Entrades populars

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris integració. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris integració. Mostrar tots els missatges

dijous, 27 de juny del 2013

I ara què ve? de Mercè Anguera

Això és una entrada i una recomanació ben diferent del què faig normalment. Aquesta vegada el recomanarem totes les dones de la meva familia. Na Katharina, na Sophia i jo mateixa. Es tracta d'un costumari per a nens i nenes. Jo personalment vaig descobrir-lo a la biblioteca municipal i em va agradar molt el tipus d'aquest llibre. És un tema una mica diguem-ne - potser que pensau que un costumari és una cosa que ha agafat pols a la prestatgeria - però no, que no, aquest llibre és molt divertit. La veritat és que aquest llibre soluciona el tema de les tradicions d'una manera molt fresca i molt bona.

La protagonista, na Mercè, conta tot d'una perspectiva de primera persona, i així ens porta data per data passant l'any amb tots els dies que són significatius per a una persona nascuda a Catalunya.
- la Castanyada
- L'home dels nassos (totalment desconegut fins avui!!!)
- Dia de Sant Jordi
- Sant Ponç
- La mare de Déu D'Agost
- La vella Quaresma (dels set peus, on has de tallar sempre un peu... Carai! Ni escoltat, ni vist fins ara!!!)



Per a mi, com a nouvinguda, com a estranyera, això va ser realment una bona lectura perquè era una mica educatiu sense ser gens avorrit i sense ser sec.

Tot el llibre llueix amb les il·lustracions de Cristina Losantos, qui també ha fet les il·lustracions de "L'Aurèlia i el Robaombres".

Fins i tot he d'admetre que vaig ser jo qui havia d'aprendre molt més que les meves filles. Però és un bon llibre per passar una tarda ben divertida i entendre els costums, les festes i apropar-se a la manera com viuen els catalans.

Jo recomanaria aquest llibre com a llibre per als nens però igualment com a eina per a nouvinguts i nouvingudes. Llibres infantils ben fets no són gens mal per a adults.

A més perquè com a adult, tothom suposa que ja saps que vol dir la vella Quaresma... o l'home dels nassos.

Demà aniré un altre cop a la prestatgeria de la biblioteca per als nens. No està gens malament. I crec que llegiré més llibres infantils i adreçat per als adolescents. ;)

divendres, 7 de juny del 2013

En resposta a Hamed Enoichi: Em dic Chryssula i també parlo català...

Els immigrants som éssers estrambòtics, ho reconec, és a dir. No parlem gaire el vostre idioma però de totes maneres sí que ho intentem.

La veritat és que escriure aquesta bloc entrada no m'ha costat gaire perquè simplement volia deixar una altra opinió sobre el tema de parlar català amb la gent d'Eivissa i el seu tracte de la llengua. Crec que Eivissa també és un cas especial. El "trigger", l'incentiu, per aquest bloc ha estat l'entrevista amb en Hamed Enoichi que ha sortit des de fa poc als mitjans digitals i a les xarxes socials. Crec que la seva vista és una mica diguem-ne unilateral, i una mica desequilibrada. Amb aquesta entrada volia aprofitar de compartir la meva opinió sobre el tema que en Hamed ha parafrasat així... "si parles amb ells i saben que no ets d’Eivissa des de fa 200 anys, et respondran en castellà. Bromes a part, passa una mica com a la sèrie Lost: “Camina entre nosaltres, però no és un dels nostres”." Ara penjo l'enllaç del seu article:

http://www.nuvol.com/noticies/em-dic-enoichi-hamadouch-i-parlo-catala/

Crec que això no es completament correcte. Sí, que et parlen en eivissenc, o en català si ho vols. Potser tarden una mica per comprobar si realment ho vols però si que ho fan. Llengua és una cosa entre persones. Neix quan dues persones parlen. La interacció és clau.

Jo per exemple, abans, al principi no tenia gaire interés en aprendre o en entendre el català com pensava ... bé, no fa falta realment. I a poc a poc vaig començar d'entendre si parles el català o més ben dit el eivissenc si que la gent et miri amb uns nous ulls, és una nova perspectiva, per a ells com per a tu.

Quan vaig llegir l'article de Hamed pensava, una cosa no encaixa... En un punt diu que els eivissencs siguin sectaris, i després que n'hi ha força excepcions. 
A mi no m'agraden prejudicis. En cap manera.

Si té aquesta experiència que la gent li sempre parlen castellà, això és malament, em sap molt greu per a ell, però s'ha de dir que a Eivissa n'hi ha un munt de gent que respecten la seva llengua propria i els encanta compartir-la. Potser que tarda... però poc a poc quan veuen que tu fas un esforç parlar la seva llengua, sí que et parlen.

Jo mateixa soc immigrant a Eivissa, amb arrels grecs-alemanys, des de fa 5 anys, encara estic aprenent el català, escric el meu bloc, faig errades gramaticals (dolentíssims segur) encara però m'importa un rave, perquè sé que poc a poc milloraré el domini del català.

N'hi ha un món de camins per aconseguir el que vols, que la gent et parla en català.

Respecto l'opinió de'n Hamed. Només crec que un article d'aquesta parla sobre els eivissencs cementa o fomenta els prejudicis que tots els eivissencs siguin d'un altre món, són molt àntiquats, molt sectaris, i molt reclusius, molt conservadors en el seus pensaments, i ... a més que siguin tots dels negocis basura.

Doncs... Crec que no és així ... home ... Pensa't-hi si us plau. Tots són prejudicis. Res mes.

Resumint, crec que l'entrevista amb l'al·lot Hamed Enoichi veig també una mica desequilibrada, torçuda, i unilateral.  També veig que realment el hauria de fer més un esforç d'entendre el perquè, les raons històriques. Bé. Sigui el que sigui. Potser que han retallat l'entrevista que no sigui tan llarga així que les parts on explica una mica més les han llevat.

Però bàsicament crec l'integració cultural i llingüística és sempre una cosa d'una interacció de dues parts, de la persona qui vol integrar-se i dels altres que ho admeten i l'ajuden per la seva parla i la seva voluntat per no girar-li l'esquena.

Integració comença on podem deixar els nostres prejudicis i on comencem de veure'ns a si mateixos com som.

Sense ànsia, sense pretensió.

Personalment crec:

Tots els prejudicis són com uns preservatius per a la veritat.

Impedeixen el flux de communicació i això (crec jo) és res de bo.