Setmana històrica - teatre absurd - un recull d'uns dies emotius

Crec al cap d'uns mesos o setmanes es veurà que aquesta setmana ha sigut decisiva en molts sentits. I com historià al fons ho veig ara mateix, com molts altres també.

Per què? Perquè només queden dos dies. Perquè en més o menys 48 hores es decideix el futúr de Catalunya com a país. I la temperatura puja. Ja tenim uns 39 graus diria jo.

Molt bé, idò, som al recte final abans del vot de Catalunya i el tema per tot arreu és la tàctica i contratàctica dels qui tenen desigs polítics diametrals.

La veritat és que he d'admetre rigut moltíssim aquesta setmana i no només veient Polònia que va fer una bona feina tres dies abans de les eleccions i va treure el suc de tots els candidats.

Em refereix a totes aquestes bajanades que van passar i que van sortir al cap d'aquesta setmana. Era de vegades un riure ronc, o més aviat un tos, i altres vegades quan he esclatat a riure i m'he gairebé ofegat amb tanta diversió inesperada.

Tot el que ha passat aquesta setmana, l'hauràn d'aprendre els nens i nenes, potser en un futúr no gaire lluny. Esperem que sigui en un futur valent que Catalunya esdevingui com a país lliure i independent. Amb una economia que ens permetrà viure tranquil·lament i que un dia els nostres néts ens demanaràn què va passar en aquesta setmana abans del vot.

Doncs molt bé. Què tenim? Què podem contar?

Senyor president, en Mariano Rajoy, ha fet un pallasso total de si mateix, quan era on air fent una entrevista ràdio i no sabia ben bé distingir les conseqüències arran de la nacionalitat catalana, espanyola i europea, que realment és una cosa de lògica i de la constitució i poca cosa més. Déu n'hi do que algú li ensenyés que valdria més que callés de tant en tant quan no està segur d'una resposta correcta.

Polítics diversos han intentat fer veure que els Catalans fossin separatistes, jihadistes, bolxevics, Estalinistes, i altres insults. La veritat és que no fa falta explicar per què és res més que un insult i a més són fets històrics que es pot verificar o falsificar. Doncs, en aquest cas, estalvi la jeremiada i l'oració.

Parlant d'oracions, ja tinc un enllaç per avançar un altre tema ridícul. Un tema emocionant, un tema que va ensenyar-me que encara hi ha aquella trinitat santíssima: l'església, militars, i empresaris. Són ells del poder. Un arquebisbe ultraconservador valencià (Cañizares) va iniciar la campanya que volia fer una oració i resar per a la unitat d'Espanya. Déu n'hi do.

RTVE va iniciar un altre tema. Proposen als seus empleats o volen proposar-los saludar la bandera espanyola. Deu ser broma, oi? No, que va. M'ha agafat un calfred llegint aquesta notícia, pensant en tota aquella gent que havia de fer exactament això fa uns trenta anys... No és gens graciós. Què ha passat? Ens han posat en una màquina per viatjar dins el temps? Segurament semblava així. No m'he pogut creure al principi i pensava que era una broma pesada. A veure que no era em vaig preguntar com podria passar això en un país que pretén ser una democracia parlamentaria com cent altres. Però no, #SpainIsPain. Això ja és un # hashtag en tuiter. I anava molt bé amb aquest tema.

I com a final una pel·lícula de terror, ja tenim en Mariano Rajoy un darrer cop. Aquesta vegada ens fa por, o almenys a mi. Si això és creat com intent de fer veure que al final (de tot aquest temps que ha traspassat) li importarien els catalans amb la seva identitat i la seva intenció de crear un estat nou, s'ha equivocat:

I hi havia més escàndols sobre falsificacions, mentides, el corralito. Etc etc. Doncs, avui no tinc gaire temps, però volia fer una entrada tal qual així que em podré recordar d'aquesta setmana tan emotiva.

Els ingredients o actors principals eren.

1) derisió

2) mentida

3) amenaça

4) falsificació dels fets històrics (doncs, mentides tal qual)

5) falsificació i corrupció del procès del vot

6) distorsions

7) trucs de màgia

Crec que ja n'hi ha prou.

La gent - i esperem que veurem en una participació altíssima dels votants - decideix. I tant que ho farà.

Visca Catalunya lliure i independent!

Queden 48 hores. Decideix!

L'estratagema del 27S - El 11 de setembre, el 27S, polítics vergonyosos, i un estat lliure gairebé palpable?! Traducció de l'entrada al meu bloc alemany d'avui

Gairebé no es pot creure però ja fa un any des de la darrera actualització del bloc alemany. Ara bé, un altre cop un munt de coses ha passat. Sr Bauzà no hi ha més al paisatge polític, el TIL al final desaparegut, Déu n'hi do. Les illes balears pareixen molt contents amb el nou govern. Si hom decideix a focalitzar afers més grans, hi ha el debat sobre la independència de Catalunya.

Igual des de quina perspectiva hom observa. Per l'Espanya sembla que el seu nen adoptiu, sempre maltractat i mai estimat i qui sobretot encara vol autonomia, és a dir Catalunya, ara espeternega i crida per llibertat. Doncs bé, i si un segueix els mitjans, hi ha una cosa que no queda sense descobrir. Els catalans han après bé de les seves últimes derrotes.

La independència no se celebra abans d'aconseguir-la, però aquest cop la paraula és lluitar amb perseverànça. Endavant i molt bé, diria jo!

Mas amonesta que la partida encara no està jugada ni molt menys guanyada encara. La premsa nacional i la des de fora observen, que els catalans han mobilitzat als mateixos perquè no estiguin pacificats i per no acabar amb coses acabades a mitges. Sembla que aquest últim moviment per l'Estat espanyol, és a dir classificar un referendum (Referendum planificat per a l'any 2014) i ipso facto una declaració d'Independència de Catalunya com a il·legal, no era

gaire estupid. Chapeau! Ara bé, en Mas vol, mitjançant l'assoliment d'una mayoria absoluta, entrar en una nova partida, amb les cartes novament i ben barrejades.

El vot del dia 27 de setembre (doncs, en poc més de dues setmanes) mostrarà si és la uni(ficaci)ó la paraula clau que permetrà treure la victoria a casa.

Rei Felipe qui està governant des de fa un any no es fa gaire popular perquè d'una manera o altra sembla que tendeix més envers la monarquia i la representació, i sobretot oblida prendre seriós les seves obligacions com a rei amb un caràcter adient. Ara bé.

Cada vegada surten a la llum  més taques de deshonra a l'uniforme de gala portada per la democràcia tan jove, que aquests crits insensats per Franco fets per la ultradreta no semblen gaire allunyats. Dit d'altra manera, aquí veiem que la superficie de l'Espanya unida ha patit ferides. Ara toca defensar el més important. Els espanyols van d'alerta. Propaganda, observació de l'enemic, denunciacions i derisions són pa diari d'avui. Cap dia sense comparacions amb Hitler i amb el temps de nazisme. I - per dir-ho clarament - en conexió amb els catalans, que no tan sols és insensat però també apareix surrealista. Dit ras i curt, ara mateix vivim en Bizarrolandia, dins el paisatge dels mitjans castellanoparlants i sota l'influencia i el poder del govern espanyol.

El que més em desagrada en aquest debat, és la inflexibilitat increible amb la qual mediacions i negociacions són destruïdes i fet impossible abans de tot. L'únic fet que diria que és segur, vist des de la meva perspectiva, només això: 

Suposant el fet que aconseguiràn una majoria absoluta el 27 de setembre, Rajoy haurà fet més negociacions i mostrar-se flexible envers Mas. El que ens queda al cap i a la fi, serà una cosa ben diferent. De moment tinc la idea que ara mateix hi ha un cim de treball i moltes extres hores per als negres a la Moncloa i a Madrid, fent proclamacions i declaracions pels polítics i per als dos casos, per no quedar babau en quin cas sigui. 

Al cap i a la fi la diada de la independència i el dia nacional de Catalunya d'ahir ha provat una cosa. Si volen, podràn. Parl dels catalans i d'allò que tothom diu que no serien capaços de fer, és a dir, mostrar unió.

Per la meva part desitj molt als catalans que aquesta vegada ho aconsegueixin i també pens que és temps per a guanyar aquesta partida.

Visca Catalunya lliure!

Follar o no follar. Un exorcisme personal. Epifania estrambòtica.

Ahir vaig gaudir d'una lectura excepcional amb Ernest Maragall. Era arran del tema de la independència, igual arran del tema del "cas de les Illes". L'horari era una mica mal triat, així que en lloc de ser ple, eren uns 40, potser 50 persones. Tanmateix, el discurs era contundent i rodò.

Realment, he d'admetre, sense saber que coi era un cert Maragall (només sabia que era ex-conceller d'educació, res més), m'ho esperava un tipus amb un peli més fervor, amb més exigència, més sang a les venes. Però si es tracta amb uns anys d'experiència amb la política i els politics, potser que es geli la sang en les venes. Que no em malentengueu, el discurs era boníssim i molt ben estructurat i l'argumentació també exemplar. Però per a mi, el debate era tot una mica massa civilitzat.

Durant tot el temps vaig pensar, però ja és prou. Ja és temps per actuar. Per què només intentem d'aguantar condicions inhumanes, i no lluitem per resoldre-les?

De debò, a escoltar-li, era submergida amb tantes preguntes al cap durant aquesta hora de lectura així que al cap i a la fi vaig posar dos preguntes a Senyor Maragall.

- Quin tipus d'incident hauria de passar fins que vostè esperés la mediació o sigui la intervenció d'un advocat dels Drets Human des de fora? (Sr. Maragall havia parlat d'una possible intervenció suposada a través d'una infracció / violació dels Drets Humans). Em contestava que hauria ser després d'haver emprat totes les possibilitats de resoldre el conflicte segons les lleis, després de fer tot que sigui possible.

Però vaja, pensava... ja tenim prou d'incidents en contra els Drets Humans. Però ningú s'adona, i ningú fa res amb això. Ens recordem a Carles Mateu, i no és cap cas aïllat, n'hi ha molts casos més.

- Si li he entès bé, hauria de deixar caure el tema de franquisme, del feixisme i en lloc d'això tirar endavant, com que som del segle 21 i hem de pensar que - de fet tenim aquests drets humans, com són stipulats en la llei constitucional? (Bé, la pregunta que vaig posar, no era tan elaborada com ara, però Sr. Maragall m'havia entès) Em deia que bàsicament sí. Per diverses raons.

Bé, aquí també pens que te raó en un sentit però d'altra manera qualsevol persona hauria de ser capaç dir coses aquestes i fer referències històriques en el cas quan siguin oportunes.

Sr. Maragall m'havia contestat molt amablement, i així com podía amb l'estona curta que tenia a les mans, i li agradeix moltíssim per la seva paciencia amb una persona que té moltes preguntes i un pel massa rebel·lió al cor, però he de dir que tot el camí cap a casa vaig rumiar, vaig pensar, no és cap perspectiva. No és cap perspectiva!

Si mirem pel món, Escocia ja tindrà el seu referendum, Tunisia s'ha alliberat del règim dictador pel tuitter en un sol mes! Som tots equipats amb la tecnología més nova. Tenim mitjans de comunicación, tenim la nostra creativitat, tenim tantes possibilitats.... Però tanmateix aquí, no passa res. Els Catalans volem la independencia per més de tres segles, fem concerts, fem articles, fem moltes coses culturals, però de debò, per a mi, no és sufficient.

Els polítics es riuen de la paciencia i del pacifisme dels Catalans. De la seva tendencia d'esperar pel dia x, de la seva immesurable mentalitat d'aguantar situacions dolents.

Per a mi, que som catalana de la mente, però del naixement som grega i alemanya, podeu triar quina part és la més rebel que port dins. Però per a mi, no és sufficient.

Ho trob ridícul que ens queixem, ens queixem, però res més.

Sempre és el mateix. Preparem festes, commemoracions, concerts, portem penjolls amb la bandera independista (jo igual!), i ens pensem, un dia, ja, un dia, passarà, pero redimonis, que no!!!

S'ha de lluitar, no s'ha d'aguantar!!! Crec tenia un moment lucid ahir, un tipus de deja vu, i una epifania personal.

Rewind uns 20 anys. Jo estava amb un home que tenia sis anys més que jo. Erem parella. Ell es deia Tomas i era alemany. Era el cosí de la noia amb qui compartia un pis.

Bàsicament, teniem uns mesos molt feliços i tan bon punt que la seva familia s'involucrava que no. He de dir que tinc una tendencia de no gratificar familia tan com hauria de fer. No vull la intervenció, ni l'embolic amb tantes persones. Si tinc novio, bé, molt bé, però al mateix temps, sempre tinc el motto: Si vull tenir el carn o la llet, no fa falta de comprar tot el bou o sigui (per entendre això de la familia) tot el mas.

L'embolic de la familia m'ha fet perdre la il·lusió de debò. Si m'enamor, m'enamor d'una persona i en el millor possible cas, suport la familia, però mai em sent com a part nova d'una familia. Sempre he odiat aquesta dita "guanyar una filla més" etc. etc.

Doncs, Tomas i jo erem bona parella. Tenia uns ulls verds fantàstics, com tret directament d'un comic manga, i bé, altres coses que el feien bona parella. Ara bé, varem fer un viatge cap a Grècia. No ho sé per què hagim fet això, de debò, no tinc idea. Però era l'inici de la fi de la nostra parella.

I per què? Perquè era tan dependent de mi que vaig prendre l'idea de que fos el meu nen i no el meu novio. Vaig escriure un missatge amb un llavis vermell al mirall i m'he anat cap al meu tiet Mikhali i la seva dona Grigoriya. Era la fi més lletja que mai he fet amb una parella. Era tan dolent que anys després sempre m'havia demanat per què tenia tanta voluntat de fer-li tan mal? I de debò no he pogut contestar a mi mateixa tampoc.

Només em sentía molt culpable. I la noia amb qui compartia el pis em va fer fora al mig de semestre perquè jo havia trencat el cor i a més l'havia deixat a Grècia sense ni dir piu. Al final, havia de pedir sous del meu tio per comprar un billet pel vol cap a casa. Al cap i a la fi era molt covarda. No tenia la força per enfrontar la cara de Tomas després de trencar amb ell, no hagués pogut suportar la situació. M'hauria mirat amb aquests ulls tan bonics, tan verds i radiants, i bé, tota la merda hagués començat de nou. No, hauria d'actuar així de cruel, així que pensaría que seria millor que oblidés de mi.

Ara, anys després, crec he arribat a un punt, on soc capaç de realitzar que no només era una relació de codependencia entre ell i jo. Erem tots dos força dependents l'u de l'altre. I això mai no pinta bé.

Que vull dir amb això?

Pur i dur?

Crec que Espanya i Catalunya són com Tomas i jo erem. Som una parella que li anés bé separar-se perquè no perdés la resta de respecte.

I que no em malentengueu. El sexe sempre era fenomenal! Pero follar o no follar no pot ser la qüestió amb Espanya i Catalunya.

Que fotem endavant! i que no ens folli ningú (si no ens agradi)!

Visca Catalunya! Catalunya lliure!

P.S.
I Tomas, si llegeixes això, si saps entendre el que volia dir-te, disculpa'm.

Un penjoll - i dos opinions - tot en un dia

 

Ahir va ser un dia molt emocionant per a mi. Havia pogut acabar amb un projecte molt important per a mi. Però... a més a més, duia un penjoll amb la bandera catalana, que m'havia posat sense pensar en res negatiu. És un penjoll que m'havia comprat per 2 euros a Tarragona. És exactament com aquest en la imatge.

No us imaginau com differents eren les opinions que vaig rebre al moment que la gent s'adonava d'aquest petit penjoll que portava.

La primera reacció era molt positiva. Era al café on sol prendre un cafè de tant en tant. El noi aquí només somreia i em deia "a mi m'agrada el teu penjoll". Somreia també, i res més. Molt bé, idò.

La segona reacció era al correus. Aquí em demanava un noi de uns 30 anys "I tu ets independista, o que?" ... Bé, si ... Supos que si... La manera, el tó, la mirada i tot això marcava una incredulitat que mai no he vist abans. Deia mil paraules sense dir res. I a parlar amb aquesta gent es veía que realment la independència no seria una cosa a la qual votaria en favor. Mai en la seva vida. Crec que això realment era molt fort, perquè la veritat és que no intento convencer a ningú, però tinc el dret de portar un penjoll com aquest que reflecteix el que pens.
Crec que aquest moment m'ha decebut una mica. Aquest segon noi era de Barcelona i no creu en l'independència. No pensa que seria bona cosa. M'ha dit bàsicament que realment està en contra.

Tanmateix portaré el penjoll avui, i demà, i la setmana i el mes que ve etc... Crec que això és una cosa personal, sigui com sigui, i ... uns petits senyals poden ser importants. I es veu d'on vens, politicament.

Si ets independista, no t'amaguis!!!

Visca Catalunya lliure!!!

Visca la independència!!!

No fotem el camp!!!

Fènix 1123

Una pel·licula que he vist fa poc temps i que m'agrada molt és Fènix 1123. És una peli sobre un noi adolescent qui viu a Lloret de mar, viu una vida molt corrent. Té una página de web que es diu "Exercit de Fénix" com que és fan de'n Harry Potter. Un dia envià un correu electrònic anònim a una empresa on els demanà que etiquéssin les seves productes també en català. Aquest correu electrònic té consequències molt greus. Tota la vida d'abans es fa miques i té problemas pertot arreu. L'escola, la poli, la familia, la nòvia. Tot està afectat. No vull contar més en cas de que no hagiu vist "Fènix1123" encara.

Tota la pel·licula està basada en fets reals que varen passar a n'Eric Beltran qui era acusat del ciber terrorismo després d'escriure aquest correu electronic i de fet havia de patir moltes repressions mentre era cercant justicia i igualitat dels drets pel català.
Personalment, m'ha intrigat molt la manera de presentar un retrat de la societat catalana a l'ombra dels fets històrics de l'any 2004 que segurament tenien un impacte molt greu i real en la percepció de tot.

M'ha agradat la manera sensible en la qual el noi Eric fou dibuixat com a noi, com a carácter, com a defendor del català, i com a persona amb una personalitat desenvolupant (com és adolescent de 14 en la pel·licula).

Noam Chomsky va dir "El món hauria de conèixer la historia de'n Eric". Feu-li cas!!!

 

 

Una cosa que vaig trobar super interessant va ser el "making of de'n Fénix 1123" - aquí us deixo també l'enllaç: http://youtu.be/GQfaoanFVxo