Un pensament per a un amic i dos poemes de'n Manel Marí - Jo sóc la veu (2) i Paco el de 'Sa Penya'

Un pensament per a un amic.

En Manel. En Manel Marí. Un poeta eivissenc però més que res un amic grandísim.

No vaig fer cap entrada al blog des de fa temps... però com que cada cop que ho vull fer pens amb en Manel Marí, un poeta, un home, un amic i mentor com que no hi ha dos com ell. Només vaig veure i realment parlar amb ell poques vegades, però tenia un contacte amb ell com si fos un amic des de fa anys...

Ell tenia una calor natural al seu cor i una bonhomia com ningú altre. Era un escriptor i poeta amb una passió una passió per sa vida, un enteniment, paraules que t'agafin.

Quan encara ningú sabia de mi o ningú volia sabre de mi, era ell entre poca gent qui m'encoratjava de tirar endavant, d'escriure i escriure i intentar trobar la veu dins meu. I en Manel tenia paciència, calma, i un cor súper gran i amable. Sempre tenia una paraula amable als llavis, i va ser un plaer veritable discutir poesia i literatura en general amb ell. Que puc dir? Manel, et trob a faltar moltíssim.

Realment cada dia pens que en Manel era un dels poetes tan grans ... Caram, no ho sé si tindrem un altre poeta com ell qui coneixia sa vida a Eivissa, sa vida mateixa, i sa vida, la surrealitat de unes circunstàncies, i el valor d'una nit fora amb els amics.

Quan va morir en Manel, no podria entendre... Ha de ser falsa aquesta notícia, però totes aquestes notícies al facebook i tothom em deia, que era real. En Manel s'havia mort. Doncs em va fer mal i em va fer trista... Com podria ser, oi? Un poeta com ell, un home jove encara, amb una dona i una filla petita... més dins aquesta vida no podria ser... que realment ell s'havia anat, ha fotut el camp. No era res de just!

Doncs, Manel, aquest poema des de "Tavernàries" m'ha agradat tant que avui simplement vull recitar-lo.

Que els àngels vigilin el teu son!

Jo sóc la veu (2)

... like a drunk in a midnight choir...

Leonard Cohen, Bird on the wire

Jo sóc la veu que ha après a dir el que calla
quan el silenci s'opta en el mercat
de la supervivència, sóc l'embat
que esmena l'esperança i la tenalla,

sóc pòsit, sóc escòria, sóc feralla
que frisa per ser duta allà al passat,
sóc la bala perduda en el combat,
un foc amic amb vicis de metralla,

sóc el malson que llisca pel residu
biogràfic de l'home, sóc l'agulla
que punxa la carnassa i la despulla,

sóc l'albelló d'aquest dolor assidu
que amenaça, que torna i que es remulla:
sóc tot allò que oblido i que no oblido.


Paco el de 'sa Penya'
(Narcocorrido amb la memòria d'en Xicu Lluy)

Tres veus i una de més forta
servien de contrasenya
perquè Paco el de 'sa Penya'
volgués obrir-te la porta.

Amb una grenya morena
que li tapava mig rostre
tocava amb el cap el sostre
i les parets amb l'esquena.

Lluïa un Crist tatuat
i anava a missa a diari,
i al rerefons d'un armari
guardava en grams els pecat.

Paco el de 'sa Penya', el noble
o el lladre, segons t'ho miris,
carregava el cost als guiris
del que descomptava al poble.

Fet al frau i a l'enganyifa
flirtejava amb el conflicte
cada cop que un drogaddicte
feia sang d'una tarifa.

Assidu al puny i al coltell
i amb un punt de mala bava,
jurava que el resguardava
el Crist gravat a la pell.

Tres crits i un prou més fort
badant la calma ferrenya,
alertaven tot 'sa Penya'
que a en Paco l'havien mort.

Una punxada a un costat
una altra va entrar l'aixella,
la tercera, a la costella,
la quarta, al Crist tatuat.

La policia local
va dir que, entre ràbia i pànic,
va ser un turista britànic
qui a en Paco va obrir el canal.

Com un riu de la lava densa
la sang tenyia la grenya
morena del de 'sa Penya'
mort en legitima ofensa.

És el crim que el crim depreda
en les nits d'un Crist absent
i tatua el paviment
amb sang vessada a sang freda.

Sebastià Alzamora - Rafel (1994)

La mort I

Avui ha fet cinc anys que et vas morir:
avui, també, t'hem visitat la tomba,
que s'alça blanca, un punt tumultosa,
- amb la innocència del plany per disculpa-,
a la part nova d'aquest cementiri
tan provincià i tan ple de femta humana.
Rafel, tan sols tenies disset anys
quan conegueres el gust de la teva
sang. Jo en tenia setze, i en saber-ho,
vaig assumir la llei de trescar aceres
considerant el final de les coses,
comptant rajoles petites com vides.
Una ambulància anunciava el teu coll
trencat, a entrada de capvespre, i tots
ens abraçàvem: l'esvalot precís
de la caiguda. Ara han passat cinc anys
i t'hem vingut a veure, altra vegada,
ritualitzant la batzegada dúctil
d'una ampla absència, No hem dit massa coses:
hem definit la talla d'una espera
com definírem, cinc anys endarrera,
la pauta exacta dels mesos de maig,
que sempre vénen amb aire de tu.
Concisos, t'hem deixat damunt la llosa
el pes feixuc d'un bon grapat d'aceres.

Rafel (1994)

La mort, II

Cantaren misses, per tu, i les campanes
d'aram et van dir el nom, com pertocava.
Un sacerdot va provar d'ocultar,
amb mots com jungles, el fet que ja sols
fossis un cos que es podria. I nosaltres,
esmorteïts d'acabar amb la infantesa
acoltellada, assistírem l'ofici:
férem lectures bíbliques, estúpides,
amb les butxaques farcides de llàgrimes,
amb els canells enravenats de sang
teva damunt el sòl d'una avinguda.
La vella església era de gom a gom,
com gairebé tot era exagerat
en aquell dia, tot un xic groller,
com de per befa. Això va ser de vespre.
El matí, ben prest, t'havíem portat
cap a la fossa, a bescoll d'al·lots flonjos,
dintre el taüt contraxapat de pena:
els carrers, prims, s'ofegaren de vidre
i comentaris erràtic, fibrosos
de la vergonya del caminar nostre.
Vam escoltar, a cada passa que férem,
els teus peus flàccids, embotits, picar
per les parets de la caixa de roure.
I tot el poble era el so dels teus peus.

Rafel (1994)



La mort, III

Passà un estiu com una sotragada:
cada divendres, puntuals com llunes,
compràvem flors en el mercat del poble
- alguns clavells, potser crisantems blancs -
i les portàvem a la teva estança
de bell cadaver jove. Hi arribàvem
tots tres seriosos, i ens meravellàvem
d'aquella magna pastoral de vísceres
i de marasmes que ens era la vida
en aquells mesos: deixavem les flors
i allà fumavem una cigarreta
amb l'assossec del paladar molt tímid.
Un cert divendres, el sol va sotmetre
els llocs dels homes, amb vermells com xiscles
i tanmateix nosaltres et portarem
aquell manat habitual de ràbia.
Ja de tornada, el sol ens maltractava
totes les passes per carrers plens d'exode,
i se'ns cloïa el pensament, com una
parpella bruta. Xops, un poc febrosos,
la noia d'una botiga ens volgué
abeurar amb una cervesa amarada
d'ombra i victòria. Tots tres vam somriure.
Ja coneguérem que amb l'estiu s'havia
d'acabar aquella mort llarga i absurda.

Nora Albert - Mots i brases (2003) una tria personal

De vegades sol passar que només llegeixes una poeta, justament tan bon punt i quan et cal llegir-la. A mi m'ha passat un munt de vegades, i per tant sóc convençuda de que hi ha una llei universal darrere, fins i tot que sempre és així. Abans havia llegit "Tentacles de cel" de na Nora Albert, i fa molt poquet temps que vaig llegir la seva obra de l'any 2003 "Mots i brases" i "Calç i memòria" (2009). M'ha fascinat "Mots i brases".

Na Nora Albert té una veu poètica inimitable, la seva poesia t'agafa, vull dir, ella mateixa forma la llengua com si fos fang. I amb un aire molt calent fa que els mots es tornen brases. La seva poesia és foc, i desig, i testimoni d'una busqueda d'una vida viscuda, una vida intensa, una vida amb brasa.

Nora Albert no empra molts mots. Més aviat és minimalista. Tan sols empra els mots que cal emprar, ni un mot més. Esper que l'espelma t'agafi.

He seleccionat tres poemes que m'han agradat especialment.
1)

Besar l'encís 

al caire d'un volcà: 

dolça badia.

2)

Estels fugaços,

rebels incandescències:

Ícars eterns. 

3) (extract de Febrer enfebrat o orfebre, pt. 2)

Posseix-me com
l'escuma la roca.
Amb l'onada nua i ondulant
fes-me teva altre cop.
Dins el silenci ocre de
la tarda
em doblegaré davant la
humilitat de l'olivera.
Encesa per la terra roja
em deixaré endur
per tu sense temença.
El primer estel, vora la lluna,
m'anuncia
les constel·lacions
                      s
                        i
                       n
                   u
                      o
                    s
                 e
                   s
                                                del teu cos.

La tria de'n Bauzà: el bo, el lleig, i els enllaçats. És un engany, un bluf, res més!

Deixa’ns suposar la vaga dels mestres encara estigui un tema.
Oh perdona'm, encara ho és.
Doncs, molt bé.

Deixa'ns suposar els mestres tenen un símbol per la seva protesta.
Oh perdona'm, ja el tenen.
Doncs, molt bé.

Deixa'ns fer una última assumpció cautelosa.
Deixa’ns suposar el govern no vol que els mestres mostrin la seva voluntat de continuar la vaga.
Doncs, a partir d'ara, tots vosaltres ja sabeu la resposta.
Això és exactament el que està passant ara mateix.

A Bauzà li agradaría tenir els seus adversaris emmordassats.



I això és el dolent símbol que va fer tant maldecap a Sr. Bauzà que resultà que hi havia de penalitzar. Això és el llaç dels enllaçats o sigui, la seva senyoria, això és el corpus delicte.



Molt bé, voldries demanar
Que coi és la raó per tenir una llei així?

Li sorprendria si li digués que aquesta llei s'ha introduït i està a punt de ser aprovada pel govern de Bauzà amb la clara intenció de criminalitzar als professors i a tots els que s'hi associa amb el debat lingüístic i decideix per a la lluita contra el govern, oh, ho sento, hauria de dir, per al costat equivocat.
 
Ho sé. Que dolenta sóc.

Li sorprendria més si li digués que no és res més que un gest d'un joc de poder?
Amb aquesta llei, s'ha fet molt clar. El que està a favor dels Enllaçats és contra el govern i bàsicament aquest algú tindrà un moment difícil en tot, tant com el nostre Mini Napoleó pogués influir en això.
Això no és res més que un engany, un bluf!!!



Si us plau, Senyor Bauzà, què no tens res millor que fer que introduir una llei d'aquest tipus superflu per deixar l'últim beneït del poble sapigués que en realitat en Bauzà està xuclant els peus dels jugadors de poder de Madrid, i el Franquisme està novament de moda ...



Que diu aquesta llei bonica doncs?

És prohibit posar el símbol dels “Enllaçats per la llengua” damunt qualsevol edifici públic. La tonteria és que el signe Enllaçats (que és clarament l'objectiu d'aquesta llei), bàsicament, és la bandera català mateixa, lligada com un llaç. Així, la llei és nacionalista i, al mateix temps anti-nacionalista. Sé que és tot una bogeria. No és res de boig en un sentit divertit, sinó més aviat boig en un sentit d'una crisi de la identitat boig.

Sí, ja ho has sentit bé. Està prohibit, i si vostè està pensant en termes de fer-te delinqüent, si tens el desig de posar una bandera dels enllaçats i per tant a violar la llei, bé, hauries de rumiar, repensar un altre cop, ja que aquesta llei no és cap bagatella. Qualsevol infracció serà penalitzada amb una multa fins a 10.000 €.

No, això és 2013, no 1937.
José Ramon, vaja, paio, de debò???
10.000 € ???

Però, sens cap dubte, hi ha d'haver una altra manera de governar una comunitat que per la por i l'ansietat i l'amortiment de les veus oposades i dissidents.El govern no vol fer marxa enrere. En un intent de semblar masclista, volen disciplinar la gent com si fossin uns joves rebels que van arribar a casa drogat o alguna cosa així. Tot això té un toc misteriós, una estranya sensació. Tot i que és força clar i tan enormement evident amb un 94 % dels professors que van participar en la vaga, així com milers de ciutadans, que encara no veuen la necessitat que el govern hauria de pensar en la negociació aviat si no volen trovar-se en la posició incòmoda de lamentar-ho més tard.
El govern al comandament de José Ramón Bauzà se les va arreglar per sorprendre una vegada més amb aquesta acció perfectament absurd. Ells realment volen prohibir l'ús del símbol conegut dels anomenats enllaçats, el petit cordó feta d'una bandera catalana. S'està passant en aquest moment ( la notícia és a partir d'avui , 5 de novembre del 2013) que a partir d'ara, aquest símbol no pot ser utilitzat en qualsevol edifici públic ( com per exemple són les escoles ). Així que, bàsicament, es tracta d'un intent brusc de silenciar els professors o qualsevol persona afiliada, emmordassar i espantar a ells en la seva rebel·lió contra un sistema tan analfabet que se'ns presenten .És molt trist. Quan vaig escriure el meu article sobre Plurilingüisme vaig pensar que m'havia anat una mica per sobre de la comparació amb l'època de Franco, però pel que sembla, això va ser només el començament.No puc creure el que està passant aquí en aquest moment.

Ànims! Enllaçada per sempre més!
No hem de rendir-nos mai!

Alerta! El feixisme reeixit té poder

 

Molt interessant en aquest sentit

lobbyperlaindependencia.org

 

"La incoherència del fatxa del CírCulo Balear, Campos, el converteix en un personatge grotesc"

 

"La incoherència del fatxa espanyol, Jorge Campos, ja no pot ésser més grossa i evident: reclama, per una banda, "llibertad lingüística" per als invasors; en canvi, per als colonitzats exigeix "sancions, càstigs, multes i expedients" si no se dobleguen a les "imposicions" i a l'adoctrinament feixista del PP."

(16 de juny 2013)

Plurilingüisme i escotillons (revisat i millorat llingüísticament)

El debat de la independència i del TIL. L'entrellaçament de les pors profundes derivades de l'època de Franco i els problemes ideològics d'avui.

Article de na Chryssula Kokossulis, publicat a Internet en anglès, el 26 de setembre, 2013.

 

Doncs, parlem d'aquest tema. I anirém medias in res.

A Espanya, tenim dos problemes grossos.

Els dos afers nacionals més  importants són ara mateix els següents:

1. Hi ha una lluita contínua al parlament espanyol sobre si  Catalunya hauria de  poder convocar un referèndum o no per obrir pas a la possible independència de Catalunya.  Aquesta és una de les grans  preocupacions del moment. No pots  accedir a Internet, sense  ser conscient, o no, de  les tones d’articles sobre això,  però com a estranger és molt fàcil  perdre-s'hi. Doncs, de què va tot això?


Hi ha dos  bàndols, com sempre. Un  vol  el referèndum. L’altre no  el vol. La raó per què Catalunya hauria tenir  el seu referèndum és molt evident. Dues setmanes després de l’11 de setembre, que és la celebració de la Diada, emesa als mitjans de comunicació  d'arreu del món un parell de cents de milions de vegades amb la històricament llarga "Via Catalana", una cadena humana amb cents de milers de persones. I, sobretot, amb un to pacífic, sense cap tipus de violència. L’altre costat, tanmateix, diu que no... Molt bé, doncs, anem a demanar el perquè...


Podria especular i especular encara més, però la raó principal és i sempre han estat els sous... Barcelona i la regió catalana tenen una economia que funciona, molt a pesar de la gent que diuen que NO a Madrid. USA Today fins i tot anomenava Catalunya la vaca de llet que  munyen de tant en tant, més aviat quan les caixes a Madrid  estan buides. La vaca, però, sembla  cansada  de ser munyida tantes vegades. Molt bé. Això mateix  podria explicar l’obvi NO de Madrid pel que fa al referèndum, perquè  necessiten els sous. Però anem un pas més enllà, anem a demanar una pregunta. Per què hi ha tant odi que va relacionat amb tota la qüestió...? Hi ha un element d'odi subjacent en la societat espanyola, que de vegades fins i tot em fa por.


El millor exemple  és el d'aquest pobre noi valencià  que han tancat per parlar amb la policia (en un control de trànsit normal) en català, un dels dos idiomes oficials de la regió catalana. La cosa és: no anava ni borratxo ni drogat. I, no obstant això, se'l van endur;  l'home va ser arrestat i posat davant d'un jutge per parlar la seva llengua materna. No, no hem pres una màquina del temps. Això no és 1939. Això és 2013. Tot plegat té un regust estrany . Hi ha un munt de fantasmes històrics, moments fugaços d'odi i repressió, que encara funcionen de la mateixa manera que fa 75 anys. Tot això està incrustat en un nivell molt emocional. Per sort, el pobre home tenia una mica de cobertura dels mitjans de comunicació i a través de Change.org i amb l'ajuda de les xarxes socials,  va ser posat en llibertat i la pena de presó de sis mesos per parlar amb la policia en valencià va ser revocada. Però, cal arribar tan lluny??? Vull dir, au va!, de debò? Tot l'incident sembla tan retorçat que  l'he hagut d’incloure aquí tot i que sembla una petitesa. 


Ens enfrontem amb el costat fosc de la història. Espanya va tenir una dictadura fins a l'any 1975 i la violació dels drets civils, el dolor i el sofriment, la crueltat, la passió, la por i la repressió a què moltes persones van haver de fer front, encara  són vius. Encara estan dins de la majoria de les famílies. Alguns d'ells recorden que algú proper a ells  va ser acusat políticament, detingut, i empresonat o executat. Espanya és un país lliure. És democràtic. Ho és?


Sí. Generalment sí que ho és. Espanya és  fins i tot liberal si pensem en llocs com Marbella o Eivissa... Però, això és l’Espanya autèntica, o només és el que la gent pensa que és Espanya??? Però, què sé jo??? Es podria argumentar ni tan sols sóc espanyola, o  no tinc un marit català o el que sigui, però veig el que veig. I cada dia tinc una millor impressió del que passa. Des que vaig començar a aprendre català i finalment agusar les orelles.

Passa que no hi haurà cap  comprensió mútua ni una relació sense odi entre Espanya i Catalunya, tret que Espanya simplement deixi anar els catalans i els deixi ser el que són, i deixi que segueixin el  camí triat. Potser això no és el que Madrid vol, ni el que la família reial espanyola vol, ni el que Rajoy vol per a Espanya, però tot i així, ells tenen el dret a decidir. Vivim en un estat democràtic (almenys això és el que diuen), doncs  deixeu-los  emprendre el seu camí. Si us plau,  deixeu-los votar.


A Europa,  tenim molts estats amb dos,  tres o quatre idiomes. Pensau en Bèlgica, Suïssa, parts d'Alemanya, pensau en Sicília,  en Creta,  en Malta. Com més atractiva és una regió, menys possibilitats té que hi hagi només una llengua parlada. El més probable és que un parell de nacions  hagin tractat d'envair-la, i el més probable és que això hagi passat. Ho sento si això és una mica infantil, però sempre penso en  Astèrix i Obèlix quan penso en la invasió.




Es podria pensar que la gent de Madrid poden ser els romans que tracten d'obligar els catalans a abandonar la seva llengua i la identitat cultural. Però els de Madrid i un parell d'agitadors polítics només ho veuen tot exactament de la manera oposada. Ells veuen els catalans com els agitadors o els traïdors de la corona espanyola. Hi ha algunes persones d'ultradreta que deliberadament han destorbat la celebració de l'Onze de Setembre (11 de setembre), la Diada Nacional de  Catalunya. Curiosament, la justícia  ha estat molt indulgent aquí, i  ha imposat una multa ridículament baixa de 300 €, mentre que els protagonistes de l'altercat van destrossar  coses, van amenaçar  persones  i van entrar encaputxats en un edifici del govern, a on clarament no  van anar en una missió pacífica.








La justícia és un  fet curiós, cosa que m'espanta. Com és possible que  hagin sortit amb això? I com poden els polítics de Madrid creure que el seu comportament  és tolerable quan es comporten d'aquesta manera, que es podria anomenar una injustícia que crida? La justícia ha d'haver tingut un molt mal dia per condemnar un home a  sis mesos de presó per parlar en la seva llengua materna, i  un altre molt mal dia per multar un acte de pura i absoluta  violència i algunes lleugeres tendències terroristes només amb una lleugera estirada d'orelles ...

Bé, ho sé. Sóc una “guiri”. Hauria de callar. Què sé jo de totes maneres?


Estrangera a Espanya, sense cap coneixement de català, i gairebé incapaç de parlar un parell de frases en espanyol,  vaig arribar a l'illa d'Eivissa el 2007, al desembre. Jo no era conscient de tots aquests conflictes subjacents quan vaig arribar aquí per primer cop. Tractava de trobar el meu camí en aquest lloc i estava preocupada  per inscriure els meus fills a la llar d'infants i a l'escola. Vaig haver de treballar. I  havia de tenir cura dels nens soleta,  perquè el meu marit encara es va passar  un any i mig treballant a Alemanya, mentre que jo ja vivia aquí. Estava completament sola, vaig  tenir cura de mi, però en una societat encara molt dominada  pels mascles, que em van tractar com un "soltera" i, d'alguna manera, la gent sospitava que ho era. Jo no sabia realment què pensar d'això, però  estava massa ocupada  en altres coses per preocupar-me'n.


Molts dels meus amics a Alemanya van negar amb el cap en senyal de desesperació quan es van assabentar cap a on anava, i em van preguntar "Per què dimonis hi vas?" (Traducció aproximada: aquest grup de pecadors, amants de la depravació, l'hedonisme i el sexe, les drogues i el rock and roll). Vaig riure. I bé, ara, gairebé sis anys després, segueixo vivint aquí. Em sento integrada. El meu marit va arribar a Espanya un any i mig més tard que nosaltres, ja que era més difícil del que pensàvem  aconseguir  una feina. Això quant a la història personal.


Però una cosa realment encara em sorprèn, sobretot ara que entenc el català i  el parlo bastant bé. ¿Per què dimonis  els  amics que em van desafiar (en el bon sentit) a aprendre català, que m'hi van induir, que em van dir que aprengués català... Per què ara només abaixen el cap quan estem parlant de la Via Catalana, de la qüestió de la independència??? Per què són ells els que  mai veig quan hi ha algun esdeveniment per la independència? Per què no reaccionen quan publico alguna cosa a Facebook??? Tot i  això, en privat són fervents defensors de casa seva, de la seva illa, del dret a parlar la seva llengua i el seu dret al vot. Què passa amb això?

El 8 de setembre  Eivissa també  va fer una petita cadena humana. La premsa va dir que hi havia 300 persones. Puc dir amb seguretat que n'hi havia poc més de 160, potser 200 al final. Així que: Què passa amb això?





Tot i això, ara arribem al segon problema, o al segon assumpte intern,  al qual Espanya ha de fer front.


2. El  TIL (tractament integrat de llengües) i la seva aplicació. Aquesta és una idea original de José Ramón Bauzá, que d'alguna manera ara sembla com un petit Napoleó en el seu intent de seguir endavant amb aquest sistema aparentment progressista. Així que el que fa el TIL és el següent: bàsicament significa una reducció del català i un alt increment de l’idioma anglès. En lloc de 50% català i  50% espanyol, els nens reben les  classes el 30% en català, el 30% en espanyol i el 30% en anglès.



No m'entengueu malament. M'encanta l’anglès. I per a mi, probablement seria un joc de nens, però de nou ... Penseu en el resultat, que podria ser bo o no tant bo.. Tenen els mestres adequats,  tenen els fons adequats per invertir en aquest projecte? No. Per exemple, el col·legi de Sant Miquel (un petit poble al nord d'Eivissa) havia col·locat un enorme llençol a la paret de  l'escola  per fer públic que el Govern Balear encara els devia una suma de 19.000 €. I això és només UNA escola. Com és això? Com pagaran els mestres addicionals ... ??? Com pagaran  la matrícula extra??? Els llibres de més?? Ha ha ha!! ... Dames i cavallers. Això es resoldrà a l'estil eivissenc o a l'estil mallorquí. És així de fàcil si el seu nom és José Ramón Bauzá. Bàsicament, la resposta és que  no  rebreu res d'això. Sí, m'heu sentit bé.


No hi ha mestres de suport.


No es paguen classes extra.


No hi ha beques per a llibres de text.

No hi ha fons per pagar ni tan sols  els vells deutes als pares, a l’escola o a l'estat.


Com collons pot ser tot això una bona base per a un projecte que si  estigués ben planejat i ben posat en pràctica, no seria  una cosa tan idiota. Tot i això, ens trobem amb carteres buides, mestres, professors resignats que temen ser amenaçats per càstigs disciplinaris, etc. L'esperit del Generalíssimo està encara molt present i viu. Tan present que la premsa  ha mostrat avui que Madrid no vol canviar el nom de Franco per raons lingüístiques. És aterridor veure l'adoració  per un dictador a qui  hauria agradat la quantitat de por i repressió que es planta inconscientment en les ànimes de tants i tants espanyols, així com  catalans.


I fins i tot si el TIL fos un pla adequat, encara seria un atac contra el català.


Parlem de com n'és, de lliure,  el Govern Balear  per decidir el que fa. Hi ha moltes, moltes bromes a la xarxa i es pot veure a la televisió qui és el responsable de tot això. Clarament és en Bauzá mateix, cap altre. Desfer-se  d'un terç dels membres del parlament  dient que és per mostrar respecte i per la necessitat de reduir els costos, és una bona excusa per desfer-se de les  forces d'oposició dins del seu propi partit. Bauzá té una espurna de petit dictador en ell. Pot ser que sembli un model madur o un venedor de cotxes, però en realitat  segueix una estratègia molt clara en el que fa. A més del fet que gaudeix del poder que se li va donar.




Tornant al tema. No ... Jo tampoc no ho sé. Tot plegat fa por i és una idea tan desgavellada. Sóc una ferma activista per a qualsevol tipus d'increment de la llengua i la literatura a l'escola. Però la forma de fer això és simplement ... tan, tan, perdó, és tan dolenta ... Hem sentit parlar del canvi de sistema proposat just abans de les vacances d'estiu i fins llavors els professors estaven dient que no. No sabíem  res, llavors. Ara és la segona (ara la tercera) setmana de classes i els professors segueixen en vaga, Twitter està ple d'etiquetes  que mostren el suport que estan rebent de tants llocs diferents, de tantes persones diferents.

Per tant, esper que  ara  ja sàpigues què passa a Espanya, i més concretament a les Illes Balears.


Per què barrejo aquests temes  i hi afegesc algunes pinzellades de la meva història personal, tot i que només en  aparença tenen alguna cosa a veure?



Jo crec que hi ha una estructura subjacent profunda.  Quan Wert va demanar d'"espanyolitzar"  els infants de Catalunya,  això és en realitat una actitud bastant feixista si no francament feixista.



Si parlar valencià és un crim, i  irrompre en un edifici del govern i pertorbar un acte oficial  és una petita cosa fàcilment perdonada (sempre que siguis de dretes!)  que cau sota la jurisdicció del rei.



Si un programa de televisió (a IB3, la televisió local de les Illes Balears, finançada pel govern ...) sobre  el TIL únicament mostra:
- Sis homes (és a dir, ni una dona, tot i que l'educació té un alt percentatge de  dones que hi treballen!).
- La majoria eren advocats i no experts en educació.
- Un mestre, el punt fort del qual no és, per descomptat,  parlar en públic.
- Una distribució poc decent del temps permès per a cada costat (els defensors del  TIL tenien 7 minuts, els que hi estan en contra 2 minuts!).
Hi ha una lleugera sensació que tot aquest programa podria haver estat patrocinat pel govern i (probablement) alineat al programa del  PP. És tan equivocada la manera  com  fan un programa suposadament polític a la televisió. Era tan previsible.
Personalment,  no podia creure que no hi  hagués una sola persona que  fos  capaç de parlar bé, retòricament parlant, i  que estigués preparada per  aquest repte.


Conclusió:

De fet, vaig escriure aquesta  entrada aquí perquè m'estava cansant que tothom em demanés  les mateixes preguntes.


Què és el TIL?



Per què estàs tan a favor de la independència de Catalunya?



Per què  ets tan pro-catalana?



Per què estàs en contra del  TIL?



Sobretot, esper haver aclarit aquestes qüestions amb el text anterior. Jo sóc una amant de la llengua, i no crec que el TIL  estigui realment orientat a la vida real, i pens que promourà "Fracàs escolar" més que qualsevol altra cosa.

La meva tendència evident cap a la independència de Catalunya es deriva del fet que, entre altres temes (em vaig especialitzar en idiomes), vaig estudiar història i crec que és necessari l'estat lliure del poble català. Històricament es pot  concloure fàcilment que Catalunya és un estat. Podria aprofundir més en la història, però això aniria massa lluny. També des del punt de vista que és una nació reprimida, els catalans es mereixen  decidir per si mateixos. Psicològicament es pot argumentar així, quan la quantitat de sofriment ha estat prou gran per a ells que la seva voluntat d'independència és més gran que la por de ser derrotat. Necessàriament els catalans han de provar-ho. Em sento també catalana, jo sóc un d'ells, i els desitjo, ens desitjo la millor de les sorts, i crec que  seria prudent que Espanya els deixés  anar. Tret que vulguin tenir un llarg segle ple d’odi amb pitjors casos de recriminacions lingüístiques i també destacat pels crims en nom de l'Estat espanyol, que ho presideix tot.

En primer lloc, ho sé, Catalunya és diferent, però Eivissa també ho és. Treballem tant amb el turisme a diari que la idea de reforçar anglès al sistema escolar no és la pitjor idea, però un cop més ... La forma en què això es vol dur a terme, és el que  fa que el TIL pugui arribar a ser un desastre total, o un pla que ha de ser planificat i programat correctament per tal de tenir èxit. Si us plau, no apliqueu  el TIL. No val la pena els problemes que, sens dubte, causarà. I s’ha de tractar d'evitar-ho pel bé dels  nostres fills!



Així què, per on faig el llaç?



Llengua i cultura són com dues gotes d'aigua  que van de la mà. Si  treus el llenguatge  a una persona, en el sentit que  es converteix en un delicte parlar aquest idioma,  li robes part de la seva cultura i, bàsicament, el victimitzes.

Els invasors ho han fet freqüentment. Els romans ho van fer. Els grecs ho van fer. Els espanyols van fer això. No és res de nou. Però aquí estem al segle XXI. Tant de bo que la humanitat  fos prou evolucionada  per veure que no es pot suprimir la cultura i la llengua durant molt de temps. Es remouen les coses. Això farà que la gent es rebel·li.

Els responsables a Madrid, i també el nostre petit Napoleó de les Balears, Ramón Bauzá, farien bé d'adonar-se  que negar a les persones que puguin  parlar la seva pròpia llengua materna és un crim, pur i dur. És una referència directa a la dictadura militar de Franco. I per ser honesta, això en si mateix em fa venir calfreds.




I el que  me'n fa venir encara més és que  hi ha un informe que diu que volen reprendre  les persones que  parlen a Facebook, Twitter o qualsevol mitjà de comunicació a la xarxa, sobre  coses que podrien causar una alteració de l'ordre públic. Aquest és també un pas fora d'un sistema democràtic. Sigueu advertits. I estigueu  alerta que Espanya i les Illes Balears no es moguin  cap enrere en el temps. Això realment seria fatal.

Si us plau, disculpeu-me que no  hagi pogut publicar l'homenatge a T. S. Eliot,  l'aniversari del qual és avui (el dia de la primera publicació era el 26 de setembre). Però aprofito l'oportunitat per donar-li les gràcies.