Demà em tingueu, si voleu, a l'Electric Bar a Barcelona, metro Joanic, Travesseria de Gràcia 233, a les 19:30 h.
Faré una lectura de tres parts:
Llegeix poesia del meu poemari "emmetzinat". (2013, Premi de poesia d'Eivissa, publicat l'any 2014, al mes de desembre)
Llegeix poesia inèdita (anglès i català): Heretic Heritage (1992) i el meu nou poemari en català (2015).
Llegeix un capítol breu de "La nit estesa" (el llibre que intento treure mitjançant un verkami ara mateix). Si voleu fer-hi una ullada, aquí és http://www.vkm.is/lanitestesa
And now... something completely different... Aquest és un text que vaig escriure fa un any o més, i em semblava bastant interessant en el context amb el verkami perquè la percepció d'una persona que no coneixem gaire va mitjançant del seus texts (almenys si parlem del món 2.0). I algun conegut m'havia comentat una cosa que era al·lucinant i que era definitivament una distorsió greu de mi o de la meva personalitat.
Jo sempre escric en el moment quan tinc una cosa per comunicar. No faig gaire esborranys, quasi mai no els faig.
Doncs, és allò, el que pens sobre escriure textos (creatius o no tan creatius) a mida, amb un cert tema, amb una data de límit etc. etc. (escrit 2014 o abans)
Jugant un joc contra rellotge o del preu de casar tècnica amb creativitat
Passa a qualsevol persona. No és res fora del comú.
Quan has d'escriure una cosa, respectant una data de límit, amb un definit tema,
l'acte d'escriure es converteix en un acte d'acrobàcia mental. En primer lloc, has de saber que
coi vols escriure, a quina conclusió vols arribar i quines eines vols emprar per fer-ho. La
veritat és que quan m'havien demanat escriure uns articles pensava que bé... (doncs,
encara pens així). Però la realitat d'escriure contra rellotge té un toc sadomasoquista. Bé, potser, no
sadomasoquista, però almenys té un toc de ser forçat.
T'has de limitar al màxim, i no has d'oblidar res, i has de respectar coherència i generar
un article que valgui la pena llegir. Possiblement, tens un espai molt limitat, el tema a
més una mica massa general, o tu penses el que escrius sigui avorrit, idò, són trampes, per tot
arreu. D'una manera o l'altra, tots els escriptors tenim aquesta obsessió de voler
expressar-nos, Déu n'hi do, ensenyar al món quina opinió tenim d'un tema. A més volem ser
entenedors, savis, reals, i de moda. Alerta! Un article sobre un tema definit, una cosa
no-ficció no ens permet muntar aquest cavall amb el febre a les peülles, aquest
cavall de fantasia i dels somnis (o de vegades malsons). Ens hem de limitar a emprar la
bona observació i l'expressió correcte.
Sigui com sigui, crec, que de vegades esta bé conformar-se amb la tradició però igual de bo
és confrontar-se amb pors primordials i elementals.
Al mateix moment, crec, que allò d'escriure només es una feina ben feta si fem casar la
part inductiva amb la part analítica entre nosaltres.
Si per exemple vull escriure sobre el tema de l'addicció puc fer-ho (almenys) de dues
maneres. Puc escriure posant-me dins la pel d'un addicte o puc fer-ho citant
estadístiques, citant metges i escriure un text més tècnic.
Possiblement, l'u sigui mes entenedor i l'altre mes coherent.
Depèn també de com ho faig.
Si em poso en la pel d'un addicte, redueix la distància entre mi i el lector.
Si cit xifres, parl de percentatges, dels casos, de la mortalitat, de les malalties i pos tot
amb un tractament ben fred en un full de paper, augment la distància entre mi i el lector.
Si escric ficció, possiblement, em convé mes tenir un personatge amb que puc atrapar el
lector, i amb que pot identificar-se. La identificació sí que és important.
Si escric articles en pla de periodista, hauria d'incloure les estadístiques, les xifres etc.
És clar, n'hi ha encara un munt de mes diferents tipus d'escrits però suposem que seria el
mateix tipus. Igual tenim dues coses mes per tenir en compte: el pes de contingut però hi ha també la
força de la creació. L'autor ha d'unir les dues parts. Ser conscient i entendre la part més tècnica
d'escriure i també fa lluir el text (la seva idea) amb la seva art d'escriure.
Vaig escriure un munt d'articles, històries, poemes, contes o escenes breus. Tinc la
tendència d'escriure inductivament o automàticament. És a dir, sense esborrany. De
vegades, això em funciona, i de vegades, he d'admetre, que no. No ho veig malament
perquè no està malament. Al mateix moment crec que hi ha coses (com exemple la
lògica, la tria dels mots, la trama, la conseqüència etc.) que s'expressen millor si les
emprem amb una certa distància i amb una certa vista freda.
Llegint Daniel Cassany "La cuina de l'escriptura" i "Esmolar l'eina" m'ha revelat un
secret bastant comú. No hi ha molts escriptors que poden escriure al primer moment
com sigui publicable.
Doncs, no he fet mai esborranys. O sigui, molt poques vegades.
