Avui en dia, el sadomasoquisme no és tan tabu com abans, però clarament no és gaire "mainstream" tampoc. Realment esperava i tenia il·lusió que el tractament del tema seria diferent i, com es deia en el tríptic "sexi, atrevida i divertida". I tenia sort. Era magnífic.
Tenim dos personatges, un director d'un teatre (Àlex Novak, protagonitzat per em Joel Joan) i una actriu una mica despistada i una mica desesperada (la Vanda, protagonitzada per Meritxell Calvo). Realment, no existeix res d'un equilibri de poders entre ells, en cap moment. El director té un air molt fred i molt secularitzat, cruel, però alhora sexi, mentre que l'actriu sembla innocent, fresca, inepta, caòtica, però focalitzada en el fet que vol fer aquest paper, sigui com sigui.
L'obra funciona en almenys dos nivells. Funciona si pensem en una realització d'una obra de teatre. Però igualment com a símbol per la guerra entre els sexes. L'obra exposa o revela no tan sols el gust pel sadomasoquisme com a joc sexual d'un director d'un teatre i una actriu desesperada. Al principi tot sembla molt clar. El director Àlex Novak és qui mana. Ella és una actriu a l'atur, desesperada, caòtica, i que bàsciament faria qualsevol cosa per només rebre aquest paper. I tant que ho fa!
Després uns moments, el tractament entre director i actriu potencial es desenvolupa en una relació cada vegada més personal. La impressió de l'escpectador és que l'Àlex volia fer-li entendre el paper d'una Venus in fur. No passa gaire temps que surt la veritat... Àlex afegeix a les seves explicacions tanta passió (si nó obsessió) per aquest tema, li explica el paper tant bé així que queda clar que els límits entre paper i realitat s'esborren. O sigui els dos s'assemblen molt. Dit d'una altra manera: Està clar que a l'Àlex Novak també li agrada molt una Venus in Fur en la realitat, i no tan sols lúdicament.
Alhora aquest diàleg (perquè només es veu els dos personatges) també tracta del tema d'una descompensació en referència a l'equilibri de poders entre director i actor: hi ha un personatge qui mana i un personatge qui rep ordres. Aquesta observació sí que ho fa tot molt més interessant.
El director té tendències masoquistes però com a director i encarregat d'un teatre ha d'adoptar el paper del sàdic igualment per evocar la millor actuació possible d'una actriu. Per això la fa patir. Però aquest desequilibri tampoc és durador.
Aquesta guerra, aquesta contradicció oscil·la durant 90 minuts i la veritat la guerra llueix per la presència d'un sotmès seductor seduït i cruel, en Joel Joan, i una sotmesa que apren a sotmetre i que s'ha d'esforçar a tornar-se dominant, la Meritxell Calvo. Fan lluir totes les contradiccions d'aquest tema. L'obra no podría ser més intensa i més captivadora.
El Periodico escriu (19 de juliol de 2013):
"A l'obra, la noia es presenta a la prova amb un atropellament que espanta Novak. Però les canyes es tornen llances i el dominador director acaba engolit per la metamorfosi d'una dona que rebat les seves teories i li demostra que és ella qui té la clau del poder i la seducció. La pugna dialèctica al voltant de la guerra de sexes acaba fent aflorar inquietants veritats ocultes en un joc metateatral que barreja realitat i ficció. Calvo domina la funció amb la seva energia i frescor. Desinhibida, apareix com una Venus nua que desarma la falsa seguretat del director, que acaba sucumbint a una calculada estratègia. Joan evoluciona fins a acabar, amb un mesurat histrionisme, brillant en el paper de sotmès a la voluntat de la deessa-dona."
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/domini-duna-deessa-2516127
