Exem. Ok, per evitar confusió, les
mugrons són de la Valentina, diria jo, però vaja. És un llibre extraordinari,
en diversos sentits. Es barreja pulp amb eroticisme, i aventures espacials amb
aventures eròtiques.
"Com ho saps, oi?"
Remor, soroll en el fons. Entra
una cosmonauta amb cabelluda blava i uns ulls grisos i bé, no es veu malament
tampoc.
"Si vols parlar d'aquest
llibre, has de parlar amb mi, terrestre. I no et capfiquis que seria gens fàcil
perquè ja et observo des de fa dies, tinc previst per fer-te entendre com són les
regles del joc, així que ... bé guardar-te. "
Flaixos d'ulls grisos, esclata
amb una mescla de ira i desplaer. Sacseja el cap i em fa entendre que no amb una
ganyota.
"Bé. B-b-b-en-vinguda,
V-v-v-a-l-e-n-t-i-n-a, si no m'equivoco"
"Hola, Chryssula. És clar
que soc na Valentina Gontxarova i Larionova. Qui havies esperat, en Salvador o
en Sebastià?"
"N-n-n-o... Però tu, d'on
vens ara?"
"D'una galàxia molt a prop
de la teva... terrestre. No em facis aquests ulls de taronges. Sí que hi som, tu,
jo. Sempre el mateix. Em puc seure o que?"
"Sí, i tant que sí. Seu-te,
Valentina."
Ella sacseja la seva cabelluda
blava i em pica l’ullet per fer-me relaxar. Posa el seu casc d’astronauta a la
meva mesa on tinc l’ordinador i fica les seves llargues cames dins unes botes de
cuir nobuk morat sobre el taulell.
- Bé. Hem de parlar.
- Clar, és que tinc les qüestions i
tot aquí (fullejo els papers) .... Però realment havia esperat que podia parlar amb els autors
mateixos... I encara no era la cita.
- Ja, ja, ja, periodistes,
escriptors, tots somiatruites, res més... Tot una especia qui no sap ni
posar-se una Kalashnikov ni sap com es manega la ultra rapidesa d’una nau
espacial o lluitar contra uns ....
- ja, ja ho sé...
- I tu ximpleta, que creus, que et
donaré una entrevista així?
- Però, ei, que em dius, i a més, que
vols que faci ara? Posar-me als genolls i pregar-te si us plau?
- Em deixa'm pensar. Pregar no
seria malament. Però... Moment, oi.
- Mentre, he de posar la màquina en
marxa per gravar-te.
- No pateixis. Tinc forces que una
terrestre com tu ni pot somniar... Tu te’n recordaràs sense gravar-me.
- Doncs, molt bé. Podem començar?
- No estàs tan precipitada. M'ho
pensat que pots fer perquè jo et faci l’entrevista.
- Idò, què vols?
- Treu-me les botes... Em maten els
peus. Dóna’m un massatge.
- D'acord. Uff... Que pesta. Ei,
que fan pudor de la mort.
- Ultramort si vols ser correcte.
Hmm. Com pot ser això? Ja tens raó. Quina pudor! Després d'aquesta episodi
amb les ben plantades, m’estava morint de fàstic i vaig netejar les botes i
segurament pensava que no facin pudor. Que va. Bé, em pots massejar l’esquena.
- D'acord, d'acord. Valentina, que
has fet després?
- Després d'aquesta odissea? Bé,
descansar una miqueta. Vaig tenir sort i m'he enamorat amb una noia super
dotada (gesticula per fer-me saber com dotada és) i bé, poca cosa més.
- Tu tens un nom rus. Parles rus?
(comença parlar en rus)
- Ok, ok. Ja et crec. Bé, em sembla que a Senyor Putin no li agrada el teu lifestyle... diguem-ne alternatiu. Segurament et ficaria en una presó un altre cop.
- Que vés a fer-te fotre. El senyor Putin, no el conec... Qui és doncs? Una ment petita.
- Valentina, és veritat. Tenen aquestes lleis ara en Russia. (Valentina em mira mitja avorrida i mitja com si fos boja...) És veritat... Mira aquest article aquí... http://veig-i-escric.blogspot.com.es/2013/07/les-noves-lleis-anti-gai-den-vladimir.html (però no m'escolta més)
- Tinc unes notes d'un Scott
Summers i un altre home Spider Jerusalem per a tu. (treu un paperet una mica rebregat
de la seva butxaca) Aquí tens.
- Qui són ells? Pensava que en
Salvador Macip i en Sebastià Roig et varen crear.
- Crear? C-r-e-a-r, així com si no
existeixi? No, no m’ho crec. No et pareix com si fos una persona de sang i de
plena vida? Agafa’m la mà, agafa’m les tetes si vols, però una cosa et dic, terrícola,
vés amb compte, tu m'enervis una mica.
- Tranquil·litza't Valentina. En
primer lloc, també ets terrícola. I a més, era una pregunta rutinària. És clar
que ets viva i be, he de dir també que ets molt ben plantada. T'agraden els
homes com a éssers sexuals també?
- Que va, i una merda, és
avorrit... Quan tens preguntes més interessants, em pots despertar.
- Eyyy... Noia, no t'adormis! Tu!
(Dues hores més tard. Vaig passar
el temps mirant-la com puja i baixa el seu pit amb la seva uniforma quasi
perforada pels mugrons que són una miqueta durs però no tan quan ets excitada. Oi...
En que estic pensant?)
- Valentina, anem, va, desperta't.
Que faig tard. He d’anar-me’n.
(Badalla confortable. S’estira
els braços i les cames i mou encara mig adormida)...
- Quin somni més bo que tenia. Ara
farem una entrevista com m’agradaria a mi. Et faig un parell de preguntes si no
et molesta.
- Bé. Fes-m’hi preguntes.
- Has estat mai en una batalla galàctica,
t’han condemnat per passar un temps en una presó, en una garjola? Has utilitzat mai una kalashnikov?
- Que va. Que no. Per què?
- Bé, doncs, quina pacifica. No pots imaginar-te
com és, o sí?
- Gràcies a les teves aventures sí
que ho sé. No és tan divertit com si pots fer el que vulguis però ja has
sobreviscut... i t’has lliurat d’en Boí-Taüll... Has salvat el món...
- Shhh!!! Silenci. Val més que no
dius res més. (M’abraça i em sorpresa donant un bes super sensual als llavis)
- Ey? Que fas, noia?
(Valentina em posa les seves mans
als meus temples i em transfereix unes de les seves fantasies prou sensuals,
visuals i explicites. Una ona de calor em crema per l’entrecuix.)
- Ahhhh... Que bé... Si besa’m
Valentina. (Tanco els ulls i faig una ganyota de besar-la)
- Hahahah... Ara et vull ensenyar
una altra cosa. Espera’t
(Em toca un cop més els temples i
així passant-me tot el dolor de la sentència, de la condemna que havia de patir,
gràcies a una invenció del Tribunal molt cruel d’anul·lar qualsevol estimulant
sexual. Era condemnada d’estar sense sexe, sense pensaments en això, ni en estimulació
sexual durant molt de temps. Totes les hores, totes les nits sense sexe, sense
tenir la llibertat ni de somniar d’una mossa amb un culet ben ferm o a cap baix
ni de fer-se la mà sota la dutxa. El neuro-cervell Boí-Taüll la controlava. Ara
tocava a aquesta noia, per fer-la entendre la donaré una mica dels meus
records.)
- Ahhhhhhhhh. N’hi ha prou, n’hi ha
prou. Quin patiment, Valentina. Ja m’ho crec.
(Em desmaio... caic a terra)
- Chryssula, noia. No tens cap
resistència, eh?
(A terra, veig aquests ulls ben
grossos de color gris i la seva cabelluda blava contrastada amb uns traços
facials dolços. M’estén la seva mà per ajudar a aixecar-me. Ens abracem
fortament. Tinc por que volgués més que aquesta abraçada. Sento els seus
mugrons sota la brusa, són bastant durs.)
- S’ha passat Valentina, és temps
per tu per deixar-ho anar. Ara tens tot: la llibertat, una noia super ben
plantada, un nau intergalàctic i prou.
(Em mira enfuriasmada)
- No, la meva vida és avorrida. Vull més aventures. No
saps res. No t’han declarat culpable pel Jurat Matricial l’any 6001 només perquè
deixaves el teu lloc de guàrdia per tenir una calorosa cita, un tête a tête amb
la tinenta més calenta O’Brian. Ey?
- No, però si jo hagués estat de guàrdia,
hagués fet el que mi toqués a fer, no moure’t, ni el teu cul.
(Valentina s’apropa a la meva
careta, molt a prop i xiuxiueja)
- Tu boca grossa, ey, saps res de
les dones, eh?
( Un moment després es posa calma
i comença de xerrar amb mi d’un pla molt amiga)
- Bé. La veritat és que era mala
sort. Però vaja, aquesta nit sí que em recordo... Va bé. Va ser molt calent...
(mira una mica somiadora)
- Hmm. Pot ser.
- No ets lesbiana? De debò? Doncs, llàstima. Tu mateixa.
- No ho sé... És que no he mai
provat. Bé, sí, una vegada, però no compta. Crec que els homes m’agraden més.
Una cosa, com poden dos homes com en Salvador i en Sebastià escriure una
novel·la d’una dona lesbiana. Que no saben res ells tampoc, oi?
- Ja t’he dit. Soc com tu. Humà i
viu. Si vols et puc donar-te una lliçó pel sexe de les dones. Crec que t’agradaria.
(alça les celles una mica i em mira impenetrable)
- Segurament és interessant. Però m’agradaria
fer aquesta entrevista sense ser gens massa introspectiu o intrusiu.
- Humans. Sempre el mateix. He de
fer un Mr Spock? (Amb una mà expert em toca l’espatlla i em caic a terra).
(Temps passa)
(puc al·liberar-me de la mordassa)
-Requaranta putes sagrades. On soc? Ey? On m’has portat?
-Tranquil·litza’t, pollastre. Tot bé. He deixat
una nota a la teva mesa. Ningú es pot preocupar.
-Què?
- He deixat una nota que facis un “sabbatical”,
i res. En un tres i no res, poden ser uns mesos tornaràs al teu lloc.
- Et porto al lloc de les meves
aventures, les noves. I si t’agradés et pots quedar.
- Que? Ets de broma, oi?
- No, terrícola.
- Si no vull deixar la terra. Vull tornar a casa! (veig
cap a fora i només veig com un planeta blau es fa més i més petit) Ahhhh!!!!
- Crec que no hi ha remei, dolça. (Em somriu i em llança
una mirada una mica indecent.)
(Pitja el botó d’ intercom i parla amb molta naturalesa)
- Ey, Salvador i Sebastià, crec que falta que escriviu
més aventures de mi, de la Valentina per fer-me portar aquesta principiant del
sexe lesbiana a ca seva!!! Scott Summers, Spider Jerusalem... On sou?
(Buzz... Entren Spider i Scott)
- Som-hi, Valentina! no pateixis!
- Oi! On és aquesta noia a qui li agrada
ficar el seu nas massa en coses d’altres persones?
- Ja veurem el que passa. (diu algú)
