Entrades populars

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura italiana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura italiana. Mostrar tots els missatges

dimarts, 17 de juny del 2014

Mort accidental d'un anarquista de Dario Fo

Vaig llegir aquest llibre fa molts anys, quan en tenia setze, i el vaig rellegir fa poc. Es tracta d’una obra de teatre del mestre de la sàtira política italiana i potser també d’Europa. Dario Fo (nascut a Leggiuno-Sangiano, Varese, Itàlia, l’any 1926), autor i actor italià, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1997, ens enfronta amb la cara lletja de la política, i no ens estalvia cap absurditat, cap bogeria, cap brutalitat i cap manipulació dels fets reals. Aquesta obra és una obra mestra i oscil·la entre la realitat, la burla, la paròdia i una peça de teatre convencional.








L’escena comença d'una manera espartana, amb un moment ben absurd entre un home amb histriomania que passa com a psicòleg i un agent de policia que l’interroga. Aquí ja entren les primeres frases com si fossin una pista de cap a on va tot per a l’espectador. Aquestes frases, que són crítiques, serveixen 
com a explicació i alhora com a crítica del món, però al mateix temps també són locucions d’un home boig. L’espectador s’adona que aquest home fa com el pallasso a qui és permès de dir de tot, perquè ja és boig i així és intocable. L’home amb histriomania (primer anomenat “Detingut” i després “El Boig” en l’escena) 
s’explica a l’agent de la policia amb una eloqüència molt seductora. Es nota que es tracta d’un home d’una intel·ligència excepcional. Per altra banda, l'agent sembla una mica curt de gambals. 






Amb aquest cop de geni es veu la perspectiva tan típica de tota l’obra de Dario Fo. El món és boig, és així. Per tant, si seguim aquest fil conductor, hem d’acceptar que de vegades són els boigs qui ho entenen i ho diuen tot d’una manera claríssima, així que l'home “normal” es pregunta com pot ser que tothom ho accepti sense dir ni piu. La bogeria fa de camuflatge perfecte per a la dosi homeopàtica de la veritat incòmoda. 

Però si Dario Fo no fos Dario Fo, no faria cap altra cosa per complicar i barrejar les coses i confondre una mica l’espectador. Ens assabentem d’una mort, accidental –diuen-, d’un jove anarquista que mor quan és detingut per la policia. Recordem 
que l’obra es va estrenar el desembre de l’any 1970, quan tenien lloc les revoltes i manifestacions estudiantils de l’any 1968, la primavera de Praga, l'AGIT-PROP(acrònim d'Agitació i Propaganda), apareixien els terroristes militants, el lema de MAKE PEACE, NOT WAR no era gaire lluny i tota la intel·ligència de l’Europa jove 
i estudiantil bullia amb moltes ganes de canviar l’estructura de quasi tot. Recordem també que tots els estats d’Europa es trobaven en plena guerra freda. L’anarquia, al costat del comunisme, l'igualitarisme, el liberalisme i el sexe lliure eren els conceptes més buscats d’aquella època. 




L'anarquia era, junt amb el comunisme, un blanc mòbil per a l’establiment polític i una provocació impensable per a aquells que encara creien que tothom podia tenir una feina, diners i una vida tranquil·la als afores d’una ciutat. El que és interessant 
és que Fo ja tenia quaranta anys quan va escriure aquesta obra tan cèlebre. El 1921 un emigrant italià, anarquista, va “volar” per una finestra de la comissaria central de la policia de Nova York. Aquest fet real és el pretext a partir del qual Dario Fo va compondre aquesta obra. 




Després de llegir l’obra per segon cop he de dir que no ha perdut gens de força, ni d'imaginació. Els personatges són persones que sempre trobem en la vida. Amb la seva astúcia entenem que un home que no té opinió política es fa víctima a si mateix. Fo ens diu la veritat sobre els polítics i sobre la manipulació. Escoltem el mestre. Aquí teniu un fragment d’un diàleg:

BOIG          Es va posar a cridar:”No permeto aquestes                         insinuacions. El meu amic és ballarí, d’acord,                   enfila perles, però és tot un mascle!” I dient                   això, va saltar damunt la finestra i es va llençar!

INSPECTOR     Potser va anar així, però no li ho puc jurar. Ja li               he dit que jo tot just havia sortit.

AGENT         Però jo hi era. Si vol, jo ho puc jurar.

BOIG          No, tu calla!

COMISSARI     Sí que era susceptible el ferroviari! Llençar-se                 per la finestra només perquè es foten d’un amic                   seu?

BOIG          Però és que van tocar un punt molt delicat. Els                   anarquistes tenen molt punt d’honor amb això de la               virilitat. No han llegit “Sexe i anarquia” d’Otto 
              Weininger? No? És un clàssic!

COMISSARI     Però ofendre’s per un amic amb el qual no estava en               bones relacions? Pensi en les declaracions:                       s’havien barallat.

BOIG          És clar! Gràcies per recordar-m’ho. És cert, no                   podia pas estar enfadat per això.

COMISSARI     No.

BOIG          Quin maquiavel·lisme! Això vol dir que va fingir!

INSPECTOR     Que va fingir?

BOIG          És clar! El molt bandarra fa la comèdia de l’ofès                 fins a la mort per tal de tenir un pretext lògic al               suïcidi. Lògic per a vostès però absurd per als                   altres.

COMISSARI     Què vol dir?

BOIG          Però, què no no ho entenen? Va fer de kamikaze per               arruïnar-los! Ell es llença per la finestra.                     Vostès, ingenus, expliquen els fets i ningú no els               creu, menys el jutge que ha sobresegut el cas, que               diu a la sentència: “El rapte fou motivat per                     l’orgull ferit del suïcida.” I qui s’ho pot creure,               això? És una beneiteria evident!

COMISSARI     És cert, sembla una broma.

BOIG          Vostès són víctimes de la seva sinceritat i                       l’anarquista, maligne, es rebolca de riure a la                   seva tomba.

AGENT         Quin desgraciat! I tan bona persona que semblava!



diumenge, 17 de novembre del 2013

Curzio Malaparte. La Pelle. Supervivent de la guerra, malabarista de la vida

Curzio Malaparte era el pseudònim de Kurt Erich Suckert, fill d'un alemany i una italiana.

Curzio va néixer el 9 de juny de 1898 i va morir el 19 de juliol de 1957. Es tracta d'un un autor italià/alemany que amb 17 anys va lluitar en la Primera Guerra Mundial i fou corresponsal en la Segona Guerra Mundial. Havia sigut condecorat pel seu valor i promogut com a capità, i també fou empresonat durant el règim de Mussolini a Roma a causa de les seves expressions crítiques contra Mussolini. Era un periodista i autor molt crític.

Malgrat que havia entrat en el partit dels feixistes d'Itàlia molt jove, amb tan sols vint anys (cosa que era força normal en aquells dies), tenia moltes inquietuds, una ment viva, i la llengua i la ploma molt esmolada, ja que criticà Mussolini i Hitler i no tenia por de les conseqüències. A causa de les seves opinions va ser expulsat del partit. Va ser editor de LA STAMPA a Torí, i del CORRIERE DE LA SERA, i com a autor aleshores va escriure sobre les seves experiències com a periodista durant i després de la guerra.

Malaparte es va percebre a si mateix pel que fa a la seva nacionalitat com a italià, però alhora va publicar en francès i en italià. El seu primer llibre, Technique de coup de l'etat, és un atac frontal i gens dissimulat a Benito Mussolini i a Adolf Hitler, i va ser publicat en francès. En aquest llibre es troba un capítol on descriu Adolf Hitler com a dona (data de publicació, 1931!!!), dos anys abans de la "Machtergreifung". Com a conseqüència, Malaparte va ser expulsat del partit feixista.





Les seves obres més famoses són Kaputt (1944) (tr. "destrossat"/"espatllat") i La Pelle (la pell) (1949), en què es focalitza en les seves experiències i traumes de la guerra i presenta les atrocitats de la guerra sense filtre. La Pelle va ser indexat per l'Església Catòlica. El títol original de La Pelle havia de ser La Peste, però Albert Camus va publicar el seu llibre just abans amb aquest mateix títol.

La Pelle s'anomena així perquè és la pell de cadascú que s'ha de cuidar, és la pel de cadascú allò que el fa inhumà, que li fa perdre la moral, cometre errors i atrocitats, només per a salvar a si mateix. Malaparte tenia prou clar de què parlava amb dues guerres extremadament cruels. Honor, nació, llibertat i justícia. Es desfà tot això en un cara a cara amb la llei de supervivència. S'anul·la automàticament si has de salvar-te a tu mateix. A Kaputt també critica molt fortament les atrocitats de la guerra, però en un àmbit més surrealista.



Malaparte ha sigut criticat moltes vegades com a cínic de la vida, perquè va viure una vida privilegiada. No era cap heroi de classe treballadora, però al meu parer era una víctima de la guerra com milions de persones més. I a més intentà entendre la psicologia de l'ésser humà.

Vaig trovar aquesta citació vaig trobar en un bloc alemany sobre ell:

Man könnte denken, der Autor schmücke sich mit Grauen, aber so ist es nicht. So zynisch er auch sein mag, so oft öffnet er sein Herz: "Christus starb, um uns zu lehren, dass jeder von uns Christus werden kann, dass jeder einzelne Mensch die Welt durch das eigene Opfer retten kann."
  Ist das nicht etwa Malapartes Definition des Schreibens? Seine Art, "die Haut auf den Tisch" zu legen? Er rettet die Welt, indem er sie schreibt: die Leidenden und Sterbenden werden unter seiner Feder wieder zum Leben gerufen.
""Es ist eine Schande, im Kriege zu siegen", sagte ich leise."
(der-halo.blogspot.com / Von Angesicht zu Angesicht)

Podries pensar, l'autor utilitza l'horror com a manera d'escriure, però no és així. Les seves obres tenen dos elements importants en equilibri: cinisme però una transparencia alhora. "Crist va morir per fer-nos entendre que cadascú de nosaltres pot esdevenir sent Crist, cada humà individual pot salvar el món a traves del seu sacrifici."
No és allò com Malaparte defineix l'escriptura? El seu estil de posar "la seva pell en la taula"? Salva el món, en escriure: els que pateixen i els que moren són reviscuts sota la seva ploma."
"És un deshonor vèncer en la guerra", jo deia amb una veu gairebé muda."



Malaparte era un autor difícil, ple de les contradiccions del segle 20. Feixista i antifeixista, complaent i critic, amador dandi i lluitador. Modern, però no postmodern. Políticament va apropar-se més i més al Comunisme. Viatjava cap a Rússia (on havia estat durant la Segona Guerra Mundial com a correspondent). Va patir una malaltia pulmonar que és associada amb l'exposició i intoxicació del gas mostassa durant la Primera Guerra Mundial. Convertí al catolicisme poc abans de morir.

El nom "Malaparte" era una al·lusió a Napoleó Bonaparte, però també és un joc amb les paraules, així com mala parte també significa que era al costat equivocat, que havia triat el seu equip malament (el dels antifeixistes).

Eugenio Montale va caracteritzar Malaparte amb aquestes paraules:

"Un parlatore squisito e un grande ascoltatore pieno di tatto ed educazione".

Curzio va descriure La Villa Malaparte que va edificar a Itàlia com ell mateix, "trista, dura i severa".

Malaparte no és l'autor més típic i més conegut d'aquesta època, i segurament no l'autor que es celebra més com a símbol de l'antifeixisme, però des del meu punt de vista, és un autor molt sincer i honest pel que fa a la dinàmica de la guerra i les seves conseqüències. Una mica fred, com George Orwell, una mica surrealista, com Gottfried Benn, una mica cruel, com Ernst Jünger; tenia un estil minimalista i sense pretensió. Al meu parer és un autor poc valorat, massa poc valorat, i esper que aquesta percepció, a poc a poc, podria canviar en el futur.

Non si può fare il ritratto di Mussolini senza fare il ritratto del popolo italiano. Le sua qualità e i suoi difetti non gli sono propri: sono le qualità e i difetti di tutti gli italiani. Il dir male di Mussolini è legittimo: ma è un dir male del popolo italiano.
&

La legge in Italia, è come l'onore delle prostitute.
-- Curzio Malaparte
da PensieriParole <http://www.pensieriparole.it/aforismi/tempi-moderni/frase-14216?f=a:2542>