Avui (tècnicament ahir, el 6 de desembre) fa exactament set anys que vaig arribar aquí a Eivissa. Ahir vaig recordar-me d'aquell dia quan vaig arribar-hi amb un cotxe i dues nenes petites i un futur que no era gaire clar. Quan vaig pujar per la carretera d'Eivissa cap al nord, després d'haver passat pel port de Sant Antoni i fent l'últim trajecte cap a Sant Miquel l'atmosfera era màgica o almenys em semblava així. Hi havia una boira tan espessa que no podria veure més que uns 10 metres, potser encara menys. Era bastant fosc, com que el vaixell havia arribat a les sis del matí. A les set del matí arribava a Sant Miquel i a poc a poc el dia començava. La boira espessa. La naturalesa d'un món encara desconegut. I tot era tan tranquil. Molt pacífic. Era com un paisatge d'un altre món. D'un món quasi perdut o almenys amagat. Un paisatge perfilat entre muntanya i plans, entre cel i mar, entre bosc i ses terres roges de Sant Miquel. Un paisatge tret d'un postal de fa vint o cinquanta anys o molt més enrere.
I jo?
Qui era jo?
... una guiri més...
L'abric de l'hivern, la cara pàl·lida, el cap ple de somnis i dubtes, la mentalitat molt urbana, i un desig de trobar-hi una pau i la possibilitat de trobar-hi un lloc on podria créixer arrels, una possibilitat la qual mai no havia trobat a Alemanya on vaig neixer. Tinc el record sencer d'aquell dia embossat a la meva memòria com si fos ahir.
Aquella boira espessa. L'aire fred. La recerca de la clau d'aquella caseta d'una amiga qui hivernejava a Índia mentrestant nosaltres viuríem a ca seva. La cara del senyor (propietari de la casa) quan jo, la guiri, la nouvinguda, amb dues nenes petites va tocar a la seva porta perquè la clau no era al seu lloc. Les dificultats de adaptacio. Les dificultats de comunicar-se i fer-se entès amb pocs mots. Tot era nou. Com que no havia fet mai... Coses tan senzilles com la d'encendre la xemeneia eren proves de supervivència. O quan jo tenía la febre Noro i era tan feble que només volia dormir. I gairebé no tenia forces per sortir de la caseta per comprar pa. Els dies assolellats i passats amb un bon llibre, amb amics nous o només fent la turista.
Hi havia tanta cosa per explorar.
Les nits plenes de sorolls estranys i esfereïdors que (com a gent urbana) no érem acostumades. Els primers dies, fent voltes i voltes per matricular les nenes a l'escola i a la guarderia. Les cares, les mirades, les veus de la gent que em parlava en un idioma que gairebé em semblava ser també d'un altre món. El meu intent de comunicar-me en castellà tampoc era res perfecte. Tot això passava després d'aquell primer dia. Un dia de la pau i de la serenitat i d'incertitut.
La veritat és que tan bon punt que vaig baixar del cotxe, estirava els braços i em movia per fer una mica de gimnasta després d'haver conduït tants quilòmetres i passava dins un cotxe dos dies i mig, amb dues criatures petites adormides al font del cotxe... Contenta d'haver deixat enrere una vida que volia deixar enrere, perquè no era la meva, era una vida feta per una altra, però no feta res per a mi.
Quan ses nenes van baixar del cotxe, veia la felicitat als seus ulls, a les seves cares infantils, i encara ho veig, ho sabia, és això que volen viure. És aquí on som i on ens quedem. És aquí on és ca nostra. On som molt de gust. Eivissa és terra nostra.
És l'aire tan pur, la llum del dia tan lluminós, els colors són tots una mica més autèntics. I hi ha una riquesa pel que fa a la flora i fauna que busca comparació. Sempre Eivissa m'havia encantat. Des del primer moment. L'any 1994 quan érem tan joves i tan incrèduls davant d'una illa preciosa i tan màgica i tan poderosa.
Doncs, és clar. Era tot una nova vida. Quan vaig arribar-hi tenia 36 anys, ara tinc 43. Set anys ja són passats. I em sembla que va ser ahir que vàrem arribar-hi. Encara em sent nouvinguda. Però també em sent com si fos ca meva. La naturalesa és la mateixa. La llum és la mateixa, fins i tot els sons del bosc i de la muntanya i del mar són els mateixos. Però nosaltres ens hem desenvolupat. No som guiris més. Som eivissencs. De cor i de l'ànima.
Agraeixo moltíssim tota la gent que m'ha perdonat ser una guiri vinguda del nord per construir un futur nou des de les deixalles d'una altra vida. Tota aquella gent que m'ha fet sentir a gust, per fer-me riure, per haver-me dit la benvinguda, per haver-me contradit (perquè de vegades és allò que necessito), per haver-me animat aprendre el català (Dario de l'escola de Sant Miquel), per haver-me inclòs dins d'aquella família d'eivissencs i estrangers, per fer-se amics amb mi.
La gent fantàstica i independentment de la seva procedència la gent brava d'Eivissa que és diferent de tota la resta del món.
Si no ho he dit mai abans, ho dic ara amb tota la meva ànima i tot el meu cor.
M'estimo molt aquella illa i la gent d'Eivissa. Soc eivissenca. Ara i per sempre més.
Ara. Un mes mes tard.
3 de gener de 2015.
Dissabte
No sé si sóc jo o si són les circumstàncies. Però fins ara no tenia temps ni la possibilitat per publicar aquella entrada del bloc tal com volia.
De moment crec que la vida em supera de vegades, amb una velocitat ultra ràpida, amb mil experiències noves i amb mil pensaments pel futur.
De debò no sé com 2015 s'acabara però una cosa és segur. 2015 hi ha uns canvis. Bé. Crec això és la vida.
