Entrades populars

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crònica personal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crònica personal. Mostrar tots els missatges

dijous, 13 d’agost del 2020

La vida i el surrealisme - Uns pensaments sobre l'estramboticisme i el covid

Doncs, han sigut uns mesos una mica estrambòtics la veritat i segueixen sent estrambòtics. Normalment, estramboticisme per a mi és una cosa bastant bona, i a més a més una cosa que m'agrada molt la veritat.

Pero diguem-ne ras i clar, ara mateix el grau d'estramboticisme ha superat un grau que veig com a perillós o també un amenaça al meu tipus d´estramboticisme com ho veig. Perquè el meu toc de surrealisme es troba submergit per sota de les onades de COVID 19 i la incapacitat humana de tractar amb això d'una manera molt competent i molt concreta. Hi ha dos tipus de gent com es pot veure - els que creuen que el COVID-19 és una broma, res més, i els altres. Sóc una dels altres. Em rent les mans amb sabó. I faig el que puc per a no infectar als altres ni ser infectada per ells. Tampoc faig viatges innecesaris. Tampoc vull frequentar restaurants, supermercats o altres llocs on es pot trobar molta gent. També em poso la mascareta quan surto al carrer i també em poso unes gotes de desinfectant després de tocar qualsevol cosa de fora. 

No em malentingueu, no és que no vull tractar amb la raça humana, però ho veig com a cosa molt pragmàtica i lògica fer el que puc per no exposar-me al públic i de intentar un grau molt alt de cura.

Doncs, pot ser que és una mica més complicat però realment veig que la majoria de la gent - poc a poc - s'ha cansat de viure en llocs tancats i seguir unes mesures molt estrictes per viure més lliures, i més sans al final. 

La cosa és així - si 80% de la gent, que fa el que fa, segueix així, tindrém en un futur no gaire lluny un increment exponencial en les infeccions i això em fa por. Això no serà un cas de uns dies tancats a la teva llar... Serà molt i molt pitjor...



I el que passarà será molt pitjor que l'auto-control dels nostres instincts. També será molt pitjor que no poder sortir per unes semanes. Si no podem controlar el virus, el virus ens controlarà per molt de temps.  

Aquest moment en que vivim ara mateix és com aquest moment just abans d'un accident ... aquest moment quan estas perdent el control del cotxe, l'accident és inevitable i saps que l'impact de l´accident será fatal. 



Un  enllaç de John Hopkins University que s'hauria de mirar de tant en tant en aquests moments que creguis que el COVID és una broma... No ho és... és un virus perfectament adaptat als nostres temps: és contagiós i degut a les proprietats de crear simptomes o no simptomes, hi ha gent sense simptomes que poden promoure el virus silenciosament... 





dissabte, 20 de juny del 2020

Ayudar a Sophia - Ajiut per na Sophia - Help Sophia


Sé que normalment pujo tot en català, però aquesta vegada trenco les meves pròpies regles i publico una cosa bilingüe, en angles i en castellà. Pero es per una bona causa, us demano que si us plau entre tots l'enllaç següent de GoFundMe

https://www.gofundme.com/f/help-sophia-reunite-with-her-mother





Why is the situation so complicated?
When the separation of my parents took place I lived with my mother and my big sister in the
family home in San Miguel in Ibiza.
It was a beautiful place and we had been very happy, until the day that all of this idyllic
peace broke apart and my dad told my mum he was divorcing her.
My mother tried to keep a brave face and she fought with everything she had to stay on the
island. She took on a job at a rent a car company in Siesta, had to work 6 days a week and
even so, with the meagre salary of 1000€ there was no possibility in keeping things afloat.
We asked the landlord to lower the rent but they only gave us 2 months and they told us we
would be out of there unless we could pay up. My mum tried so hard to keep things going
but we could both see that she was worried and weighed down by many sorrows. One day
she was looking at the bank statements and said, "I can't stay here. There is no way other
than going abroad." We all cried.
If you're not from Ibiza, you might not know that Ibiza is a place where everyone makes the
money in the summer, and in the winter people get paro. But since my mother is both a mum
and a writer, she had not worked enough months to claim paro. And because she knew
about the landlord threatening to throw us out, she was in a very vulnerable situation. So she
went and searched for a place where someone would employ her. That was her dream. To
find a job and be a good role model for us. She found a job in England. She wanted to take
us with her but my father prohibited her from doing so.
So this is why she is in England and we are in Ibiza. It was not her choice. It was a
necessity.
And because she had no money, she had to take an abogado de oficio, who made a divorce
agreement that was just not right.
This time without her was never planned to be longer than six months, when she wanted to
get us back, my father actually did not let us go and on top of everything he claimed that my
mother had abandoned us.
But this is not true. My mother is a good mother and wanted to show us what true valor is
and it is very sad that my father did not let me and my sister go to live with her when we
were younger.
In between, we changed our minds, as adolescents often do, but she always understood us
and did not complain. Then Katharina was sixteen and wanted to live with my mum again,
that was in 2018.
Everything had been arranged by my mother. A room was there. A bed was there. A desk
was there. My mum already had gotten us both a card for the local library as we both love
reading, as much as she does. Most of all Katharina had a place in the Sixth Form College in
Darlington.
But then everything got turned upside down. My father had promised to let Katharina go, and
in the end he didn't. Katharina and all of us were very very sad for a very very long time.
Without the permission nothing could be done.
Now, it is my turn. I'm fifteen and a half now and I want to live with my mum. Back then I was
a bit afraid of the change as I have lived so long without my mum. But now I'm ready to
embrace the change. And this time, we will do things right. Please help me finally live again
with my mum who I miss so much. Due to the legal case my father pressed against my
mother I haven't seen my mum almost a year.
Many people ask me why I need a lawyer and why I don't just leave. The thing is, my father
doesn't want me to leave and he tries to convince me that it's a bad idea just like he did with

my sister in 2018. I find it sad that I need to do this, but without the legal help I won't be able
to make my wish come true, to live permanently with my mother.
Sophia
----
Por qué es la situación tan complicada?
Cuando mis padres se separaron, yo vivía con mi madre y mi hermana mayor en la casa
familiar en San Miguel, Ibiza.
Era un sitio precioso en el cual éramos muy felices hasta el día en el que toda esa paz
idílica fue destrozada y mi padre le dijo a mi madre que quería divorciarse.
Mi madre intentó ser valiente y luchó con todas sus fuerzas para seguir en la isla. Se buscó
un trabajo en una compañía de alquileres de coche en Siesta, tenía que trabajar 6 días a la
semana, pero ni siquiera así, con el escaso salario de 1000€ era posible mantener las cosas
a flote. Preguntamos a la dueña de la casa a que bajara el alquiler pero solo nos dio dos
meses para recuperar el aliento y después dijo que nos echaría a menos que pudiéramos
pagar.
Mi madre intentó mantener seguir adelante pero ambas podíamos ver que estaba
preocupada y agobiada por muchas penas. Un día estaba mirando su cuenta bancaria y
dijo, "No puedo quedarme aquí. No hay otra forma que ir al extranjero". Todas lloramos.
Si no eres de Ibiza quizás no sepas que Ibiza es un sitio donde todo el mundo gana dinero
en el verano y en invierno vive del paro. Pero ya que mi madre es una mamá y una escritora
a la vez, no trabajó los meses suficientes como para
reclamar paro. Y porque sabía que la dueña estaba amenazandonos con echarnos, estaba
en una situación muy vulnerable. Entonces busco un sitio donde alguien la contratara. Ese
era su sueño. Encontrar un trabajo y ser un buen modelo a seguir para nosotras.
Encontró un trabajo en Inglaterra. Ella quería llevarnos con ella pero mi padre le prohibió
hacerlo.
Así que esto es porque ella vive en Inglaterra y nosotras en Ibiza. No fue su decisión. Era
una necesidad.
Ya que no tenía el dinero tuvo que coger a un abogado de oficio, el cual hizo el acuerdo del
divorcio, que no estaba bien ya que sólo afavoraba a mi padre.
Este tiempo sin ella nunca fue planeado que fuese más largo que seis meses, cuando quiso
recuperarnos mi padre no nos dejó ir y encima dijo que mi madre nos había abandonado.
Pero no es así. Mi madre es una buena madre, y quiso enseñarnos el que es tener valor. Es
muy triste que mi padre no nos dejase ir a mi y a mi hermana cuando éramos más
pequeñas.
En ese tiempo cambiamos de opinión, como suelen hacer los adolescentes, pero ella
siempre nos entendió y no se quejó.
Entonces cuando Katharina tenía dieciséis años y quería vivir con nuestra madre otra vez
en 2018. Todo estaba arreglado. Tenía una habitación, una cama, un escritorio. Mi madre
hasta nos consiguió a las dos tarjetas para la biblioteca local ya que nos encanta leer al
igual que a nuestra madre y como más importante ya tenía una plaza en el Sixth Form
College de Darlington.
Pero entonces todo se puso patas arriba. Mi padre prometió dejar ir a Katharina pero no lo
hizo.

Katharina y todas nosotras estuvimos muy tristes durante mucho tiempo. Sin su permiso no
se puede hacer nada.
Ahora es mi turno. Tengo quince años y quiero vivir con mi madre. Antes tenía miedo a
hacer el cambio ya que llevaba tanto tiempo sin vivir con ella. Pero ahora estoy preparada
para vivir el cambio. Y esta vez lo haremos bien. Por favor ayúdeme a que puedo vivir por
fin de nuevo con mi madre a quien echo tanto de menos.
Gracias al caso penal que ha presentado mi padre contra mi madre, no la he visto en casi
un año.
Mucha gente me pregunta por qué necesito un abogado y no me largo simplemente. La
cosa es que mi padre no quiere que me vaya e intenta convencerme de que es mala idea, al
igual que hizo con mi hermana en 2018. Es triste pensar que lo necesito hacer así, pero no
me queda otra. Sin ayuda legal no será posible hacer mi sueño realidad, no podré vivir de
forma permanente con mi madre.

Sophia


diumenge, 28 d’abril del 2019

Un pensament per a un amic i dos poemes de'n Manel Marí - Jo sóc la veu (2) i Paco el de 'Sa Penya'


Un pensament per a un amic.

En Manel. En Manel Marí. Un poeta eivissenc però més que res un amic grandísim.

No vaig fer cap entrada al blog des de fa temps... però com que cada cop que ho vull fer pens amb en Manel Marí, un poeta, un home, un amic i mentor com que no hi ha dos com ell. Només vaig veure i realment parlar amb ell poques vegades, però tenia un contacte amb ell com si fos un amic des de fa anys...

Ell tenia una calor natural al seu cor i una bonhomia com ningú altre. Era un escriptor i poeta amb una passió una passió per sa vida, un enteniment, paraules que t'agafin.

Quan encara ningú sabia de mi o ningú volia sabre de mi, era ell entre poca gent qui m'encoratjava de tirar endavant, d'escriure i escriure i intentar trobar la veu dins meu. I en Manel tenia paciència, calma, i un cor súper gran i amable. Sempre tenia una paraula amable als llavis, i va ser un plaer veritable discutir poesia i literatura en general amb ell. Que puc dir? Manel, et trob a faltar moltíssim.

Realment cada dia pens que en Manel era un dels poetes tan grans ... Caram, no ho sé si tindrem un altre poeta com ell qui coneixia sa vida a Eivissa, sa vida mateixa, i sa vida, la surrealitat de unes circunstàncies, i el valor d'una nit fora amb els amics.

Quan va morir en Manel, no podria entendre... Ha de ser falsa aquesta notícia, però totes aquestes notícies al facebook i tothom em deia, que era real. En Manel s'havia mort. Doncs em va fer mal i em va fer trista... Com podria ser, oi? Un poeta com ell, un home jove encara, amb una dona i una filla petita... més dins aquesta vida no podria ser... que realment ell s'havia anat, ha fotut el camp. No era res de just!

Doncs, Manel, aquest poema des de "Tavernàries" m'ha agradat tant que avui simplement vull recitar-lo.

Que els àngels vigilin el teu son!



Jo sóc la veu (2)


... like a drunk in a midnight choir...
Leonard Cohen, Bird on the wire

Jo sóc la veu que ha après a dir el que calla
quan el silenci s'opta en el mercat
de la supervivència, sóc l'embat
que esmena l'esperança i la tenalla,

sóc pòsit, sóc escòria, sóc feralla
que frisa per ser duta allà al passat,
sóc la bala perduda en el combat,
un foc amic amb vicis de metralla,

sóc el malson que llisca pel residu
biogràfic de l'home, sóc l'agulla
que punxa la carnassa i la despulla,

sóc l'albelló d'aquest dolor assidu
que amenaça, que torna i que es remulla:
sóc tot allò que oblido i que no oblido.


Paco el de 'sa Penya'
(Narcocorrido amb la memòria d'en Xicu Lluy)

Tres veus i una de més forta
servien de contrasenya
perquè Paco el de 'sa Penya'
volgués obrir-te la porta.

Amb una grenya morena
que li tapava mig rostre
tocava amb el cap el sostre
i les parets amb l'esquena.

Lluïa un Crist tatuat
i anava a missa a diari,
i al rerefons d'un armari
guardava en grams els pecat.

Paco el de 'sa Penya', el noble
o el lladre, segons t'ho miris,
carregava el cost als guiris
del que descomptava al poble.

Fet al frau i a l'enganyifa
flirtejava amb el conflicte
cada cop que un drogaddicte
feia sang d'una tarifa.

Assidu al puny i al coltell
i amb un punt de mala bava,
jurava que el resguardava
el Crist gravat a la pell.

Tres crits i un prou més fort
badant la calma ferrenya,
alertaven tot 'sa Penya'
que a en Paco l'havien mort.

Una punxada a un costat
una altra va entrar l'aixella,
la tercera, a la costella,
la quarta, al Crist tatuat.

La policia local
va dir que, entre ràbia i pànic,
va ser un turista britànic
qui a en Paco va obrir el canal.

Com un riu de la lava densa
la sang tenyia la grenya
morena del de 'sa Penya'
mort en legitima ofensa.

És el crim que el crim depreda
en les nits d'un Crist absent
i tatua el paviment
amb sang vessada a sang freda.






dimecres, 9 de gener del 2019

Un any nou - i uns canvis i una mica de nostàlgia de ciència-ficció








Feliç Any nou!!!



El mes de gener sempre ha estat un bon moment per començar amb uns canvis.
I enguany faré tot el que puc per utilitzar aquesta energia d'un inici nou i per reinventar-me.





Una mica de nostàlgia de ciència-ficció dels anys setanta - aquesta sèrie de ciència-ficció de la República checa
Návštěvníci,els visitants...




"Captain Future" - la veritat crec que era la primera sèrie de ciència-ficció que vaig veure mai... I era una sèrie japonesa de dibuixos.






"Duneera una d'aquestes pelis que mai no pots oblidar...

En la mitologia dels Romans, el mes de gener era simbolitzat per un deu qui pot veure al passat i al futur.
Doncs, en els últims dos anys i mig he mirat bastant cap enrere, cap al passat molt més que al futur. Però ja està.

El moment ha vingut per començar un nou any, un nou llibre, i també una nova vida.

Estic cansada de percebre el pes de passat.
Temps per dir adéu als dimonis.

Enguany vull deixar enrere:
- aquesta emoció de vulnerabilitat
- aquesta emoció de no ser sencera
- aquesta emoció d'haver de lluitar sempre però sempre

- amics qui no ho son

Enguany vull començar (de nou) a:
- escriure, escriure i escriure aquesta història que tinc por dins- bloquetjar molt mes freqüentament
- retrobar la bellesa de la vida
- ballar amb uns somriures ridículs sobre els llavis
- riure quan puc a la cara dels dimonis 
- transgredir el dolor i oblidar-lo
- ser una dona forta i sàvia
- ser una mare per a les meves filles amades
- ser una autora, una poetessa, una creativa i unes quantes coses més

- viatjar una mica
- fer més coses com practicar esgrima
- aprendre un idioma
- practicar work-life-balance
- ser "jo" bàsicament sense tenir qualsevol sentit de vergonya


I perque sóc  jo mateixa, una mica de musica actual, "Velaske yo soy guapa?"




dissabte, 25 de novembre del 2017

les raons sense raó



He pensat avui per què cony em costava tant de reprendre el fil d'aquest blog que sempre em donava tantíssim plaer... i tantíssima satisfacció amb el pensament de poder expressar-me en un idioma que és l'idioma que m'agrada i amb què m'identific, i que al cap i a la fi és meu. La veu se'm feia ronca.

Doncs, a poc a poc m'estic apropant un altre cop a la meva vida...
El que queda d'una vida que ara em sembla quasi com dins un somni... quasi com la vida d'un altre.
És molt estrany... és un sentiment de dissociació...

De debò, de vegades tinc aquesta sensació com una persona que fa busseig. Aquest moment quan obres els ulls sota l'aigua, i et sents mil·les i mil·les fora del mon. Et sents així com si fos una altra galaxia.

Bé, doncs, això passa quan et passa la cosa que em va passar.
Estava sota l'aigua, sense l'air per respirar, i amb només un desig... volia prendre una mica de l'aire i respirar fondo i percebre el sol per damunt la pell. Doncs, els mesos des de Desembre 2015 fins ara m'han fet madurar i m'han fet entendre que no existeix l'amor... No hi ha, ni gens ni mica. Només hi ha una crueltat imensa i gent que et dona copetes a l'esquena així com per a dir-te "No passa res"... però escolta, sí, clar, passen coses... passen coses terribles i coses irrevocables.

Crec que aquests 2 anys m'han fet entendre el que és l'eternitat, i el dolor, anxietat i l'odi. I també per què hi ha gent qui mai volen tener parella. Mai, mai, mai... perquè saben bé la caiguda podria ser terrible.

Ja ho sé. Sóc un agnòstic de l'amor.


Però més enllà del dolor hi ha esperança... Hi ha la bona notícia que vaig sobreviure.

Encara hi ha coses per aclarar. Coses que no tenen res a veure amb justícia, res a veure amb l'amor que algú pretenia de tener cap a un altre. No, no hi ha amor. Només existeix aquest sentiment de que estic sota l'aigua. Sota l'aigua. I si l'aigua està, tinc l'idea de què possiblement no he d'escoltar més mentides podrides, no he d'escoltar més acusacions tòxiques, no he de defendre'm contra una paret de l'odi i de mentides.

Doncs, he après una cosa.

Mai mai mai has de pensar que qualsevol moment no et podria passar res.

Tot pot passar... tot... i en qualsevol moment.

Altra cosa que vaig aprendre ... és ... que encara que no t'ho pensis la vida continua.

D'una manera rara. D'una manera gairebé tossuda i gairebé impossible. Amb un somriure d'un noi tossut que sagna de la boca, i del nas després d'una batalla desigual... i doncs, de totes formes... no es rendeix.

No es rendeix mai.

diumenge, 6 de desembre del 2015

8 anys a Eivissa, una instantània

Avui és un dia especial. Fa exactament 8 anys que vaig arribar a l'illa d'Eivissa.

I avui?

Ja no sóc més la nouvinguda. Conec prou bé l'illa i la seva gent que m'han adoptat amb molta cordialitat.

Diuen que després de passar cada set anys, t'estàs canviant i evolucionant. Per a mi, aquesta idea de canviar-me o potser només la meva actitut m'ha portat en aquest moment i en aquesta situació on em trob ara mateix.

M'he evolucionat bastant, com a persona, com a escriptora, i com a bloquejadora.

En fi, esper que pugui seguir aquest ritme amb es bloc més o menys perquè especialment aquest mes m'ha mostrat que malgrat que mai no admeti, sí que fins i tot jo conec alguns llímits.

Tinc el gran plaer d'haver vist dues publicacions (del meu poemari emmetzinat, aquest és un article dins la nova revista literària de l'amic Hamed Enoichi i escrit pel gran Manel Marí que m'ha fet una ressenya amb què vaig flipar d'alegria i d'honor) i de la meva primera novel·la "La nit estesa") en els passats 12 mesos. Ara mateix estic promocionant la publicació més recent. La nit estesa, la meva novel·la que abans pensava que mai no vegi la llum del dia. :)



A abans que m'oblidi. A Eivissa, tinc el plaer de dir-us que d'ara endavant (a partir da la setmana que vé) podeu trobar "La nit estesa" a Eivissa a la llibreria Mediterrània que portarà el meu llibre. 

La llibreria Mediterrània es troba a l'Avinguda d'Espanya 70 a Vila.

Però seré també 

a Mallorca la setmana que vé...



Tindré cooperació amb la llibreria Literanta que portara el meu llibre.
Literanta es troba a Can Fortuny, 4 A a Palma.

I el divendres que vé acabaré aquest cercle de tres presentacions amb una presentació

a Barcelona a la Barra / Llibre gràcies a la intervenció d'ediciones carena (gràcies Jesus i tothom!)


Carrer de Riego, 13, a Barcelona (a prop de Sants).

Tenia una grip bastant fort en els últims dies així que no vaig fer res aquí. Idò, penjaré l'article que vaig escriure per Fantàstik sobre la novel·la "La Malcontenta" aquí avui o demà. 

Em queda desitjar que aquesta evolució, que a més, és una revolució i un viatge de autodescobriment encara no s'hagi acabat.

Ens llegirem. Bon diumenge! Teniu una mica de paciència amb mi si no puc penjar molta cosa aquest mes, però a poc a poc recuperaré el ritme. ;) 
Esper que els mallorquins entre vosaltres i els barcelonins entre vosaltres teniu l'opció per poder venir a una de les presentacions que faré la setmana vinent.

Igualment volia dir que sou un grapat de gent genial que m'anima seguir escrivint el bloc i seguir explorant molts temes i seguir escrivint molts llibres més. :P

Una abraçada a tots els amics i les amigues!!!

La noia estrambòtica
a.k.a.
Chryssula

dijous, 1 d’octubre del 2015

Esclava de ningú









Hauria de llegir
I'm just a slave to your wishes! :p 


Crec que avui en dia ningú pot dir de si mateix que no sàpiga res que hi ha una mena de distribució de rols en el món en què vivim. Moltes vegades, aquests rols no solen ser intercanviables.

A més, hi ha un munt de rols.
Hi ha rols en el món de treball. Hi ha rols en la cambra de dormir. No ens confonguem els dos. Hi ha una certa diferència.

El que més em fa ràbia és si un negociant de qualsevol tipus pensa tan sols perquè no tens molta experiència en una àrea, és més o menys el mateix que siguis ximple.

No m'agrada gens si em tracten així com si fos ximple.

Tractau la gent amb un mínim de respecte!
Tractau la gent així com voleu que us tractin a vosaltres!

Res més.




PS:


Ara bé, m'ha vingut la idea de fer aquesta entrada per cert molt estrambòtica pensant en el costum de fotre qualsevol persona només perquè sigui un nouvingut o algú que és verd. Abans era un costum de presentar un nouvingut, fer-li entendre certes coses, explicar com funcionen les coses etc. Avui us dic, és al contrari. Si t'identifiques com a "sense experiència" estàs obrint les portes per fer-te víctima, per donar-te pel cul, perquè aquí cauen els darrers límits. Sembla que avui en dia hem oblidat que qualsevol persona era un iniciant en qualsevol tema en un moment donat.
El que passa avui em fa sentir fàstic, molta ràbia i més fàstic perquè això vol dir que ens hem deshumanitzat encara més.

En el món animal hi ha un tipus de protecció d'animals petits (els sense experiència) pels animals que porten molts anys i estan per damunt en la jerarquia, etc. Avui en dia, aquesta llei molt primària, sembla derogada, no existeix més en el món humà. Si tu ets sense experiència, bé, molta sort. Has de saber ben bé on poses els teus peus perquè ningú et donarà cinc cèntims de la seva saviesa. O sí, en alguns casos, sí, però la gran majoria et deixa córrer al perill i et mirarà amb una malícia i sobretot et farà un vídeo per poder gaudir-ne després. Vivim en un món extremadament focalitzat en el "cheap thrill", en l'excitació i la gratificació immediata, en la satisfacció de voluntats molt arcaiques i molt primitives. 

Tot això ha superat la voluntat d'ajudar a algú qui li cal ajuda. El que abans era governat per un cert grau d'educació, valors, i dignitat, sembla deu haver-se perdut.




Quina espècie més pobra en què ens hem tornat!

Per a mi, avui he tancat un capítol fosc de la meva vida. I no hi vindré mai més.

Potser no sóc tan masoca com pensava. No prou masoca. :p

dimarts, 29 de setembre del 2015

Endarrerit: Tercer aniversari del bloc

M'he oblidat el tercer aniversari del meu propi bloc. Quina vergonya!
Bé, aquestes coses poden passar en un temps quan vas a corre-cuita.
Avui us faig una llista dels meus greatest hits dels tres anys passats.



Uns mots preliminars. Fer un bloc durant un temps de tres anys significa perseverança, dedicació, és un treball constant, i de vegades no tens ganes, i no saps ben bé si arribaràs enlloc, però t'esforces, i estàs pensant gairebé cada dia què podria ser la teva pròxima entrada i quin tema vols triar, etc. Així que realment t'està fent treballar.

Doncs, per dir-ho breu: de vegades he triat temes que no agradaven a tothom. Ho sé. Això sí que es nota. I per cert, encara que alguns lectors seràn perduts, jo segueix aquest camí. Per tossuderia. Per identitat. Per tria. Perquè són temes que m'interessen. Perquè és el meu bloc. Perquè sóc jo qui man aquí.

Continuaré escriure sobre els "underdogs", els addictes, les drogues, l'escorria, sobre política si cal, faré els meus cinc cèntims sobre tot el que em doni la ganes, i naturalment, també sobre els autors que m'agraden, que vaig llegir, fer ressenyes, o citar poemes, traduir cançons, i promoure autors, aquells que veig qui encara no han rebut gaire llum, no tant com que els caldria. I parl sobre temes incòmodes, i parl sobre coses que passen en la vida. A qui no agrada, que se'n vagi a un altre bloc.

He rebut alguns comentaris sobre algunes entrades, la majoria sempre ha estat molt agradable, i molt amigable, i altres que no tan. Però bé, en aquest sentit, ho sé que aquest bloc certament polaritza la gent. I això està bé. Per a mi, i per al contingut, etc. Perquè crec si em dilueix, si em cort les ungles, aquest bloc seria tan avorrit i tan suavitzat com qualsevol bloc per tot arreu. No dic que el meu bloc fos el non-plusultra, segurament hi ha encara coses que caldria millorar. Però vull dir que intent no perdre la meva identitat en l'intent d'escriure una entrada només perquè corri per les xarxes i sigui una estrella fugaç en aquest infern de "fast food" menjar digital, que ens inunda de vegades.

No tinc cap objeccions ser l'ovella negra i, redimonis, continuaré sent-ho.  

Us preg que m'animau si vaig escriure un article que us hagi agradat, que m'ho digueu directament perquè de vegades jo també tinc dies on vaig sense gaires ganes d'escriure. I esper que encara hi hagi gent que em llegeix. Feu-me comentaris si he tocat un nervi, si trobau que un article està molt avorrit/boig/encertat/punyeter/molt malament, etc. O una traducció, o una ressenya, el que sigui. Comentaris fan viure un bloc. Animau-vos per comentar-me més. Per sota cada entrada hi ha la possibilitat de fer-hi comentaris.

Per cert, vaig pensar a fer una captura de pantalla per comoditat, però al final vaig pensar que seria millor deixau-vos dubtar quines són en efecte les entrades més llegides i quin rànquing tenen.

Al final vaig decidir en fer un llistat començant amb el present i anar-hi cap enrere cronològicament i fer-ho sense dir quants clics han rebut exactament. Amb aquesta informació les dades s'extrapolarien i això no està en el meu interès.
Així que, res, els interessats poden veure quines entrades s'han sobrellegit o quines entrades ja volien rellegir etc.


Aquest tercer aniversari hauria siguit el dia 17 d'agost. Doncs, aquí teniu les 44 entrades que són totes entrades molt llegides (és a dir per sobre 90 lectures):

L'estratagema del 27S (12/9/2014)

Ferran Torrent - L'illa de l'holandès (5/9/2015)

La noia que venia del futur - la ciència-ficció a mitja cuixa (1/9/2015)

Veus noves - llengua i identitat ( 27/7/2015)

Adam & the ants - Whip in my valise (10/7/2015)

Verkami: Support your local artist (10/7/2015)

La nit estesa - ara que sí (3/7/2015)

Sa meva entrevista - poemes d'amor i foscor (12/6/2015)

Erotisme ontològic - de Màrius Sampere (11/6/2015)

La reina de Diamants - El sexe mai no és sexe (6/6/2015)

The Cure - Just like heaven, Caterpillar Girl (29/5/2015)

The Waste Land V (30/4/2015)

The Waste Land IV (29/4/2015)

The Waste Land III (28/4/2015)

The Waste Land II (27/4/2015)

The Waste Land I (24/4/2015)

Piqueu les orelles - No emprenyeu el comissari! de Ferran Torrent (18/8/2014)

Bizarre Love Triangle - Tres és massa de Màrius Serra (15/8/2014)

La drogoaddicció i el dia Internacional de les Drogues (27/6/2014)

Convidats els enfocats: els Dimonis de les illes (23/6/2014)

Hipnofòbia de Salvador Macip - La fragilitat i susceptibilitat de la ment humana (4/6/2014)

Sobre literatura, mons distòpics i ucronies - una entrevista amb en Jordi de Manuel (1/6/2014)

Jonathan Lethem - Pistola, amb música de fons (6/4/2014)

Bullying o assetjament escolar (18/3/2014)

Konstantinos Kavafis - L'espatlla embenada (15/1/2014)

Manel Marí - Deshabitat i Clarissa (11/1/2014)

Ferran Torrent - Un negre amb saxo (9/1/2014)

Tot sobre el meu penis - Ben trempat (15/12/2013)

Maria Merce Marçal - Bruixa de dol (18/11/2013)

Salvador Puig Antich - la peli (12/11/2013)

La tria de'n Bauzà (5/11/2013)

Les amistats perilloses - seducció, violència (23/10/2013)

Venus in Fur (21/10/2013)

Plurilingüisme i escotillons (15/10/2013)

Bauzà, el TIL, i un home qui vol canviar el sistema (14/10/2013)

Mecanoscrit de segon origen de Manuel de Pedrolo (24/8/2013)

Joc brut (23/8/2013)

Nico Roig - La Gamba, dones macabres, autobus buit (21/7/2013)

La CAT - una dona qui ama el perill (18/7/2013)

Camps de maduixes (16/7/2013)

Mugrons de titani de Salvador Macip i Sebastià Roig (3/7/2013)

Les noves lleis "anti-gai" de'n Vladimir Putin (1/7/2013)

En resposta a Hamed Enoichi: em dic Chryssula i també parlo català (7/6/2013)

Els meus 15 minuts de fama (21/5/2013)

Això és.

La meva entrada més pobra - només ha rebut 4 lectures en tres anys, però no passa res. Potser és millor així. I no descloc quina era. (hahaha)

Doncs, he après molt en aquests tres anys. Els tres punts més importants són:

1) Escriure un bloc sí que mola.

2) Amics bloguers són diferent. Ens inspirem molt llegint i escrivint, i hi ha una solidaritat entre bloguers que és desconeguda.

3) Bloguers saben més. Per exemple que avui és l'aniversari de'n Pere Calders qui va escriure un llibre de relats breus anomenat "De teves a meves, contes que acaben més o menys bé"


Ens llegirem. Moltes gràcies a tothom qui em llegeix!!! Fins aviat!!!

La noia estrambòtica xxx


Bonus:

Aquí són unes imatges que vaig fabricar avui en un art atac i amb aquesta idea al cap que realment és una bogeria imputar el president Artur Mas per fer un referèndum. Doncs, aquí les teniu!

























divendres, 25 de setembre del 2015

Setmana històrica - teatre absurd - un recull d'uns dies emotius



Crec al cap d'uns mesos o setmanes es veurà que aquesta setmana ha sigut decisiva en molts sentits. I com historià al fons ho veig ara mateix, com molts altres també.

Per què? Perquè només queden dos dies. Perquè en més o menys 48 hores es decideix el futúr de Catalunya com a país. I la temperatura puja. Ja tenim uns 39 graus diria jo.

Molt bé, idò, som al recte final abans del vot de Catalunya i el tema per tot arreu és la tàctica i contratàctica dels qui tenen desigs polítics diametrals.

La veritat és que he d'admetre rigut moltíssim aquesta setmana i no només veient Polònia que va fer una bona feina tres dies abans de les eleccions i va treure el suc de tots els candidats.




Em refereix a totes aquestes bajanades que van passar i que van sortir al cap d'aquesta setmana. Era de vegades un riure ronc, o més aviat un tos, i altres vegades quan he esclatat a riure i m'he gairebé ofegat amb tanta diversió inesperada.



Tot el que ha passat aquesta setmana, l'hauràn d'aprendre els nens i nenes, potser en un futúr no gaire lluny. Esperem que sigui en un futur valent que Catalunya esdevingui com a país lliure i independent. Amb una economia que ens permetrà viure tranquil·lament i que un dia els nostres néts ens demanaràn què va passar en aquesta setmana abans del vot.

Doncs molt bé. Què tenim? Què podem contar?

Senyor president, en Mariano Rajoy, ha fet un pallasso total de si mateix, quan era on air fent una entrevista ràdio i no sabia ben bé distingir les conseqüències arran de la nacionalitat catalana, espanyola i europea, que realment és una cosa de lògica i de la constitució i poca cosa més. Déu n'hi do que algú li ensenyés que valdria més que callés de tant en tant quan no està segur d'una resposta correcta.

Polítics diversos han intentat fer veure que els Catalans fossin separatistes, jihadistes, bolxevics, Estalinistes, i altres insults. La veritat és que no fa falta explicar per què és res més que un insult i a més són fets històrics que es pot verificar o falsificar. Doncs, en aquest cas, estalvi la jeremiada i l'oració.

Parlant d'oracions, ja tinc un enllaç per avançar un altre tema ridícul. Un tema emocionant, un tema que va ensenyar-me que encara hi ha aquella trinitat santíssima: l'església, militars, i empresaris. Són ells del poder. Un arquebisbe ultraconservador valencià (Cañizares) va iniciar la campanya que volia fer una oració i resar per a la unitat d'Espanya. Déu n'hi do.



RTVE va iniciar un altre tema. Proposen als seus empleats o volen proposar-los saludar la bandera espanyola. Deu ser broma, oi? No, que va. M'ha agafat un calfred llegint aquesta notícia, pensant en tota aquella gent que havia de fer exactament això fa uns trenta anys... No és gens graciós. Què ha passat? Ens han posat en una màquina per viatjar dins el temps? Segurament semblava així. No m'he pogut creure al principi i pensava que era una broma pesada. A veure que no era em vaig preguntar com podria passar això en un país que pretén ser una democracia parlamentaria com cent altres. Però no, #SpainIsPain. Això ja és un # hashtag en tuiter. I anava molt bé amb aquest tema.

I com a final una pel·lícula de terror, ja tenim en Mariano Rajoy un darrer cop. Aquesta vegada ens fa por, o almenys a mi. Si això és creat com intent de fer veure que al final (de tot aquest temps que ha traspassat) li importarien els catalans amb la seva identitat i la seva intenció de crear un estat nou, s'ha equivocat:



I hi havia més escàndols sobre falsificacions, mentides, el corralito. Etc etc. Doncs, avui no tinc gaire temps, però volia fer una entrada tal qual així que em podré recordar d'aquesta setmana tan emotiva.

Els ingredients o actors principals eren.

1) derisió

2) mentida

3) amenaça

4) falsificació dels fets històrics (doncs, mentides tal qual)

5) falsificació i corrupció del procès del vot

6) distorsions

7) trucs de màgia

Crec que ja n'hi ha prou.

La gent - i esperem que veurem en una participació altíssima dels votants - decideix. I tant que ho farà.





Visca Catalunya lliure i independent!




Queden 48 hores. Decideix!

diumenge, 20 de setembre del 2015

Χρυσούλα - Chrysoula



Greek


Χρυσούλα

Βέρρα Τάσια


Μουσική/Στίχοι: /

Από: Skyllas
Στις: 18-04-2003
 (2.7/5.0, με 13 ψήφους)
D#
Στην στάνη σαν πας μ’ αυτό το γιορντάνι
Κουκλί μου πως με τυραννάς
Με σε παρακαλώ Χρυσούλα
Fm            Cm
Σήμερα να ξαναπάς
Bb
Και τώρα μακριά σου δε μπορώ να ζήσω
Μόνο μια χάρη σου ζητώ
Αγάπα με όπως σε αγαπάω
Fm                Cm
Γιατί για σένα θα σκοτωθώ
Πολλές βλαχοπούλες μου προξένευαν
Με προίκες και με πολλά λεφτά
Μα εγώ δεν αγαπάω τα πολλά τα πλούτη
Αγαπάω μια φτωχή καρδιά
Και τώρα μακριά σου δε μπορώ να ζήσω...
Έλα στην βρύση που ‘ναι στο ξωκλήσι
Έχω δυο λόγια να σου πω
Χρυσούλα μου εγώ σε αγαπάω
Και θέλω να σε παντρευτώ
Αμανές:
Χρυσούλα μου σε αγαπώ, σε αγαπώ
Και θέλω να, και θέλω να, σε παντρευτώ
Και τώρα μακριά σου δε μπορώ να ζήσω...


Catalan

Χρυσούλα

Βέρρα Τάσια


Μουσική/Στίχοι: /

Από: Skyllas
Στις: 18-04-2003
 (2.7/5.0, με 13 ψήφους)

En aquest corral t'estàs anant amb aquest collar 
Nina meva, quant me domines
Amb tu, et preg, Χρυσούλα

Avui tornes a anar-te'n

I tant lluny de tu no puc viure
Tan sols un favor que et deman
Ama'm tant com t'am

Perquè a causa de tu em suïcidaré
Molts matrimoniers em procuren
Amb dots i amb molts diners
Però jo no estim la riquesa abundant
Estim un cor pobre
I tant lluny de tu no puc viure...
Tan sols un favor que et deman
Ama'm tant com t'am

Perquè a causa de tu em suïcidaré

Ven cap a la font, aquest SÍ en l'església
Jo tinc dos mots per dir-te
Chrysoula meva, t'am
I vull casar-me amb tu
Αμανές:
Chrysoula meva, t'am, t'am
I vull, I vull que, vull casar-me amb tu
I tant lluny de tu no puc viure...


γιορντάνι - collar típic de les pastores, típic perquè consisteix de perles, monedes i té un aspecte molt propi





*_βλαχοπούλες - persones l'ofici dels quals és fer casar dues persones.