Tenia aquesta petita novel·la aquí fa temps i la volia llegir. Ara finalment m'havia tocat llegir-la fa dos dies. La riquesa dels temes m'ha sorprès bastant perquè no havia pensat que fos possible. Però sí que ho és. És una novel·la sobre el temps, sobre idees polítiques, conviccions reals i pensades, i relacions personals, sobre la convivència, sobre la perspectiva que pot canviar amb el temps, sobre un col·lectiu, sobre la importància de les coses. Amb una mica menys de 200 pàgines, doncs, és clar que la narració ha de ser àgil.
La pel·lícula d'aquesta novel·la, la vaig veure fa temps i m'havia agradat moltíssim. És la tercera novel·la que llegeix d'en Ferran Torrent (després de No Emprenyeu el comissari i Un negre amb saxo). Aquest cop, l'argument de la novel·la no té res a veure amb el submón de València. Aquesta vegada hi ha uns altres temes.
La primera i la segona frase d'aquest llibre són tan significatives que realment estableixen una certa sensació d'angúnia i d'anticipació.
Lluís Dalmau va aspirar amb delit la brisa del port. Amb gust s'hauria llevat la jaqueta, però estava emmanillat.
El protagonista és un presoner polític, un detingut, una víctima del franquisme, en ple vol.
És emmanillat, aquesta imatge potent m'ha impressionat molt. Posar-ho tot al bon principi d'una novel·la és una cosa que no deixa lloc per interpretacions, i m'agrada perquè amb aquesta imatge que és la primera impressió que el lector rep, comença una pel·lícula al cap.
Es creen dubtes. Per què va emmanillat? És un home perillós? Ha matat algú? L'autor, al primer moment, ens deixa a les fosques. És més aviat un moment on has d'esperar fins que s'expliqui aquesta introducció o un buit, una absència de llibertat. El protagonista no és un home actiu, perquè no pot ser actiu, és un objecte, és a la mercè de les guàrdies. Els guàrdies el duen presoner. Li espera una estança no gaire voluntària de cinc anys a una illa d'exili, i el seu viatge cap aquí, cap a una illa petita no pretén ser una estança de vacances. Però és el que passa cada dia a un munt de gent en aquesta època. És un escenari més aviat normal que també es veu en l'escenari.
Aquesta presentació doncs presenta al lector com es pot acabar a l'Espanya sota Franco (de l'any 1969) si tens inquietuds polítiques, i si no estàs callat, i si no fas el que volen que ho facis. Et tanquen i et fiquen en una presó, pot ser una presó a l'aire lliure, però una presó tanmateix. I a més, que n'hi ha una alta probabilitat que és això el que passa.
Si això - el que veiem - és res més que ve després d'un arrest, una detenció, i la sentència, i si la pròxima parada, en una presó a l'aire lliure, hem de preguntar-nos si aquesta sentència pot ser justificada. L'autor no parla d'això. Per què no se'n parla? És un fet històric i es sobreentén que qualsevol lector sabria. No caldria recontar què li portava cap a la detenció i cap a la sentència perquè sota un règim de dictadura, ja és prou clar de què passa si estàs en contra el règim. Bàsicament el règim talla el bacallà i fa ho que vulgui. El que mana és el dictador del règim. I punt.
L'illa mateixa, doncs, té un caràcter ambigu. Tan bona i tan agradable que sigui, el protagonista n'és conscient, que això és i serà la seva presó, és el lloc on ha de romandre contra la seva voluntat. Ha rebut aquesta "temporada a l'illa, gentilesa de l'estat espanyol", com a càstig de ser un home de l'esquerra, de les marxistes. Però, alerta, no parlem d'un anarquista o un home que és militant.
En Lluís Dalmau, és un escriptor i també professor universitari, que ha promogut idees que anaven molt en contra del règim sota Franco i per tant està exiliat. Això em crida molt l'atenció. Amb aquesta sentència es veu com cruel i com injust un règim deu ser si un home educat acaba exiliat. Segurament hi ha algunes que dirien, però home, molt millor que una cel·la de presó a Barcelona, a la Model o matat o afusellat.
En aquesta illa tan petita, Formentera (s'ha de dir), on arriba, és en aquest sentit la seva cel·la de càstig. Al cap i a la fi sembla que en Lluís és l'únic presoner, perquè tota la resta de la gent es mou amb llibertat. En aquest sentit, Dalmau és un exclòs en un doble sentit. Una vegada perquè no pot estar amb la gent que ama, i també de la societat que l'envolta en aquell petit microcosmos perquè en qualsevol cas està identificat per les limitacions de llibertat que s'ha d'aguantar sense rendir-se.
En primer lloc, és un intrús, i també per la llei és un presoner, una persona que no té tants drets com els altres, Una persona que es mereix observar-la amb ulls de malfiança.
La gent l'observa.
Ell és sota sospita continuadament.
Però, i aquí la novel·la canvia el camí i agafar vol: En Dalmau no pretén comportar-se com un presoner qualsevol. De fet, no es comporta de cap manera com un presoner. Ell al ben contrari és com un amic amb tothom, no es rendeix, parla amb la gent, fa passeigs damunt i avall. En curt, intenta acostumar-se i integrar-se, fer amistats, saber coses sobre la gent. Com a escriptor potser que busca material per una nova novel·la. Però bàsicament això és un truc molt gran d'aquesta novel·la: el comportament d'un presoner atípic. En Dalmau mai no es rendeix. Mai no es queixa. Mai no es compta per vençut.
Dalmau s'integra, amb una bona porció d'altruisme, fins i tot ajuda a Salgado, el comandant qui vigila sobre el presoner, a conquistar un amor seu. Doncs, Dalmau l'ajuda escriure cartes en francès. Aquesta metàfora, de prestar la veu per fer enamorar a una tercera persona (que m'ha fet recordar una mica en Cyrano de Bergerac) és una referència molt fascinant perquè serveix com a indici que en Dalmau no només és un home polític, però sobretot és un humà, és altruísta i a més és bona persona. També es pot entreveure la importància de l'educació, la importància de saber com s'ha d'expressar.
Però què passa amb en Dalmau? No sabem res de què està a dintre seu, perquè el narrador no ens deixa entrar al món psicològic de'n Dalmau. Ni sabrem mai. Però veiem com s'enamora d'una dona, la Feli. I veiem com intenta començar una relació amb ella. I com no funciona.
Al principi Dalmau planeja la seva fuga, però sota la vigilància que li posen, és una faena difícil. Una cosa que és molt ben observat és que els inhabitats d'una illa són bastant diferents de la resta.
Hi ha una certa complicitat entre els inhabitats, però també una base de clandestinitat que no es trenca mai. Dalmau només s'ha integrat superficialment. Hi ha secrets per tot arreu. Dalmau, que naturalment vol escapolir-se'n d'aquest món extremadament tancat, s'informa sobretot com s'ha de fer-ho, i està claríssim que un dia agafarà un vaixell i s'escapoleix, però a poc a poc aquesta idea s'està minvant gràcies a un amor. En Lluís sembla trobar pau i tranquil·litat amb la vida serena que es porta aquí i potser que li canviï les idees sobre què és important i la peninsula - així sembla - i les idees polítiques s'esborren una mica del seu cap i de la seva consciència.
Aquí hi ha un canvi molt gran. El canvi al seu cap i fins aquest punt on vol quedar-se, però l'amor amb la Feli (Felicitat?) és una eina molt bona per contrastar aquest conflicte entre vida privada, benaurança personal i una convicció política amb un cert grau de l'ideologisme dels marxistes.
L'amor mai no floreix, l'amor entre ella i ell, per qui sap per què. Aquí cal afegir que aquesta manquesa de l'amor també podria ser una metàfora de la impossibilitat de trobar l'amor en condicions on estàs captiu, on ets presoner, i no un home lliure.
Un altre aspecte important d'aquesta novel·la és una citació on Dalmau parla sobre l'oficina del novel·lista, de l'escriptor, i també hauria de mencionar i reflectar les paraules següents sobre la manera d'aprendre una llengua (que m'ha agradat moltíssim)
- Com puc aprendre'n tan rapidament?
- És senzill. només que en sàpies una mica, has de pensar en francès, esforçant-te dia a dia. Els idiomes s'aprenen obsessionant-hi, com si no haguera cap cosa més important en la teva vida. A més no cal que aprengués gramàtica, que es complicada. T'interessa el francès parlat. La gent que va a la verema el parla i molts d'ells ni saben ni escriure ni en la seva llengua. La qüestió bàsica es obsessionar-te com un boig pel francès. Començarem ara mateix.
Això sembla com si fos tot molt tranquil i sense cap perill. Però hi ha l'amenaça de l'observació constanta del presoner Dalmau. El seu càstig no només és l'illa. Però hi ha sobretot encara un funcionari qui arriba a l'illa i pretén només passar les seves vacances però suggereix a en Salgado
Informa'm de tot per nimi que siga.
En aquest moment, es nota molt bé, que al cap i a la fi, Dalmau encara està sota vigilància, per gentilesa del règim.
Fins i tot Lluís ha de prendre decisions i saber què hauria fer. Al cap dels cinc anys torna a la península però és un home amb una experiència inesborrable. La del poder d'un col.lectiu.
Segurament es podria treure altres aspectes perquè és un text molt dens i molt ric, molt al·lusiu i també molt ben escrit però per no allargar aquesta entrada encara més, voldria tancar el tema amb uns mots de conclusió.
M'ha agradat L'illa de l'Holandès molt perquè hi ha un trama molt interessant, presentat amb un estil molt net i molt fresc. La naturalitat amb què escriu un Ferran Torrent fa realment dentetes, i amb un rerefons històric que pinta una època fosca de repressió i de dictadura, però també de les possibilitats de passar-s'hi bé saltant les regles, aquest llibre és com un manual per saltar-se les regles. És això que per a mi és el nucli del llibre. La desobediència, la insubordinació, la rebel·lió contra un estat i contra un règim i contra les lleis. És com si fos una veu dintre aquest llibre que diu "Vinga! Arrisca't!!! Busca't un camí per escapar de la vigilància i de la presó del règim. I ja veuràs com te'n surts!" La victòria de la intel·ligència sobre un règim no gaire llest.
Com a humans ens defineixen les conviccions que tenim. De vegades és un preu bastant alt que has de pagar, però si tens conviccions has de viure amb elles i les conseqüències.
Una cosa que volia mencionar és a la fi hi ha un canvi de perspectiva que només passa a l'últim capítol del llibre. Tot i que vaig trobar a faltar unes visions introspectives als caràcters, em sembla un desenllaç molt bo perquè al final escoltem la veu de'n Dalmau, entenem millor la seva perspectiva. Al cap d'aquests cinc anys, esdevingué un altre home, un home madurat, un home distanciat i també una mica escepticista, curiós i també perspicaç. En Dalmau reflecteix
Qui feia falta en una situació així? Tants anys desitjant trobar-me en aquest escenari i tanmateix, em notava estrany, com si fóra un observador estranger, curiós i alhora suspicaç. (...) Alguns dels meus vells companys que havien lluitat amb cohesió unitària contra el règim encapçalaven diferents partits amb un programa semblant.
Entre tanta disbauxa sorprenent i incomprensible sovint pensava en les paraules que, ja no recordava quan, em digué el doctor Ferrús com a novel·lista sempre tindria el recurs de bastir mons propis per a mi a per als meus lectors. Però jo tenia el convenciment que d'alguna manera, la literatura també responia a un estat d'ànim col·lectiu (...) Entre el que jo havia edificat en la novel.la i el que ells necessitaven s'erigia un temps i un espai que ens distanciava; cinc anys en una illa que duia incrustada en la memòria, com una marca inesborrable, perquè mai el pas inexorable dels deies em fera oblidar, ara que definitivament ho sabia, que el meu recurs no era sinó un lloc entre els pirates.
M'ha encantat com l'autor ha sigut capaç d'entrellaçar el tema de l'escriptura, de l'amor (o de la seva recerca) i de les idees ideològiques d'una manera que sembla tot claríssim. Al final sembla com aquest descans, aquest confinament, aquest empresonament, en l'illa l'ha fet madurar com a home i com a humà. Ara és capaç de veure les coses en la seva essència.
Em va sorprendre perquè era molt diferent de què pensava, però és molt recomanable com a llibre.
Ara tinc ganes de llegir La vida en abisme perquè m'atrau el títol.
