Alerta! Bogeria contagiosa!
Perill groc d’endogàmia!
Esteu col·locats? Pagar per
publicar? Deixeu de fumar aquesta merda.
De
debò? Esteu tots col·locats, tios i ties de les editorials! No
pot ser. Fa poc vaig visitar una editorial que m’havia proposat editar la meva
novel·la. La proposta no estava malament (és el que pensava en llegir el correu
electrònic). De fet, era l’única que tenia fins aquell moment. Justament aquell
mateix dia em va arribar una altra proposta, però encara una mica en l'aire
perquè la lectora no havia llegit la novel·la fins a la fi.
Doncs,
de què va això?
Molt
bé, va de la impossibilitat de treure un llibre avui en dia en el cas que no
pertanyis a una o més de les categories següents:
a)
Fill/a
d’una família amb diners per pagar-te una publicació (model “nascut ric”).
b)
Fill/a
d’una editorial a qui agrada el teu nom i el que escrius (model “enxufat”).
c)
Xicot/a, nebot/da / cosí/na de les categories a
i b (model “bona sort”).
d)
Guanyador/a
d’un premi de literatura (model “boníssima sort”).
e)
Milionari/a
amb ganes de satisfer la teva vanitat per treure un llibre (model “vanitat amb
riquesa”).
f)
Subscriptor
d’una editorial que pretén fer un concurs que realment no és res més que una
autoedició ben emmascarada. Evidència: per participar en aquest concurs has de
ser subscriptor i pagar per això, és clar (model “estúpid o desesperat”).
g)
Autor
crèdul que no entén el que fan editorials grans quan et parlen d’una
oportunitat increïble. L'única cosa que és encara més increïble és que cap
autor es queixa sobre això. Les editorials fan el seu agost (model “ho fem
entre tots”).
La veritat és que em sap molt greu, però jo no
pertanyo a cap d’aquestes categories (bé, en poesia sí que vaig tenir aquesta
sort increïblement bona, però això és una altra història). Amb la meva
novel·la, que ja té dos anys més o menys, tot va molt i molt lent i tinc la
sensació que no passa res. Per aquells que no saben de què parlo: tinc un
llibre escrit en català, que no està malament (si ho puc dir modestament), i
busco una editorial que em doni una mica de confiança i que cregui en mi,
almenys una mica. I, a més, una editorial que prefereixi robar només als
lectors en lloc dels autors i els lectors. Tot sona molt sarcàstic, ho admeto,
sóc molt sarcàstica, i em declaro culpable; ho sento, és una situació
desesperada. Desesperació que em fa ser sarcàstica o histèrica. Aquest cop m’ha
tocat el to sarcàstic. Així és com em sento de moment.
a)
Sóc
massa pobra per ser una autora, perquè si has d'aportar diners per treure un
llibre pel qual hauries de rebre'n, alguna cosa va malament.
b)
Sóc
massa intel·ligent per caure en la trampa de l’autoedició sota un segell que
atreu la gent amb el seu nom molt i molt conegut, però el segell no és res més
que una autoedició que al cap i a la fi has de finançar tota sola, encara que
tindries el teu llibre. Bravo! Bravo? No. Així de senzill.
c)
Estic
massa fastiguejada d'aquest món endogàmic per creure en models com aquest.
Models de Generació Subway que pretenen d’oferir un concurs de literatura, però
finalment no és altra cosa que una autoedició compartida entre tots els
concursants.
d)
Estic
massa desil·lusionada per creure que avui en dia hi ha encara editorials que
creguin en autors joves o no tan joves sense publicar que tenen un llibre que
pot ser diferent, però això no vol dir que estigui malament.
e)
Estic
massa sensibilitzada amb tots els problemes econòmics que tinc a ca meva per
saber que no puc permetre’m fer-me espònsor o patrocinadora de la meva pròpia
novel·la. La vaig escriure. I prou. Si ningú la vol publicar, quedarà com una
altra obra desconeguda.
No és tràgic. Però sí que és trist. Fins ara
sempre he cregut en la força de bones editorials i gent autèntica. Però el que
vaig viure m’ha aclarit l’últim dubte que el món editorial és un món
empresarial, que tot va de negocis, que és en si mateix un hàbitat molt i molt
endogàmic i l’endogàmia mai pot ser una bona decisió. No. Ho sento. No crec en
això. Només escric. I prou. És la meva feina.
Busco una editorial amb perspectiva, perseverança
i tossuderia. Si ho faig malbé tot amb aquest article, doncs liberatum mani.
Liberatum mani (It is out of my hands). Vale (escrit en llatí, que vol dir ´sigues fort/a´). Be strong.
