Jonathan Lethem "Pistola, amb música de fons"

Si t’agraden llibres de tipus crossover, llibres boigs, o llibres que barregen genères literaris, això serà una festa per a tu. A més, si t’agraden cangurús que fan de sicari, ovelles que fan de mainadera i altres escenes que són tan surrealistes i irreals que no vull recontar-les per a no treure la sorpresa quan les llegiràs. De vegades,  aquest llibre té uns traços molt foscs la qual cosa és sorprenent perquè és la primera novel·la de Jonathan Lethem (nascut 1964 a Brooklyn, Nova York) que directament va ser un èxit financer a l'any 1994 quan era editada. "Pistola, amb música de fons" (Gun with occasional music) és una barreja curiosa d’una novel·la ciència ficció, novel·la policíaca (conte negre) i uns tocs anàrquics d’una història on drogues i una societat futurística protagonitzen on certes drogues són legals i per tant fabricades i distribuides per un laboratori del govern. Doncs, l'ús de certes substàncies és control·lat per l'estat. Crec s'ha de pensar que aquesta novel·la fou escrita 1994 o abans, doncs això realment era bastant futurístic. 

El protagonista, Metcalf, és un "private eye" (detectiu privat), ens conta tot de la primera persona, cosa que de vegades resulta difícil, però en general propulsa una història ràpida i que t'enganxa com a lector, amb uns tocs cínics i cinematogràfics perquè estàs escoltant tots els pensaments de la persona com a subtext, i sense cap filtre.

A més, m’ha agradat aquella crítica subversiva, el to (re)sec i de vegades acídic i la dedicació a l’autenticitat d'un conte negre i la foscor. La crítica social és notable però quasi justament subliminada amb un humor molt negre. 

El sexe també surt en aquest llibre, però no gaire, diguem, és diferent. El protagonista té una alteració física, una discapacitat que no pot resoldre, no puc dir més si no vull revelar massa. Però és força divertit veure com Lethem aconsegueix desenvolupar un altre tipus de sexe amb un cop de geni. 

La traducció de Ferran Ràfols Gesa em sembla molt encertada, molt bé, i m’ha fet molta gràcia llegir-la.

La veritat és la primera novel·la que vaig llegir d’ell i m’ha agradat bastant així que llegiré més d’ell. És la primera vegada que llegeix un autor nortamericà primer en català i després en anglès.

Gran valoració a Males Herbes per haver editat un llibre tan boig i tan intel·ligent i exitós com aquell, una joia perduda i retrobada, després de quasi vint anys. Molt ben fet! Més d'això, si us plau!

Joc brut de Manuel de Pedrolo

El cap de setmana passat vaig agafar un llibre molt vell a un mercat a Sant Jordi. Vaig llegir-lo amb molta rapidesa com m'ha enganxat de la primera pàgina. Bé. He d'admetre que això és el primer llibre de Pedrolo que vaig llegir. Encara tinc pendent Mecanoscrit de segon origen... però joc brut va ser el primer llibre.

Doncs. Si havia de donar uns punts de 1 a 10, li donaria uns 9 punts. Crec que el llibre és genial, realment.

Aquesta petita novel·la m'ha fet molta gràcia perquè només tenia una llargada d'unes 130 pàgines però conta una història bastant difícil però tot molt versemblant i de vegades amb una precisió imbatible. Realment, després de llegir-lo m'he demanat, coi, com va aconseguir-ho així? I rellegint unes pàgines vaig adonar-me del mètode que de Pedrolo empra. És un mètode molt senzill però super efectiu: és una mica com ets pintor i difumines una escena. Només dones un mínim dels fets i així crees una complicitat entre lector i l'univers en què es mou el protagonista.

M'ha agradat moltíssim que tot es mou amb rapidesa i també existeix aquesta versemblança, una realitat social, inclou un criticisme social etc.
De què tracta es joc brut? Doncs, diria és una història sobre un amor malsà, sobre l'amor, la mort, i una obsessió, i com es cura una obsessió... No n'hi ha cap tractament per curar una obsessió. Però segurament aquesta interpretació és molt personal. També es pot dir que es joc brut tracta d'un jove que fa qualsevol cosa per aconseguirl'atenció, el físic amor, el sexe, l'amor o la chimera que pensa sigui l'amor.

En realitat el lector sap del primer moment que aquest amor no va acabar bé. El principi té pinta d'un conte d'un somni però d'una manera se sap que no va bé. Encara que la jove és una bellesa excepcional. Encara que el jove és hipnotitzat per ella, fa tot més o menys per aconseguir un somriure, una conversa, un petó, i més... Fa tot com si fos un esclau d'ella, tot sense pensar, perquè està embruixat per la seva bellesa. És tot un conte molt clàssic en aquest sentit. La Lilith clasica.

Però la manera com aquest conte està contat, fa tota la diferencia. La tendresa i la innocència del jove que es troba en directa oposició del personatge de la Juna (de la jove) que realment no és que li diu que fos.

Bàsicament crec que es joc brut també és un conte moral sobre la manipulabilitat de l'home com a espècie, de la susceptibilitat de la ment humana. La vulnerabilitat que tots tenim dins naltros, en el nostre desig d'amar i ser amat. L'anhel ens permet crèixer per una part, però per l'altra ens fa cometre crims. Ningú al final es queda com a verge. Tothom perd la seva innocència.

Una cosa que vaig trobar molt bé, molt ben aconseguit, va ser la inevitabilitat de la damnació del protagonista, la pèrdua de fiança, de l'amor i de la innocència. conseqüentment, la ràbia, el desig de venjança i al final un desenllaç molt carregat que conta molt del social realisme de Manuel de Pedrolo.

Aquest llibre petit m'ha donat gust per llegir-ne més de Manuel de Pedrolo.

Digue'm alguna cosa bruta ... de Diego Ameixeiras

Digue’m alguna cosa bruta
Diego Ameixeiras
Aquest llibre fou editat l’any 2009 per Pulp Books i és la quarta novel·la d'aquest escriptor gallec, nascut a Lausanne l'any 1976. És principalment un conte d’un crim sense comissari i sense proves. Es tracta d’un crim que passa a la ciutat d’Orense. Però el focus del llibre són la gent d’aquesta ciutat. Al mateix moment el lector s’enfonsa als fonts d’aquesta ciutat i submergeix en el cor negre d'una ciutat que té ulls i orelles.

Els capítols són tots breus, com uns snapshots o “Short cuts” com a la peli d’en Robert Altman. Veiem gent i les seves vides en un específic moment. Jo diria és un llibre sobre el voyeurisme, la capacitat de l’home per cometre mals i també crear una realitat interna que no encaixa amb la realitat externa. Però aquest llibre – malgrat un llenguatge molt viu i llànguit - és molt més profund.

Encara que el títol suggereix una altra història, es presenta amb aquesta novel·la, el lector es troba amb un pandemònium de la ciutat i els seus veïns. Aquesta novel·la és una mica rebel al principi i la veritat és al principi jo pensava que mai arribaria a un punt on veig per a on va la novel·la. Tot té un desenllaç perquè ens ensenya que tot els dimonis i totes les escenes són reals, tot això és part d’una realitat que ens envolta.
És molt madur aquest llibre totalment: topic, la manera de presentació i també els personatges són traçats excel·lentment.

El que més m'ha intrigat és l'absència de la justícia o d'un intent de cercar justícia.
La realitat d'aquest llibre m'ha fet creure que existeixen personatges com aquestos. I això seria gens divertit. Molt bo aquest llibre. Molt bé aconseguit.

Estrambòticisme - A la recerca dels mots perduts

Bon any nou, amics i amigues! Som-hi. Encara que vaig acabar amb el conte, m'he jurat un altre cope més que vull repassar aquest conte amb molta diligència, sigui com sigui. Encara hi ha problemes que no puc solucionar jo mateixa però tot és un joc contra el rellotge. Poc a poc, estic avançat amb el tema del lèxic, del llenguatge d'un heroïnònman, cercar mots d'argot, mots en pla de col·loquialismes, i renecs, insults i tot això relacionat amb frases fetes.

La veritat és que em sembla una feina molt interessant, com a filologa, com a historià i com a esciptora.

Tot plegat, estic més disposada en fer una recerca ben profunda.

Al cap i a la fi sóc a la recerca dels mots perduts.

El desenvolupament d'un llenguatge adient

... és el que estic fent ara mateix. Per a mi, és molt important trobar els mots i les frases adients per expressar els pensaments d'un caràcter especial. El protagonista i la seva perspectiva és un repte perquè és masculí, un drogoaddicte, un anti-heroí, un al·lot perillosament enamorat amb una al·lota i sembla que ell sol tenir pensaments una mica estrambotics.
Al cap i a la fi, no és fàcil trobar un llenguatge que és adient per a ell. És com un puzzle, un trencaclosques.
És com cosir un vestit directament per a una figura. A vegades crec, no, merda, ell no pot parlar així. A vegades, estic pensant que puc escoltar la seva veu. Així és quan et tornes boja, no?

Bé, com a mínim, em diverteixo fent-ho. ;)

Si tingueu idees, enllaços, frases fetes i coses que poden ser util, em digueu, oi!

Conte a recerca de voluntaris de llegir / corregir

CONTE A RECERCA DE VOLUNTARIS PER A CORREGIR I LLEGIR

Ara t’explicaré una mica el que tinc previst de fer:

Sóc autora i filòloga (de filologia anglesa i alemanya). Visc a Eivissa des de fa quasi 5 anys i vaig aprendre el català fa dos anys. He escrit una novel·la curta (63 pàgines).

En aquest moment, em falten encara expressions catalanes, sé que a vegades trio una paraula en català que es pot millorar, i a vegades tinc problemes amb les formes verbals o hi ha expressions més aptes que les que faig servir.

Amb una amiga he fet una primera ullada a la novel·la i un primer repàs en el sentit d’eliminar les errades més greus de la gramàtica. Juntes vàrem cursar un curs del nivell C1 de l'IEE. Però encara hi ha dubtes molt grossos en el sentit de: com sona bé? Pots dir-ho així en català? Com podria sonar millor? Existeix alguna frase feta en català per expressar-ho millor?

És bàsicament un llibre de desenvolupament. Es focalitza en el mal rotllo del protagonista, que és un addicte a l'heroïna: la seva lluita amb la droga, la seva addicció i també els perills de la vida pròpia de la subcultura.

L’escenari és molt dur, psicodèlic i molt cinematogràfic a vegades. El llenguatge és molt directe, però a vegades es barreja amb un to líric. Com que es tracta de la vida d’un drogoaddicte, fa falta utilitzar un registre apropiat amb paraules d’argot en català (que també em falten).

Per tant, el que necessit és una o més persones interessades en la gramàtica i en el tema per fer la correcció d’aquesta novel·la.

A més a més, m’agradaria tenir lectors voluntaris per llegir la novel·la i expressar-me els seus sentiments i les seves impressions.

Moltes gràcies per la teva amabilitat i la teva voluntat d' ajudar-me.

Si ho vols, pots fer-te voluntari lector / corrector de la novel·la. Si la vols rebre, m'ho digues si us plau.

Moltes gràcies novament.

Una història que acaba en una forma més o menys bona

Quan vaig aixecar-me el dimarts passat, vaig saber que una cosa anava malament. Ostres, eren les 10:30h. Encara en pijama, em rentava els dents i em posava els texans i una samarreta qualsevol. Perquè avui? Al camí cap a la porta, vaig ensopegar amb el meu gat Geronimo. Es va despertar-me i va gratar-me amb les seves urpes al meu cos de son. Li vaig posar el seu menjar i vaig sortir molt de pressa. Era aquest llum claríssim, gairebé encegador, quan no has dormit prou, vaig sortir. Fora del meu pis. La tranquil·litat de la suburbis. Em vaig posar els ulleres de sol de Ray Ban. Mai amagui – never hide.

El meu cotxe no arranca, com sempre. Vaig prendre el escúter de na Sara, com sempre.

El vent als meus cabells va despertar el meu esperit a la vida.

La ciutat respira el quitrà, clavegueram i clor. Una altra setmana més, no deixava de pensar. Potser per l’autoritat de preservació de ù mateix . És la meva compulsió de seguir les regles. De vegades jo també vaig veure el perill de ser involucrat i em pregunt la raó del meu masoquisme. Vaig riure amb veu ronca. El ritme frenètic de la gran ciutat em va capturar. Era un desig malalt, un gust masculí, el pols accelerat d'una ciutat que va ser una ciutat dominant, que va castigar-te quan no estaves preparat, disposada per tractar-te com un esclau venut al millor postor.

De sobre tot has d’escoltar les seves mentides perquè, dia a dia, com si fora que les mentides eventualment suplantaven la veritat. No ho sé si estic preparat per escoltar les seves mentides durant tota l’estona.

El camí a l’oficina era llarg. Quan vaig arribar-hi, vaig entrar-hi furtivament per la porta del darrere. Bé, el cap era tan ocupat amb el seu treball que no em va veure arribar. La noia de comptabilitat em va fer l’ull. El dia, llavors, desapareixeria darrere dels números i els comptes, les trucades i amb un amb una música de fons d'un ronc suau de la condició de l'aire.

Al migdia em trobava sol a l’oficina per posar-me al dia i menjava un entrepà amb tonyina, llegint el diari. Vaig escriure dos textos als meus amics i vaig rebre dos textos gairebé simultàniament. Res important. Res del que em donaria una nova perspectiva. El dimarts sempre ha estat el dia de suïcidi per a mi. Saps perquè no el dilluns va ser pitjor? No ho sé tampoc. Els dimecres només puc tolerar drogat, dijous treball si tinc una pastilla per fer-me pensar demà no està molt lluny. El divendres fa que m’aixequi dels morts. Era un dimarts maleït.

El final de la jornada em va sorprendre feliçment. Avorrit i anant pels suburbis vaig tornar al meu apartament. Vaig obrir la porta apàticament i vaig trobar una carta sota la porta.

Vaig veure l’escriptura i estava calent i fred a la vegada. Com havia estat capaç de trobar-me? Vaig tancar les persianes. Inquiet, vaig caminar com un tigre engabiat. Per fi vaig saber que només tenia una oportunitat. Hauria de dir la veritat. Què dimonis volien que jo faci ara? Encara estava en llibertat condicional. Amb mans tremoloses vaig prendre la carta.

Vaig llegir: T’he trobat.

Només això. Que no ho va fer millor. Vaig escoltar el ronc del generador. Vaig veure la llum brillant a través de les escletxes de les persianes. Vaig ensumar el perfum de na Sara. Vaig sentir a algú a l’escala.

El joc es va acabar.  Em sento cridar quan algú em dispara a l’esquena. Em sento cridar. Tot és vermell, calent i humit, i llavors tot és tan senzill i clar. Tot anirà bé.