Entrades populars

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris eivissa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris eivissa. Mostrar tots els missatges

dimecres, 20 de juliol del 2022

Poema d'amor en gris d'en Manel Marí

1

Hem travessat més nits que no les conegudes

grapejant els indrets que la fosca proposa,

afrontant les incògnites que es sobtaven als dits,

coneixent el relleu de quelcom que ignoràvem 

amb els ulls impossibles d'unes mans encegades

per un dogma de pell.


2

Sovint fèiem el curs del dia en tot el cicle,

prenent cafè a les tantes, cansats i somrients,

rient qualsevol cosa. Només era el mirall,

El signar testimonis d'aquella greu gaubança

de viure'ns a diari, de viure y de pertànyer.


3

Recordo el teu somriure dolçament component-se

a l'altra part del vidre del finestral del tren

i un xiulit clausurant al teu gest de comiat.

Mentre et seguia,

amb aquesta actitud de qui no està conforme,

tractava inútilment d'impedir les distàncies,

aquesta llunyania que sempre argumentava

les hores de telèfon conservant de no-res,

les cartes que arribaven quan ja ens havíem vist,

al fet imperturbable de trobar-te a faltar.


4

Pentinava els teus ulls de saliva acurant-se,

regalimant, caient tendra, líquida i greu.


Ens pensàvem un bes tendrament el qu'empràvem

tot per saber-nos dòcils a un gest de dependència,

tot per saber-nos nostres

hi escrivíem el nom enllà on no s'esborrés,

hi vinclàvem cordills d'humides estratègies.


5

Coneixia el teu pit, l'olorava de lluny

A la fredor del llit, a la buidor constant

de somni i penitència tot sollant als llençols,

recuperava el tacte de cotó

 que et cobria

amb el gest de violència que es força en solitud,

dormia despullat, més despullat que mai

amb la pell sublevada militant les absències.


6

No em costa recordar, no especialment,

tot era bell, tan bell i tan pretèrit

que no em costa discórrer per aquells episodis 

de jugar-nos la vida, de perdre-la entre somnis,

a l'encant dels projectes...

a la dolçe mentida que triéssim.



Manel Mari als 23 anys

dissabte, 3 de gener del 2015

Set anys Eivissa - No som guiris més

7 de desembre de 2014. Eivissa.
 
Avui (tècnicament ahir, el 6 de desembre) fa exactament set anys que vaig arribar aquí a Eivissa. Ahir vaig recordar-me d'aquell dia quan vaig arribar-hi amb un cotxe i dues nenes petites i un futur que no era gaire clar. Quan vaig pujar per la carretera d'Eivissa cap al nord, després d'haver passat pel port de Sant Antoni i fent l'últim trajecte cap a Sant Miquel l'atmosfera era màgica o almenys em semblava així. Hi havia una boira tan espessa que no podria veure més que uns 10 metres, potser encara menys. Era bastant fosc, com que el vaixell havia arribat a les sis del matí. A les set del matí arribava a Sant Miquel i a poc a poc el dia començava. La boira espessa. La naturalesa d'un món encara desconegut. I tot era tan tranquil. Molt pacífic. Era com un paisatge d'un altre món. D'un món quasi perdut o almenys amagat. Un paisatge perfilat entre muntanya i plans, entre cel i mar, entre bosc i ses terres roges de Sant Miquel. Un paisatge tret d'un postal de fa vint o cinquanta anys o molt més enrere.




I jo?
Qui era jo?
... una guiri més...
L'abric de l'hivern, la cara pàl·lida, el cap ple de somnis i dubtes, la mentalitat molt urbana, i un desig de trobar-hi una pau i la possibilitat de trobar-hi un lloc on podria créixer arrels, una possibilitat la qual mai no havia trobat a Alemanya on vaig neixer. Tinc el record sencer d'aquell dia embossat a la meva memòria com si fos ahir.

Aquella boira espessa. L'aire fred. La recerca de la clau d'aquella caseta d'una amiga qui hivernejava a Índia mentrestant nosaltres viuríem a ca seva. La cara del senyor (propietari de la casa) quan jo, la guiri, la nouvinguda, amb dues nenes petites va tocar a la seva porta perquè la clau no era al seu lloc. Les dificultats de adaptacio. Les dificultats de comunicar-se i fer-se ent
ès amb pocs mots. Tot era nou. Com que no havia fet mai... Coses tan senzilles com la d'encendre la xemeneia eren proves de supervivència. O quan jo tenía la febre Noro i era tan feble que només volia dormir. I gairebé no tenia forces per sortir de la caseta per comprar pa. Els dies assolellats i passats amb un bon llibre, amb amics nous o només fent la turista.


 

Hi havia tanta cosa per explorar.

Les nits plenes de sorolls estranys i esfereïdors que (com a gent urbana) no érem acostumades. Els primers dies, fent voltes i voltes per matricular les nenes a l'escola i a la guarderia. Les cares, les mirades, les veus de la gent que em parlava en un idioma que gairebé em semblava ser també d'un altre món. El meu intent de comunicar-me en castellà tampoc era res perfecte. Tot això passava després d'aquell primer dia. Un dia de la pau i de la serenitat i d'incertitut.

La veritat és que tan bon punt que vaig baixar del cotxe, estirava els braços i em movia per fer una mica de gimnasta després d'haver conduït tants quilòmetres i passava dins un cotxe dos dies i mig, amb dues criatures petites adormides al font del cotxe... Contenta d'haver deixat enrere una vida que volia deixar enrere, perquè no era la meva, era una vida feta per una altra, però no feta res per a mi.

Quan ses nenes van baixar del cotxe, veia la felicitat als seus ulls, a les seves cares infantils, i encara ho veig, ho sabia, és aix
ò que volen viure. És aquí on som i on ens quedem. És aquí on és ca nostra. On som molt de gust. Eivissa és terra nostra.

És l'aire tan pur, la llum del dia tan lluminós, els colors són tots una mica més autèntics. I hi ha una riquesa pel que fa a la flora i fauna que busca comparació. Sempre Eivissa m'havia encantat. Des del primer moment. L'any 1994 quan érem tan joves i tan incrèduls davant d'una illa preciosa i tan màgica i tan poderosa.


 

Doncs, és clar. Era tot una nova vida. Quan vaig arribar-hi tenia 36 anys, ara tinc 43. Set anys ja són passats. I em sembla que va ser ahir que vàrem arribar-hi. Encara em sent nouvinguda. Però també em sent com si fos ca meva. La naturalesa és la mateixa. La llum és la mateixa, fins i tot els sons del bosc i de la muntanya i del mar són els mateixos. Però nosaltres ens hem desenvolupat. No som guiris més. Som eivissencs. De cor i de l'ànima.

Agraeixo moltíssim tota la gent que m'ha perdonat ser una guiri vinguda del nord per construir un futur nou des de les deixalles d'una altra vida. Tota aquella gent que m'ha fet sentir a gust, per fer-me riure, per haver-me dit la benvinguda, per haver-me contradit (perquè de vegades és allò que necessito), per haver-me animat aprendre el català (Dario de l'escola de Sant Miquel), per haver-me inclòs dins d'aquella família d'eivissencs i estrangers, per fer-se amics amb mi.
La gent fantàstica i independentment de la seva procedència la gent brava d'Eivissa que és diferent de tota la resta del món.

Si no ho he dit mai abans, ho dic ara amb tota la meva ànima i tot el meu cor.

M'estimo molt aquella illa i la gent d'Eivissa. Soc eivissenca. Ara i per sempre més.






Ara. Un mes mes tard. 

3 de gener de 2015.
Dissabte

No sé si sóc jo o si són les circumstàncies. Però fins ara no tenia temps ni la possibilitat per publicar aquella entrada del bloc tal com volia.

De moment crec que la vida em supera de vegades, amb una velocitat ultra ràpida, amb mil experiències noves i amb mil pensaments pel futur.

De debò no sé com 2015 s'acabara però una cosa és segur. 2015 hi ha uns canvis. Bé. Crec això és la vida. 

diumenge, 27 de juliol del 2014

mètode esclavisme. brut, i efectiu: prometre, devorar i escopir

Fins fa uns dies vaig pensar que l'esclavisme s'hagi passat de moda o almenys seria abolit en paper dins la nostra hemisfera, o bé, almenys aquí a l'Europa.

1 prometre, devorar, explotar i escopir
1.1 és un mètode, un calcul, una tasca
1.2 no és res de mala sort
1.3 no passaria a ti, si no pertanyeries a les categòries següents
1.3.1 afamats, dins una situació precària
1.3.2 pobres per qualsevol altre motiu
1.3.3 ingenus, innocents, ximples
2. Funcionament del mètode
2.1 buscar un candidat, fer promeses aptes per crear un desig, ulleres rosades
2.2 fase de 'honey moon' amb candidat
2.3 explotació del candidat sense ningun escrupol
2.4 degastació i devaloració del candidat
2.5 escopir el candidat sota un pretext
3 objectiu del procediment
3.1 estalviar diners, molts diners, perquè aquest procediment es repeteic ad infinitum
3.2 restringir possibilitats del candidat d'obtenir un salari mínim per viure
3.3 contar mentides, però de les grans
3.4 fer el candidat tant sotmès i tant depenent del treball que - suposadament - no notarà com l'està explotat
4. conclusió
4.1 no refiïs en ningú
4.2 molt menys quan et fan promses referent al futur
4.3 si et diuen, el contracte fem la setmana que ve, digues-los 'molt bé, així cimenço la setmana que ve', amb un contracte
4.4 'no tenir temps' per fer una cosa que garantitza la seguritat segons la llei és un inici molt malsà per una relació fructífera. Dóna la impressió d'una ideologia no tan justa.



moralesca...
no hi ha cap moral.
no hi ha cap valor.

potser un altre dia seré més explícit.



pel moment intento recuperar-me d'una cosa d'aquell mètode, d'una caiguda brutal en un nou capítol del mercat laboral aquí a Eivissa. És un mètode que és contagiós. Per raons de justícia he de dir que igualment podria passar en qualsevol ciutat.


dilluns, 23 de juny del 2014

Convidats els enfocats: Els dimonis de les Illes

A mi sempre m'han fascinats. Els dimonis, els éssers d'un submón. Ho he d'admetre. Però després de viure quasi set anys a les illes, més específicament a Eivissa, m'havia intrigat la qüestió de la procedència dels dimonis a la folclore. Com avui és la Nit de Sant Joan, una nit de gresca, de festa, i és clar, dels dimonis. 
Tindrém jocs, disfraços, correfocs, foguerons, i macarrons de Sant Joan, i a més els protagonistes de la Nit de Sant Joan:
Els dimonis
Els dimonietxos
Els dimoniets
Els dimoniots
Els dimoniarros
Una gran colla dels dimonis, ho diria.
I molt bé, però de què va això?



Tots són procedents d'una tradició riquíssima de les rondaies (rondalles) mallorquines, i la creença que els dies de solstici són dies quan el bé i el mal es baten. O sigui Déu i el diable, Lucífer, potser.



Com ningú em podia explicar coherent, per què ho és que a Mallorca que sí hi ha colles dels dimonis, i a Eivissa no... vaig investigar.
I un llibre que puc recomanar amb molta fervor és "Els dimonis de Ses Salines" de Colla Maria Enganxa que explica molt bé el fons de la història i de les tradicions.



Unes cosetes que m'han fet molta gràcia, per tant, les hi posaré. Són les expressions que van amb el diable (I)... i per l'altra banda les funcions dels respectius dimonis (II)... que tots tenen un pecat o uns quants pecats per a què són responsables.



(I)

El dimoni cucarell
va néixer en temps de magranes;
sa mare tenia ganes
de tocar-li es clotell.

A Petra el dimoni s'hi va retre.
A Manacor, s'hi va fer por.
A Vilafranca, va perdre una anca.
A Sencelles, se n'hi va anar amb elles i se'n tornà sense elles.
A Sant Joan, s'hi va fer gra.
De Marratxi, aviat en va fugir.
A Consell, el dimoni hi va trobar remei.
A Pollença, de tant que va córrer, va caure dins el mar.
A Alarò, hi va sembrar llavor.

- Esser un reverend dimoni
- Fer el dimoni
- Posar-se fet un dimoni
- Donar greix al dimoni
- Esser la pell del dimoni
- A qui dóna i demana, el dimoni l'engana
- El dimoni sempre ajuda als seus
- Quan el dimoni vol, sants no hi poden
- La dona sap una lletra més que el dimoni (una mica misògin pero vaja...)
- Quan el dimoni dubta, a la dona pregunta (aquest també)

(II)

Llucifer..............................Orgull
Mammon...........................Cobdícia
Asmodeu...........................Luxúria
Satan.................................Ira
Belzebut.............................Gola
Leviatan.............................Enveja
Belfegor.............................Desídia

Belial..................................gener
Leviatan..............................febrer
Satan..................................març
Belfegor..............................abril
Llucifer................................maig
Berit....................................juny
Belzebut..............................juliol
Astarot................................agost
Tammuz..............................setembre
Baal....................................octubre
Asmodeu.............................novembre
Moloch................................desembre



Dimoni Vell de Ses Salines
Trets més destacats:
Li agrada la nit. També sap pegar bots molt grossos i és un bon escalador.
Totes les caigudes, travelades, i escarrinxades que vos feis són culpa seva.

El Dimoni des Pou Juà
Habilitat especial  per fer construir en els llocs mes inversemblants.
També es capaçde cuinar totes les receptes qye fan mal de ventre, tant de la terra com de l'infern.

Dimoni Cucarell
Gran torturador d'ànimes amb foc o amb gel.
Fumador i gran bevedor d'herbes dolces

Banyeta Verda (El Gran Cabró)
La mentida, la confusió, les pessigolles i les taques
Li agrada volar damunt una granera a l'estil de les bruixes

Dimoni Tugores
Fer despertar desitjos inconfesables, tals com alcohol, cartes, dones...
Sempre fa magarrufes i li agrada molt el rom cubà.

Altres dimonis
- En Negret
- En Buffarot
- En Gambussi
- En Barruguet
- En Martinet
- N'Esclabutzes
- N'Esquirol
- En Bittgego
- En Birrombau
- En Bitelchus
- En Pere Boter



(III) enllaços

www.dimonisferoços.com
www.mariaenganxa.com ( El nóm és una mica rar si se sap que maria també pot significar... però bé, aquí es tracta d'una colla dels dimonis que s'anomenen Colla de Dimonis Maria Enganxa)
www.covadesfossar.blogspot.com
www.dimonisfactoriadeso.com

Ja està tot pel moment... Només em queda desitjar-vos una molt bona nit, endimoniada, engrescada i potser una mica diabolica. Passau-hi bé, enfocats!!! Bona nit de Sant Joan!!!

dimecres, 9 d’abril del 2014

Nora Albert - Mots i brases (2003) una tria personal

De vegades sol passar que només llegeixes una poeta, justament tan bon punt i quan et cal llegir-la. A mi m'ha passat un munt de vegades, i per tant sóc convençuda de que hi ha una llei universal darrere, fins i tot que sempre és així. Abans havia llegit "Tentacles de cel" de na Nora Albert, i fa molt poquet temps que vaig llegir la seva obra de l'any 2003 "Mots i brases" i "Calç i memòria" (2009). M'ha fascinat "Mots i brases".

Na Nora Albert té una veu poètica inimitable, la seva poesia t'agafa, vull dir, ella mateixa forma la llengua com si fos fang. I amb un aire molt calent fa que els mots es tornen brases. La seva poesia és foc, i desig, i testimoni d'una busqueda d'una vida viscuda, una vida intensa, una vida amb brasa.



Nora Albert no empra molts mots. Més aviat és minimalista. Tan sols empra els mots que cal emprar, ni un mot més. Esper que l'espelma t'agafi.

He seleccionat tres poemes que m'han agradat especialment.
1)
Besar l'encís 
al caire d'un volcà: 
dolça badia.

2)
Estels fugaços,

rebels incandescències:
Ícars eterns. 




3) (extract de Febrer enfebrat o orfebre, pt. 2)

Posseix-me com
l'escuma la roca.
Amb l'onada nua i ondulant
fes-me teva altre cop.
Dins el silenci ocre de
la tarda
em doblegaré davant la
humilitat de l'olivera.
Encesa per la terra roja
em deixaré endur
per tu sense temença.
El primer estel, vora la lluna,
m'anuncia
les constel·lacions
                      s
                        i
                       n
                   u
                      o
                    s
                 e
                   s
                                                del teu cos.



dimecres, 23 d’octubre del 2013

"Les amistats perilloses" Seducció, violència i mentides, adaptació transgressora d'una obra clàssica

"Les amistats perilloses" en la funció del 5 d'octubre de 2013 a Can Ventosa a Eivissa.
Una producció de Metatarso i sota la direcció d'en Dario Facal.
Aquesta adaptació havia sigut inaugurada al Fringe Festival 2013 enguany a juliol.






Aquesta obra de teatre és basada en un clàssic autèntic, "Les liaisons dangereuses" de Pierre Choderlos de Laclos, un llibre francès que era publicat per primer cop l'any 1782, deu anys abans de la revolució francesa. Passa que moltes vegades clàssics tenen el gran problema de ser adaptats massa fidelment a l'original així que semblen molt avorrits, desconnectats o - a l'altra banda - són tan espectacularment adaptats, tan moderns i tan allunyats de l'obra de la qual es deriven així que amb prou feines es pot reconèixer com a espectador.

La peli per la meva generació va ser "Dangerous liaisons" de'n Stephen Frears amb Glenn Close, John Malkovich and Michelle Pfeiffer. Eren els anys 80 i la moral i el comportament eren així d'opacs.

 


Ara bé, a l'any 2013, en una època pos-moderna, realment, no sabia que esperar d'aquesta obra com que era la primera vegada que la vaig veure com a adaptació pel teatre. Com a mínim - esperava - "Les amistats perilloses" hauria de ser una obra molt diferent. Doncs, dic amb certesa i amb un bon gust a la boca, i tant que ho era. És una mirada dins un calidoscopi tot encesa amb luxúria, erotisme i seducció agressiva, tot localitzada en un espai sense la restricció de la moral. És un conte eròtic escenificat i potenciat.

L'absència de la moral és res que ha d'inquietar l'espectador. El sexe en el seu estat pur, més animal i més desinhibit carregat amb lascívia, seduccions i perversions sense límits serveix en el fons com a vehicle per trobar l'elixir de vida. Tot això té un sentit. Serveix com a contrast d'una vida marcada per la duresa, intrigues, sístemes feudalistes, fam i una esperança de vida curta. Doncs, les amistats són un memento mori bacanal.

Polzes amunt per una adaptació transgressora i bastant arriscada! A parer meu les amistats d'en Dario Facal són molt encertades perquè el director s'atreveix a transgredir límits, perquè juga amb les expectacions de l'espectador, fa al·lusions culturals, i construeix un univers del temps rococo, la seducció que llueix amb actuacions espectaculars d'uns actors i actrius excepcionals. Més que res les amistats de 2013 són colorades amb colors cridaners de pop, es vesteixen per seduir, toquen per fer-nos sentir la pura energia d'un collage de música, sensualitat, destí i mortalitat. Per a mi, Les amistats són molt reeixides com a obra.
 



 
 
5 raons per anar-hi (si teniu la sort de que es repeteix aquesta obra):

- hipocresia i la seva revelació
 
 
- sexe
 
 
 
- humor
 
 
 
- rock'n'roll
 
 
 
- mort i amor
 
tot traduït al segle 18è i amb uns actors i actrius encarnades i inoblidables.



dijous, 18 de juliol del 2013

La CAT - una dona amb un tast per al perill - Cristina Amanda Tur


Entrevista amb CAT Cristina Amanda Tur de 19 de juny 2013

El següent és una entrevista que vaig fer amb la CAT, l’autora i criminóloga i periodista Cristina Amanda Tur, el mes passat, el 19 de juny. Per desgracia, la maquina m’ha fallat un altre cop, i per això he decidit de retraçar l’entrevista i escriure-l’hi per memoria i fer-li omplir els buits una mica. Per raons d’autenticitat vaig deixar l’entrevista en l’idioma en que vaig fer l’entrevista. És molt important per a mi que la CAT utilitza el català en la seva vida quotidiana, però per a ella el castellà és més l’idioma que fa servir com a escritora.

CK:         Buenas noches Cristina.

CAT:      Hola. Buenas noches Chryssula.

CK:         Cuéntame un poco de dónde eres. Que siempre has vivido en Ibiza? Cuéntame un poco de tu historia.

CAT:      Soy de Ibiza. Pero he estudiado  muchos años fuera, en Madrid y en Valencia.

CK:         Entonces eres una ibicenca?

CAT:      Sí sí sí. He nacido aquí y mi familia es ibicenca. Y venía muy a menudo aunque estuviera fuera. No he perdido el contacto nunca.

 

CK:         Cuéntame por favor un poco de los mitos urbanos que existen… En realidad solo son ideas equivocadas. ¿Cuándo descubriste que eran ideas equivocadas?


CAT:      El mito más ridículo es el de la isla mágica, si se usa como algo más que una metáfora. Ese misticismo es un rollo totalmente ajeno a los ibicencos.  Y que, además, resulta que funciona muy bien para que grupos sectarios y otros estafadores que usan el misticismo para captar adeptos se asienten en la isla. Eivissa es una isla más del Mediterráneo, igual de especial y bonita que otras muchas a lo largo del mundo, y los ibicencos, los de verdad, somos mucho más normales de lo que se quiere hacer creer por ahí.


CK:         Entonces, Ibiza es nada especial?


CAT:      Es especial si es especial para ti, pero eso es todo.  Puede ser especial por su luz, por sus colores, sus aguas, pero hay muchos lugares especiales en este mundo... y probablemente menos destruidos.


CK:         Que quieres decir con esto?
 

CAT:      Los lugares como Ibiza, con posibilidades turísticas, son usados por los depredadores y destruidos para ganar dinero... Los especuladores inmobiliarios y las mafias del narcotráfico, y de otros delitos, están destruyendo Ibiza para sacarle dinero. Discotecas, beach clubs , party boats también contribuyen a traer a la isla un turismo depredador y poco respetuoso que no nos conviene si queremos un hogar, una isla habitable, no un parque temático. Da dinero, pero no compensa lo que se gana con los problemas que causa. Y no sólo me refiero a los clubbers; tampoco me gusta que los jefes de las grandes redes del  narcotráfico tengan por aquí sus yates, aunque a nuestros gobernantes y a algunos empresarios eso les parezca turismo de calidad. Hemos perdido calidad de vida y nos hemos convertido en cómplices de las mafias para que unos pocos ganen dinero. Al mismo tiempo que se ha ido arrasando nuestro territorio; el medio ambiente importa muy poco a nuestros políticos y se han incumplido las leyes y se han cambiado al antojo de quienes han querido seguir construyendo (o sea, destruyendo).

CK:         Entonces, es decir, que había gente que ha estado demasiado permisivo.
 

CAT:      Si hemos llegado hasta aquí es, desde luego, porque se ha sido demasiado permisivo. Las instituciones han sido y siguen siendo demasiado permisivas. Por no decir que no hacer cumplir la ley es un delito.
 

CK:         Algo ha cambiado a lo largo de los últimos 40 años. ¿Quién en tu opinión está destruyendo la isla?
 

CAT:      Evidentemente es el tipo de turismo basura que unos cuantos han conseguido que sea prácticamente el único que llega a la isla. Y además pretenden hacernos creer que sin eso no viviríamos. Claro que viviríamos, como muchos otros lugares del mundo que tienen algo que ofrecer que siempre funciona; sol y playa. ¿Qué tiene de malo vender sol y playa? ¿Por que tenemos que vender también drogas y todo lo que a ello va unido? No sólo viviríamos sin eso, sino que viviríamos mucho mejor. Y cuidado, insisto, al hablar de turismo basura no sólo me refiero a los clubbers, sino también a ese turismo de lujo que hoy intentan promover casi como una alternativa. Buena parte de los ricos que gastan en alcohol y drogas en los locales de la isla son narcos, proxenetas, estafadores... 
  

CK:         Quien / Cual movimiento / cual remedio seria  capaz ( en tu opinion ) de salvar la isla?


CAT:      Mientras haya personas sin moral dispuestas a cerrar los ojos ante las consecuencias de este tipo de turismo lo tenemos muy difícil. Pero se puede, y creo que, entre otras muchas cosas, hay que apoyar más a grupos y asociaciones que luchan para evitar que sigamos cayendo en picado, grupos ecologistas como el GEN o Amics de la Terra, por ejemplo, y también a pequeños partidos políticos que nacen por el descontento con un PP que gobierna para arrasar territorio y que funciona como una mafia; como periodista lo he tenido que sufrir, porque si no estás con ellos y atacas a los suyos amenazan a los medios de comunicación que te contratan para intentar que no puedas trabajar. Ahí habría mucho que contar de cómo se calla a quienes podrían hacer saber a la opinión pública las irregularidades que se cometen para seguir destruyendo la isla. En cualquier caso, no es fácil, pero se puede luchar; se han conseguido detener muchas ilegalidades por la presión de medios y ciudadanos.

CK:         Te entiendo perfectamente.

CK:         Dime porque Ibiza hasta ahora tiene un encanto / un poder hipnotico / atrae a tanta gente de varios países después de tantos años?

CAT:      Bueno, ya te he dicho, que todo eso de la magia de Ibiza es un cuento… Yo que sé que tiene Ibiza, yo soy de aquí, no puedo verlo igual. Sé lo que tiene para los delincuentes, que ese es mi trabajo como criminóloga.

CK:         Suponemos que tu serias la alcaldesa de Ibiza para un mes, que serien los cambios que tu inmediatamente pedirías? Cuéntame al menos 3 cosas que harías en definitivo.
 

CAT:      Yo eliminaría ayuntamientos, ¿de verdad alguien cree que un territorio tan pequeño necesita cinco ayuntamientos con ordenanzas muchas veces distintas? Sólo sirven para tener más burocracia y más políticos a los que colocar. Si fuera alcaldesa de Vila eliminaría todas las concejalías con exclusividad, sobre todo porque no me veo capaz de justificar ante los ciudadanos que un pequeño lugar como éste, un pueblo, necesita concejales cobrando sueldos indecentes por tener exclusividad. Y pondría las pilas al concejal que tocara para que se hicieran cumplir a rajatabla las ordenanzas sobre ruidos y sobre publicidad... Una de las primeras cosas sería eliminar todas las pancartas ilegales, los carteles de Ibiza Publicidad que funcionan sin licencia ninguna... Son las primeras cosas que se me ocurren, supongo que porque las he tratado como periodista. 

CK:         Suponemos que uno de tus amigos te había dicho que quería emigrar para vivir en Ibiza, que harías, animarlo o desalentarlo? 
 
 
CAT:      Depende del amigo. Tengo muchos amigos a los que jamás les recomendaría que vinieran a vivir a la isla. 


CK:         Cuales son tus meses preferidos? Y porque?

CAT:  Según. adoró mayo porque aún no han llegado los turistas y me gusta septiembre porque ya se han ido. Me da repelús cuando hablan de desestacionalización y quieren aumentar los meses en los que lleguen turistas a la isla.


CK:         Hablas catalán? Te gusta hablarlo?

CAT: Hablo catalán, por supuesto, aunque versión ibicenca. ¿Por qué iba a disgustarme hablar mi lengua? Y, por cierto, en el tema del catalán los ibicencos tenemos una buena prueba del poco respeto que tienen los foráneos hacia nuestra cultura. Me parece un insulto que haya tantas personas procedentes de otros lugares del mundo y que lleven años o generaciones en la isla sin haberse preocupado por entender o incluso hablar el catalán. Si yo me fuera a vivir a Pontevedra, aprendería gallego y lo respetaría. Aquí tenemos muchos ejemplos de la falta de respeto al catalán.

 


CK:         Suponemos que tu casa / tu piso estuviera en llamas, que serien las tres cosas (no personas, ya son salvados) que tu desearías recoger y salir?

 

CAT: No lo sé. Tampoco quiero decir qué hay en mi casa que yo considere que debería salvar. E una de esas preguntas a las que yo nunca se responder.

 

CK:         Si alguin te diría que tendrías que salir de la isla, que harias?...

 

CAT:      Bueno, echarme no me va a echar nadie, pero tampoco me importaría vivir en otro sitio.

 

CK:         Focalizamos en tus libros. Tu has escrito libros exitosos sobre una cosa bastante oscura: tu escribes sobre “ Crímenes de Ibiza y Formentera” que se ha republicado desde hace poco (mayo 2013). Podemos decir que crímenes son tu especialidad. También has publicado un libro que se llamaba “Operación Anti Drogas”, otro “Siete mentes perversas”. Pero también has escrito libros de ficción que son relacionados con criminología como son novelas policíacas: “EL diablo en los detalles”, “el àngel suicida”, “A todos los gatos les gusta el rhythm’n’blues” y el más nuevo “La canción del siciliano”.

CAT:      Además estoy trabajando en algunos proyectos más, siempre tengo un par de proyectos en marcha y a la vez: uno es un libro sobre el  crimen de Benímussa en 1989… Sicarios del cartel de Medellín mataron a una familia alemana, incluyendo dos niñas pequeñas.  Las cuatro víctimas fueron torturadas y asesinadas en un ajuste de cuentas, probablemente porque una de ellas, el padre de las niñas, había traicionado a la organización de traficantes con la que trabajaba. Es un gran caso, muy interesante por sus implicaciones y porque reveló, ya en los años 80, una conexión entre las islas y las grandes redes del narcotráfico. Otro libro con el que estoy trabajando es una novela con una trama de vudú y crímenes en un lugar de Costa Rica llamado Tortuguero, en la costa caribeña.

CK:         Que eres más adaptada en tu vida? Criminóloga? Escritora? Como te influye tu trabajo como periodista? Tienes alguna cosa que tienes que mirar haciendo todo eso?

CAT:      Soy periodista y criminóloga, y las dos cosas me sirven muy bien para escribir tanto ensayos criminológicos como novelas policíacas. Suelo usar casos reales, que conozco por mi experiencia o por la de mis amigos policías y guardias civiles, incluso en las novelas. El periodismo y la criminología son buena base para escribir libros, pero a veces tengo que tener cuidado para evitar ser demasiado purista y que una novela se convierta en un manual de criminalística.
 
 
 

CK:         …vas a proporcionar la receta por un crimen perfecto a nadie.

CAT:      No es la idea, desde luego (somria)

CK:         En tu libro “La canción del Siciliano” hay unas personas reales que están en ese libro. Cuéntame más o menos cuanto porciento de realidad hay en este libro.

CAT:      Es novela y, por tanto, la trama es ficción, pero voy enlazando, para crear el contexto de mis personajes, con historias y anécdotas reales de la mafia siciliana.  Está ambientada en Ibiza y Sicilia y la conexión entre dos islas bastante parecidas es el personaje protagonista, un siciliano que vive en Eivissa, sobrino y nieto de jefes de la mafia, y cuyo guardaespaldas es acribillado a tiros en una calle de ses Figueretes.  A partir de ahí, se van sucediendo la trama del caso y la investigación de los policías protagonistas con una parte real de la historia de la mafia.

CK:         Una cosa que me ha sorprendido bastante era que tienes algunas casas editoriales. Porque?

CAT:      Por muchas razones distintas, yo preferiría trabajar con una editorial con la que realmente pudiera decidir ciertas cosas y no sentir que el libro se me escapa de las manos, y eso es lo que tengo, por ejemplo, con la editorial de Ibiza con la que saco el libro de crímenes; puedo sentarme a buscar la portada con el diseñador y hablar a menudo, cara a cara, con la editora. Pero si quiero trabajar fuera de la isla pierdo un poco (o mucho) esa cercanía.

CK:         E Books? Buena cosa? Mala cosa?

CAT:      A mí ya me va bien. Yo vendo muchos e-books. Pero también es cierto que en e-book encuentras muchos libros que no están ni corregidos ni nada. Todo el mundo cree que sabe escribir y que no necesitan una revisión profesional. He borrado muchos libros antes de llegar a la quinta página.

CK:         Hay una cosa que quieres decir a nuevos escritores?

CAT:      No tengo nada que decirles.  Que se dediquen a ello si saben hacerlo, o que se dediquen a otra cosa. Y que no hagan mucho caso a esos amigos que les dicen que su libro está genial, porque a la mayoría de la gente le cuesta mucho ser sincera y honesta y al final somos los periodistas, correctores o escritores como yo los que acabamos sufriendo las consecuencias y leyendo páginas y páginas de rollos llenos de faltas y sin ningún interés que suponen, como mucho, un atentado a los bosques.... Que busquen una opinión algo más profesional y menos comprometida que su madre o su novia o novio.

CK:         Y concursos?

CAT:      Bueno, la verdad es que no creo demasiado en concursos. SI tienes un manuscrito que vale la pena, búscate una editorial que pueda valorarlo.

CK:         Muchísimas gracias CAT

CAT:      De nada.

 
 
--- (La part següent és un tros afegit... com un bonus de l'entrevista ... ;) )

CK: Cuanto tiempo normalmente tardas para hacer la recerca, escribir y retocar un libro?

CAT: Eso es algo complicado saberlo, porque suelo trabajar con varios libros a la vez, según el día, según si me apetece escribir sobre la realidad o seguir con alguna novela. Igual dejo un libro a medias durante meses y lo continuo más adelante, mientras avanzo con otro. suena caótico, pero a mí ya me vale. Respecto a los libros que son ensayos, la mayor parte de la información que uso es la que he ido recopilando a lo largo del tiempo en mi trabajo como periodista o como criminóloga, así que tengo mucho trabajo adelantado en mis archivos.

CK: Como has encontrado tu profesión de escritora... o como te has enterrado que eres una escritora? De niña o poco a poco?

CAT: No lo tengo muy claro, porque ha sido como un proceso natural desde el periodismo de sucesos a la escritura pasando por la criminología. Y al final lo combino todo. Lo cierto es que ya de pequeña escribía relatos y esas cosas, y los profesores que tuve en el internado solían animarme para que siguiera escribiendo...

CK: Tienes lectores de confianza? Son siempre iguales o depende del libro?

CAT: Buneo, mis mejores lectores suelen ser policías y guardias civiles, la verdad, pero sí es cierto que algunos de mis libros son casi como manuales de criminología y parecen más adecuados para ese sector. Pero hay lectores muy diversos, lo más curioso es que algunos te buscan en las redes sociales y acabas teniendo con ellos una interacción curiosa que a veces me supera un poco, lo confieso..

CK: Hay un ritual que sigues haciendo cuando acabas una novela/un libro?

CAT: Nada especial. Lo aparco unos meses antes de releerlo y lo dejo leer a algún amigo.

CK: Hay un consejo técnico que te ha ayudado mucho cuando estabas empezando como escritora? Una cosa que valoras en otros escritores también?

CAT: No tengo consejos. Y uno que me dieron a mí es que redactara la estructura del libro antes de empezarlo, que me hiciera un guión, pero al final nunca lo hago así. Excepto en libros como 'Operación Antidroga'.

CK: Hay un libro donde pienses esta totalmente un “hype” (sobrevalorado) sin ofrecer casi nada a sus lectores?

CAT: Habrá muchos. Yo que sé. Cualquiera de Dan Brown, aunque confieso que he leído dos de ellos y, entretenidos lo son un rato.

CK: Te enfades cuando tu estas leyendo un libro donde encuentras demasiado errores gramaticales & de ortografía? (... eso ... tu respuesta de que no llegas a la quinta pagina...)

CAT: Sí, desde luego si tiene demasiados errores veo que el trabajo de revisión y corrección no se ha hecho bien y suelo dejar de leer el libro. Deformación profesional; por ser periodista, quiero decir.
CK: Que es el libro que más te ha gustado de los autores catalanes / castellanos / ingleses / franceses / ... etc. ?

CAT: Decidirme por un libro de todos cuantos he leído no es nada fácil, pero sí diré que entre mis favoritos, sino el mejor, está 'Al Este del Edén' de John Steinbeck. También 'El rojo y el negro' de Stendhal y alguno de los de Leonardo Sciascia, como 'El día de la lechuza', por poner ejemplos de otras nacionalidades.

CK: Teniendo en cuenta que tu eres de Ibiza, por que no quieres escribir una novela en catalán? No seria el mas lógico?

CAT: Nunca he dicho que no quiera hacerlo, pero yo estudié ya la secundaria fuera de la isla, y aunque hablo catalán no tengo la misma destreza escribiendo, así que no lo hago. Sí es cierto que llevo mucho tiempo pensando en que alguno de mis libros debería poder encontrarse también en catalán, y estoy estudiando la posibilidad, con la editora de mi próximo libro, de que se edité en castellano y catalán al mismo tiempo. Me refiero al libro sobre el crimen de Benimussa.

.
.
.
.
.
.
.
.
P.S. També volia aprofitar el moment i agrair la CAT, la seva paciència i la seva voluntat. També volia penjar uns quants fotos de la CAT però tinc un problema tècnic i per això només he pogut afegir un dels seus fotos. Si seria possible, penjaré més.