Georgios Seferis - Arnisi (Sto Perigiali) - Negació (A la platja)

ΑΡΝΗΣΗ

Στο περιγιάλι το κρυφό
κι άσπρο σαν περιστέρι
διψάσαμε το μεσημέρι·
μα το νερό γλυφό.

Πάνω στην άμμο την ξανθή
γράψαμε τ' όνομά της·
ωραία που φύσηξεν ο μπάτης
και σβύστηκε η γραφή.

Mε τι καρδιά, με τι πνοή,
τι πόθους και τι πάθος,
πήραμε τη ζωή μας· λάθος!
κι αλλάξαμε ζωή. 

****

NEGACIÓ

A la platja secreta
blanca com un colom
vam tenir set al migdia;
però l'aigua va ser salabrosa.

Damunt la sorra daurada
vam escriure el seu nom;
però la brisa del mar bufava
i les lletres van desaparèixer.

Amb quin esperit, quin cor,
quin desig i passió
vam viure la nostra vida: error!
I vam canviar la vida...

****

DENIAL
[English translation by Edmund Keeley and Phillip Sherrard]

On the secret seashore
white like a pigeon
we thirsted at noon;
but the water was brackish.

On the golden sand
we wrote her name;
but the sea-breeze blew
and the writing vanished.

With what spirit, what heart,
what desire and passion
we lived our life: a mistake!
So we changed our life...

***




Georgios Seferis (1900-1971) va ser un poeta grec, assagista i diplomat, guardonat amb el Premi Nobel de literatura l'any 1960. Va ser un poeta prolífic que escrivia contra la ultradreta, les tortures, i la injustícia del regime militar. Arnisi és un poema que va ser un dels més importants per la resistència contra la dictadura militar als anys seixanta i setanta.
Un dels seus poemaris més importants és Mythistorema (Ficció) que va publicar l'any 1935. Arnisi és del poemari Epiphania (Epifania).
Seferis va ser un lector molt avid i responia a la qüestió quines són les seves influències... "Com pot el lleó saber de tots els xais que va devorar. Sempre vaig llegir molt, tota la meva vida."
Seferis va presentar una traducció de The Waste Land de T.S. Eliot l'any 1936.

The Hollow Men - Els homes buits de T.S. Eliot

The Hollow Men

Mistah Kurtz—he dead.

A penny for the Old Guy

I
We are the hollow men
We are the stuffed men
Leaning together
Headpiece filled with straw. Alas!
Our dried voices, when
We whisper together
Are quiet and meaningless
As wind in dry grass
Or rats' feet over broken glass
In our dry cellar

Shape without form, shade without colour,
Paralysed force, gesture without motion;

Those who have crossed
With direct eyes, to death's other Kingdom
Remember us—if at all—not as lost
Violent souls, but only
As the hollow men
The stuffed men.

II
Eyes I dare not meet in dreams
In death's dream kingdom
These do not appear:
There, the eyes are
Sunlight on a broken column
There, is a tree swinging
And voices are
In the wind's singing
More distant and more solemn
Than a fading star.

Let me be no nearer
In death's dream kingdom
Let me also wear
Such deliberate disguises
Rat's coat, crowskin, crossed staves
In a field
Behaving as the wind behaves
No nearer—

Not that final meeting
In the twilight kingdom

III
This is the dead land
This is cactus land
Here the stone images
Are raised, here they receive
The supplication of a dead man's hand
Under the twinkle of a fading star.

Is it like this
In death's other kingdom
Waking alone
At the hour when we are
Trembling with tenderness
Lips that would kiss
Form prayers to broken stone.

IV
The eyes are not here
There are no eyes here
In this valley of dying stars
In this hollow valley
This broken jaw of our lost kingdoms

In this last of meeting places
We grope together
And avoid speech
Gathered on this beach of the tumid river

Sightless, unless
The eyes reappear
As the perpetual star
Multifoliate rose
Of death's twilight kingdom
The hope only
Of empty men.

V
Here we go round the prickly pear
Prickly pear prickly pear
Here we go round the prickly pear
At five o'clock in the morning.

Between the idea
And the reality
Between the motion
And the act
Falls the Shadow
For Thine is the Kingdom

Between the conception
And the creation
Between the emotion
And the response
Falls the Shadow
Life is very long

Between the desire
And the spasm
Between the potency
And the existence
Between the essence
And the descent
Falls the Shadow
For Thine is the Kingdom

For Thine is
Life is
For Thine is the

This is the way the world ends
This is the way the world ends
This is the way the world ends
Not with a bang but a whimper.

Els homes buits

Senyo Kurtz—ell mort.

Un cèntim pelr al Noi Vell

I
Nosaltres som els homes buits
Nosaltres som els homes farçits
Recolzant a l'altre
Casc (d'espantall) farçit amb palla. Ai ai!
Les nostres veus seques, quan
Junts estem xiuxiuejant
Quan som quiets i sense importància
Justament com si vent passa herbes seques
Or peus de rata sobre vidres fet miques
Al nostre cellar sec

Expressió sense forma, matis sense color,
Força paralitzada, gest sense moviment;

Aquells qui varen creuar
Amb ulls drets, cap a l'altre regne de la mort
Recordau-vos de nosaltres—si de res—no com a perdudes
Ànimes violentes, però només
Com a homes buits
Homes farçits.

II
Ulls que no m'atraveix de mirar, ni als somnis
En el regne somnífer de la mort
Aquestos no apareixen pas:
Aquí, els ulls són
Llum del dia sobre una columna trencada
Aquí, hi ha un arbre que balanceja
I veus estàn
Cantant en el vent 
Més distantes i més solemnes
Que una estella que s'està esvaint.

No em deixis apropar-me més
Al regne somnífer de la mort
Deixa'm portar també
Tal disfraç intentional
Abric de rata, pell de corb, pals encreuats
En un camp
Comportant-me com es comporta el vent
Cap pas més enllà—

No aquella trobada final
En el regne crepuscle

III
Això és la terra mortaAixò és terra cactus
Aquí les imatges pedrenques
Són constrüides, aquí elles acepten
La suplicació d'una mà d'un difunt
Sota el parpelleig d'una estella esvaint-se.

És així
En l'altre regne de la mort
Despertant-se sol
A l'hora quan estem
Tremolant amb tendresa
Llavis que voldrien besar
Formen pregàries adreçades a rocs trencats.

IV
Els ulls no hi són
No hi ha cap ull aquí
Dins aquest vall d'estelles defallides
Dins aquest vall buit
Aquesta mandíbula trencada dels nostres regnes perduts

En aquest últim lloc de trobades
Estem grapejant tots dos
I evitem parla
Assemblats en aquesta platja del riu inflat

Cecs, a menys que
Ells ulls reapareixin
Com l'estrella perpètua
Rosa multifoliada
Del regne crepuscle de la mort 
L'esperança solament
D'homes buits.

V
Aquí estem rondejant la perera espinosa
Perera espinosa perera espinosa
Aquí estem rondejant la perera espinosaA les cinc del matí.

Entre l'idea
I la realitat
Entre el moviment
I l'acte
Va la Sombra
Perquè Vostre és el Regne

Entre la concepció
I la creació
Entre l'emoció
I la resposta
Va la Sombra
La vida és molt llarga

Entre el desig
I el spasme
Entre la potència
I l'existència
Entre l'essència
I el descent
Va la Sombra
Perquè Vostre és el Regne

Perquè Vostre és
La vida és
Perquè Vostre és el

Així és com el món s'acaba
Així és com el món s'acabaAixí és com el món s'acaba
No amb un pam! però amb un ploriqueig.

The Waste Land by T.S. Eliot - What the Thunder Said. V. El que va dir el tro

V. WHAT THE THUNDER SAID After the torch-light red on sweaty faces After the frosty silence in the gardens After the agony in stony places The shouting and the crying  325 Prison and place and reverberation Of thunder of spring over distant mountains He who was living is now dead We who were living are now dying With a little patience  330 Here is no water but only rock Rock and no water and the sandy road The road winding above among the mountains Which are mountains of rock without water If there were water we should stop and drink  335 Amongst the rock one cannot stop or think Sweat is dry and feet are in the sand If there were only water amongst the rock Dead mountain mouth of carious teeth that cannot spit Here one can neither stand nor lie nor sit  340 There is not even silence in the mountains But dry sterile thunder without rain There is not even solitude in the mountains But red sullen faces sneer and snarl From doors of mud-cracked houses                                 If there were water  345 And no rock If there were rock And also water And water A spring  350 A pool among the rock If there were the sound of water only Not the cicada And dry grass singing But sound of water over a rock  355 Where the hermit-thrush sings in the pine trees Drip drop drip drop drop drop drop But there is no water Who is the third who walks always beside you? When I count, there are only you and I together  360 But when I look ahead up the white road There is always another one walking beside you Gliding wrapt in a brown mantle, hooded I do not know whether a man or a woman —But who is that on the other side of you?  365 What is that sound high in the air Murmur of maternal lamentation Who are those hooded hordes swarming Over endless plains, stumbling in cracked earth Ringed by the flat horizon only  370 What is the city over the mountains Cracks and reforms and bursts in the violet air Falling towers Jerusalem Athens Alexandria Vienna London  375 Unreal A woman drew her long black hair out tight And fiddled whisper music on those strings And bats with baby faces in the violet light Whistled, and beat their wings  380 And crawled head downward down a blackened wall And upside down in air were towers Tolling reminiscent bells, that kept the hours And voices singing out of empty cisterns and exhausted wells. In this decayed hole among the mountains  385 In the faint moonlight, the grass is singing Over the tumbled graves, about the chapel There is the empty chapel, only the wind’s home. It has no windows, and the door swings, Dry bones can harm no one.  390 Only a cock stood on the roof-tree Co co rico co co rico In a flash of lightning. Then a damp gust Bringing rain Ganga was sunken, and the limp leaves  395 Waited for rain, while the black clouds Gathered far distant, over Himavant. The jungle crouched, humped in silence. Then spoke the thunder DA  400 Datta: what have we given? My friend, blood shaking my heart The awful daring of a moment’s surrender Which an age of prudence can never retract By this, and this only, we have existed  405 Which is not to be found in our obituaries Or in memories draped by the beneficent spider Or under seals broken by the lean solicitor In our empty rooms DA  410 Dayadhvam: I have heard the key Turn in the door once and turn once only We think of the key, each in his prison Thinking of the key, each confirms a prison Only at nightfall, aetherial rumours  415 Revive for a moment a broken Coriolanus DA Damyata: The boat responded Gaily, to the hand expert with sail and oar The sea was calm, your heart would have responded  420 Gaily, when invited, beating obedient To controlling hands                       I sat upon the shore Fishing, with the arid plain behind me Shall I at least set my lands in order?  425 London Bridge is falling down falling down falling down Poi s’ascose nel foco che gli affina Quando fiam ceu chelidon—O swallow swallow Le Prince d’Aquitaine à la tour abolie These fragments I have shored against my ruins  430 Why then Ile fit you. Hieronymo’s mad againe. Datta. Dayadhvam. Damyata.       Shantih    shantih    shantih

V. EL QUE VA DIR EL TRO Després del vermell de torxes en cares suades Després del silenci glaçat en els jardins Després de l'agonia en llocs pedrosos El cridar i la plorada  325 Presó i lloc i reverberació Del tro primaveral sobre muntanyes llunyanes Ell qui era viu ara és mort Nosaltres qui erem vius ara som moribunds Amb una mica de paciència  330 Aquí no hi ha aigua però només roca Roca i res d'aigua i el camí sorrenc El camí sinuós amunt entre les muntanyes Que són muntanyes de roca sense aigua Si hi hagués aigua, hauriem d'aturar i hauriem de beure  335 Entre les roques hom no pot aturar ni pensar Suor s'ha secat i peus estàn a la sorra Si almenys hi hagués aigua entre les roques Boca morta de muntanya de dents amb càries, que no pot escopir Aquí hom ni pot estar dret, ni jeure, ni seure  340 No hi ha tan sols el silenci en les muntanyes Però el tro estèril sec i sense pluja No hi ha tan sols solitud en les muntanyes Però cares roges esquerpes es mofen i fan grunyits Des de portes de cases de fang esquerdat                                 Si hi hagués aigua  345 I cap roca Si hi hagués roca I també aigua I aigua Un broll  350 Una piscina engtre les roques Si hi hagués només el so d'aigua No la cigala I la gespa seca que canta Però so d'aigua sobre una roca  355 On l'ermità tord canta en els pins Xim- xim xim-xim gota gota gota Però no hi ha aigua Qui és el tercer qui sempre camina al teu costat? Quan compto, només hi ha tu i jo junts  360 Però quan miri cap endavant pel camí blanc Sempre hi ha una altra persona caminant al costat teu Planant embolicat en un abric marró, amb caputxa No sé si és home o dona —Però qui és aquell a l'altre costat teu?  365 Què és aquell so en l'aire Murmuri de lamentació maternal Qui són aquelles hordes encaputxades pul·lulant Sobre plans inacabables, ensopegant a la terra esquerdada Encerclada només per l'horizó pla  370 Quina és la ciutat damunt de les muntanyes S'esquerda i reforma i bursts en l'aire violet Torres que caien Jerusalem Atenas Alexàndria Vienna Londres  375 Irreal Una dona tragué el seu llarg pèl negre ajustat I va joguinar un xiuxiueig de música en aquelles cordes I ratapinyades amb cares de nadó en la llum violeta Xiualaven, i batien les seves ales  380 I arrossegàven de cap avall cap avall per un mur ennegrit I a l'inrevés enlaire hi havia torres Tocant campanes rememoratives, que mantenien les hores I veus que cantàven des de cisterns buits i pous esgotats. En aquest forat decaigut entre les muntanyes  385 En la llum febla de la lluna, l'herba està cantant Sobre les tombes caigudes, sobre la capella Hi ha la capella buida, només la casa del vent. No té cap finestra, i la porta s'obre per si mateixa, Ossos secs no poden fer mal a ningú.  390 Només un gall va presidir damunt el sostre d'arbres Co co ric co co ric En un flaix de llampec. Després una venteguera humida Que porta pluja Ganga s'havia enfonsat, i les fulles flaccides  395 Esperava la pluja, mentres els núvols negres Reuneixen al lluny, sobre l'Himavant. La jungla s'arrauleix, geperuda en silenci. Aleshores va parlar el tro DA  400 Datta: Què hem donat? Amic meu, sang que sacseja el cor meu La gosadia espantosa d'una rendició d'un moment Que una edat de prudència no es pot retreure Per això, i només això, hem existit  405 Que no es pot trobar en les nostres necrologies O en els records coberts per l'aranya benèfica O sota segells trencats per l'advocat magre En les habitacions buides DA  410 Dayadhvam: He sentit la clau Girar al pany de la porta un cop i es va girar només un cop Pensem de la clau, cadascú en la seva presó Pensant de la clau, cadascú confirma una presó Només a la vesprada, rumors eteris  415 Reviscolen només per un moment un Coriolanus desfet DA Damyata: El vaixell va respondre Alegrement, a la mà experta de vela i rem La mar va ser tranquil·la, el teu cor hauria respost  420 Alegrement, quan convitat, batent obedientment A les mans que controlen                       Em vaig asseure a la riba Pescant, ara amb la plana àrida al darrere meu Hauria d'almenys posar les meves terres en ordre?  425 London Bridge s'està caient s'està caient s'està caient Poi s’ascose nel foco che gli affina Quando fiam ceu chelidon—O engoleix engoleix Le Prince d’Aquitaine à la tour abolie Aquests fragments, els vaig sostenir contra les meves ruïnes  430 Molt bé, llavors, encaixaré amb tu*. Hieronymo s'ha tornat boig de nou. Datta. Dayadhvam. Damyata.       Shantih    shantih    shantih * Why then Ile fit you. = (però fonèticament es igual amb) Why, then I'll fit you. île (francès)  = illa.

The Waste Land by T.S. Eliot - Death by Water. IV. Mort per l'aigua

IV. DEATH BY WATER Phlebas the Phoenician, a fortnight dead, Forgot the cry of gulls, and the deep seas swell And the profit and loss.                           A current under sea  315 Picked his bones in whispers. As he rose and fell He passed the stages of his age and youth Entering the whirlpool.                           Gentile or Jew O you who turn the wheel and look to windward,  320 Consider Phlebas, who was once handsome and tall as you. IV. MORT PER L'AIGUA Phlebas el fenici, mort fa quinze dies, Va oblidar el crit de les gavines, i l'onatge dels oceans profunds I el profit i la pèrdua.                           Un corrent sota la mar  315 Va collir els seus ossos en xiuxiueigs. Quan pujava i queia Va passar les passes de la seva edat i joventut Entrant el xuclador.                           Gentil o jueu O tu qui gira el governall i mira a sobrevent,  320 Considera Phlebas, qui en un altre temps era tan maco i tan alt com tu.

T.S. Eliot quan tenia 19 anys

T.S. Eliot The Waste Land - The Fire Sermon III. El sermó del foc.

III. THE FIRE SERMON The river’s tent is broken: the last fingers of leaf Clutch and sink into the wet bank. The wind Crosses the brown land, unheard. The nymphs are departed.  175 Sweet Thames, run softly, till I end my song. The river bears no empty bottles, sandwich papers, Silk handkerchiefs, cardboard boxes, cigarette ends Or other testimony of summer nights. The nymphs are departed. And their friends, the loitering heirs of city directors;  180 Departed, have left no addresses. By the waters of Leman I sat down and wept… Sweet Thames, run softly till I end my song, Sweet Thames, run softly, for I speak not loud or long. But at my back in a cold blast I hear  185 The rattle of the bones, and chuckle spread from ear to ear. A rat crept softly through the vegetation Dragging its slimy belly on the bank While I was fishing in the dull canal On a winter evening round behind the gashouse.  190 Musing upon the king my brother’s wreck And on the king my father’s death before him. White bodies naked on the low damp ground And bones cast in a little low dry garret, Rattled by the rat’s foot only, year to year.  195 But at my back from time to time I hear The sound of horns and motors, which shall bring Sweeney to Mrs. Porter in the spring. O the moon shone bright on Mrs. Porter And on her daughter  200 They wash their feet in soda water Et, O ces voix d’enfants, chantant dans la coupole! Twit twit twit Jug jug jug jug jug jug So rudely forc’d.  205 Tereu Unreal City Under the brown fog of a winter noon Mr Eugenides, the Smyrna merchant Unshaven, with a pocket full of currants  210 C. i. f. London: documents at sight, Asked me in demotic French To luncheon at the Cannon Street Hotel Followed by a week-end at the Metropole. At the violet hour, when the eyes and back  215 Turn upward from the desk, when the human engine waits Like a taxi throbbing waiting, I Tiresias, though blind, throbbing between two lives, Old man with wrinkled female breasts, can see At the violet hour, the evening hour that strives  220 Homeward, and brings the sailor home from sea, The typist home at tea-time, clears her breakfast, lights Her stove, and lays out food in tins. Out of the window perilously spread Her drying combinations touched by the sun’s last rays,  225 On the divan are piled (at night her bed) Stockings, slippers, camisoles, and stays. I Tiresias, old man with wrinkled dugs Perceived the scene, and foretold the rest— I too awaited the expected guest.  230 He, the young man carbuncular, arrives, A small house-agent’s clerk, with one bold stare, One of the low on whom assurance sits As a silk hat on a Bradford millionaire. The time is now propitious, as he guesses,  235 The meal is ended, she is bored and tired, Endeavours to engage her in caresses Which still are unreproved, if undesired. Flushed and decided, he assaults at once; Exploring hands encounter no defence;  240 His vanity requires no response, And makes a welcome of indifference. (And I Tiresias have foresuffered all Enacted on this same divan or bed; I who have sat by Thebes below the wall  245 And walked among the lowest of the dead.) Bestows one final patronizing kiss, And gropes his way, finding the stairs unlit… She turns and looks a moment in the glass, Hardly aware of her departed lover;  250 Her brain allows one half-formed thought to pass: “Well now that’s done: and I’m glad it’s over.” When lovely woman stoops to folly and Paces about her room again, alone, She smoothes her hair with automatic hand,  255 And puts a record on the gramophone. “This music crept by me upon the waters” And along the Strand, up Queen Victoria Street. O City City, I can sometimes hear Beside a public bar in Lower Thames Street,  260 The pleasant whining of a mandoline And a clatter and a chatter from within Where fishmen lounge at noon: where the walls Of Magnus Martyr hold Inexplicable splendour of Ionian white and gold.  265 The river sweats Oil and tar The barges drift With the turning tide Red sails  270 Wide To leeward, swing on the heavy spar. The barges wash Drifting logs Down Greenwich reach  275 Past the Isle of Dogs.             Weialala leia             Wallala leialala Elizabeth and Leicester Beating oars  280 The stern was formed A gilded shell Red and gold The brisk swell Rippled both shores  285 South-west wind Carried down stream The peal of bells White towers             Weialala leia  290             Wallala leialala “Trams and dusty trees. Highbury bore me. Richmond and Kew Undid me. By Richmond I raised my knees Supine on the floor of a narrow canoe.“  295 “My feet are at Moorgate, and my heart Under my feet. After the event He wept. He promised ‘a new start.’ I made no comment. What should I resent?” “On Margate Sands.  300 I can connect Nothing with nothing. The broken finger-nails of dirty hands. My people humble people who expect Nothing.”  305       la la To Carthage then I came Burning burning burning burning O Lord Thou pluckest me out O Lord Thou pluckest  310 burning III. EL SERMÓ DEL FOC La tenda del riu s'ha romput: els últims dits de fullatge S'aferren i s'enfonsen dins la vora mulla. El vent Creua la terra bruna, inaudit. Les nimfes se n'han anat.  175 Dolça Thames, córre suaument, fins què acabi la meva cançó. El riu no porta botelles buides, papers d'entrepans, Mocadors seders, caixes de cartulina, burilles O altres testimonis de nits estivals. Les nimfes se n'han anat. I els seus amics, els hereus dels consellers estatals que vagabunden;  180 Eixit, han deixat cap adreça. A la vora del llac Leman vaig asseure'm i vaig plorar… Dolça Thames, córre suaument fins què acabi la meva cançó, Dolça Thames, córre suaument, perquè ni parlo fort ni massa. Però al meu darrere en una explosió freda sento  185 El soroll dels ossos, i rialleta estesa d'una orella fins a l'altra. Una rata va reptar suaument per la vegetació Arrossegant la seva pantxa enllefiscada damunt la vora Mentre estava pescant al canal esmorteït En una ronda de nit d'hivern darrere de la fàbrica del gas.  190 Meditant sobre el naufragi del rei, del meu germà I sobre la mort del rei, del meu pare abans d'ell. Cossos blancs nus en el sòl baix humit I ossos llençats en un petit baix altell sec, Agitats només pels peus de la rata, any rere any.  195 Però darrere meu sento de tant en tant El so dels clàxons i motors, que portaran Sweeney cap a Mrs. Porter a la primavera. O la lluna va brillar lluminosament sobre Mrs. Porter I la seva filla  200 Elles renten els seus peus en aigua mineral amb gas Et, O ces voix d’enfants, chantant dans la coupole! Twit twit twit Jug jug jug jug jug jug Tan rudament forçada.  205 Tereu Ciutat irreal Sota la boira bruna d'un migdia d'hivern Mr Eugenides, el mercader de Smirna Sense afaitar, amb una butxaca plena of panses  210 C. i. f. Londres: documents a la vista, Em demanava en un francès demòtic A dinar al Hotel de Cannon Street Seguit d'un cap de setmana al Metropole. A l'hora blava, quan els ulls i l'esquena  215 Es giren cap amunt des de l'escriptori, quan el motor humà espera Com un taxi palpitant en l'espera, Jo Tiresias, malgrat cec, palpitant entre dues vides, Home vell amb mamelles femenines arrugades, puc veure A l'hora violeta, l'hora de vesprada que s'esforça  220 Cap a casa, i porta el mariner a casa de la mar, El mecanògrafa a casa en l'hora del te, endreça després el seu esmorzar, encén La seva estufa, i ordena aliments llaunats. Des de la finestra arriscadament esteses Els seus conjunts per secar tocats pels últims raigs del dia,  225 Sobre el sofà hi ha un munt (a la nit el seu llit) Mitges, sabatilles, camisoles i mitges amb goma elàstica. Jo Tiresias, ancià amb mamelles arrugades Vaig percebre l'escena, i predir la resta— Jo també vaig expectar el convidat esperat.  230 Ell, el jove amb carboncles, arriba, Un venedor d'una petita immobiliària, amb una mirada intrèpida, Un dels baixos en el qual assegurança s'asseu Com un barret de seda sobre un millionari de Bradford. Ara és el moment propici, com va pensar,  235 La cena s'ha acabada, ella s'avorreix i està cansada, Esforços a fer-la participar en carícies  Que encara són sense reprovació, si sense desig. Excitat i decidit, va assaltar alhora; Mans exploradors no van encontrar cap defensa;  240 La seva vanitat no requereix cap resposta, I tracta la indiferència seva com si fos una benvinguda. (I jo Tiresias vaig anticipar el patiment en tot Promulgat en aquest mateix sofà o llit; Jo qui vaig seure a Tebes sota el mur  245 I vaig passejar al costat els més baixos dels difunts.) Atorga un bes final fatu, I busca a palpentes el seu camí, a les escales sense llum… Ella es gira i mira un moment al got, Tot just conscient del seu amant eixit;  250 El seu cervell permet que un pensament mig-format passi: “Doncs ara ja està fet: i estic contenta que s'hagi acabat.” Quan dona encantadora s'abaixa a la bogeria i Va amunt i avall al seu despatx de nou, sola, Va arreglar els seus cabells amb mà automàtica,  255 I posa un vinil sobre el gramòfon. “Aquesta música s'arrossegava al costat meu sobre les aigües” I al llarg del bri, amunt Queen Victoria Street. O Ciutat Ciutat, de vegades puc sentir Al costat d'un bar a Lower Thames Street,  260 El ploquireig agradable d'una mandolina I una gatzara i una xerrada des de dins On pescadors fan el migdia: on els murs De Magnus Màrtir sostenen Esplendor inexplicable de blanc Ionià i or.  265 El riu sua Petroli i quitrà Les barcasses van a la deriva Amb la marea alta Veles roges  270 Amples A sotavent, tornant a gronxar-se l'espat feixuc. Les barcasses renten Soques de deriva Avall, a Greenwich arriben  275 Passada l'illa dels Gossos.             Weialala leia             Wallala leialala Elizabeth i Leicester Guanyant rems  280 La popa va ser formada Una petxina daurada Roig i d'or L'onatge ràpid Arrissava les dues ribes  285 Vent del sud-oest Portava riu avall El repic de campanes Torres blanques             Weialala leia  290             Wallala leialala “Tramvies i arbres polsosos. Highbury va portar-me. Richmond i Kew Va desfer-me. Al Richmond vaig pujar els meus genolls Supí a terra d'una canoa estreta.“  295 “Els meus peus són a Moorgate, i el meu cor Sota els meus peus. Després de l'esdeveniment Va plorar. Va prometre ‘un inici nou.’ Vaig fer cap comentari. Què hauria de ressentir-me?” “A Margate Platja.  300 Puc connectar No-res amb no-res. Les ungles espatllades de dits de mans brutes. La meva gent humil gent qui espera No-res.”  305       la la A Cartege, aleshores vaig venir  Cremant cremant cremant cremant O Senyor Tu em vas collir O Senyor Tu em vas collir  310 cremant