Todo sobre mi pene
/ Tot sobre el meu penis
Teatrenou, Barcelona
C/Terol, 26 (Eixample)
5 de desembre de 2013
La setmana del 2 al 6
de desembre de 2013 vaig passar-la a Barcelona. Aquesta setmana va estar, entre
molts altres aspectes, pleníssima de cultura, història, arquitectura, amics i
amigues, i fins i tot de teatre. El teatre és un dels meus vicis que ni vull ni
puc combatre.
Aquest espectacle, Tot
sobre el meu penis, és un trosset d'evidència que el segle XXI ha arribat
en alguns caps i en algunes mentalitats. Tot sobre el meu penis és una
obra de teatre a la qual vaig tenir el plaer d'assistir dijous passat. I he
d'admetre que l'obra no dóna quarter als gats moixos en fer servir parauletes,
escenes molt il·lustratives. Diguem que els actors li foten canya, perquè
l'obra aconsegueix encarnar el que promet aquest títol. I tant que ho fan! En
el món anglosaxó aquesta actuació s'anomenaria “Tongue in cheek”. Perquè ho és,
no és gens seriosa l’obra, tot i que tractem d'un tema sensible, un tema
potent, un tema que afecta l'home modern i postmodern d'una manera o altra.
El focus és el penis,
el membre viril, la polla, la verga, la cigala, el que sigui. I com ho fan
perquè aquest tema no s'enfonsi en la banalitat o la ridiculesa? Doncs bé, crec
que ho aconsegueixen a través d’un truc enginyós.
Aquest teatre no és un
teatre en el sentit clàssic. Més aviat és un muntatge d'escenes que (gairebé)
tothom coneix, com per exemple:
–
Conversa entre pare i fill on el
fill demana saber per a què serveix el “pitu”
–
Conversa entre un mossèn i un noi
que li explica la fisonomia de la seva germana ben plantada fins que el mossèn
pateix una ejaculació precoç pretenent de defendre el noi dels vicis del carn.
–
Conversa entre desconeguts al
pixador, mirant-se de reüll per saber qui guanya a qui, la qual conté aquesta
intimitat consagrada d'una pixarada en un servei públic.
–
Escena de compres entre un home
encara verge i un venedor de condons.
–
Conversa entre amics sobre el sexe
amb tots els detalls que mai escoltem (excepte hi estem involucrats).
–
Publicitat fictícia sobre un
aparell per engrandir el penis.
–
Dades estadístiques arran del tema
penis i sexe.
L'àmbit és molt
juganer. Els dos actors interpreten els seus papers molt meticulosament i amb
moltes ganes, malgrat que no existeix cap decoració a l'escenari (a part de dues
tauletes de nit on es guarden els requisits dels actors, i dues cadires de bar
que també fan doble funció). Així tenim el primer truc. Amb aquest món reduït i
molt minimalísta, aquestes escenes semblen molt pures i alhora concentrades. No
hi ha res de brutesa, no hi ha res d'erotisme. És exactament l'oposa, el teatre
ens fa pensar sobre nosaltres mateixos.
Per a mi, l'escena
sempre exhibeix la veritat o el cor de la hipocresia del que percebem com a
normativa d'un comportament entre adults. A més, exhibeix que de vegades nens
són molt més focalitzats que adults i no tan despistats o desviats del què els
fascina. Si estàn fascinats per alguna cosa, es concentren i a qui fan cas (com
veiem en l'escena amb el noi que demana al pare que li expliqui la funció del
penis. I quan no està content amb la resposta, li diu el que ha sentit d'un
altre pare). És aquesta honestedat brutal que de vegades fa emmudir els pares.
Però alhora és precisament aquella honestedat que els falta de vegades, i així
arruïna els afers sexuals, i tot el relacionat amb el sexe resulta tan
complicat. Inhibits per l’acceptació de les regles del joc a través de l'educació
per l'església, per la família, per amics, per la societat, pel que sigui. Tant
de bo que poguéssim tornar a aquesta època amb tanta innocència, ingenuïtat i
honestedat per poder gaudir millor del sexe i la seva puresa a què el sexe, el penis
(com a símbol per a heterosexuals i homosexuals), realment pertany. O com el
nen contradiu el seu pare, que li adverteix dels vicis de la carn, després
d'haver examinat la funcionalitat del seu penis.
M'ho passo bé,
fotudament bé!
Ara bé, l'escena
sempre exhibeix la veritat, com he dit anteriorment. L'obra podria anomenar-se
també la Bocca de la Verità. Escenes com aquestes, a primera vista
quotidianes, et fan pensar en la teva mentalitat sexual, en la teva tolerància.
Però amb aquesta barreja, amb tot aquest moviment, l'espectador
(inevitablement) no pot evitar prendre nota que aquestes escenes – tan atàviques
com siguin – revelen una veritat inoblidable i innata: el penis és una
diversió, tant una ocupació com una preocupació. La majoria dels homes estan
una mica obsessionats amb el seu membre, ja sigui perquè estàn molt orgullosos
de tenir una polla de les grans o ja sigui perquè estan preocupats de no
arribar a la grandesa mitjana. Però – i aquest però és important – en això
estan igual de preocupats que les dones pensant sobre les tetes. En aquest
sentit, potser ens aniria bé tenir una segona part de l'obra: “tot sobre el meu
pit”.
Aquesta obra m'ha
agradat molt perquè no pretén ser políticament correcta, cosa que, a més a més,
m'enerva. I també m'ha agradat veure que els homes s'han presentat igual de
preocupats, igual de ximples que les dones, pensant en la recepció de la seva
virilitat, pensant a procurar una imatge que va amb la imatge que tenen de si
mateixos.
Un fet bastant inusual
era el qüestionari que tots els espectadors havíem d'omplir. Preguntes com:
Quants centimetres té la teva parella? Quants cops fas el sexe la setmana?
Quants minuts trigues per fotre un clau normalment? Etc. M'han fet pensar en la
meva mentalitat, que és suposadament oberta. M'he divertit.
El que em va espantar
era que després de l'actuació els dos actors agafaven respostes anònimes i les
llegien amb veu alta i les comentaven. També feien preguntes com si tothom fos
alumne seu en una classe de sexe. Era tot molt divertit. L'alegria i la
lleugeresa és super important. Per fi he de dir que aquest tipus de barreja de
teatre i comèdia (esquetx) no està gens malament per passar-s'ho bé.
Tot sobre el meu penis és la segona millor
ocupació després de la diversió que ofereix el sexe.
Com deia Frankie Goes
To Hollywood als anys vuitanta:
Relax. Relaxa't.
Don't do it. No ho
facis.
When you wanna do it. Quan ho vols fer.
Un teatre intel·ligent
dirigit a gent amb una mentalitat oberta i compost per a gent arribada en el
segle XXI.
