Com fingir: o el boicot de Rússia o alto-el-foc en Gaza

Aquesta entrada serà diferent en el que busc o amb l'efecte que farà. És clar. Això per la gran part depèn de cadascú que el llegeix. Però bàsicament es tracta d'això:

Si mirem les notícies de cada dia, dos conflictes ens fan parar la respiració. El primer és el conflicte en Gaza, i el segon és el conflicte entre Rússia i Ucraïna. Realment no m'interessa entrar en debates sobre la necessitat o la qüestió qui és victima de qui etc. perquè senzillament no tinc tota la informació necessària per enfocar-lo i adreçar-lo aquí. El que m'interessa amb aquests dos conflictes és el tractament dels mitjans de comunicació.

1) Gaza.

Aquest conflicte és un conflicte molt vell que s'ha encès i reencès durant més o menys tres dècades. Ara a l'època de facebook i tuiter, l'estratègia escollida és una altra que abans.
Ara no només és guerra, sang, bombardeig, matança de ciutadans, eradicació d'infraestructures, com hospitals, centres educatius etc. Ara és també una mica de "brainwash" cada dia, cada notícia que ens arriba als canals més utilitzats està filtrada pels agents secrets que (n'estic segura) també miren molt bé aquestes plataformes com facebook o tuiter etc. Que vol dir això? Vol dir que si no som experts d'aquest conflicte, no podem arribar enlloc perquè ens alimenten amb mossets de propaganda.

Les xarxes socials són instrumentalitzades. Sense remei.

2) Rússia / Ucraïna.

Aquí tenim un altre cas. Rússia és un estat nou sota Putin, un estat emergent. Un mercat emergent per als estats europeus que volen fer negoci.

Putin és massa gat vell perquè no sàpigues que aquesta partida s'ha de jugar molt net i ho fa. Bàsicament, el boicot és un moviment d'un escaquista i està molt i molt bé per al seu joc. Ho dic sense jutjar cap intenció connectada amb això. Però Putin no només és un sociòpata però és un escaquista brillant qui sap exactament el que fa. I té una estratègia interessant per aconseguir la seva tasca.

Per què és aquest moviment (del boicot) tan intel·ligent?

A la primera vista pot ser que no sembla gaire intel·ligent boicotejar productes europeus i també dels estats-units, però realment aquest moviment és només un sacrifici d'un camperol.

Perquè serveix com a catalitzador en dos sentits. En el primer sentit, Putin mostra el seu poder econòmic, i impulsa més inquietud dins els estats europeus, que molts d'ells ja tenen molts problemes que sobren que un problema de més no els serveix de res.
Però segon, Putin mostra també el seu poder cap als russos i és una manera de filtrar dissidents. Per tant, fa callar els dissidents d'aquesta manera també. Els preus de productes (que abans s'hagin comprat d'Europa) ara pujaran. Els hauran de comprar d'altres països russòfils.

El menys m'agrada... però ho he d'admetre que l'he subestimat. Putin realment sap ben bé el que està fent. Calcula i fa. No es desboca davant un conflicte militar, però més aviat prepara altres maniobres amb aquest boicot. Molt més del que ara sigui visible.

Morfina de Mikhail Bulgàkov

Morfina de Mikhail Bulgàkov

Bulgàkov (Kíev, 1891-1940) era un escriptor rus encara que va néixer a l’estat que avui és

Ucraïna. Fill primogènit d’un teòleg i format en un gran interès per la literatura, va estudiar

medicina a la Universitat de Kíev, on es va graduar l’any 1916. Al cap de dos anys, Rússia va

viure la revolució d’octubre i va experimentar unes transformacions molt profundes, i també

uns canvis irrevocables i que tingueren un gran impacte, dels quals el sistema de la Rússia

d’avui encara duu empremtes.

La història Morfina és un tresor, una joia i un plaer de llegir, en més d’un sentit. El sentit més

evident és la cura amb què Bulgàkov descriu la situació desesperada d’un morfinòman, que

va molt més enllà de la destrucció corporal, ja que també presenta la destrucció moral i la

tortura, la baixa autoestima, la construcció d’un món paral·lel en què pot malviure fins que

passa una cosa que l’empeny més lluny encara.

El manuscrit consisteix en dos contes: el del narrador i el del seu amic morfinòman. El conte

té una estructura molt encertada: el narrador sol·licita i implora al seu amic de veure’l perquè

necessita la seva ajuda. El narrador busca una manera de veure’l i es troba amb el manuscrit

del diari del seu amic, enfonsat en l’addicció a la morfina. La brusquedat, la fragmentarietat

del diari (el fet que de vegades el manuscrit del morfinòman apareix destruït o amb pàgines

arrencades per vergonya, etc.) i la fugacitat semblen imprescindibles en la flama del foc que

crema l’esperit i el cos del morfinòman. L’autor i el protagonista de la història sí que tenen

molt a veure. Els dos són metges, els dos són morfinòmans, tenen la droga diguem-ne quasi 24

hores al seu abast, i els dos tenen 25 anys quan comença la seva addicció.


Personalment, m’ha sorprès la cura i el detall molt encertats en la descripció dels símptomes,

i la mirada escrutadora que el protagonista no estalvia gens ni mica al lector. És una mirada

al fons de l’addicció. Cal tenir en compte que el llibre fou escrit al voltant dels anys 20 del

segle passat, i hauria causat un escàndol, hauria sigut un llibre molt provocador i alhora molt

instructiu pel que fa als perills i el poder de l’addicció que té la morfina. Si aquest llibre fos

publicat avui per un autor o una autora desconeguda, segurament l’autor hauria d’explicar

on ha reproduït aquestes experiències dels baixos fons. I sí, és així, Bulgàkov de fet també era

morfinòman. Havent caigut ferit, havia pres morfina per combatre el dolor. Fou morfinòman

durant més o menys dos anys. Va patir recaigudes després d’intentar desenganxar-se'n i va

lluitar molt contra l’addicció. Bulgàkov es veia amenaçat perquè la morfina li robava tot el que

posseïa: la seva professió, l’amor, la salut i la llibertat de decidir. Però d’una manera o altra, va

pogut viure i escriure aquesta novel·la.

Per a mi, és una novel·la molt i molt encertada sobre l’addicció, sobre el conflicte general que

un addicte pateix, i també les etapes entre culpabilitat, addicció, patiment, tortura, depressió

i l’anhel de semblar normal i poder tenir una vida quotidiana. El fet que l’autor pateixi tant

escrivint fins al punt que ha d’arrencar pàgines per no haver d’explicar-se més, ens presenta el

costat més lúcid i més sensible. Altres moments en què el protagonista cau dins un abisme on

es veu devorat, acarnissat i martiritzat a si mateix, veiem la desesperació, la tortura. L’addicció,

com l’autor diu, és una mort lenta. Bulgàkov suplica al lector que sigui més comprensiu amb un

morfinòman.