Bulgàkov (Kíev, 1891-1940) era un escriptor rus encara que va néixer a l’estat que avui és
Ucraïna. Fill primogènit d’un teòleg i format en un gran interès per la literatura, va estudiar
medicina a la Universitat de Kíev, on es va graduar l’any 1916. Al cap de dos anys, Rússia va
viure la revolució d’octubre i va experimentar unes transformacions molt profundes, i també
uns canvis irrevocables i que tingueren un gran impacte, dels quals el sistema de la Rússia
d’avui encara duu empremtes.
La història Morfina és un tresor, una joia i un plaer de llegir, en més d’un sentit. El sentit més
evident és la cura amb què Bulgàkov descriu la situació desesperada d’un morfinòman, que
va molt més enllà de la destrucció corporal, ja que també presenta la destrucció moral i la
tortura, la baixa autoestima, la construcció d’un món paral·lel en què pot malviure fins que
passa una cosa que l’empeny més lluny encara.
El manuscrit consisteix en dos contes: el del narrador i el del seu amic morfinòman. El conte
té una estructura molt encertada: el narrador sol·licita i implora al seu amic de veure’l perquè
necessita la seva ajuda. El narrador busca una manera de veure’l i es troba amb el manuscrit
del diari del seu amic, enfonsat en l’addicció a la morfina. La brusquedat, la fragmentarietat
del diari (el fet que de vegades el manuscrit del morfinòman apareix destruït o amb pàgines
arrencades per vergonya, etc.) i la fugacitat semblen imprescindibles en la flama del foc que
crema l’esperit i el cos del morfinòman. L’autor i el protagonista de la història sí que tenen
molt a veure. Els dos són metges, els dos són morfinòmans, tenen la droga diguem-ne quasi 24
hores al seu abast, i els dos tenen 25 anys quan comença la seva addicció.
Personalment, m’ha sorprès la cura i el detall molt encertats en la descripció dels símptomes,
i la mirada escrutadora que el protagonista no estalvia gens ni mica al lector. És una mirada
al fons de l’addicció. Cal tenir en compte que el llibre fou escrit al voltant dels anys 20 del
segle passat, i hauria causat un escàndol, hauria sigut un llibre molt provocador i alhora molt
instructiu pel que fa als perills i el poder de l’addicció que té la morfina. Si aquest llibre fos
publicat avui per un autor o una autora desconeguda, segurament l’autor hauria d’explicar
on ha reproduït aquestes experiències dels baixos fons. I sí, és així, Bulgàkov de fet també era
morfinòman. Havent caigut ferit, havia pres morfina per combatre el dolor. Fou morfinòman
durant més o menys dos anys. Va patir recaigudes després d’intentar desenganxar-se'n i va
lluitar molt contra l’addicció. Bulgàkov es veia amenaçat perquè la morfina li robava tot el que
posseïa: la seva professió, l’amor, la salut i la llibertat de decidir. Però d’una manera o altra, va
pogut viure i escriure aquesta novel·la.
Per a mi, és una novel·la molt i molt encertada sobre l’addicció, sobre el conflicte general que
un addicte pateix, i també les etapes entre culpabilitat, addicció, patiment, tortura, depressió
i l’anhel de semblar normal i poder tenir una vida quotidiana. El fet que l’autor pateixi tant
escrivint fins al punt que ha d’arrencar pàgines per no haver d’explicar-se més, ens presenta el
costat més lúcid i més sensible. Altres moments en què el protagonista cau dins un abisme on
es veu devorat, acarnissat i martiritzat a si mateix, veiem la desesperació, la tortura. L’addicció,
com l’autor diu, és una mort lenta. Bulgàkov suplica al lector que sigui més comprensiu amb un
morfinòman.
