Camps de maduixes de Jordi Sierra i Fabra ... una pastilla, uns amics, una nit de festeig

En Jordi Sierra i Fabra (nascut l'any 1947 a Barcelona) és un autor que realment no cal ser introduït als Païssos Catalans com és un dels autors més llegits d'aquest país, i a més un escriptor super productiu amb gairebé 400 (!!!) llibres, la majoria dels quals són narratives juvenils / adolescents / infantils. Va rebre un munt de premis i figura als programes educatius a Catalunya, Espanya i Latinoamérica. De debò crec m'hagués anat bé si hagués llegit aquest llibre l'any passat abans d'acabar la meva primera novel·la. Pero bé, sigui com sigui. Només vaig ficar-me al juny amb aquest llibre quan ja havia acabat escrivint la meva novel·la.

La trama és explicat molt bé. Tot comença amb una trucada a la matinada explicant als pares que na Lluciana està a l'hospital, està en coma després d'haver pres una pastilla de l'extasi. Els seus amics amb els quals va sortir de festa, estàn amb ella a l'hospital. Tot brolla sota una fina capa de comportament però la qüestió del per què, i de la culpa roman. Com que els metges no saben que exactament era dins aquesta pastilla, no poden fer res sinó esperar, sembla tot penjat a l'aire. Agressivitat i desesperança neix al superficie. L'embolic emocional es fa més i més gran.

L'Eloi, l'al·lot de na Lluciana és l´únic personatge qui realment focalitza en un aspecte positiu i d'esperança. Busca el camell que va vendre les pastilles als seus amics. El lector fa un viatge dins la submón d'aquesta ciutat on tot va de festeig, de sous, de fer l'agost i ningú pensa dos cops que una vida o més d'una pot ser destruïda amb la droga. El que importa és la rentabilitat i el profit d'uns capos de droga.

 

 

Comença una caça contrarellotge amb uns secondaris trames (relació pares - adolescents, bulimia, amistat, societat, narcotrafic). Na Lluciana és un campió d'escacs i per això encaixa molt bé com a punt de partida per la metáfora de la partida d'escacs quan juga la seva vida amb els blancs (vida) i contra els negres (mort) mentre estigui en coma.

La moral d'aquesta novel·la per als adolescents és senzill sinó brutal però efectiu i molt ben aconseguida:

No balleu amb la mort! No jugueu-vos la vida!

Tinc només una critica o més aviat un dubte per aquest llibre: per què ha la victima de ser un campió d'escacs? També pot ser una noia que juga tenis, patina, fa submarinisme... Crec que això pot passar a qualsevol adolescent.


Però crec que això és una molt bona novel·la, molt densa, escrita d'una manera impeccable. Segons el meu parer no només és una novel·la adolescent però també apte per als adults.

 

Digue'm alguna cosa bruta ... de Diego Ameixeiras

Digue’m alguna cosa bruta
Diego Ameixeiras
Aquest llibre fou editat l’any 2009 per Pulp Books i és la quarta novel·la d'aquest escriptor gallec, nascut a Lausanne l'any 1976. És principalment un conte d’un crim sense comissari i sense proves. Es tracta d’un crim que passa a la ciutat d’Orense. Però el focus del llibre són la gent d’aquesta ciutat. Al mateix moment el lector s’enfonsa als fonts d’aquesta ciutat i submergeix en el cor negre d'una ciutat que té ulls i orelles.

Els capítols són tots breus, com uns snapshots o “Short cuts” com a la peli d’en Robert Altman. Veiem gent i les seves vides en un específic moment. Jo diria és un llibre sobre el voyeurisme, la capacitat de l’home per cometre mals i també crear una realitat interna que no encaixa amb la realitat externa. Però aquest llibre – malgrat un llenguatge molt viu i llànguit - és molt més profund.

Encara que el títol suggereix una altra història, es presenta amb aquesta novel·la, el lector es troba amb un pandemònium de la ciutat i els seus veïns. Aquesta novel·la és una mica rebel al principi i la veritat és al principi jo pensava que mai arribaria a un punt on veig per a on va la novel·la. Tot té un desenllaç perquè ens ensenya que tot els dimonis i totes les escenes són reals, tot això és part d’una realitat que ens envolta.
És molt madur aquest llibre totalment: topic, la manera de presentació i també els personatges són traçats excel·lentment.

El que més m'ha intrigat és l'absència de la justícia o d'un intent de cercar justícia.
La realitat d'aquest llibre m'ha fet creure que existeixen personatges com aquestos. I això seria gens divertit. Molt bo aquest llibre. Molt bé aconseguit.

Com es diu això?

Ara tinc una nova idea. Vos propos un joc, és un joc més que res. Abaix tinc algunes frases en anglès i qui vol em pot comentar una traducció de l'anglès. Així senzill:

1) “Mates are a waste of fucking time. They are always ready to drag you down tae their level of social, sexual and intellectual mediocrity.”  (Trainspotting)

2) “It had been a pretty damn close shave. I had been so damn lucky I could hardly believe it.” (CK)

3) “They had me pinned against the humid wall of another cheap bar that was closed with a "se trespasa" sign. Yet another bar that had been given up after one season by yet another sad guy who thought that this place here was the land of hope and glory.” (CK)

4) “He emphasised basic truths: you are not dying yet, you have to live your life until you are. Underpinning them was the belief that the grim reality of impending death can be talked away by trying to invest in the present reality of life. I didn’t believe that at the time, but now I do. By definition, you have to live until you die. Better to make that life as complete and enjoyable an experience as possible, in case death is shite, which I suspect it will be.”  (Trainspotting)

5) “I don't want to care. If I care about things, it'll just be worse, it'll just be another thing to worry about. It's less painful if I don't care.”  (Less Than Zero)

6) “I come to a red light, tempted to go through it, then stop once I see a billboard sign that I don’t remember seeing and I look up at it. All it says is 'Disappear Here' and even though it’s probably an ad for some resort, it still freaks me out a little and I step on the gas really hard and the car screeches as I leave the light.”  (Less Than Zero)

7) It's easy to cry when you realize that everyone you love will reject you or die. On a long enough time line, the survival rate for everyone will drop to zero. (The Fight Club)

8) “Sometimes we have the absolute certainty there's something inside us that's so hideous and monstrous that if we ever search it out we won't be able to stand looking at it. But it's when we're willing to come face to face with that demon that we face the angel.” (Last Exit to Brooklyn)

9) The people you're trying to step on, we're everyone you depend on. We're the people who do your laundry and cook your food and serve your dinner. We make your bed. We guard you while you're asleep. We drive the ambulances. We direct your call. We are cooks and taxi drivers and we know everything about you. We process your insurance claims and credit card charges. We control every part of your life. We are the middle children of history, raised by television to believe that someday we'll be millionaires and movie stars and rock stars, but we won't. And we're just learning this fact . . . So don't fuck with us. (The Fight Club)

10) “Some of my learned colleagues (nameless assholes) have suggested that junk derives its euphoric effect from direct stimulation of the orgasm center. It seems more probable that junk suspends the whole cycle of tension, discharge and rest. The orgasm has no function in the junky. Boredom, which always indicates an undischarged tension, never troubles the addict. He can look at his shoe for eight hours. He is only roused to action when the hourglass of junk runs out.” (Naked Lunch)

Hi ha un descans amb aquest bloc: Recerca, descans i acció

Els qui coneixen a mi personalment ja saben que tinc una exposició començant aquest mes (en uns dies) i això és una feinassa. Hi ha tantes coses a fer, tantes correus per escriure i tantes coses a corregir, cop i un altre cop més.

Bé. No vol dir que vaig oblidar del meu conte.No. Absolutament que no. Però aprofito el temps per distanciar-me una mica, objetivar el content i perquè així la pròxima vegada seré més neutre en relació amb el llibre. Així puc llevar les coses no tan bones i veure si puc afegir unes coses que fan lluir la història més. Això és el plànol que tinc.

Al mateix moment, he pensat molt sobre el tema de com triar un editorial que seria apte per publicar-me. Hauria de ser un editorial que realment té relacions amb els països angloparlants i també amb Alemanya. Per tant, és difícil triar un editorial.

Tinc les adreças de LÍBER (octubre 2012) i quan el cos del text estarà acabat, m'ho miraré un altre cop amb calma. Ara no té sentit realment escriure a gent sense tener el text acabat.

Ara bé. També existeix l'opció de publicar el text fent una publicació sense editorial, només amb l'ajuda d'un xifre ISBN i una impressió per una impremta. La veritat és que no tinc ganes de fer-ho tota sola però sembla una altra opció per a saber que editorials no són la única opció un escriptor en té.

Per a mi, la solució perfecte seria si un editorial s'encarregaria amb tot això perque tingués més temps per occupar-me amb el text mateix i altres projectes, i per supposat no amb coses administratius i super avorrides. Però és interessant com avui en dia aquestes coses desenvolupen a ser més fàcil i més accessible que mai abans.

Bé... Una altra opció seria entrar amb el conte en un concurs i esperar que sigués premiat i així es fa la publicació també... Una opció que també té bona pinta. Però també és arriscat perquè mai se sap si realment en guanyaràs.

Puh, he de continuar amb tot el que tinc pendent. He de repassar mes poemes, adaptar tot el tema de format, i repassar i repassar els textos perquè no em queden més errades en el text, així com en la portada del fulletó.
Bé... Suppos que hi miraré demà també com que no vull trebellar fins la matinada. Demà hi ha la vaga general. A veure que passarà. Crec que està una bona cosa fer un "boycott" - resistir les temptacions del consumisme. Però al mateix moment pens que hi ha molta gent que no poden permetre's perdre la seva feina per no treballar... és molt arriscat... només gent sense families en poden permetre's. Espanya és molt dur en aquest sentit. En Alemanya, la gent pobre al menys tenen un sostre sobre els seus caps i dret per a rebre un mínim per poder sobreviure. No vull dir que Alemanya seria perfecte, no ho és. Si no fora així no hagués deixat enrere aquest país. Hum... Aquí tenim coses politiques però no vull començar amb això tampoc.

Qui té un interés en poesia i també en fotografia de blanc i negre, aquest és el nostre fulleton de la nostra exposició DARK VILA que comença el dia 23 de novembre de 2012:

www.dark-vila.com

Aquí també un enllaç pel meu bloc personal:
http://t.co/i0SBgxGU

Fins un altre.

La llibertat de creació i la normalització lingüística i... sobre tot paciència

Quan realment vull editar la meva història d'una manera útil, és necessari
mostrar paciència
deixar personatges es desenvolupen en la seva singularitat
comprendre la trama del que està succeint
parlar la seva llengua

Els personatges tenen una bona manera. Alguns d'ells són bastant plans, pel fet que no són tan importants. Alguns d'ells són bastant vius així. No obstant això, encara hi ha un personatge que necessita re-emmotllament en termes de fer-lo més important i més viu que abans.

La trama en general és comprensible, però encara hi ha forats en termes d'alguna cosa no es pot entendre encara sense informació addicional. Així que, aquí i allà, un parell de coses que necessiten ser explicats o com a mínim insinuats.

Bé, per ser honest, la cosa més important per a mi podria ser que és necessari
mostrar paciència.

Mostrar paciència
que per a mi, és com tenir un tractament radicular dental
Et fas una idea?

Ok, si això és el meu mantra, de debò necessito més temps per optimitzar el text.

Però aquí està la bona notícia:
Com més em familiaritzo amb els perills d'aquesta història, més tractaré d'evitar alguns d'aquests errors com tenir personatges plans i non-descriptius, l'acció confosa o fins i tot l'acció contradictòria, lliscades del llenguatge, i el pitjor de tot, creure que el treball ja està fet quan en realitat no he arribat encara.

Entre la llibertat d'expressió i la normalització lingüística sempre hi ha un camí petit però manejable. Això és exactament el que estic buscant.

Segons "Ésadir.cat" és recomanable per un text de ficció:

4.3.1.4. Usos lingüístics en entreteniment i ficció

En els espais d’entreteniment i ficció busquem l’equilibri entre la llibertat de creació i la nostra missió de normalització lingüística, per aconseguir uns continguts de qualitat.
Per descomptat, jo no sóc un parlant nadiu de català però faig el meu millor esforç per expressar-me i crear una peça única, possiblement una cosa que es pot sentir-ne orgullós en mirar cap enrere en la feina que he fet.