Animal Nitrite by Suede - Nitrit animal de Suede (1993) cançó sobre somriures químics i no voler

Em va encantar aquesta cançó, la vaig cantar durant molts anys, sense tenir ni idea de què es tractava. Ara que sé, i finalment em va sorprendre, que els somriures químics i tota la cosa "daddy" fa pensar en una cosa molt més fosca, encara m'encanta la cançó, però des d'un punt de vista completament diferent.

Ja que et sacseja fins a un punt d'una parada cardíac i que et fa pensar, quina era la realitat, el que era el desig, el que era la por i el que era la força i no ser capaç de dir que no?

I used to love this song, I used to sing along to it for many many years, having absolutely no idea what it was all about. Now that I know, and it finally dawned on me, that chemical smiles and the whole "daddy" thing hints to something much darker, I still love the song, but from a completely different standpoint.

As it shakes you up till your heart stops and it makes you think, what was the reality, what was desire, what was fear and what was force and not being able to say no?



Like his dad you know that he's had
Animal nitrate in mind
Oh in your council home he jumped on your bones
Now you're taking it time after time

Oh, what turns you on, oh?
Now he has gone
Oh, what turns you on, oh?
Now your animal's gone

Well he said he'd show you his bed
And the delights of the chemical smile
So in your broken home he broke all your bones
Now you're taking it time after time

Oh, what turns you on, oh?
Now he has gone
Oh, what turns you on, oh?
Now your animal's gone

What does it take to turn you on, oh?
Now he has gone
Now you're over twenty-one, oh
Now your animal's gone

Animal, he was animal, an animal, oh
Animal, he was animal, an animal, oh
Animal, animal, oh
He's just an animal, an animal oh
Animal, he was animal
He's just an animal, an animal oh
Animal, he was animal
He's just an animal, an animal oh

Com el seu "daddy" tu saps que tenia
Nitrit animal al seu cap
Oh a la teva casa consell ell s'imposa als teus ossos
Ara ho estas prenent temps rere temps


Oh, què t’encén, oh?
Ara, se n'ha anat
Oh, què t’encén, oh?
Ara el teu animal salvatge s'ha desaparegut

Doncs, va dir et mostraria el seu llit
I les delices d'un somriure quimic
Així que a la teva casa trencada va trencar tots els teus ossos

Oh, què t’encén, oi?
Ara se n'ha anat
Oh, què t’encén, oi?
Ara el teu animal salvatge ha desaparegut



Oh, què cal tenir per encendre't, oi?
Ara se n'ha anat
Ara estas més que vint-i-u, oh
Ara el teu animal ha desaparegut


Animal, era un animal, un animal, oh
Animal, era un animal, un animal, oh
Animal, animal, oh
Ell és justament un animal, un animal oh
Animal, era animal
Ell és justament un animal, un animal oh

Animal, era un animal
Ell és justament un animal, un animal oh

Nick Cave & the bad seeds "The Weeping Song"

The Weeping Song

Go son, go down to the water
And see the women weeping there
Then go up into the mountains
The men, they are weeping too

Father, why are all the women weeping?
They are weeping for their men
Then why are all the men there weeping?
They are weeping back at them

This is a weeping song
A song in which to weep
While all the men and women sleep
This is a weeping song
But I won't be weeping long

Father, why are all the children weeping?
They are merely crying son
Oh, are they merely crying, father?
Yes, true weeping is yet... to come

This is a weeping song
A song in which to weep
While all the men and women sleep
This is a weeping song
But I won't be weeping long

Oh father, tell me are you weeping?
Your face seems wet to touch
Oh, then I'm so sorry, father
I never thought I hurt you so much

This is a weeping song
A song in which to weep
While we rock ourselves to sleep
This is a weeping song
But I won't be weeping long
But I won't be weeping long
But I won't be weeping long
But I won't be weeping long

La cançó de plorar

Va fill, baixa cap a l'aigua
i veus les dones plorant alla
Llavors, puja a la muntanya
Els homes, estan plorant tambe

Pare, per què totes les dones estan plorant?
elles estan plorant pels seus homes
Doncs, per què tots els homes estan plorant?
Els estan plorant per contestar a elles

Aquesta es cançó de plorar
Una cançó en què plorar
Mentre tots els homes i les dones estan dormint
Aquesta és una cançó en què plorar
Però no vull plorar gaire estona

Pare, per què totes les criatures estan plorant?
Els nomes estan plorant fill
O, estan nomes plorant, pare?
Sí, el plor veritable és... encara per arribar 

Aquesta és una cançó de plorar
Una cançó en què plorar
Mentre tots els home i les dones estan dormintAquesta és una cançó en què plorar
Però no vull plorar molta estona

O pare, digues-m'ho estas plorant?
Sa teva cara sembla mullada al tacte
O, llavors em sap molt greu, pare
Mai vaig pensar que t'havia fet tant mal

Aquesta és una cançó de plorar
Però no vull plorar molta estona
Mentre ens penquem a dormir
Aquesta és una cançó en què plorar
Però no vull plorar molta estona
Però no vull plorar molta estona
Però no vull plorar molta estona
Però no vull plorar molta estona

Sebastià Alzamora - Rafel (1994)

La mort I

Avui ha fet cinc anys que et vas morir:
avui, també, t'hem visitat la tomba,
que s'alça blanca, un punt tumultosa,
- amb la innocència del plany per disculpa-,
a la part nova d'aquest cementiri
tan provincià i tan ple de femta humana.
Rafel, tan sols tenies disset anys
quan conegueres el gust de la teva
sang. Jo en tenia setze, i en saber-ho,
vaig assumir la llei de trescar aceres
considerant el final de les coses,
comptant rajoles petites com vides.
Una ambulància anunciava el teu coll
trencat, a entrada de capvespre, i tots
ens abraçàvem: l'esvalot precís
de la caiguda. Ara han passat cinc anys
i t'hem vingut a veure, altra vegada,
ritualitzant la batzegada dúctil
d'una ampla absència, No hem dit massa coses:
hem definit la talla d'una espera
com definírem, cinc anys endarrera,
la pauta exacta dels mesos de maig,
que sempre vénen amb aire de tu.
Concisos, t'hem deixat damunt la llosa
el pes feixuc d'un bon grapat d'aceres.

Rafel (1994)

La mort, II

Cantaren misses, per tu, i les campanes
d'aram et van dir el nom, com pertocava.
Un sacerdot va provar d'ocultar,
amb mots com jungles, el fet que ja sols
fossis un cos que es podria. I nosaltres,
esmorteïts d'acabar amb la infantesa
acoltellada, assistírem l'ofici:
férem lectures bíbliques, estúpides,
amb les butxaques farcides de llàgrimes,
amb els canells enravenats de sang
teva damunt el sòl d'una avinguda.
La vella església era de gom a gom,
com gairebé tot era exagerat
en aquell dia, tot un xic groller,
com de per befa. Això va ser de vespre.
El matí, ben prest, t'havíem portat
cap a la fossa, a bescoll d'al·lots flonjos,
dintre el taüt contraxapat de pena:
els carrers, prims, s'ofegaren de vidre
i comentaris erràtic, fibrosos
de la vergonya del caminar nostre.
Vam escoltar, a cada passa que férem,
els teus peus flàccids, embotits, picar
per les parets de la caixa de roure.
I tot el poble era el so dels teus peus.

Rafel (1994)



La mort, III

Passà un estiu com una sotragada:
cada divendres, puntuals com llunes,
compràvem flors en el mercat del poble
- alguns clavells, potser crisantems blancs -
i les portàvem a la teva estança
de bell cadaver jove. Hi arribàvem
tots tres seriosos, i ens meravellàvem
d'aquella magna pastoral de vísceres
i de marasmes que ens era la vida
en aquells mesos: deixavem les flors
i allà fumavem una cigarreta
amb l'assossec del paladar molt tímid.
Un cert divendres, el sol va sotmetre
els llocs dels homes, amb vermells com xiscles
i tanmateix nosaltres et portarem
aquell manat habitual de ràbia.
Ja de tornada, el sol ens maltractava
totes les passes per carrers plens d'exode,
i se'ns cloïa el pensament, com una
parpella bruta. Xops, un poc febrosos,
la noia d'una botiga ens volgué
abeurar amb una cervesa amarada
d'ombra i victòria. Tots tres vam somriure.
Ja coneguérem que amb l'estiu s'havia
d'acabar aquella mort llarga i absurda.

Weak de Skunk Anansie. Feble

Weak

Lost in time, I can't count the words
I said, when I thought they went unheard
All of those harsh thoughts so unkind
'Cos I wanted you

And now, I sit here, I'm all alone
So here sits a bloody mess, tears fly home
A circle of angels, deep in war
'Cos I wanted you

Weak as I am, no tears for you
Weak as I am, no tears for you
Deep as I am, I'm no ones fool
Weak as I am

So what am I now? I'm love last home
I'm all of the soft words I once owned
If I opened my heart, there'd be no space for air
'Cos I wanted you

Weak as I am, no tears for you
Weak as I am, no tears for you
Deep as I am, I'm no ones fool
Weak as I am

In this tainted soul
In this weak young heart
Am I too much for you?

In this tainted soul
In this weak young heart
Am I too much for you?

In this tainted soul
In this weak young heart
Am I too much for you?

Weak as I am
Weak as I am
Weak as I am
Weak as I am, am, am

Weak as I am
Am I too much for you?
Weak as I am
Am I too much for you?

Weak as I am
Am I too much for you?
Weak as I am, am

Feble

Perduda en temps, no puc comptar els mots
que vaig dir, quan pensava no te n'adonaves
Tots aquells pensaments durs tan poc amables
Perquè et volia

I ara, estic asseguda, sóc tota sola
Doncs ara hi ha un enrenou fotut, llàgrimes volen cap a casa
Un cercle d'àngels, fondo en guerra

Perquè et volia

Feble com sóc, cap llàgrima per a tu
Feble com sóc, cap llàgrima per a tu
Feble com sóc, no faig el ximple per ningú
Feble com sóc

Doncs, què sóc ara? Sóc l'últim refugi de l'amor
Sóc totes les paraules tendres que abans posseïa
Si obriria mon cor, no hi hagués cap espai per l'aire
Perquè et volia

Feble com sóc, cap llàgrima per a tu
Feble com sóc, cap llàgrima per a tu
Profund com sóc, no faig el ximple per ningú

Feble com sóc

Dins aquesta ànima infectada

Dins aquest feble cor jove

Sóc massa per tu?

Dins aquesta ànima infectada

Dins aquest feble cor jove

Sóc massa per tu?

Dins aquesta ànima infectada

Dins aquest feble cor jove

Sóc massa per tu?

Feble com sóc

Feble com sóc

Feble com sóc

Feble com sóc, sóc, sóc

Feble com sóc

Sóc massa per tu?

Feble com sóc

Sóc massa per tu?

Feble com sóc

Sóc massa per tu?

Feble com sóc, sóc

Ulrich Plenzdorf - Die neuen Leiden des jungen W - Els patiments nous del jove W

Gegen zwei hatte ich die Düse im Stutzen. Ich füllte die Hälfte der Ölfarbe in die Patrone. Dann überprüfte ich noch mal die Schaltung. Ich sah mir überhaupt das ganze Ding noch mal an. Ich sagte wohl schon, wie es aussah. Es war normalerweise technisch nicht vertretbar. Aber mir kam es auf das Prinzip an. Das war schätzungsweise mein letzter Gedanke, bevor ich auf den Knopf drückte. Ich Idiot hatte doch tatsächlich den Klingelknopf von der Laube abgebaut. Ich hätte jeden normalen Schalter nehmen können. Aber ich hatte den Klingelknopf abgebaut, bloß damit ich zu Addi sagen konnte: Drück mal auf den Knopf hier. Ich war vielleicht ein Idiot, Leute. Das letzte, was ich merkte, war, daß es hell wurde und daß ich mit der Hand nicht mehr von dem Knopf loskam. Mehr merkte ich nicht. Es kann nur so gewesen sein, daß die ganze Hydraulik sich nicht bewegte. Auf die Art mußte die Spannung natürlich ungeheuer hochgehen, und wenn einer dann die Hand daran hat, kommt er nicht wieder los. Das war's. Macht's gut, Leute!»Als Edgar auch am Dienstag nicht kam, gingen wir gegen Mittag los. Auf dem Grundstück war die VP. Als wir sagten, wer wir sind, sagten sie uns, was los war. Auch, daß es keinen Zweck hatte, ins Krankenhaus zu gehen. Wir waren wie vor den Kopf geschlagen. Sie ließen uns dann in die Laube. Das erste, was mir auffiel, war, daß die Wände voller Ölfarbe waren, vor allem in der Küche. Sie war noch feucht. Es war dieselbe, mit der wir die Küchenpaneele machten. Es roch nach der Farbe und nach verschmortem Isolationsmaterial. Der Küchentisch lag um. Sämtliches Glas lag in Scherben. Unten lagen ein verschmorter Elektromotor, verbogene Rohrenden, Stücke von Gartenschlauch. Wir sagten denen von der VP, was wir wußten, aber eine Erklärung hatten wir auch nicht. Zaremba sagte noch, aus welchem Betrieb Edgar gekommen war. Dann war Schluß. Wir machten an dem Tag keinen Handschlag mehr. Ich schickte alle nach Hause. Bloß Zaremba ging nicht. Er fing an, unter unserem Bauwagen unsere alte Spritze vorzuziehen. Er untersuchte sie, und dann zeigte er mir, daß die Düse fehlte. Wir gingen sofort zurück auf Edgars Grundstück. Die Düse fanden wir in der Küche in einem Stück alten Gasrohr. Ich suchte zusammen, was sonst noch rumlag, auch das Kleinste. Auch, was auf dem Tisch festgeschraubt war. Zu Hause reinigte ich es von der Ölfarbe. Über Weihnachten versuchte ich, die ganze Anordnung zu rekonstruieren. Ein besseres Puzzlespiel. Ich schaffte es nicht. Wahrscheinlich fehlte doch noch die Hälfte der Sachen, vor allem ein Druckbehälter oder etwas in der Art. Ich wollte noch mal in die Laube, aber da war sie schon eingeebnet.« Schätzungsweise war es am besten so. Ich hätte diesen Reinfall sowieso nicht überlebt. Ich war jedenfalls fast so weit, daß ich Old Werther verstand, wenn er nicht mehr weiterkonnte. Ich meine, ich hätte nie im Leben freiwillig den Löffel abgegeben. Mich an den nächsten Haken gehängt oder was. Das nie. Aber ich war doch nie wirklich nach Mittenberg zurückgegangen. Ich weiß nicht, ob das einer versteht. Das war vielleicht mein größter Fehler: Ich war zeitlebens schlecht im Nehmen. Ich konnte einfach nichts einstecken. Ich Idiot wollte immer der Sieger sein.

Text complet aquí


Cap a les dues tenia el broquet en la vàlvula. Vaig posar-hi la meitat de la pintura d'oli dins el cartutx. Llavors vaig tornar a comprobar el circuit. Vaig mirar-me aquesta andròmina tot de nou. Ja vaig mencionar com es veia. Sota circumstàncies normals era tècnicament gens representable. Tanmateix a mi m'importava el principi. Això era més o menys el meu últim pensament, abans que vaig premer el botó. Quin idiota que era, tan imbècil que de veres vaig desinstal·lar el botó del timbre de la glorieta. Hagués pogut agafar qualsevol altre botó normal. Però vaig desmontar el botó del timbre tan sols per poder dir-ho a n'Addi: Prem aquest botó aquí. Quin imbècil vaig ser, home. L'últim, que vaig percebre, era, que tot va esdevenir molt clar i que no vaig poder retraure la meva mà del botó. No vaig percebre res més. L'única manera podria ser que tota aquesta hidraulica no es va moure. D'aquesta manera devia pujar el voltatge per descompte pels núvols, i si en aquest moment algú toca amb la mà, no la pot retraure. Això era. Que vagi bé, bona gent!» Quan n'Edgar tampoc va venir el dimarts, vam anar-nos-en cap al migdia. Al terreny hi havia la policia del poble. Quan vam dir, qui som, ens van dir, que havia passat. També que no hi havia sentit anar-hi a l'hospital. Èrem com atordits. Aleshores ens van deixar entrar en la glorieta. Primer de tot, que em va captar l'atenció, era que damunt les parets hi havia pintura d'oli, escampada per tot arreu, sobretot en la cuina. Encara no s'havia secat. Era la mateixa, amb què vam pintar els plafons de la cuina. Olorava de pintura i de material d'isolació cremat. Der Küchentisch lag um. Tot el vidre era fet miques. Sota hi havia un motor electric rostit, pipes torçades, trossos d'una manguera. Vam encara dir-los a ells de la poli que sabiem, però una explicació tampoc la teniem. En Zaremba ja va afegir de quina empresa n'Edgar havia vingut. Aleshores tot acabat. No vam fer res en aquest dia, ni moure un dit. Vaig enviar tothom cap a casa. Només en Zaremba no s'en va anar. Comencava traure de sota del nostre caravà el nostre vell broquet. El va examinar, i llavors va mostrar-me que la vàlvula no hi era. Vam tornar a anar-hi alhora al terreny de n'Edgar. La vàlvula vam trobar a la cuina dins un tross d'un vell tub de butà. Vaig recollir, que encara hi era escampat, pel més mínim que sigui. També que era ficat a la mesa amb visos. Tornat a casa, ho vaig netejar tot de la pintura d'oli. Durant Nadal intentava, reconstruir tot aquest endreç. Un joc de puzzle més ben dit. No ho vaig aconseguir. Probablement encara hi faltava la meitat de les coses, sobretot un contenedor d'injecció o una cosa així. Volia tornar a anar-hi a la glorieta, però ja l'havien fet miques.« Crec que així era millor. No hagués sobreviscut aquest disastre de totes maneres. Gairebé m'havia anat tan lluny que vaig comprendre n'Old Werther quan no podia continuar més així. Opin però que mai m'havia anat a l'altre barri d'una manera voluntària. Penjat al pròxim penjador o una cosa aixís. Això mai. Però mai vaig tornar realment a Mittenberg. No ho sé si algú ho entèn. Això possiblement va ser la meva errada més gran: Jo - durant tota la meva vida - va ser un mal perdedor. No he pogut patir mai veure'm vençut o perdre la partida. Imbècil qui era jo sempre volia ser el vencedor.

Aquí un trosset de la pel·lícula alemanya seguint el llibre "Die neuen Leiden des jungen W"

Georg Trakl - Confiteor

Confiteor

Die bunten Bilder, die das Leben malt
Seh' ich umdüstert nur von Dämmerungen,
Wie kraus verzerrte Schatten, trüb und kalt,
Die kaum geboren schon der Tod bezwungen.

Und da von jedem Ding die Maske fiel,
Seh' ich nur Angst, Verzweiflung, Schmach und Seuchen,
Der Menschheit heldenloses Trauerspiel,
Ein schlechtes Stück, gespielt auf Gräbern, Leichen.

Mich ekelt dieses wüste Traumgesicht.
Doch will ein Machtgebot, daß ich verweile,
Ein Komödiant, der seine Rolle spricht,
Gezwungen, voll Verzweiflung – Langeweile!

Confiteor

Les imatges de colors, que la vida pinta
les veig enfosquides tan sols de crepuscles,
Com ombres horriblement distorsionades, ennuvolades i fredes,
Que tan bon punt nascudes ja són vençudes per la mort.

I perquè a totes les coses els va caure la màscara,
Només veig la por, desesperació, vergonya i epidèmies,
La tragèdia humana sense herois,
Una mala obra, actuada sobre tombes, cadàvers.

Em fa basques aquesta cara salvatge de somni.
Tanmateix un manament poderós vol que em quedi,
Un comediant qui fa el seu paper,
Obligat, en plena desesperació – l'avorriment!

Die Ratten

Im Hof scheint weiß der herbstliche Mond.

Vom Dachrand fallen phantastische Schatten.

Ein Schweigen in leeren Fenstern wohnt;

Da tauchen leise herauf die Ratten.

Und huschen pfeifend hier und dort

Und ein gräulicher Dunsthauch wittert

Ihnen nach aus dem Abort,

Den geisterhaft der Mondschein durchzittert.

Und sie keifen vor Gier wie toll

Und erfüllen Haus und Scheunen,

Die von Korn und Früchten voll.

Eisige Winde im Dunkel greinen.

Les rates

Al pati la lluna tardorenca brilla blanquinosa.

Des de la vora del sostre ombres fantàstiques cauen.

Un silenci habita finestres buides;

Llavors emergeixen silenciosament les rates.

I s'esmunyen xiulant d'aquí i allà

I un alè de baf horrible olora

d'ells des del vàter,

que fantasmagòricament la claror de la lluna traspassa tremolant.

I xisclen de cobejança com bojos

I omplen casa i pallisses,

Plenes de cereals i fruita.

Vents glaçats ploren en la foscor.

Georg Trakl  (dades biogràfiques)

Georg Trakl va néixer el 3 de febrer com a fill d'un ferreter a Salzburg. Durant els seus estudis de farmacologia a Viena començà publicar poemes i va finalitzar l'entrenament acadèmic; llavors va viure a Innsbruck. A la primera guerra mundial Trakl va ser infermer militar (Sanitätsfähnrich). Trencat pels mals de l'època en què viu, va optar suïcidar-se al principi de novembre de l'any 1914 a l'hospital militar de Cracòvia amb una sobredosi de cocaïna.

Trakl és vist un dels representants més importants de l'expressionisme austríac. La seva obra és marcada per la melancolia, dol i la recerca de Déu. Mort, decadència i el decaïment de l'occident són missatges principals de la seva poesia profunda, plena de símbols i metàfores. La tardor i la nit representen motius imperials de la seva poesia.

Trakl va morir el 3 de novembre de l'any 1914 a Cracòvia.

-------------------------------

Georg Trakl wurde am 3.2.1887 als Sohn eines Eisenhändlers in Salzburg geboren. Während seines Pharmaziestudiums in Wien begann er Gedichte zu publizieren und schloß 1910 die akademische Ausbildung ab; anschließend lebte er in Innsbruck. Im 1. Weltkrieg diente Trakl als Sanitätsfähnrich. Zerbrochen am Leiden seiner Zeit, wählte er Anfang November 1914 im Lazarett von Krakau den Freitod durch eine Überdosis Kokain.

Trakl gilt als einer der bedeutendsten Vertreter des österreichischen Expressionismus. Sein Gesamtwerk ist geprägt von Schwermut, Trauer und der Suche nach Gott. Tod, Verfall und der Untergang des Abendlandes sind zentrale Aussagen seiner tiefen Lyrik voller Symbole und Metaphern. Herbst und Nacht bilden die Leitmotive seiner Dichtung.

Trakl starb am 3.11.1914 in Krakau.

(Text dades biogràfiques del Projekt Gutenberg, traducció CK)

Ik hou van jou - Herman van Veen - T'estim

Als liefde zoveel jaar kan duren.... 
dan moet het echt wel liefde zijn.......
ondanks de vele kille uren... 
de domme fouten en de pijn... 

Heel deze kamer om ons heen
waar ons bed steeds heeft gestaan
draagt sporen van een fel verleden 
die wilde hartstocht lijkt nu heen 
die zoete razernij vergaan
de wapens waar we toen mee streden

Ik hou van jou... 
met heel mijn hart en ziel hou ik van jou,,
langs zon en maan tot aan het ochtendblauw..
ik hou nog steeds van jou 

Jij kent nu al mijn slimme streken 
ik ken al lang jou heksenspel 
ik hoef niet meer om jou te smeken 
jij kent mijn zwakke plaatsen wel

Soms liet ik jou te lang alleen,
misschien is wat jij deed verkeerd 
maar ik had ook weleens vriendinnen... 
we waren jong en niet van steen 
en zo hebben we dan toch geleerd
je kunt altijd opnieuw beginnen 

Ik hou van jou.. 
met heel mijn hart en ziel hou ik van jou 
langs zon en maan tot aan het ochtendblauw
ik hou nog steeds van jou 

We hebben zoveel jaar gestreden.. 
tegen elkaar en met elkaar. 
maar rustig leven en tevreden 
is voor de liefde een gevaar...

Jij huilt allang niet meer zo snel 
ik laat me niet zo vlug meer gaan 
we houden onze woorden binnen
maar al beheersen we het spel 
een ding blijft toch altijd bestaan de zoete oorlog van het minnen...

Ik hou van jou 
met heel mijn hart en ziel hou ik van jou 
langs zon en maan tot aan het ochtendblauw 
ik hou nog steeds van jou

----------------------------------------------


Wenn Liebe soviele Jahre bestehen kann.... 
dann muss es wohl wirklich Liebe sein.......
trotz der vielen kühlen Stunden ... 
die dummen Fehler und der Schmerz... 

Dieses ganze Zimmer um uns herum
wo unser Bett immer gestanden hat
trägt Spuren einer grellen Vergangenheit 
die wilde Leidenschaft liegt nun irgendwo 
die süsse Berauschtheit vergangen
die Waffen, mit denen wir uns stritten

Ich liebe Dich... 
mit all meinem Herz und Seele lieb' ich Dich,,
entlang Sonne und Mond bis zum Morgengrauen..
ich lieb' Dich immer noch. 

Du kennst jetzt all meine fiesen Tricks 
ich kenn jetzt bereits dein Hexenspiel 
ich hoffe nicht mehr Dich anzuflehen 
Du kennst meine Schwachstellen allzugut

Manchmal liess ich Dich zu lang allein,
vielleicht ist es das, was Du verkehrt tatest 
maar ich hatte auch gelegentlich Freundinnen... 
wir waren jung und nicht aus Stein 
und so haben wir dann doch gelernt
Du kannst jederzeit neu beginnen 

Ich liebe Dich.. 
mit meinem ganzen Herz und Seele liebe ich Dich 
entlang Sonne und Mond bis hin zum Morgengrauen 
ich liebe Dich immer noch 

Wir haben soviele Jahre gekämpft.. 
gegeneinander und untereinander. 
aber ruhig leben und zufrieden 
ist für die Liebe eine Gefahr...

Du heulst längst nicht mehr so schnell 
ich lass mich nicht mehr so rasch gehen 
wir behalten unsere Worte drinnen
aber wir beherrschen schon das Spiel 
eine Sache bleibt doch immer bestehen, der süsse Krieg der Liebe...

Ich liebe Dich 
mit meinem ganzen Herzen und Seele liebe ich Dich 
der Sonne und dem Mond entlang bis hin zum Morgengrauen 
ich liebe Dich immer noch


------------------------------------------------

Quan l'amor pot durar tants anys.... 
Doncs realment ha de ser un amor autèntic.......
malgrat les tantes hores fredes... 
els errors ximples i el dolor... 

Tota aquesta cambra al voltant de nosaltres
on sempre el nostre llit va ser
porta traces d'un passat mogut 
la passió salvatge ja s'ha passat 
la bogeria dolça esvaïda
les armes amb les quals vam lluitar

T'estim... 
amb tot el meu cor i ànima t'estim,
al llarg del sol i de la lluna i fins a l'alba.
T'estim encara i sempre 

Ara coneixes tots els meus trucs dolents 
ja conec tot el teu joc d'encanteri, 
no esper més per suplicar-te, 
ja coneixes les meves febleses tan bé.

De vegades vaig deixar-te sola massa temps,
potser va ser això que vas fer malbé, 
però també vaig tenir xicotes de tant en tant... 
érem joves i no érem fets de roca. 
Doncs, així almenys hem après
que sempre pots tornar pàgina.

T'estim... 
amb tot el meu cor i ànima t'estim,
al llarg del sol i de la lluna i fins a l'alba..
T'estim encara i sempre 


Hem lluitat tants anys.. 
l'un contra l'altre i l'un amb l'altre. 
Tanmateix viure tranquil·lament i contents 
és perillós per a l'amor...

Fa molt temps que ja no plores tan aviat, 
no em deix anar tan ràpidament tampoc,
mantenim els nostres mots a dins,
però dominem el joc, 
una cosa sempre queda constant, la guerra dolça de l'amor...


T'estim... 
amb tot el meu cor i ànima t'estim,
al llarg del sol i de la lluna i fins a l'alba.
T'estim encara i sempre