la independència no seria una cosa a la qual votaria en favor. Mai en la seva vida. Crec que això realment era molt fort, perquè la veritat és que no intento convencer a ningú, però tinc el dret de portar un penjoll com aquest que reflecteix el que pens.
Crec que aquest moment m'ha decebut una mica. Aquest segon noi era de Barcelona i no creu en l'independència. No pensa que seria bona cosa. M'ha dit bàsicament que realment està en contra.

Tanmateix portaré el penjoll avui, i demà, i la setmana i el mes que ve etc... Crec que això és una cosa personal, sigui com sigui, i ... uns petits senyals poden ser importants. I es veu d'on vens, politicament.

Si ets independista, no t'amaguis!!!

Visca Catalunya lliure!!!

Visca la independència!!!

No fotem el camp!!!