Veus noves - llengua i identitat - sobre escriptors que no usen l'idioma natiu per expressar-se creativament

Aquesta serà una entrada que trob necessària arran del tema que m'han arribat un munt de correus per què no escric en una de les meves llengües maternes (de què tinc almenys dos, sinó tres: el grec, alemany, i l'anglès). La raó és per una banda bastant senzilla, per altra banda és bastant complicada.

La raó més bàsica és aquesta: perquè vaig començar aquesta novel·la així, sense adonar-me que allò que escrivia estaria una novel·la un dia, i en un cert sentit, aquesta novel·la (La nit estesa, www.vkm.is/lanitestesa) m'ha succeït.

Doncs, això només seria la meitat de la veritat si ho deixem així. L'altra resposta molt més complicada i molt més focalitzada en la meva persona i en la meva identitat és aquesta:

Per què m'agrada escriure en català. És el lloc on visc (a Eivissa). Estic vivint en una cultura en què vull integrar-me. Perquè ho faig aixis. Bàsicament és una tria personal.

Us dic una cosa. El meu pare era grec. Va néixer l'any 1931, va viure les atrocitats dels nazis, va venir l'any 1959 al país del Wirtschaftswunder (de la meravella econòmica), va conèixer la meva mare qui tot just començava estudiar medicina com ell. Parlaven alemany entre ells. Quan el meu germà i jo vam néixer, parlàvem alemany a casa, era més fàcil donat que la meva mare no era gaire interessada pel que fa a les llengües. Era senzillament així. Doncs, cada vegada que vam fer vacances a Grècia, ens anomenaven els alemanys perquè érem nens alts, amb ulls blaus i pareixíem alemanys de la vista. A mi aquest fet sempre m'ha dolgut bastant. No volia perdre aquesta part de la meva identitat.

Ara bé, vaig estudiar llengües, vaig començar a estudiar el grec modern també (perquè el meu pare no tenia tantes ganes de fer-nos aprendre el grec, a més que ja havien passat molts anys sense parlar en aquest idioma). Doncs bé, tan bon punt que començava notava que sí que és un moment imprescindible d'entendre un idioma que pertangui a la meva identitat com a persona. Però no era un idioma que utilitzava al meu món quotidià. No perquè no ho volia, però no era un idioma que em feia falta estudiant filologia anglesa i alemanya.

Quan començava escriure poesia, experimentava en quines llengües podria expressar-me millor, i sortia molt bé en anglès que vaig percebre com a llengua que m'anava molt bé. Era molt més fàcil expressar-me en anglès que en qualsevol altre idioma. Doncs, ho vaig fer així. Sense manies, sense pretensions.

No tenia res a veure que pretenc ser una altra, o que vull amagar que sigui de l'origen alemany/grec. Sempre ha sigut una tria personal. Res més.

L'any 2007 vaig traslladar-me, la filla d'un emigrant grec i mare alemanya, de la meva ciutat Colònia (Alemanya) a Eivissa (Espanya). Ho dic així perquè es veu millor que ja tenia moltes llengües a la motxilla. I tant em fa. A Eivissa a poc a poc m'he adonat que existien dues llengües, una era el castellà, l'altra el català. He d'admetre que al principi ni entenia ni res. Era una experiència surrealista. Era llençada cap baix a un nivell d'un nen que ha de lluitar per aprendre un idioma. A més a més hi havia necessitat d'aprendre aquest idioma, aprendre-ho bé, i aprendre-ho ràpidament perquè tinc dues filles que van a l'escola de Sant Miquel de Balansat on el català (gràcies a Déu) està molt defensat com a idioma. Doncs bé, vaig esforçar-me, començar a aprendre un idioma nou. No era res que m'inquietava. Era una necessitat. Ho sé que hi ha emigrants que no volen aprendre l'idioma i que sóc un bitxo raro en aquest sentit. Però per què no es pot veure la voluntat d'integrar-se parlant la llengua que es parla? Per què redimonis haig de fer una apologia que escric en català? No és  bastant evident tot allò? Sempre parla la llengua en què es sent més a casa. On es sent a gust. Doncs, és això. La veritat no podria ser més fàcil i malgrat tot no sembla que arribi a la gent. A mi això m'inquieta una mica.

A poc a poc vaig trobar plaer en aquest aprenentatge. M'agrada el so del català, a més la manera dialectal que es parla a les illes. En el meu cas, l'eivissenc.

Tan bon punt que tenia superats els primers obstacles que se m'oposaven, començava escriure en català. Era un procés gairebé automàtic. Comencí escriure contes. Uns relats d'una pàgina i poc més. Els enviava a amics amb un sentit de novetat i també d'experimentalisme. Vaig rebre uns comentaris que em sorprenien molt positivament. Em deien que els relats eren molt bons, versemblants, foscos, que tot fos una mica "Raymond Chandler", i això m'empenyia a seguir escrivint.

Crec que era arran d'agost de l'any 2012 que tenia gairebé 65 pàgines (amb un interlineat senzill, equivalent a 110 pàgines normals) que vaig començar treballar l'estructura, treballar el tema de llenguatge una mica.

La veritat és que ara ho sé que existeix un besavi de conte de "La nit estesa" que vaig escriure quan només tenia 19 o 20 anys. És un conte escrit en anglès que descrivia un noi enganxat a la droga, inconscient, ferit, i que les polis s'hi enduien. Era un relat bastant fosc i encara que mai no vaig percebre aquest conte com a masterpiece o així, sempre em queia bé el motiu i tot més enllà que podria succeir abans o després aquesta escena breu que vaig descriure en aquest conte.

Doncs, crec que la creativitat humana té uns secrets que no sabem encara. Però un secret per cert és que de vegades han de passar més de vint anys, has de viure la teva vida, fins que estiguis una mica més madura i pots encarar-te amb un tema tan fosc i tan brutal que la drogoaddicció, el crim organitzat, les interferències amb una parella, i també les implicacions socials que es porten.

En el meu cas, he trigat bastant poder expressar tot allò, i a més he pogut expressar-me en català, i la veritat és que no veig la raó per què hauria d'escriure en alemany, en grec o en anglès. No ho vaig fer. Vaig escriure en català.

I si voleu llegir una mica més sobre el tema "creativitat i llengües", "escriure en una llengua que no és la teva", etc. us recoman molt aquests enllaços i els articles de NEW YORK TIMES 

Using the Foreign to Grasp the Familiar (traducció: Utilitzant l'estrany per copsar el familiar)

i també pels qui dominen també l'alemany

Immer mehr Schriftsteller schreiben in einer Fremdsprache. (traducció: Més i més escriptors escriuen en una llengua que no és la seva llengua materna)

i un llibre de Isabel de Courtivrón "Lives in translation: Bilingual Writers on Identity and Creativity"

Queden 16 dies per participar-hi al verkami. Fins el 12 d'agost. Us agraeix a tots!

La nit estesa es pot fer realitat amb la teva ajuda!

Perill groc d'endogàmia! Esteu tots col·locats?

Alerta! Bogeria contagiosa! Perill groc d’endogàmia!

Esteu col·locats? Pagar per publicar? Deixeu de fumar aquesta merda.

De debò? Esteu tots col·locats, tios i ties de les editorials! No pot ser. Fa poc vaig visitar una editorial que m’havia proposat editar la meva novel·la. La proposta no estava malament (és el que pensava en llegir el correu electrònic). De fet, era l’única que tenia fins aquell moment. Justament aquell mateix dia em va arribar una altra proposta, però encara una mica en l'aire perquè la lectora no havia llegit la novel·la fins a la fi.

Doncs, de què va això?

Molt bé, va de la impossibilitat de treure un llibre avui en dia en el cas que no pertanyis a una o més de les categories següents:

a)    Fill/a d’una família amb diners per pagar-te una publicació (model “nascut ric”).

b)    Fill/a d’una editorial a qui agrada el teu nom i el que escrius (model “enxufat”).

c)    Xicot/a,  nebot/da / cosí/na de les categories a i b (model “bona sort”).

d)    Guanyador/a d’un premi de literatura (model “boníssima sort”).

e)    Milionari/a amb ganes de satisfer la teva vanitat per treure un llibre (model “vanitat amb riquesa”).

f)     Subscriptor d’una editorial que pretén fer un concurs que realment no és res més que una autoedició ben emmascarada. Evidència: per participar en aquest concurs has de ser subscriptor i pagar per això, és clar (model “estúpid o desesperat”).

g)    Autor crèdul que no entén el que fan editorials grans quan et parlen d’una oportunitat increïble. L'única cosa que és encara més increïble és que cap autor es queixa sobre això. Les editorials fan el seu agost (model “ho fem entre tots”).

La veritat és que em sap molt greu, però jo no pertanyo a cap d’aquestes categories (bé, en poesia sí que vaig tenir aquesta sort increïblement bona, però això és una altra història). Amb la meva novel·la, que ja té dos anys més o menys, tot va molt i molt lent i tinc la sensació que no passa res. Per aquells que no saben de què parlo: tinc un llibre escrit en català, que no està malament (si ho puc dir modestament), i busco una editorial que em doni una mica de confiança i que cregui en mi, almenys una mica. I, a més, una editorial que prefereixi robar només als lectors en lloc dels autors i els lectors. Tot sona molt sarcàstic, ho admeto, sóc molt sarcàstica, i em declaro culpable; ho sento, és una situació desesperada. Desesperació que em fa ser sarcàstica o histèrica. Aquest cop m’ha tocat el to sarcàstic. Així és com em sento de moment.

a)    Sóc massa pobra per ser una autora, perquè si has d'aportar diners per treure un llibre pel qual hauries de rebre'n, alguna cosa va malament.

b)    Sóc massa intel·ligent per caure en la trampa de l’autoedició sota un segell que atreu la gent amb el seu nom molt i molt conegut, però el segell no és res més que una autoedició que al cap i a la fi has de finançar tota sola, encara que tindries el teu llibre. Bravo! Bravo? No. Així de senzill.

c)    Estic massa fastiguejada d'aquest món endogàmic per creure en models com aquest. Models de Generació Subway que pretenen d’oferir un concurs de literatura, però finalment no és altra cosa que una autoedició compartida entre tots els concursants.

d)    Estic massa desil·lusionada per creure que avui en dia hi ha encara editorials que creguin en autors joves o no tan joves sense publicar que tenen un llibre que pot ser diferent, però això no vol dir que estigui malament.

e)    Estic massa sensibilitzada amb tots els problemes econòmics que tinc a ca meva per saber que no puc permetre’m fer-me espònsor o patrocinadora de la meva pròpia novel·la. La vaig escriure. I prou. Si ningú la vol publicar, quedarà com una altra obra desconeguda.

No és tràgic. Però sí que és trist. Fins ara sempre he cregut en la força de bones editorials i gent autèntica. Però el que vaig viure m’ha aclarit l’últim dubte que el món editorial és un món empresarial, que tot va de negocis, que és en si mateix un hàbitat molt i molt endogàmic i l’endogàmia mai pot ser una bona decisió. No. Ho sento. No crec en això. Només escric. I prou. És la meva feina.

Busco una editorial amb perspectiva, perseverança i tossuderia. Si ho faig malbé tot amb aquest article, doncs liberatum mani. Liberatum mani (It is out of my hands). Vale (escrit en llatí, que vol dir ´sigues fort/a´). Be strong.