Special K de Placebo

Coming up beyond belief
On this coronary thief
More than just a leitmotif
More chaotic, no relief

I'll describe the way I feel
Weeping wounds that never heal
Can the savior be for real
Or are you just my seventh seal?

No hesitation, no delay
You come on just like special K
Just like I swallowed half my stash
I never ever want to crash

No hesitation, no delay
You come on just like special K
Now you're back with dope demand
I'm on sinkin' sand

Gravity, no escapin' gravity
Gravity, no escapin', not for free
I fall down, hit the ground
Make a heavy sound
Every time you seem to come around

I'll describe the way I feel
You're my new achilles heel
Can this savior be for real
Or are you just my seventh seal?

No hesitation, no delay
You come on just like special K
Just like I swallowed half my stash
I never ever want to crash

No hesitation, no delay
You come on just like special K
Now you're back with dope demand
I'm on sinkin' sand

Gravity, no escapin' gravity
Gravity, no escapin', not for free
I fall down, hit the ground
Make a heavy sound
Every time you seem to come around

No escapin' gravity
No escapin' gravity
No escapin' gravity
No escapin' gravity

Gravity
Gravity
Gravity
Gravity

Arribant a la superficie, més enllà de la creença
Sobre aquest lladre dels cors
Més que tan sols un motiu principal
Més caòtic, cap alleujament

Vaig a descriure com em sent
Ferides coents amb pus que mai no es curen
Pot existir el salvador de debò
O ets només mon segell setè?

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina
Tot just com si m'hagués empassat la meitat de les drogues
Mai, no mai vull estavellar-me

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina.
Ara has tornat amb més demand de droga
Estic en sorra movedissa

Gravetat, sense escapolir-se de la gravetat
Gravetat, cap fugida possible, ara bé no sense pagar-ne
Estic caient, tocant terra
Fent un so feixuc
Cada vegada sembla que ara estàs bé

Vaig a descriure com em sent
Ets el meu nou taló d'ahil·les

Pot existir el salvador de debò
O ets només mon segell setè?

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina
Tot just com si m'hagués empassat la meitat de les drogues
Mai, no mai vull estavellar-me

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina

Ara has tornat amb demanda de droga

Estic en sorra movedissa

Gravetat, cap fugida possible
Gravetat, cap fugida possible, almenys no sense pagar-ne
Estic caient, tocant terra
Faig un so feixuc
Cada vegada sembla que ara estàs bé

Pot existir aquest salvador de debò
O ets només mon segell setè?

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina
Tot just com si m'hagués empassat la meïtat de les drogues
Mai no mai vull estavellar-me

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina

Sense escapolir-se'n de la gravetat
Cap fugida de la gravetat
Cap fugida de la gravetat
Cap fugida de la gravetat
Gravetat

Gravetat
Gravetat
Gravetat

Entrevista amb en Dave Gahan sobre l'addició

Dave Gahan, cantant de Depêche Mode va ser enganxat a l'heroïna per molts anys.

Explica a l'entrevista de MTV com es sentia i per què és i era tan difícil trencar el cercle.

https://youtu.be/ts_hmNCMdXE

Morfina de Mikhail Bulgàkov

Morfina de Mikhail Bulgàkov

Bulgàkov (Kíev, 1891-1940) era un escriptor rus encara que va néixer a l’estat que avui és

Ucraïna. Fill primogènit d’un teòleg i format en un gran interès per la literatura, va estudiar

medicina a la Universitat de Kíev, on es va graduar l’any 1916. Al cap de dos anys, Rússia va

viure la revolució d’octubre i va experimentar unes transformacions molt profundes, i també

uns canvis irrevocables i que tingueren un gran impacte, dels quals el sistema de la Rússia

d’avui encara duu empremtes.

La història Morfina és un tresor, una joia i un plaer de llegir, en més d’un sentit. El sentit més

evident és la cura amb què Bulgàkov descriu la situació desesperada d’un morfinòman, que

va molt més enllà de la destrucció corporal, ja que també presenta la destrucció moral i la

tortura, la baixa autoestima, la construcció d’un món paral·lel en què pot malviure fins que

passa una cosa que l’empeny més lluny encara.

El manuscrit consisteix en dos contes: el del narrador i el del seu amic morfinòman. El conte

té una estructura molt encertada: el narrador sol·licita i implora al seu amic de veure’l perquè

necessita la seva ajuda. El narrador busca una manera de veure’l i es troba amb el manuscrit

del diari del seu amic, enfonsat en l’addicció a la morfina. La brusquedat, la fragmentarietat

del diari (el fet que de vegades el manuscrit del morfinòman apareix destruït o amb pàgines

arrencades per vergonya, etc.) i la fugacitat semblen imprescindibles en la flama del foc que

crema l’esperit i el cos del morfinòman. L’autor i el protagonista de la història sí que tenen

molt a veure. Els dos són metges, els dos són morfinòmans, tenen la droga diguem-ne quasi 24

hores al seu abast, i els dos tenen 25 anys quan comença la seva addicció.


Personalment, m’ha sorprès la cura i el detall molt encertats en la descripció dels símptomes,

i la mirada escrutadora que el protagonista no estalvia gens ni mica al lector. És una mirada

al fons de l’addicció. Cal tenir en compte que el llibre fou escrit al voltant dels anys 20 del

segle passat, i hauria causat un escàndol, hauria sigut un llibre molt provocador i alhora molt

instructiu pel que fa als perills i el poder de l’addicció que té la morfina. Si aquest llibre fos

publicat avui per un autor o una autora desconeguda, segurament l’autor hauria d’explicar

on ha reproduït aquestes experiències dels baixos fons. I sí, és així, Bulgàkov de fet també era

morfinòman. Havent caigut ferit, havia pres morfina per combatre el dolor. Fou morfinòman

durant més o menys dos anys. Va patir recaigudes després d’intentar desenganxar-se'n i va

lluitar molt contra l’addicció. Bulgàkov es veia amenaçat perquè la morfina li robava tot el que

posseïa: la seva professió, l’amor, la salut i la llibertat de decidir. Però d’una manera o altra, va

pogut viure i escriure aquesta novel·la.

Per a mi, és una novel·la molt i molt encertada sobre l’addicció, sobre el conflicte general que

un addicte pateix, i també les etapes entre culpabilitat, addicció, patiment, tortura, depressió

i l’anhel de semblar normal i poder tenir una vida quotidiana. El fet que l’autor pateixi tant

escrivint fins al punt que ha d’arrencar pàgines per no haver d’explicar-se més, ens presenta el

costat més lúcid i més sensible. Altres moments en què el protagonista cau dins un abisme on

es veu devorat, acarnissat i martiritzat a si mateix, veiem la desesperació, la tortura. L’addicció,

com l’autor diu, és una mort lenta. Bulgàkov suplica al lector que sigui més comprensiu amb un

morfinòman.

Barcelona en estricte semi-directe no. 3

Ja està.  Els dies a Barcelona ja se m'han acabat.

Eren dies molt intensos i molt plens d'interès, aprenentatge, recerca i d'interacció. I crec que faré un altre resum (si puc) després d'uns dies potser però mentrestant volia deixar-vos només unes imatges que vaig fer com a impressions visuals.

De fet, he aconseguit veure un teatre sobre el tema molt sensitiu del suïcidi anomenat "Mata'm", que segurament un dia comentaré en més profunditat. És un teatre en la C. Villaroel (més o menys entre universitat i clinic). L'espectacle era diferent, distint, de vegades difícil. No vull dir que no m'hagi agradat però realment és una experiència molt nova. És una barreja estètica entre Bukovski i també un gran liricisme. Diria és molt recomanable si estiguis disposat consumir cultura que fa treballar el cap. No és gens per a tothom.

Aquí teniu un enllaç de TIME OUT BCN
http://www.timeout.cat/barcelona/ca/teatre/grec-2014-matam
El teatre va fins el principi d'Agost.

També, he fet una nova entrevista amb un home molt interessant, però temo necessito temps per transcriure-la i treballar-la una mica. He de dir, teniu paciència. Un dia me'n sortiré.

La raó principal per anar-hi a Barcelona, era un curs fantàstic a la Universitat de Barcelona, i m'ha anat superbé.

Sempre passa que els temps quan t'estàs passant molt bé, el temps passa molt ràpid. Era així. :-)

Doncs, el Barcelona cicle s'ha acabat.

La drogoaddicció i el Dia Internacional contra les Drogues. Uns pensaments crítics

Ahir, 26 de juny, va ser com cada any el Dia Internacional contra les Drogues.
Tots estem molt preocupats, és clar. I fem servir aquest dia per alliberar-nos dels sentiments de culpabilitat i de responsabilitat contra els que ja han perdut aquesta lluita diària contra les drogues i que hi són addictes. Pobrets. Caram! Quina vida més destrossada. I ho fem tots. Jo també. Però aquesta actitud realment no serveix. La veritat és que vaig pensar dedicar-hi una entrada al bloc, però al final no la vaig escriure. Em semblava una mica desastrosa. Vaig destruir l'esborrany. Em semblava massa hipòcrita. Per què?

Em sembla tan hipòcrita tot el soroll que fem, perquè només un dia, i només aquest dia 
portem llaços per defendre homes, dones, criatures, per lluitar contra l'explotació dels obrers, contra els maltractaments, contra la violència de gènere, contra les drogues. Som uns ciutadans tan atents, tan involucrats, i un dia després, ja tot s’ha esvaït. La veritat és que es tracta d'una lluita diària, amb molts obstacles i amb moltes dificultats, però més encara amb un front molt gros que realment no vol que aquesta lluita es guanyi mai. Per dir-ho ras i curt: no tenen interès que un dia el món estigui ple d’homes i dones que no siguin addictes.

Doncs, per això, no cal posar-se un llaç, no cal penjar articles, no cal fer servir expressions 
facials preocupades. La realitat és encara molt més cruel i molt més economitzada. És una 
equació molt senzilla: més drogues = més profit. Si aquesta preocupació tan benvolguda i tan hipòcrita més d'un dia... Tant de bo  que aquesta preocupació durés fins que entenguéssim que hem de preocupar-nos-en cada dia i que som nosaltres, com a societat, com a humanitat, els afectats. Vull dir que hi ha d'haver voluntat de conscienciar la gent, però, al cap i a la fi, la mentalitat és que fa falta adaptar aquesta expressió tan preocupada. Falta canviar el xip. I això és el que no veig en aquests moments.

Cada any és el mateix. Eivissa és el “Nielsen II” (per a vosaltres que no sabeu què significa 
“Nielsen II”, és una expressió de la publicitat per a regions que són més ràpides que altres a
l'hora d'adaptar-se a nous productes, a nous serveis i, per tant, els negocis més grans fan un tast, una prova, d’un producte aquí per assabentar-se si “funciona” o no…). Eivissa és el “Nielsen II” de drogues d’Espanya. Aquí pots comprar totes les drogues que hi ha al mercat en aquest moment. I com que Eivissa té l’avantatge que atreu molta gent en situació laboral una mica desarreglada (“manpower”), les despeses per treballadors són absolutament mínimes. 

Per això, és clar, Eivissa és una illa feta a mida per als caps de les bandes de venda de 
drogues. Sempre pots confiar que trobaràs un noi o una noia perduda que et fa de camell per uns quants paquets de la droga preferida.

Cada any surten articles als diaris que diuen que la lluita és difícil, però que avancem i estem plens d’esperança. La veritat és el que ningú no vol saber, ni ningú no s’atreveix escriure. La guerra ja està perduda. La infiltració ja ha arribat a un nivell que ni tu ni jo podem saber on són els que fan les noves lleis antidroga. Qui són els excel·lents advocats que faciliten que els caps de les bandes de venda de droga sempre surtin de la presó mentre que els peixos petits acaben morint empresonats, o dessagnats al carrer, o esclavitzats per sempre més amb un ganivet metafòric i no tan metafòric posat a la gola. Entenc que aquest tema és una mica difícil i només estic fregant la superfície, però no m’agrada gens que tinguem aquesta actitud de buscar sempre les dolenteries en els que executen la feina en comptes de concentrar-nos en els manipuladors, en els que ho fan fer.

La drogoaddicció no és cap pícnic, menys encara si estàs en una situació precària com ara a l'atur, sense llar, sense amics que realment es preocupin per tu. Personalment, he passat 
unes etapes ben fosques en la meva vida i vaig fregar aquella vida desarrelada, vaig tastar 
una mica com és. Per sort, mai vaig trobar-me en una situació tan desesperada que no vaig
poder sortir-me’n. I per això per a mi aquesta preocupació hauria d'aportar-nos més fruits,
hauria de ser més productiva que escriure articles, més productiva que queixar-se sobre les despeses d'un programa de desintoxicació, més productiva que defendre els drets dels 
ciutadans tan macos que paguen els seus impostos (tothom, vaja, n’estic segura) per tenir un equip de policies entrenats per fer front a les drogues. Però realment lluiten contra la 
drogoaddicció o contra els homes i les dones més febles d’aquesta cadena que tenim aquí?

Em sembla que hauríem de replantejar-nos la situació, focalitzar tots els esforços per veure i entendre l’estructura profunda darrere de les drogues confiscades, de cada camell que s’ha detingut, de cada bala perduda que es troba al banc dels acusats. Si volem aturar aquesta cadena, haurem de mirar molt més cap a altra gent… Potser als ingressos de cada discoteca que té l'aforament complet cada nit, però que nega un conveni als treballadors per apujar-los el sou un 1,25% per falta de seguretat econòmica… Potser hauríem de mirar molt més l’àrea de compres i vendes dels edificis que costen més d’un milió i que –em sembla– només serveixen com a projecte per blanquejar un munt de sous que abans no existien legalment. És tot una cadena de dubtes mai demanats, és un conjunt de mentides mal disfressades en què ni els polítics ni els periodistes (que volen viure sense protecció policial) no fan d'investigadors. Ni s’atreveixen a posar el dit a la nafra. Però la nafra sí que està aquí… Cada dia es fa més grossa, cada dia empitjora, cada dia en surt més pus, més matèria podrida que nosaltres, els ciutadans, anomenem la realitat tal com és.

Quan vaig escriure “La nit estesa” l’any 2012 ho vaig fer, d'una banda, amb un to de confessió per a mi. De l'altra, era el que sentia sobre aquest tema. Avui veig que aquest tema és importantíssim perquè ningú no parla sobre les raons per què les drogues són pertot arreu. Per què les investigacions sobre noves drogues no arriben a ser tan ràpides per poder buscar un antídot, un tractament, etc.? Per què tots els detinguts que realment són les víctimes d’una guerra perduda són els que realment acaben morts o empresonats en comptes de ser tractats amb una humanitat que no existeix en aquest sistema de “dog-eat-dog”?

Per què els caps de la màfia cada any torturen, assassinen, o s'inventen accions més bestials per defendre el seu regne de sang, de por i de sous?

Perquè el negoci de les drogues és el més profitós, el més rendible del món. Perquè hi ha tanta corrupció pertot arreu que decomissen un enviament de drogues i deixen passar els encàrrecs més grans. Perquè els salaris estatals podrien ser millor. O perquè molt sous és sempre una mica menys que “una bestialitat de sous”. Perquè, avui en dia, la vida d’un home no val res.

Us deixo aquí un article que vaig llegir al “Periódico de Ibiza y Formentera” el 27 de juny de 

2014:

Attended cannabis consume cases almost doubles

The Drug addiction center (CAD) assisted during 2013 a total of 821 people. The majority 

was due to alcohol consume (293), heroine (282) and cocaine (186), although the drug with 

a «significative» increase in demand of treatment was cannabis. 

In fact, almost twice as many people attended the CAD due to cannabis than the yearbefore, 

rising by 45%. 

However, in comparison to other drugs these numbers are «relatively low», as CAD 

coordinator, Marina Lloves, points out. For the first time in a decade, number of alcohol-

related cases (293) surpasses heroine cases (282).

Segons aquest article els casos d'addictes que acudeixen al Centre d’Addició de Drogues 
(CAD) a Eivissa enguany estan més relacionats amb l'alcohol que amb l’heroïna. Em sembla que hi ha una cosa que oblidem: si t’enganxes a l’heroïna, la mortalitat és molt més gran que amb l'alcohol. Llavors, la probabilitat d’assistir a un centre d’ajut és molt més baixa perquè pateixes uns altres problemes a part de l’addicció, com per exemple la criminalitat per aconseguir la droga etc. L'última raó que em fa dubtar molt d'aquesta baixada del consum de l’heroïna, a escala mundial, és que la producció d’heroïna (segons l'ONU) ha començat a créixer des de fa anys i ara té un cop més els nivells de l’any 2003 i 2004 (que eren molt més alts que abans). Doncs, sincerament, no ho veig amb tan bona esperança… 

Encara que parlen molt de l’addicció al cànnabis i a l’alcohol, l’heroïna com a droga 
persisteix. 

I és una droga que porta un sac d’altres problemes, com pèrdua de treball, detencions, temps a la presó, pèrdua del cercle social, pobresa.

Choke de Chuck Palahniuk - Ignorància era benedicció

"Choke is the fight club for sex addicts"
Independent on Sunday

... i sóc inclinada de creure que és així. Ja estem amb el tema d'addicions. I Choke és un llibre sobre l'addicció al sexe. A més és un llibre d'un estafador. El protagonista es diu Victor (sic) Mancini. Ha desenvolupat un mètode senzill per a no pagar a un restaurant. Fa com si una mica de menjar s'havia enganxat a la seva tràquea i estigués a punt d'asfixiar (per tant el títol). És clar, no és així, però sempre hi ha gent que et pot salvar... Aquesta gent tan amable de salvar-te la vida es sent responsable per a tu... Doncs, multiplica allò amb uns centenars, i tens uns ingressos molt sans d'uns xecs etc. setmana rere setmana.

Victor també treballa en un "theme park" de l'edat mitjana amb un equip d'uns cracs i perdedors, es tira les noies en un grup d'addictes anònims del sexe, i visita la seva mare la malaltia Alzheimer de la qual ara no permet descloure el que podria ser la veritat desconcertant sobre la seva procedència (de'n Victor).

Victor reconeix que és un addicte del sexe i per tant el seu terapeuta li dóna la tasca d'escriure un diari de la seva vida. Però això només és el punt de partida.

Anem a pensar què passa dins d'un noi fotut, punyeter, i molt addicte al sexe com en Victor Mancini. Anem a veure el món amb els seus ulls. A veure què coi passa, oi.

Què passa quan realment t'enamores amb una persona? Pots deixar a banda aquests jocs, aquestes trampes i aquestes coses que et protegeixen de ... què és de què et protegeixen? Ja l'has de llegir.

Choke m'ha fet riure molts cops, quasi pixar-me rient, però no us equivoqueu, malgrat tot, és un llibre molt refinat, i molt i molt intel·ligent. És un llibre que fa un truc de màgia negra. El pots llegir d'almenys tres diferents perspectives. És un llibre d'extrems. A un costat és un llibre molt pur i molt introvertit, per l'altre costat és un llibre de l'addicció, de la voracitat, de l'obsessió i com un món interior és diferent d'un món d'una persona sense addiccions. I com l'exterior d'un addicte reflecteix el seu món interior.

Però no és així de fàcil concloure i resumir aquell llibre molt i molt intel·ligent. Al primer moment, et fa creure que com a lector ets en una perspectiva superior al narrador de primera persona. Però a poc a poc t'agafa la força de la narració, en altres moments, t'agafa la bogeria, o la còmica d'unes situacions, o la passió que també fa un paper important.

Pot ser que et surt un somriure maliciós i/o empàtic o més aviat et fa riure. Diguéssim si estàs honest amb tu mateix, veuràs com que aquell llibre t'implica, t'agafa per la mà, et fa veure les teves addiccions, les que siguin. L'impuls de repetir una acció que et fa bé, que t'agradi, que et dóna plaer. Un cop, un cop més, i un altre cop més. Ad infinitum.



Doncs, aquest llibre és un llibre que diria és una barreja entre literatura tipus confessionàri, un sarcasme profund, mesclat amb un bonhomia que no es troba molt en aquestes altures. El llibre mateix també és addictiu. No l'he pogut posar al costat fins que no l'hagis acabat. Palahniuk és un mestre de les visions de malsons, però també procura fer-nos entendre el monstre dins nosaltres, que possiblement és res més que la part de la "condition humaine".



Idò. És clar. M'estimo Chuck Palahniuk, però aquest llibre me'l tiraria (suposat si només fos possible). És una obra de mestre.

Chuck, m'has enganxat.

Com quasi sempre.

La noche eterna de Love of Lesbian

"La noche eterna"

Me hundí en tu noche
y el placer fue infinito y tan oscuro que pensé
dejar mi bandera con un circulo de estrellas.

La luna en un rincón, 
te has convertido en mi nación
y yo eclipsado soy,
un faro a pleno sol
que envidia la humanidad
si al apagar sus luces 
se prende mi ansiedad.

Sigue su invasión por los aires
sigue su invasión y es constante.

Un ser alado se alzará
a por sus venas manantial
y escucha mis pasos, oh, 
soy yo quien ve sus huellas
quién lo puede explicar.

Sigue su invasión
por los aires
sigue su invasión
y es constante
nado en mi obsesión
otra vez
voy a mi obsesión, 
y otra vez caeré.

Y ahora que soy medio dos
y el antídoto es peor
que mi adicción a ti.

Pon tu espalda recto 
y tu aún aturdida escuchas,
sshh,
me toca empezar a mi.

Y pienso en Bonnie y en Clyde,
juntos supieron morir
mientras tú y yo,
la noche eterna sin fin.

La vida a oscura es así.

Si los espejos del salón
no están rotos,
lo estoy yo.

Que al volver te notaré
el mismo espasmo y contracción.
Que atravesará mi piel
tú mi sangre y pálpito.

Y pienso en Bonnie & Clyde
no se quisieron rendir,
mientras tú y yo,
la noche eterna sin fin.

Tu no lo ves así.
Siempre va a ser así,
siempre va a ser así,
si va a ser siempre así,
quiero poder recibir
luz, ahora, vuelve a mi.

-----

Em vaig enfonsar en la teva nit
i el plaer va ser infinit i tan fosc que vaig pensar
deixar la meva bandera amb un cercle d'estels.

La lluna en un racó, 
t'has convertit en la meva nació
i jo eclipsat sóc,
un far a ple sol
que enveja la humanitat
si en apagar les seves llums 
pren la meva ansietat.

Segueix la seva invasió per l'aire
segueix la seva invasió i és constant.

Un ésser alat enlairarà
a per les seves venes manantials
i escolta els meus passos, oh, 
sóc jo qui veu les seves petades
qui ho pot explicar.

Segueix la seva invasió
per l'aire
segueix la seva invasió
i és constant
nedo en la meva obsessió
una altra vegada
vaig a la meva obsessió, 
i una altra vegada cauré.

I ara que sóc mitjà dos
i l'antídot és pitjor
que la meva addicció a ti.

Posa la teva esquena recte 
i tu encara atordida escoltes,
sshh,
em toca començar a mi.

Penso en Bonnie Clyde,
junts sàpiguen morir 
Mentre tu i jo, 
La Nit eterna sense fi.

La vida fosca és així.

Si els miralls del saló
no estan trencats,
ho estic jo.

Que en tornar et notaré
el mateix espasme i contracció.
Que travessarà la meva pell
tu, la meva sang i batec.

I pens en Bonnie & Clyde
no es van voler rendir,
mentre tu i jo,
la nit eterna sense fi.

Tu no ho veus així.
Sempre va a ser així,
sempre va a ser així,
si va a ser sempre així,
vull poder rebre
llum, ara, torna cap a mi.

Enganxar-se i l'addicció

Crec sóc un addicte amb talent, diguéssim un ionqui nascut. Veritat, us ho juro. De debò. Crec puc enganxar-me molt fàcilment a qualsevol cosa que m'agrada. Qualsevol moment, qualsevol lloc. Sóc així de dèbil. De vegades em pregunto per què però bàsicament sempre ha estat així si vull ser honesta.
Des de petita sempre he buscat el pas més enllà, potser la recerca del perill (si vols que emprés mots extremadament melodramàtics), potser una optimització del plaer (jo prefereixo aquell pensament), o posat ben trivialment potser una addicció a l'adrenalina i altres substàncies neurotransmissors, o sigui una simplificació o sigui abreviació del camí entre A i B.
Sempre anava buscant i trobant una cosa on puc enganxar-me, sense saber-ho i també sense voler-ho. M'ha passat, així com així.

Ha començat fa molts anys.
Quan era petita, uns amics de l'escola i jo mateixa teníem un joc que (molt sensiblement) el guardarem com a secret davant dels mestres i altres companys que no eren tan interessats en uns "kicks" i "thrills" com nosaltres. Érem molt d'undergound ja. Teníem uns 10 anys si no m'equivoc.
Era un joc, diguem-ne, un passeig entre consciència i subconsciència. El dèiem "joc de desmaiar-seas". Sempre hi havia un grup de tres, quatre jugadors. Un d'aquella colla era el que volia desmaiar-se i havia d'agenollar-se, tancar els ulls, i contar fins a 20 lentament i aixecar-se molt de pressa i posar-se dempeus molt ràpidament mentre un dels altres nois li planxava la tràquea (de la víctima) amb el puny fins que l'altre es desmaiés.

Després d'una mica de recerca, he trobat el "choking game" que s'assembla molt en aquest joc d'abans. És perillós.

Bé, hem jugat aquell joc. És cert. Eren dies salvatges. Hem jugat aquest joc molts cops i no ho sé quants neurones han mort gràcies a això. Boig, sí, adolescent, sí per cert. Doncs per què feiem aquest joc? Ni puta idea. Només em record que el guanyador sempre n'era qui tenia la sort de desmaiar-se més temps que uns pocs segons.Potser que voliem entrar en la foscor de l'insconscient. La veritat és, que ara, vist amb la distància dels anys, em pregunto si ha estat un error de jugar aquest joc. La veritat és crec sincerament que no ho sé. Era un joc d'iniciació, suposo.

Bé, més anys endavant, jocs canvien, escenes canvien, llocs canvien, només una cosa mai no canvia. I el que mai canvia és eternal. És l'única cosa en la pots refiar. I és la recerca per una altra, nova xicota, una addicció, més brutal, més collonuda, que et fa més despert, intel·ligent, més ràpid, més tranquil, més excitat, més solemne, més calent, més de tot, més de tot el que vols. Ja ho tens.

Bé, he d'admetre, si m'agrada una sensació o un estat alterat, tendeixo repetir aquell moment ad infinitum. Bé, si penso amb fredor he de concloure que sí... potser és veritat, sóc l'addicte nascuda.

Me'n puc recordar que quan tenia 20 anys vaig començar prendre speed. Era la droga dels anys noranta. Tot era relacionat amb la rapidesa de l'economia, la creixença dels mercats i l'expansió de tot. Tan bon punt tenia el speed circulant al meu sistema, em sentia insuperable. Una cosa com vestir-se amb un traje de superheroi. Els pitjors dies que tenia la misfortuna de passar eren els dies baixant de speed. És la veritat cruel. Ningú et pot salvar del que veus i sents en aquells moments transformadors. La baixada de speed és una de les coses més terribles que existeixen al món.

Dues setmanes després del meu primer fix, i uns quants més, topava amb una amiga vella, em deia "no acab de creure el que veig". M'acusava d'haver-me canviat en un tres i no res, tan ràpid com no se'l podria creure. Era cert. Era addictíssim de speed. I era fantàstic, bé, si ens restem el temps passat baixant de la droga. 

No era l’única droga que prenia i amb què experimentava, però era la droga amb què més ràpidament tenia un enganxo i una simbiosis total. No volia fer res més tret de buscar un altre fix. Era una cosa de provar-hi per una nit de festa, però una cosa ben diferent quan busques les darreres grumes d'una taula bruta i et passes el teu índex sobre la geniva per tenir almenys una mica de fix.

L'amiga era una amiga de veritat i em deia que d'ella no tindria res més d'això. Era mortificada. Com que no??? Era fatal. Necessitava més, cada dia una mica més d'això. La suplicava que m'en donés una mica.

Després de 14 dies. En només 14 dies la meva vida havia canviat d'un estat pur i normal en un estat ben alterat i drogat. No volia viure sense el speed. El món era tan ràpid i bell.

Gràcies a Déu els meus pares mai no varen adonar-se que tenia aquest problema.

Odiava aquella amiga per no procurar-me amb la droga perquè no tenia ganes de trencar l'hàbit que tenia, especialment perquè sabia que ella sí que continuava prendre unes coses que tampoc eren sanes, però avui crec que m'havia pillat i potser m'havia salvat. Després d'uns dies de desintoxicació (que bàsicament era psíquica més que res) i de tenir una certa distància, el món continuava ser el món d'abans. L'addicció s'havia revertit.

Tenia un caràcter molt obert. He pres quasi tots tipus de drogues. Haixix, marihuana, magic mushrooms, speed, tranquil·litzants, morfina, unes pastilles que havia pispat de la meva mare (els pares eren metges). L'única que mai no vaig prendre era l'heroïna, i mdma. I bàsicament el de l'heroïna era només una coincidència, no era res que em podria enorgullir. Les altres drogues, les deia totes sí, sí, i més que un cop. Tenia unes ganes d'experimentar, era perillós. De vegades crec que tenia una sort d'imbècils que mai em va passar alguna cosa dolenta. Ok, tenia un Horrortrip un cop amb LSD però realment sempre volia continuar amb aquest joc que ja coneixia. El joc de fer-se desmaiar a si mateix.

Bé, això era ben ximple. Ho admet. No era res intel·ligent. Era riscós, era juvenil i era possiblement el camí que havia de prendre.

Avui ho sé perfectament que no puc enganyar a ningú, volia experimentar, no eren uns amics falsos, era jo mateixa que tenia ganes de fotre's unes pastilles, uns porros i més.

El que m'ha ensenyat és que qualsevol organisme reacciona molt diferent de drogues de tots tipus. Hi ha gent que tenen un límit molt baix. També hi ha gent que reaccionen molt bé fins que comencen amb una certa substància que et caigui molt bé, i això realment és fatal, fatal per a tu, i si vols pitjor. Era speed era la meva bèstia negra, era un pols màgic i tràgic en el meu cas. El speed em donava tot el que buscava en una droga. Però drogues són com uns crèdits de bancs. Primer pots gaudir d'una estona amb el teu jugaroll nou, però després has de pagar, i en molts casos en pagaràs més que abans.

Molt més.

L'addicció és tan fàcil perquè sempre passa quan no estàs alert que passi però quan t'estàs passant molt bé.

Pot passar amb drogues, amb el teu xicot, amb un joc de pc, amb facebook, amb qualsevol cosa.



La gent que sempre em mira malament i em diu, carai, mai havia pensat que tu havies pogut prendre drogues. O mai havia pensat que podries admetre que hagués estat un addicte en la teva vida.
Sincerament trob aquelles frases ridicules perquè no hi ha classes, no hi ha regles, ni hi ha res més com a fil de conducte per a hommes i dones. Som dèbils.

Potser sóc encara massa ingènua, però seriosament... Per què és tan dolent?


Sí, soc una presa fàcil. M'enganxo ràpidament. M'havia passat. I què?
Però una cosa que és molt més important que prendre drogues, ser addicte, o fer-se enganxar. I això és realitzar (que tens un problema), reaccionar, reprogramar la teva ment i a tu mateix.