Falco - Der Kommissar - El comissari

Two, three, four
Eins, zwei drei
Na, es is nix dabei
Na, wenn ich Euch erzähl' die G'schicht'
Nichts desto trotz
Ich bin es schon gewohnt
I'm TV-Funk da läuft es nicht
Ja, sie war jung,
Das Herz so rein und weiß
Und jede Nacht hat ihren Preis
Sie sagt: "Sugar Sweet
Ja' got me rapp'in to the heat!"
Ich verstehe, sie ist heiß,
Sie sagt:"Baby, look,
I miss my funky friends,"
Sie meint Jack und Joe und Jill
Mein Funkverständnis
Ja, das reicht zur Not
Ich überreiss', was sie jetzt will
Ich überleg' bei mir
Ihr' Nas'n spricht dafür
Währenddessen ich noch rauch'
Die Special Places sind ihr wohlbekannt
Ich mein', sie fährt ja you-Bahn auch
Dort singen's:
"Drah' Di net um, oh oh oh
Schau, schau, der Kommissar geht um! oh oh oh
Er wird dich anschau'n
Und du weißt warum
Die Lebenslust bringt dich um"
Alles klar, Herr Kommissar?

Hey man, want to buy some stuff, man?
Did you ever rap that thing Jack?
So rap it to the beat!
Wir treffen Jill and Joe
Und dessen Bruder Hip
Und auch den Rest der coolen Gang
Sie rappen hin, sie rappen her
Dazwischen kratzen's ab die Wänd'. -
Dieser Fall ist klar,
Lieber Herr Kommissar,
Auch wenn sie and'rer Meinung sind:
Den Schnee auf dem wir alle
Talwärts fahr'n
Kennt heute jedes Kind
Jetzt das Kinderlied:
"Drah Di net um, oh oh oh
Schau, schau, der Kommissar geht um! oh oh oh
Er hat die Kraft und wir sind klein und dumm
Und dieser Frust macht uns Stumm"

"Drah Di net um, oh oh oh
Schau, schau, der Kommissar geht um! oh oh oh
Wenn er dich anspricht
Und du weißt warum,
Sag eahm
Dein Leb'n bringt dich um

Alles klar Herr Kommissar

"Drah Di net um, oh oh oh
Schau, schau, der Kommissar geht um! oh oh oh
Er hat die Kraft und wir sind klein und dumm
Und dieser Frust macht uns Stumm"

"Drah Di net um, oh oh oh
Schau, schau, der Kommissar geht um! oh oh oh
Wenn er dich anspricht
Und do weißt warum,
Sag eahm
Dein Leb'n bringt dich um
"Drah Di net um, oh oh oh
Schau, schau, der Kommissar geht um! oh oh oh
"Drah Di net um, oh oh oh
Schau, schau, der Kommissar geht um! oh oh oh

Two, three, four
Un, dos tres
Au, no em fa res
Idò, si us cont la història
Tot i així
Ja estic acostumat
Dins la tele o ràdio, no ho sentiràs
Idò, ella va ser jove,
El seu cor tan pur i blanc
I cada nit té el seu preu
Diu ella: "Sugar Sweet
Ja' got me rapp'in to the heat!"
Comprenc, està calenta,
Diu ella:"Baby, look,
I miss my funky friends,"
Vol dir Jack i Joe i Jill
El meu enteniment de ràdio
Au, ja serveix si he d'entendre
Jo estic copsant, què vol ara.
Em pens per mi mateix
El seu nas em fa la pista inequívoca,
Mentre que estic encara fumant',
Ella coneix molt bé aquells llocs especials,
Vull dir, ella també fa servir el metro soterrani,
Allà hi ha un càntic que canten:
"No et giris, oh, oh, oh!
Mira, mira, el comissari dóna la volta! Oh, oh, oh
Et llençarà una mirada
I sabràs per què.
La voluntat per viure et matarà"
M'has entès, senyor comissari?

Ey home, vols comprar una mica de cavall, paio?
Did you ever rap that thing Jack?
So rap it to the beat!
Topem amb Jill i Joe
I el seu germà Hip
I també la resta de la banda collonuda
Estan fent rap cap aquí, fent rap allà
Mentrestant estan esgarrapant les parets. -
Aquest cas és claríssim,
Estimat senyor comissari,
Encara que la seva opinió estigui diferent:
La neu que fem servir tothom
Per lliscar cap avall 
És conegut per cada nen
Ara ve la cançó infantil:
"No et giris, oh, oh, oh
Mira, mira, el comissari dóna la volta! Oh, oh, oh
Ell té el poder i som peixos menuts i tots babaus
I aquesta frustració ens emmudeix"

"No et giris, oh, oh, oh
Mira, mira, el comissari dóna la volta! oh oh oh
Quan et fa una pregunta
I saps per què,
Digues-li
La teva vida t'està matant
M'has entès senyor comissari

"No et giris, oh oh oh
Mira, mira, el comissari dóna la volta! Oh, oh, oh
Ell té el poder i som menuts i tots babaus

I aquesta frustració ens emmudeix
"No, et giris, oh, oh, oh
Mira, mira, el comissari dóna la volta! Oh, oh, oh
Quan et fa una pregunta
I saps per què,
Digues-li
La teva vida t'està matant
"No et giris, oh oh oh
Mira, mira, el comissari dóna la volta! Oh, oh, oh
"No et giris, oh oh oh

Mira, mira, el comissari dóna la volta! Oh, oh, oh

"Falco - Der Kommissar" by Source. Licensed under Fair use via Wikipedia - https://en.wikipedia.org/wiki/File:Falco_-_Der_Kommissar.jpg#/media/File:Falco_-_Der_Kommissar.jpg

Special K de Placebo

Coming up beyond belief
On this coronary thief
More than just a leitmotif
More chaotic, no relief

I'll describe the way I feel
Weeping wounds that never heal
Can the savior be for real
Or are you just my seventh seal?

No hesitation, no delay
You come on just like special K
Just like I swallowed half my stash
I never ever want to crash

No hesitation, no delay
You come on just like special K
Now you're back with dope demand
I'm on sinkin' sand

Gravity, no escapin' gravity
Gravity, no escapin', not for free
I fall down, hit the ground
Make a heavy sound
Every time you seem to come around

I'll describe the way I feel
You're my new achilles heel
Can this savior be for real
Or are you just my seventh seal?

No hesitation, no delay
You come on just like special K
Just like I swallowed half my stash
I never ever want to crash

No hesitation, no delay
You come on just like special K
Now you're back with dope demand
I'm on sinkin' sand

Gravity, no escapin' gravity
Gravity, no escapin', not for free
I fall down, hit the ground
Make a heavy sound
Every time you seem to come around

No escapin' gravity
No escapin' gravity
No escapin' gravity
No escapin' gravity

Gravity
Gravity
Gravity
Gravity

Arribant a la superficie, més enllà de la creença
Sobre aquest lladre dels cors
Més que tan sols un motiu principal
Més caòtic, cap alleujament

Vaig a descriure com em sent
Ferides coents amb pus que mai no es curen
Pot existir el salvador de debò
O ets només mon segell setè?

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina
Tot just com si m'hagués empassat la meitat de les drogues
Mai, no mai vull estavellar-me

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina.
Ara has tornat amb més demand de droga
Estic en sorra movedissa

Gravetat, sense escapolir-se de la gravetat
Gravetat, cap fugida possible, ara bé no sense pagar-ne
Estic caient, tocant terra
Fent un so feixuc
Cada vegada sembla que ara estàs bé

Vaig a descriure com em sent
Ets el meu nou taló d'ahil·les

Pot existir el salvador de debò
O ets només mon segell setè?

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina
Tot just com si m'hagués empassat la meitat de les drogues
Mai, no mai vull estavellar-me

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina

Ara has tornat amb demanda de droga

Estic en sorra movedissa

Gravetat, cap fugida possible
Gravetat, cap fugida possible, almenys no sense pagar-ne
Estic caient, tocant terra
Faig un so feixuc
Cada vegada sembla que ara estàs bé

Pot existir aquest salvador de debò
O ets només mon segell setè?

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina
Tot just com si m'hagués empassat la meïtat de les drogues
Mai no mai vull estavellar-me

Cap moment de dubte, cap retard
Em fas pujar com si ets Ketamina

Sense escapolir-se'n de la gravetat
Cap fugida de la gravetat
Cap fugida de la gravetat
Cap fugida de la gravetat
Gravetat

Gravetat
Gravetat
Gravetat

Entrevista amb en Dave Gahan sobre l'addició

Dave Gahan, cantant de Depêche Mode va ser enganxat a l'heroïna per molts anys.

Explica a l'entrevista de MTV com es sentia i per què és i era tan difícil trencar el cercle.

https://youtu.be/ts_hmNCMdXE

Llibres que llegeix: sexe, drogues i turmenta cerebral

D'acord. Aquesta entrada serà una mica diferent.

Llegeix de moment molts llibres diferents. Són molt diversos com veieu en un moment, però com que en aquest temps, només em trob amb molt poc temps per a llegir continuadament, llegeix algunes pàgines aquí, i algunes allà.

Sobre el sexe

1) Anglès per a pervertits de Venus O'Hara

2) Les 1001 fantasies més eròtiques i salvatges de la història de Roser Amills

3) Faré tot el que vulguis de Iolanda Batallé

4) M'ha posat a cent el teu consolador vermell de Marina Martori

Sobre el cervell o processos que tenen a veure amb el cervell

5) La busqueda del olvido de Richard Davenport-Hines (Historia global de las drogas, 1500 - 2000)

6) Tormenta cerebral de Daniel Siegel

Sobre la morfologia i la formació de mots del català

7) La formació de mots de Xavier Rull

Ficció general

8) Pecat de titelles d'Enric Ribes

9) Gràcies per la propina de Ferran Torrent

10) Escrits des de la presó (Recull d'escrits d'autors empresonats, PEN català)


Bé, és tot. Ja basta, no? ;)
Doncs, aquest cop no faré una ressenya de cada llibre perquè simplement no tinc l'espai per fer-ho i tampoc seria just perquè ja estic llegint aquelles llibres, és a dir, fins ara no he acabat cap d'aquells llibres. Però el que faré serà fer-vos un tast. Encuriosir-vos...

1) Anglès per a pervertits.
Venus O'Hara
És un llibre divertit i una mica pervertit. Sempre crec que el llenguatge de la sexualitat és un bon punt de partida per divertir-se aprenent (lingüísticament per descompte). Bé, per desgracia, realment es un llibre que focalitza en els mots i les expressions d'anglès (que ja coneixia...). Del català que esperava aprendre (d'aquest camp lèxic) no n'hi havia gaire per aprendre. Doncs, per a mi, com a guiri amb ambició d'aprendre les expressions més guarres, aquest llibre no m'ha funcionat. Per divertir-me en general, això sí.

2) 1001 fantasies més  eròtiques i salvatges de la història
Roser Amills
Aquest llibre és un recull de fantasies eròtiques de la hisòria... De bisexualitat, acustofília, fetitxisme, prostitució, tatuatges, triangles amorosos, cunnilingus i fel·lació etc. Ja en té de tot. Són divertits, de vegades realment molt curts, però serveixen per encendre la curiositat que algú pot tenir pensant en la vida i en el sexe d'artistes i altres personatges molt coneguts. Fins i tot un llibre per al lector amb un cert grau de voyeurisme.

3) Faré tot el que tu vulguis.
Iolanda Batallé
Un llibre de ficció que primer volia llistar sota ficció general, però realment és un llibre sobre el sexe i com el sexe ens propulsa com un motor per a fer-nos volar, a poder desenvolupar nosaltres mateixos i ser aquelles persones que som realment. A mi m'agrada molt aquest to que té la narradora, i també la història. És un llibre lleuger, però té força.

4) M'ha posat a cent el teu consolador vermell.
Marina Martori
Realment no sé si realment s'hauria de parlar d'aquest llibre com un llibre molt eròtic o molt liberal. Per a mi és més un llibre humorístic, que no està gens malament, però per cert, no és gens eròtic. És ple de slapstick, és un llibre que viu dels personatges embogits, situacions mega curioses etc. Com he dit, no està gens malament, però per a mi el títol m'havia posat una trampa.

5) La búsqueda del olvido.
Richard Davenport-Hines
Aquest llibre és una traducció de l'original "The Pursuit of Oblivion. A Global History of Narcotics" que va sortir l'any 2001. No he llegit molt en aquest llibre encara, però em sembla un llibre molt ben recercat i que té una riquesa d'informació sobre el tema de les drogues en la societat i pels segles...

6) Tormenta cerebral.
Daniel Siegel
Aquest llibre és realment una meravella. És un llibre pensat per a adolescents però igualment per als pares dels adolescents. Siegel és un neuropsiquiatra que intenta donar consells per entendre millor el cervell dels adolescents i la química dels neurotransmissors. Ja he llegit bastant en aquest llibre, i realment he de dir és una passada. La seva hipòtesi que hi ha adults que encara tenen les mateixes estructures cerebrals com adolescents m'ha fascinat i de debò crec que és molt encertat el que diu. Per a mi té raó amb molt més que diu, però que implica. Escriu en una manera molt entenedora, empàtica, i fascinant així que seguiré llegint més d'aquest autor perquè m'ha obert un nou camp de coneixement científic que em fascina.

7) Formació de mots.
Xavier Rull
Bé, això és més o menys una mica avorrit per a la majoria de gent. Per a mi, no ho és perquè la morfologia per a mi com a linguista és l'esquelet d'una llengua. Si puc entendre - segons quines regles - mots (o mots possibles) seran formats, puc entendre millor el funcionament d'una llengua i la seva estructura. A mi em fascina la manera com el català manté certs sufixos i també unes formacions que ja semblen una mica vetust

es, però igualment hi ha un munt per aprendre amb aquest llibre que em dóna la possibilitat d'aprendre amb un nivell més profund i saber quins neologismes seran permissibles i quins ad-hoc neologismes i quines formacions no seran permissibles. Per a mi, una trobada genial.

8) Pecat de titelles.
Enric Ribas
Ribas, nascut a Dalt Vila (Eivissa), l'any 1955, ens presenta amb una mescla d'història d'amor, d'intriga i història eròtica. "Pecat de titelles" és un trencaclosques, cosa m'agrada moltíssim. És un llibre que juga amb el concepte del destí, però on l'illa Eivissa té un paper. Un plaer de llegir-lo.

9) Gràcies per la proprina.
Ferran Torrent
Bé, sempre m'havia atret llegir una mica més d'en Ferran Torrent. Gràcies per la propina és un llibre que inclou molt informació autobiogràfica. No ho sé encara si això és cert, però m'agrada molt. Però m'havia atret que era presentat com a "història plena d'humor, tendresa i seducció"...

10) Ecrits des de la presó.
Carmè Arenas Noguera (PEN)
Ja vaig llegir aquest llibre fa mesos, però com és un recull d'escrits de vegades busc una nova entrada que m'agrada i llegeix i rellegeix capítols. És un recull molt ben fet. No només són escrits literaris, són autors al trull. A més, dóna informació sobre vida i la seva situació (per què eren empresonats).

Mars del Carib de Sergi Pons Codina: egolatria en lloc de menfotisme

He d'admetre una cosa justament al principi. Això serà la primera vegada que faig una ressenya d'un llibre que no m'ha convençut. Per a mi, no és un gran llibre, però no és realment mal tampoc, és una mica entremig. Ara bé, per a mi, és un llibre egòlatra. Normalment només faig ressenyes de llibres que acaben de convèncer-me però en aquest cas faig una excepció. Potser perquè es tracta amb el tema de drogues, d'una vida urbana, els problemes derivats d'un submón, temes que m'agafen i que solc llegir amb avidesa. Per tant, tinc la idea que faig una mica la xulla, el que sigui. M'havia interessat des del primer moment quan vaig assabentar-me de la trama i també quan vaig llegir la contraportada i unes pàgines. Crec la trama de drogues, d'una vida fora del comú està prou bé, però Mars del Carib pateix algunes malalties properes d'un primer llibre d'un autor, o d'un llibre malament editat (?).

Hi ha algunes escenes que m'han sorprès amb la seva afició al slapstick i absurditats quotidianes i que m'han fet riure o somriure sovint. Això no està malament. Però els capítols o les escenes que solen ser més serioses tampoc tenien el pes que m'hagués agradat per fer balanç contra tota l'absurditat presentada. Potser el que menys m'agrada d'aquell llibre és que no sap ben bé si pretén ser un llibre seriós o un llibre de conya. Ni tampoc jo com a lectora puc dir-ho. I això - dic jo - és malament. I molt pitjor, dels temes, sí que en té, però no fa ben ús dels temes que tracta... I això sí m'ha enfadat una miqueta, perquè realment és una pena.

És un llibre escrit en primera persona, des del punt de vista de'n Blai Roca. Pertany a una colla d'amics d'un barri una mica difícil a Barcelona. El bar Mars del Carib és un bar, i centre d'atenció per aquells nois que malviuen a Sant Andreu. Blai ens conta les aventures i malaventures d'una manera prou divertida, de vegades una mica infantívol, però generalment molt divertit, s'ha de concedir. Però, i ara ve el però, el que m'ha faltat moltíssim és el tema de suspens, de l'autenticitat i també una caracterització dels personatges per fer-los molt plàstics. Els personatges tenen la plasticitat d'un Mortadelo i Filèmon transposats a un llibre. Per a mi, era tot una mica massa adolescent, com un noi de 14 anys que ha pispat un PLAYBOY del seu germà més gran i llegir-lo sota els llençols amb una llanterna. No hi havia res per aferrar-se, cap tema, cap persona que realment atrapa el lector perquè queden una mica com un esborrany d'una caracterització. Per això he tardat bastant en llegir-lo.

Una altra crítica. Les escenes eren de vegades senzillament massa llargues, anorgànics, i també falten connexions lògiques. Eren com escenes petites que s'allargaven i s'allargaven, i després finalitza el capítol i com a lector et demanes... "i per què cony era aquell capítol tan llarg???". Doncs, el temps, la rapidesa, o diguem-ne la manca o la pèrdua de rapidesa no m'ha agradat. Per a mi, un llibre ha de tenir un bon ritme que pot variar una mica, però al menys no fa que el lector perdi l'interès en el llibre. És el que m'ha passat cap a la meitat / final del llibre.

Les coses es repeteixen massa. Es com si fos l'autor no confiés gaire en la capacitat intel·lectual dels seus lectors, o pensa que ja s'han oblidat, i per tant ha de repetir i repetir les coses... No m'ha agradat gens ni mica. Supos això s'ha de vigilar. Cobrir aquests aspectes és la feina fonamental d'una editorial, i m'aventuro a dir que aquest llibre no ha tingut molt de repàs i tampoc ha tardat molt en editar-lo, o ha sigut una feina editorial a corre-cuita. No ho sé. Però així pareix. I això fa pena. Senzillament, el llibre perd el ritme, es repeteix tot moltíssim, sí que n'hi ha escenes molt divertides, i també escrit amb una perspicàcia bona, però res que m'ha atrapat per dir-me, va, això està bé. Els caràcters són tots plans, esbossats, poc creïbles i, per tant, fluixos, no es veu cap tipus de creixement. Cap canvi. Cap pas més enllà.

La llei de menfotisme era bona idea, però el llibre realment fa tot al revés. El menfotisme s'ha capgirat... Poca introspecció... Poc desenvolupament del caràcter. És un llibre massa egòlatra. No és consistent amb el menfotisme que té la pretensió de què fos un advocat. En breu: m'ha decebut.

Un últim punt que no m'ha agradat: Falta un caràcter amb què pateixes, amb què comparteixes esperances i somnis. Però aquí falta molt la feina d'una caracterització o manerismes petits del caràcter que el fan simpàtic o bé antipàtic. Doncs: res. Aquesta transposició de simpatia senzillament no passa. Com a lectora no tenia cap relació amb en Blai llegint-lo. En Blai no té força per agafar-te. Això pinta malament.

Realment em sap greu, perquè hagués pogut ser un bon llibre.

Però no ho és.

Falta profunditat. It only scratches the surface. Falten caràcters creïbles. Falta desenvolupament.

És un llibre fast food i egòlatra. El fast food no m'agrada. Els egòlatres molt menys.

Breaking Bad. una sèrie pel segle 21

Justament vaig acabar veure Breaking Bad.

Era una sèrie molt bona que mereix unes quantes línies.
Com a protagonista tenim un professor, inicialment molt tímid, victima, una mica 'underachiever', però extremadament simpàtic però asexual, que es converteix en un home molt viu i lluitador, però també un criminal que tendeix a una certa voluntat de deixar una tabula rasa i tampoc té problemes solucionar problemes esborrant vides dels adversaris.
El nom White és un 'telling name', white (blanc) com a color significa la seva innocència que es perd a poc a poc.

El seu enèmic/amic/fill prodigal és Jesse Pinkman, un drogaddicte i que finança la seva addicció com a venedor de drogues, un ionqui, una bala perduda que de fet era alumne en el mateix institut on Walter White és professor.
Jesse té 25 anys, no pensa gaire, fuma crystal (vidre) , però disfruta de la seva vida, com a Captain Cook. Ven i produeix crystal meth. Walt li xantateja a produir crystal amb ell. Així comença la primera sèrie.

Quan protagonista (Walt) i antagonista (Jesse) es veuen obligats l'u a l'altre, i són partners per força, són móns apart. És una recepta per desastre.
Són una mica com yin i  yang.
Es barrallen constantment, cada dos per tres hi ha un gir degut al fet que un d'ells no confia en l'altre. I per què? Són mascles alfa, això és el per què. Al mateix temps, cadascú té un punt feble. Amb Jesse és la relació amb els pares, i amb Walter és la dona Skyler.

Walter necessita més emocions, més intriga i més vida en general. Mentrestant Jesse necessita més disciplina, autocontrol, perseverància i també el mètod científic per veure que la seva vida és molt dirigit per circumstàncies externes.

És a dir, els dos tenen caracteristica que serien fructifers per a l'altre. El més graciós és que tots dos veuen el potencial en l'altre però també les febleses. Una amistat neix i creix entre ells. Encara que es veu una parella molt heterogènica, és una unió amistosa molt profitable perquè es desenvolupen com a caràcters.

Sense voler entrar massa en detalls, és una història d'un home que sap que morirà del càncer un dia o altre i que vol protegir la seva família. És un homenatge a la vida, un document d'una amistat extraordinària, però també de l'amor paternal extrem que de vegades destrueix més que construeix. De fet és sobre un amor que ofega. A més preten reflexionar les grans coordinates del 'American Dream': la llibertat personal, la llibertat d'expressió, els drets civils i la justícia.

Breaking Bad va més enllà, no només és protagonitzant un home fora de la llei. No, són dos. I tot l'entorn també canvia a poc a poc per dibuixar una imatge molt realístic d'un món capgirat, un món on la possessió d'armes, drogues, contactes perillosos i d'un xalet extremadament luxe són les insignies del poder.

El que m'havia agradat molt era la visió Americana però Underground Americana, que és un subtext durant tota la sèrie. No n'hi ha un heroí pur i impecable, sinó un heroí molt antiheroí que necessita un altre antiheroí per desenvolupar-se.

Walter i Jesse aprenen l'un de l'altre.

Walt apren de Jesse

- d'expressar-se, de dir el que pensa, de ser rebel
- de no sempre acabar com a víctima com a l'inici de la sèrie
- de ser més vag, i més espontani com a estrategia de guerra
- de conviure amb la imperfecció
- de viure i de disfrutar de la vida

Jesse apren de Walt

- de planificar molt més les seves passes
- intentar alcançar a la perfecció, que és moltes vegades una barreja de precisió i acuratesa i pensament aplicat amb sentit comú
- confiar en algú que s'ho mereix
- que has de protegeix-te i les teves
- saber quan has de deixar de parlar

Segurament, hi ha molt més, i tot i que són molt leals fins a la fi, o diguem excepte que Walter veu un perill insondable en Jesse perquè és incontrolable i pertant ha de matar-lo. Mentre Walt té una intentionalitat crescut amb rationalisme i pseudo-rationalisme, Jesse és motivat per una cosa encara més pura, l'instinct de supervivència.

Després de totes les dones amb qui era involucrat acaben mortes, vol només salvar-se.
I ho aconsegueix.

Al moment on Walt és cansat de viure, no pot matar-lo, encara que matà a Jane la dona que devia haver sigut la dona perfecta per a Jesse.

Jane, drogaddicte com ell, adaptada com ell, bellíssima, amb una alma tan pura, i un espèrit rebel i adolescent alhora juganera com Jesse mateix.
Quan Jane mor, la part més bella mor dins Jesse, i és l'esperança.

Breaking Bad és una sèrie molt valenta i poc mainstream perquè és nihilística, i no deixa escapar a ningú d'una realitat super mega fosca.

Al principi quan sentia parlar de Breaking Bad he de confessar que pensava que seria una mica com Trainspotting a la Americana, però és molt més que això.

L'advocat Saul Goodman (telling name!) també mereix unes línies. Realment fa funció del pallasso. Explica tot el trama quan es massa complicat, i a més serveix com a divertiment dins un escenari molt fosc. A més simbolitza l'etica del American Dream. Té un despatx oval, !!! com el president, sembla de vegades com una caricatura de la realitat, però de fet és un caracter bastant realistic i bastant simpàtic.

De fet, Saul és el gran conector entre uns amistats estrambòtics.

La fi és una fi atroç, sense happy end. I això és que fa Breaking Bad una sèrie important, una joia entre les sèries americanes.

Morfina de Mikhail Bulgàkov

Morfina de Mikhail Bulgàkov

Bulgàkov (Kíev, 1891-1940) era un escriptor rus encara que va néixer a l’estat que avui és

Ucraïna. Fill primogènit d’un teòleg i format en un gran interès per la literatura, va estudiar

medicina a la Universitat de Kíev, on es va graduar l’any 1916. Al cap de dos anys, Rússia va

viure la revolució d’octubre i va experimentar unes transformacions molt profundes, i també

uns canvis irrevocables i que tingueren un gran impacte, dels quals el sistema de la Rússia

d’avui encara duu empremtes.

La història Morfina és un tresor, una joia i un plaer de llegir, en més d’un sentit. El sentit més

evident és la cura amb què Bulgàkov descriu la situació desesperada d’un morfinòman, que

va molt més enllà de la destrucció corporal, ja que també presenta la destrucció moral i la

tortura, la baixa autoestima, la construcció d’un món paral·lel en què pot malviure fins que

passa una cosa que l’empeny més lluny encara.

El manuscrit consisteix en dos contes: el del narrador i el del seu amic morfinòman. El conte

té una estructura molt encertada: el narrador sol·licita i implora al seu amic de veure’l perquè

necessita la seva ajuda. El narrador busca una manera de veure’l i es troba amb el manuscrit

del diari del seu amic, enfonsat en l’addicció a la morfina. La brusquedat, la fragmentarietat

del diari (el fet que de vegades el manuscrit del morfinòman apareix destruït o amb pàgines

arrencades per vergonya, etc.) i la fugacitat semblen imprescindibles en la flama del foc que

crema l’esperit i el cos del morfinòman. L’autor i el protagonista de la història sí que tenen

molt a veure. Els dos són metges, els dos són morfinòmans, tenen la droga diguem-ne quasi 24

hores al seu abast, i els dos tenen 25 anys quan comença la seva addicció.


Personalment, m’ha sorprès la cura i el detall molt encertats en la descripció dels símptomes,

i la mirada escrutadora que el protagonista no estalvia gens ni mica al lector. És una mirada

al fons de l’addicció. Cal tenir en compte que el llibre fou escrit al voltant dels anys 20 del

segle passat, i hauria causat un escàndol, hauria sigut un llibre molt provocador i alhora molt

instructiu pel que fa als perills i el poder de l’addicció que té la morfina. Si aquest llibre fos

publicat avui per un autor o una autora desconeguda, segurament l’autor hauria d’explicar

on ha reproduït aquestes experiències dels baixos fons. I sí, és així, Bulgàkov de fet també era

morfinòman. Havent caigut ferit, havia pres morfina per combatre el dolor. Fou morfinòman

durant més o menys dos anys. Va patir recaigudes després d’intentar desenganxar-se'n i va

lluitar molt contra l’addicció. Bulgàkov es veia amenaçat perquè la morfina li robava tot el que

posseïa: la seva professió, l’amor, la salut i la llibertat de decidir. Però d’una manera o altra, va

pogut viure i escriure aquesta novel·la.

Per a mi, és una novel·la molt i molt encertada sobre l’addicció, sobre el conflicte general que

un addicte pateix, i també les etapes entre culpabilitat, addicció, patiment, tortura, depressió

i l’anhel de semblar normal i poder tenir una vida quotidiana. El fet que l’autor pateixi tant

escrivint fins al punt que ha d’arrencar pàgines per no haver d’explicar-se més, ens presenta el

costat més lúcid i més sensible. Altres moments en què el protagonista cau dins un abisme on

es veu devorat, acarnissat i martiritzat a si mateix, veiem la desesperació, la tortura. L’addicció,

com l’autor diu, és una mort lenta. Bulgàkov suplica al lector que sigui més comprensiu amb un

morfinòman.

La drogoaddicció i el Dia Internacional contra les Drogues. Uns pensaments crítics

Ahir, 26 de juny, va ser com cada any el Dia Internacional contra les Drogues.
Tots estem molt preocupats, és clar. I fem servir aquest dia per alliberar-nos dels sentiments de culpabilitat i de responsabilitat contra els que ja han perdut aquesta lluita diària contra les drogues i que hi són addictes. Pobrets. Caram! Quina vida més destrossada. I ho fem tots. Jo també. Però aquesta actitud realment no serveix. La veritat és que vaig pensar dedicar-hi una entrada al bloc, però al final no la vaig escriure. Em semblava una mica desastrosa. Vaig destruir l'esborrany. Em semblava massa hipòcrita. Per què?

Em sembla tan hipòcrita tot el soroll que fem, perquè només un dia, i només aquest dia 
portem llaços per defendre homes, dones, criatures, per lluitar contra l'explotació dels obrers, contra els maltractaments, contra la violència de gènere, contra les drogues. Som uns ciutadans tan atents, tan involucrats, i un dia després, ja tot s’ha esvaït. La veritat és que es tracta d'una lluita diària, amb molts obstacles i amb moltes dificultats, però més encara amb un front molt gros que realment no vol que aquesta lluita es guanyi mai. Per dir-ho ras i curt: no tenen interès que un dia el món estigui ple d’homes i dones que no siguin addictes.

Doncs, per això, no cal posar-se un llaç, no cal penjar articles, no cal fer servir expressions 
facials preocupades. La realitat és encara molt més cruel i molt més economitzada. És una 
equació molt senzilla: més drogues = més profit. Si aquesta preocupació tan benvolguda i tan hipòcrita més d'un dia... Tant de bo  que aquesta preocupació durés fins que entenguéssim que hem de preocupar-nos-en cada dia i que som nosaltres, com a societat, com a humanitat, els afectats. Vull dir que hi ha d'haver voluntat de conscienciar la gent, però, al cap i a la fi, la mentalitat és que fa falta adaptar aquesta expressió tan preocupada. Falta canviar el xip. I això és el que no veig en aquests moments.

Cada any és el mateix. Eivissa és el “Nielsen II” (per a vosaltres que no sabeu què significa 
“Nielsen II”, és una expressió de la publicitat per a regions que són més ràpides que altres a
l'hora d'adaptar-se a nous productes, a nous serveis i, per tant, els negocis més grans fan un tast, una prova, d’un producte aquí per assabentar-se si “funciona” o no…). Eivissa és el “Nielsen II” de drogues d’Espanya. Aquí pots comprar totes les drogues que hi ha al mercat en aquest moment. I com que Eivissa té l’avantatge que atreu molta gent en situació laboral una mica desarreglada (“manpower”), les despeses per treballadors són absolutament mínimes. 

Per això, és clar, Eivissa és una illa feta a mida per als caps de les bandes de venda de 
drogues. Sempre pots confiar que trobaràs un noi o una noia perduda que et fa de camell per uns quants paquets de la droga preferida.

Cada any surten articles als diaris que diuen que la lluita és difícil, però que avancem i estem plens d’esperança. La veritat és el que ningú no vol saber, ni ningú no s’atreveix escriure. La guerra ja està perduda. La infiltració ja ha arribat a un nivell que ni tu ni jo podem saber on són els que fan les noves lleis antidroga. Qui són els excel·lents advocats que faciliten que els caps de les bandes de venda de droga sempre surtin de la presó mentre que els peixos petits acaben morint empresonats, o dessagnats al carrer, o esclavitzats per sempre més amb un ganivet metafòric i no tan metafòric posat a la gola. Entenc que aquest tema és una mica difícil i només estic fregant la superfície, però no m’agrada gens que tinguem aquesta actitud de buscar sempre les dolenteries en els que executen la feina en comptes de concentrar-nos en els manipuladors, en els que ho fan fer.

La drogoaddicció no és cap pícnic, menys encara si estàs en una situació precària com ara a l'atur, sense llar, sense amics que realment es preocupin per tu. Personalment, he passat 
unes etapes ben fosques en la meva vida i vaig fregar aquella vida desarrelada, vaig tastar 
una mica com és. Per sort, mai vaig trobar-me en una situació tan desesperada que no vaig
poder sortir-me’n. I per això per a mi aquesta preocupació hauria d'aportar-nos més fruits,
hauria de ser més productiva que escriure articles, més productiva que queixar-se sobre les despeses d'un programa de desintoxicació, més productiva que defendre els drets dels 
ciutadans tan macos que paguen els seus impostos (tothom, vaja, n’estic segura) per tenir un equip de policies entrenats per fer front a les drogues. Però realment lluiten contra la 
drogoaddicció o contra els homes i les dones més febles d’aquesta cadena que tenim aquí?

Em sembla que hauríem de replantejar-nos la situació, focalitzar tots els esforços per veure i entendre l’estructura profunda darrere de les drogues confiscades, de cada camell que s’ha detingut, de cada bala perduda que es troba al banc dels acusats. Si volem aturar aquesta cadena, haurem de mirar molt més cap a altra gent… Potser als ingressos de cada discoteca que té l'aforament complet cada nit, però que nega un conveni als treballadors per apujar-los el sou un 1,25% per falta de seguretat econòmica… Potser hauríem de mirar molt més l’àrea de compres i vendes dels edificis que costen més d’un milió i que –em sembla– només serveixen com a projecte per blanquejar un munt de sous que abans no existien legalment. És tot una cadena de dubtes mai demanats, és un conjunt de mentides mal disfressades en què ni els polítics ni els periodistes (que volen viure sense protecció policial) no fan d'investigadors. Ni s’atreveixen a posar el dit a la nafra. Però la nafra sí que està aquí… Cada dia es fa més grossa, cada dia empitjora, cada dia en surt més pus, més matèria podrida que nosaltres, els ciutadans, anomenem la realitat tal com és.

Quan vaig escriure “La nit estesa” l’any 2012 ho vaig fer, d'una banda, amb un to de confessió per a mi. De l'altra, era el que sentia sobre aquest tema. Avui veig que aquest tema és importantíssim perquè ningú no parla sobre les raons per què les drogues són pertot arreu. Per què les investigacions sobre noves drogues no arriben a ser tan ràpides per poder buscar un antídot, un tractament, etc.? Per què tots els detinguts que realment són les víctimes d’una guerra perduda són els que realment acaben morts o empresonats en comptes de ser tractats amb una humanitat que no existeix en aquest sistema de “dog-eat-dog”?

Per què els caps de la màfia cada any torturen, assassinen, o s'inventen accions més bestials per defendre el seu regne de sang, de por i de sous?

Perquè el negoci de les drogues és el més profitós, el més rendible del món. Perquè hi ha tanta corrupció pertot arreu que decomissen un enviament de drogues i deixen passar els encàrrecs més grans. Perquè els salaris estatals podrien ser millor. O perquè molt sous és sempre una mica menys que “una bestialitat de sous”. Perquè, avui en dia, la vida d’un home no val res.

Us deixo aquí un article que vaig llegir al “Periódico de Ibiza y Formentera” el 27 de juny de 

2014:

Attended cannabis consume cases almost doubles

The Drug addiction center (CAD) assisted during 2013 a total of 821 people. The majority 

was due to alcohol consume (293), heroine (282) and cocaine (186), although the drug with 

a «significative» increase in demand of treatment was cannabis. 

In fact, almost twice as many people attended the CAD due to cannabis than the yearbefore, 

rising by 45%. 

However, in comparison to other drugs these numbers are «relatively low», as CAD 

coordinator, Marina Lloves, points out. For the first time in a decade, number of alcohol-

related cases (293) surpasses heroine cases (282).

Segons aquest article els casos d'addictes que acudeixen al Centre d’Addició de Drogues 
(CAD) a Eivissa enguany estan més relacionats amb l'alcohol que amb l’heroïna. Em sembla que hi ha una cosa que oblidem: si t’enganxes a l’heroïna, la mortalitat és molt més gran que amb l'alcohol. Llavors, la probabilitat d’assistir a un centre d’ajut és molt més baixa perquè pateixes uns altres problemes a part de l’addicció, com per exemple la criminalitat per aconseguir la droga etc. L'última raó que em fa dubtar molt d'aquesta baixada del consum de l’heroïna, a escala mundial, és que la producció d’heroïna (segons l'ONU) ha començat a créixer des de fa anys i ara té un cop més els nivells de l’any 2003 i 2004 (que eren molt més alts que abans). Doncs, sincerament, no ho veig amb tan bona esperança… 

Encara que parlen molt de l’addicció al cànnabis i a l’alcohol, l’heroïna com a droga 
persisteix. 

I és una droga que porta un sac d’altres problemes, com pèrdua de treball, detencions, temps a la presó, pèrdua del cercle social, pobresa.