Diego Ameixeiras
Aquest llibre fou editat l’any 2009 per Pulp Books i és la quarta novel·la d'aquest escriptor gallec, nascut a Lausanne l'any 1976. És principalment un conte d’un crim sense comissari i sense proves. Es tracta d’un crim que passa a la ciutat d’Orense. Però el focus del llibre són la gent d’aquesta ciutat. Al mateix moment el lector s’enfonsa als fonts d’aquesta ciutat i submergeix en el cor negre d'una ciutat que té ulls i orelles.
Els capítols són tots breus, com uns snapshots o “Short cuts” com a la peli d’en Robert Altman. Veiem gent i les seves vides en un específic moment. Jo diria és un llibre sobre el voyeurisme, la capacitat de l’home per cometre mals i també crear una realitat interna que no encaixa amb la realitat externa. Però aquest llibre – malgrat un llenguatge molt viu i llànguit - és molt més profund.
Encara que el títol suggereix una altra història, es presenta amb aquesta novel·la, el lector es troba amb un pandemònium de la ciutat i els seus veïns. Aquesta novel·la és una mica rebel al principi i la veritat és al principi jo pensava que mai arribaria a un punt on veig per a on va la novel·la. Tot té un desenllaç perquè ens ensenya que tot els dimonis i totes les escenes són reals, tot això és part d’una realitat que ens envolta.
És molt madur aquest llibre totalment: topic, la manera de presentació i també els personatges són traçats excel·lentment.
El que més m'ha intrigat és l'absència de la justícia o d'un intent de cercar justícia.
La realitat d'aquest llibre m'ha fet creure que existeixen personatges com aquestos. I això seria gens divertit. Molt bo aquest llibre. Molt bé aconseguit.
