El bullying o assetjament
escolar és un mot molt lleig, però molt més lletja és l’acció que implica:
infligir una tortura a petites dosis a persones que tenen por. Aquestes
persones s’anomenen víctimes. Encara que no m’agrada admetre-ho, jo vaig ser
víctima d’assetjament escolar.
Realment no m’agrada escriure d’això perquè no és cap capítol de la meva vida
de què estigui orgullosa ni tampoc és un gran tema de conversa. Realment no
m’agrada gens escriure sobre això perquè vull evitar aquest tema. Tanmateix
vaig pensar que aquesta és precisament una bona raó per escriure d’un tema
sense cap glamur, sense cap prestigi, però que et provoca una por que et menja
per dins i que ofusca la teva vida amb una ombra enorme.
L’espècie humana és un model de supervivència. Havia suprimit tota aquella mala
experiència del meu pensament durant molts anys i realment no hi pensava gaire
perquè creia que s’havia acabat tot i mai més havia de tornar a pensar en
aquest tema. Mal pensat, fins avui de bon matí.
Una mare s’ha llençat davant del meu cotxe per apropar-se a mi i assetjar-me
verbalment per una activitat voluntària a la qual no puc assistir. No vull
entrar en detalls. El fet com m’havia assetjat era senzillament el
desencadenant d’un viatge al passat. Encara que pensava que la història estava
superada, realment era estranyament íntima la sensació d’angoixa, de no saber
què fer, de callar o de fugir (perquè era el que feia!). Tot el viatge en cotxe
pensava en la manera insòlita com em parlava, i cada vegada s'incrementava més
la sensació d'una agressió inexplicable. Per què? Havia de riure'm d'ella. O
no?
No m’agrada escriure d’això i potser estava equivocada de pensar que el bullying
s’havia acabat per sempre. Avui ho sé. Mai no s’acaba. Vull dir, si no fas res
en contra.
El passat.
Vaig respirar fondo quan vaig acabar l’escola. Un altre cop vaig respirar quan
vaig passar per l’escola a recollir el meu certificat de batxillerat (Abitur),
perquè no havia assistit a la festa de batxillerat com tothom. No hi vaig anar
per dos motius: primer perquè els meus pares no hi anaven. I segon perquè jo
tampoc hi volia assistir. No volia coincidir amb alguns alumnes. Tenia raons de
pes per no voler anar a la festa, reals i potser imaginàries també. D’això, en
parlaré un altre dia.
Record que el meu pare em va dir: “quin món més corrupte és aquest en què vivim
que els capellans es fan bullying entre si mateixos i als seus
col·legues.” I record ben bé que vaig somriure perquè pensava que era una
exageració voluntària per simbolitzar la deriva del món.
Ara bé. Sóc una dona bastant eloqüent, i no és cap elogi a mi mateixa; podríem
dir que em varen regalar la força de la paraula. A més, sóc una persona bastant
agradable, tan agradable fins que arribo a un punt que em trobo
físicament incòmoda, és a dir sempre intento d'evitar aggressions físiques. Però els déus són cruels i desafortunadament em
van negar la força de l’autoestima. De totes maneres, la paraula no et serveix
de res si topes amb gent que no et vol escoltar. I sí que n’hi ha, de gent
d’aquest tipus. Hi ha gent que no vol escoltar-te, sinó fer-te emmudir. Aquella
gent no té ganes de comunicar amb tu, ni de deixar-te parlar, sinó fer-te veure
que ells són molt millors que tu, que et tenen controlat, que més valdria que
callessis i els fessis cas, sigui com sigui, per fer-te entendre són ells els
que manen.
DÉJÀ-VU! GRAN DÉJÀ-VU! He viscut
i he patit aquest escenari massa vegades, de manera que no puc deixar de
sentir-me sensibilitzada des del primer moment. Què puc dir? És com si algú et
posa una soga al voltant del coll i et penja tranquil·lament i a més
públicament mentre tu estàs molt callada, molt sorpresa de tot i t’estàs
preguntant què coi et passa. És aquest sentiment de no poder fer res i ser
humiliada davant un públic.
El present
Em sento transportada en una màquina del temps a l’any 1983. És l’any que vaig
fer 12 anys i era una noia molt insegura, molt alta (havia crescut molt
ràpidament i després vaig aturar de créixer), molt tímida, molt sensible, molt
pàl·lida i molt insegura, i és clar, per fer la imatge més completa, duia uns
bràquets d’ortodòncia que em donaven un aire encara més “friki”. També duia
ulleres, i tenia la pell sensible i bastant acneica. Els pares em deixaven
portar la roba del meu germà, així que molta gent pensava que era un noi. Era
una “friki” total. Bàsicament era la clàssica víctima. A més, era l’alumna més
bona de tota la classe.
Odiava l’hora del pati i odiava tot el temps entre classes. Era una lluita
desigual. No tenia mots per defensar-me. Era tan tímida que sovint no podia
mantenir el contacte visual amb les altres persones. Ni sabia què fer quan algú
m’atacava. No creia en la violència (ni avui tampoc) i bé, l’única solució que
em restava era córrer. I tant que corria i corria. Era la noia més ràpida de tota
la classe i la més jove. Un altre rècord. Doncs, corria i corria encara més.
M’amagava.
Hi havia bullying dins l’escola, i fora de l’escola. Assetjament a
través de la paraula, ostracisme, assetjament físic o psíquic. Hi havia de tot.
Un dia vaig tornar a casa amb el nas sagnant, les ulleres rompudes, els
pantalons destrossats i la cara bruta i mocosa. La mare no es va mostrar gaire
entusiasmada. Em va dir per què no podia comportar-me com una nena. Jo, en
canvi, era feliç. Havia lluitat per desfer-me del torturador i almenys un cop
ho havia aconseguit. M’havia ficat en una lluita. Bé, era una victòria a molt
curt termini. Els pares van trucar al director. Hi va haver una xerrada, i
després va ser pitjor que abans, és clar. El bullying continuava.
I jo
ja havia après la lliçó. Mai no en vaig parlar més amb els pares i sempre
procurava de rentar-me la cara abans de tornar a casa. La imatge és el que més
importa. Molt més que una noia que s’ensorrava.
Jo sí que sé el que significa bullying.
Aquesta experiència només és una de moltes, i viure tot allò no m’ha fet perdre
la voluntat de viure, però m’ha jugat males passades durant la meva
adolescència. Com vaig sortir d’això? Doncs, creixent i madurant. Potser
fent-me una adolescent rebel i després una dona rebel que va aprendre a usar
els mots com si una karateka. Això sí. No està malament haver après a
defensar-me amb paraules. Si em cal fer-ho, em puc treure l’abric i els guants
i ser una karateka dels mots.
Però, i aquí comença el trauma o el problema, què fas quan la gent no et vol
deixar parlar, però només et parla per fer-te una cosa: maltractar-te i veure’t
en llàgrimes i vençuda? No pots solucionar aquest problema amb mots si les
orelles de l’oponent estan aferrades amb
algun tipus de “superglue” o si l'agressor s'entossudeix a no deixar-te parlar.
La veritat és que no es pot fer
gaire cosa en el moment en què passa. Després et sents malament. Una ressaca
emocional. Penses en tot allò que hauries d’haver dit. Però passa que no has
pogut dir res, perquè estaves massa acovardida o massa hipnotitzada. No és
fàcil. Ni tampoc haver d’admetre que, encara que ets adulta, el bullying
és part de la teva vida. Són uns records que vols evitar.
O sigui, una mare que t’ataca.
Avui m’ha agredit una mare d’una manera que només es pot anomenar així perquè
era un assetjament. Escolar també, perquè està relacionat amb una activitat
escolar de les meves filles.
He pensat molt si vull escriure aquest article o no, i he decidit d'escriure’l
perquè vull i esper que aquest article arribi a algú (si és tan sols un lector
d'entre tots i totes, em faria feliç, seria fantàstic!) i li serveixi com a
motivació per no tirar-se d’un edifici, per no callar, per no desenvolupar un
comportament autodestructiu, per no rendir-se. Seria fantàstic!
Amb 12 tenia molts moments en què pensava en el suïcidi, tots relacionats amb
el bullying i amb no tenir amics de confiança. El fet que vivíem a
l'onzena planta d'un edifici de tretze pisos no obstaculitzava poder dur a
terme alguna acció en contra de la meva vida. A casa no hi havia cap remei. Els
pares treballaven, no tenien temps, i tampoc pensaven que una noia que porta
tan bones notes pogués tenir cap problema. A l’escola era la noia fantàstica i
divertida que treu molt bones notes, etc.
Però no tenia cap amic per pujar-me l’autoestima. I encara avui tinc dies en
què tinc l’autoestima molt baixa.
Era més o menys en aquesta edat quan vaig començar a escriure un diari, contes
i poemes, coses que m’inventava per no haver de pensar en l’infern de l'escola.
“Enguany, al mes de maig faran la festa de batxillerat. No hi aniré. No puc
però no voldria anar-hi tampoc.”
Quan en vaig fer 18, el mateix
dia que vaig saber que havia aprovat el batxillerat amb una nota excessivament
bona, vaig fugir de l’escola i vaig fugir de casa també. Un viatge cap al
desconegut començava. Era el 12 de maig de l’any 1989. Tenia 18 anys i cinc
mesos.
Encara avui tinc una barreja d’amor i odi a l’estómac quan penso en això. Era
una època prou fosca. L’única cosa que em feia sobreviure era el llatí,
l'anglès, la literatura, un grup de teatre i una colla d’amics punks i
gòtics que tenia al meu voltant.
Era una noia molt callada, massa callada, i ben estrambòtica. La noia que volia
llençar-se d’un edifici al buit era jo.
La noia que passava l’hora del pati damunt d’un arbre amagada, agafant-se a les
branques, desitjant fer-se desaparèixer era jo.
La noia que es tallava la pell amb una navalla era jo.
La noia que passava nits en la seva bici per no estar a casa era jo.
La noia que experimentava amb drogues era jo.
La noia que tenia por dels assetjadors i també dels pares era jo.
Quan tenia 15 volia aprendre karate però els pares em deien que no perquè no
era un esport per a noies.
Fast forward vint-i-cinc anys.
Avui sóc mare. Ja no tinc por de (quasi) ningú.
Les meves nenes sí que aprenen karate. No perquè jo vulgui sinó perquè són
elles les que ho volen. Em va fer feliç que elles puguin complir un desig que
jo tenia també.
Animo les meves nenes a contar-me què els passa. Estic molt en contacte amb
elles. Prefereix córrer el risc de no ser tan respectada a perdre la confiança
que tenen en mi. He parlat sobre bullying amb elles. Sembla que encara
existeix. I tant que sí. Quina sorpresa!
Només quan pots superar el teu passat, has fet un bon pas per fer-te un futur.
Quina influència deixa el passat en mi? Doncs, no permet que ningú faci patir
les meves nenes, ni a mi tampoc.
Si algú pensa que el bullying
és ridícul i que només existeix en els caps d’uns nois o noies
estrambòtics, mal adaptats o “frikis”, que sàpigues que l'assetjament escolar
és el motiu principal per cometre suïcidi en la franja d’edat entre 12 i 24
anys.
Si ets víctima d’una agressió, ja sigui física o psíquica, parla'n!
De vegades crec que tot m’hauria anat millor si hagués tingut algú en qui
confiar.
He patit molt a l’escola. Massa turment. Pocs amics.
I com saps què és bullying? És molt fàcil. Si et fa vergonya parlar-ne
és un bon indici que penses en el que et podria passar si un dels teus
maltractadors s’adona que l'has delatat.
----------------------------------------------------
No et deixis emmudir! No callis!
No et donis per vençut!
Dóna’t aire!
