Camps de maduixes de Jordi Sierra i Fabra ... una pastilla, uns amics, una nit de festeig

En Jordi Sierra i Fabra (nascut l'any 1947 a Barcelona) és un autor que realment no cal ser introduït als Païssos Catalans com és un dels autors més llegits d'aquest país, i a més un escriptor super productiu amb gairebé 400 (!!!) llibres, la majoria dels quals són narratives juvenils / adolescents / infantils. Va rebre un munt de premis i figura als programes educatius a Catalunya, Espanya i Latinoamérica. De debò crec m'hagués anat bé si hagués llegit aquest llibre l'any passat abans d'acabar la meva primera novel·la. Pero bé, sigui com sigui. Només vaig ficar-me al juny amb aquest llibre quan ja havia acabat escrivint la meva novel·la.

La trama és explicat molt bé. Tot comença amb una trucada a la matinada explicant als pares que na Lluciana està a l'hospital, està en coma després d'haver pres una pastilla de l'extasi. Els seus amics amb els quals va sortir de festa, estàn amb ella a l'hospital. Tot brolla sota una fina capa de comportament però la qüestió del per què, i de la culpa roman. Com que els metges no saben que exactament era dins aquesta pastilla, no poden fer res sinó esperar, sembla tot penjat a l'aire. Agressivitat i desesperança neix al superficie. L'embolic emocional es fa més i més gran.

L'Eloi, l'al·lot de na Lluciana és l´únic personatge qui realment focalitza en un aspecte positiu i d'esperança. Busca el camell que va vendre les pastilles als seus amics. El lector fa un viatge dins la submón d'aquesta ciutat on tot va de festeig, de sous, de fer l'agost i ningú pensa dos cops que una vida o més d'una pot ser destruïda amb la droga. El que importa és la rentabilitat i el profit d'uns capos de droga.

 

 

Comença una caça contrarellotge amb uns secondaris trames (relació pares - adolescents, bulimia, amistat, societat, narcotrafic). Na Lluciana és un campió d'escacs i per això encaixa molt bé com a punt de partida per la metáfora de la partida d'escacs quan juga la seva vida amb els blancs (vida) i contra els negres (mort) mentre estigui en coma.

La moral d'aquesta novel·la per als adolescents és senzill sinó brutal però efectiu i molt ben aconseguida:

No balleu amb la mort! No jugueu-vos la vida!

Tinc només una critica o més aviat un dubte per aquest llibre: per què ha la victima de ser un campió d'escacs? També pot ser una noia que juga tenis, patina, fa submarinisme... Crec que això pot passar a qualsevol adolescent.


Però crec que això és una molt bona novel·la, molt densa, escrita d'una manera impeccable. Segons el meu parer no només és una novel·la adolescent però també apte per als adults.

 

La màgia dels subtítols a les pel·lícules

És molt fácil. Els estimo perquè bàsicament em fa somriure, em fa també gràcia a veure com s'ha traduït una frase o una expressió. De vegades la traducció canvia totalment el sentit d'una frase, de vegades està malament la traducció i de vegades és perfecte.

Des de fa uns anys, es pot comprar dvd's amb subtítols en qualsevol idioma que t'interessa i ho trob una molt bona eina per aprendre i perfeccionar el domini d'un idioma.

Sèries que puc recomanar (des de la meva perspectiva):

- Californication (David Duchovny en un paper de gilipolles, follant i ... bé... això bàsicament, ser un escriptor i parlant i pensant de follar)

http://youtu.be/w-_Tl6NZnxk - millor escena de'n Hank amb dolor molt especific i una xica surfer (en anglès)

- Bluestone 42 (una sèrie molt d'humor negre sobre la vida militar d'un camp militar a Afganistan)

http://youtu.be/fgjtJfGrxTk - l'episode u de la sèrie (en anglès. Si vols veure'ls amb subtítols en català ho pots fer utilitzant l'enllaç abaix de series-vosc.blogspot)

Pàgines recomanables:
- www.mecanoscrit.cat (Forum, Info-data-banca sobre pel·lícules, series, animació, documentals - bàsicament diuent que seria ciencia ficció i fantasia i terror però al meu parer la selección és molt més ample que la`pàgina d'inici suggereix)
- www.totsrucs.cat (ED2K)
- antic.comparteix.net (pàgina que no es gestiona més però encara funciona - directori d'enllaços ED2K)
- http://series-vosc.blogspot.com/ (sèries amb subtítols en català)

Els meus 15 minuts de fama - la meva entrevista a l'EOI feta en març 2013

Ahir vaig recollir la última revista de l'EOI Eivissa (que es presenta com un diari). M'havien fet una entrevista dins la seva serie "Històries de català" - cosa que vaig fer amb molt de gust. Sobre com m'hagi enganxat amb el català... Doncs, aquí teniu la resposta a la pregunta de com pot ser que una guiri volgués aprendre català i molt més... Hahaha. Ho sé... És molt idiosincràtic tot això...



Lamentablement, no n'hi ha l'enllaç encara a sa pàgina de l'EOI Eivissa però està previst. (http://www.eoi-eivissa.com/) Tan bon punt que em comuniquen, hi penjo l'enllaç de l'e-paper aquí també. Però fins ara només tinc la revista en paper. Per si de cas si voleu llegir l'article, us he fet un escan de l'article. Com les pàgines són molt grosses no hi havia altre remei que escanejar-ho tot poc a poc. Doncs, hau de imprimir 4 pàgines per llegir-ho tranquil·lament o, és clar, llegir-ho enlinea totes les columnes, saltant de la página 1 a 2, de 3 a 4, i viceversa.



Esper que us agradi! Digueu-me com us pareix l'article.
`

Un trosset del meu cor - els meus mots, i les meves expressions - a la recerca d'una expressió autèntica

Ja ho sé... El meu català no està perfecte. Ja ho sé.
Però una cosa va fer-me una mica triste avui. Jo havia fet una entrevista amb el fi per animar a sa gent que aprengui el català encara que siguin de fora... I sembla que ho vaig fer bé... Però quan vaig llegir al final la versió corregida de l'entrevista pensaba... Quina persona parla ara???

És que - entenc que hi ha normes i regles per a la gramatica i no pretenc saber-ne tot. Jo sé perfectament que encara no soc ni mig arribat al nivel que vull tenir un dia... Però al mateix momento pens... home. És normal. Si no feia errades, no seria una mica estrany??? Només estic aprenent des de fa 2 anys i mig. I per tant, crec tinc un dret sinó l'encarreg de fer errades en un sentit.

I a més, si aquesta entrevista s'imprimeix. Ja ho entenc que volen polir, polir, polir i més polir les coses... Però al mateix momento pens també. Soc jo la persona que pensa aquests pensaments, soc jo que vol expressar a si mateix. I per tant, han de ser basicament ses meves paraules, encara que siguin imperfecte i possiblement crude... No ho sé si m'explic bé. Si jo no utilitz uns mots m'estranya bastant que es posen dins... I crec que el meu vocabulari no està catedràtic, però està prou bé.

La gent qui llegeix aquesta revista. Aquesta gent qui coneix a mi segurament riurà i dirà... "No, així na Chryssula no xerra, ella xerra d'altra manera".

Em sent una mica decebuda. Crec que prefereixo de llegir l'entrevista amb totes les errades que faig a la versió ben neta i ben perfecta que li treu tota la sang... No vull tampoc que em treuen tot el meu caràcter - tan imperfecte que sigui... el caràcter com el llenguatge ;)

Bé. Que és més important per a vosaltres - autenticitat o perfecció?

Que penseu?

A més pens en sa gent qui està també aprenent aquest idioma i segurament, quan llegeix un article que gairebé està posat en un català perfecte, que segurament no mai s'aprengués.

Esper que es pot fer un camí intermedi perquè és clar, vull que sa gent m'entengui però vull també que sa gent nota que ´soc jo qui parla i no una editora que pensa... no, no, això no es pot dir-ho. Bé... Així pens jo.

Aquí és una cançó dels Ressonadors "Jo tenc una enamorada". Abaix teniu el text en català i en castellà.

 

UC - Jo tenc una enamorada

Jo tenc una enamorada
a sa banda de Migjorn,
i en ser que la vaig a veure
sempre em diu que quan hi torn.
Jo li dic que serà prompte
si no mo'n anam del món:
quan es pins faran magranes
i ses figueres melons.
La mar estarà eixuta
i hi correran carretons;
per dins es terços de botges
hi pescaran es cassons.
I llavò jo tornaré
i em casaré amb tu, si vols;
ja et pots començar a fer roba,
que hi hem de sortir bufons;
que a sa cinta portaré
una arma de dos canons,
i cada tron que faré
serà de dos trons bessons.

YO TENGO UNA ENAMORADA
Yo tengo una enamorada
en la parte de Mediodía,
y cuando la voy a ver
siempre me dice que cuándo vuelvo.
Yo le digo que será pronto,
si no nos vamos de este mundo:
cuando los pinos darán granadas
y las higueras melones.
La mar estará seca
y correrán carretas por ella;
por los campos de hierbajos
se podrá pescar cazones.
Y entonces volveré
y me casaré contigo, si quieres:
ya puedes empezar a hacer ropa,
que tenemos que salir guapos;
que en la cintura llevaré
un arma de dos cañones,
y cada disparo que haré
será de dos truenos gemelos.

Estrambòticisme - A la recerca dels mots perduts

Bon any nou, amics i amigues! Som-hi. Encara que vaig acabar amb el conte, m'he jurat un altre cope més que vull repassar aquest conte amb molta diligència, sigui com sigui. Encara hi ha problemes que no puc solucionar jo mateixa però tot és un joc contra el rellotge. Poc a poc, estic avançat amb el tema del lèxic, del llenguatge d'un heroïnònman, cercar mots d'argot, mots en pla de col·loquialismes, i renecs, insults i tot això relacionat amb frases fetes.

La veritat és que em sembla una feina molt interessant, com a filologa, com a historià i com a esciptora.

Tot plegat, estic més disposada en fer una recerca ben profunda.

Al cap i a la fi sóc a la recerca dels mots perduts.

Com es diu això?

Ara tinc una nova idea. Vos propos un joc, és un joc més que res. Abaix tinc algunes frases en anglès i qui vol em pot comentar una traducció de l'anglès. Així senzill:

1) “Mates are a waste of fucking time. They are always ready to drag you down tae their level of social, sexual and intellectual mediocrity.”  (Trainspotting)

2) “It had been a pretty damn close shave. I had been so damn lucky I could hardly believe it.” (CK)

3) “They had me pinned against the humid wall of another cheap bar that was closed with a "se trespasa" sign. Yet another bar that had been given up after one season by yet another sad guy who thought that this place here was the land of hope and glory.” (CK)

4) “He emphasised basic truths: you are not dying yet, you have to live your life until you are. Underpinning them was the belief that the grim reality of impending death can be talked away by trying to invest in the present reality of life. I didn’t believe that at the time, but now I do. By definition, you have to live until you die. Better to make that life as complete and enjoyable an experience as possible, in case death is shite, which I suspect it will be.”  (Trainspotting)

5) “I don't want to care. If I care about things, it'll just be worse, it'll just be another thing to worry about. It's less painful if I don't care.”  (Less Than Zero)

6) “I come to a red light, tempted to go through it, then stop once I see a billboard sign that I don’t remember seeing and I look up at it. All it says is 'Disappear Here' and even though it’s probably an ad for some resort, it still freaks me out a little and I step on the gas really hard and the car screeches as I leave the light.”  (Less Than Zero)

7) It's easy to cry when you realize that everyone you love will reject you or die. On a long enough time line, the survival rate for everyone will drop to zero. (The Fight Club)

8) “Sometimes we have the absolute certainty there's something inside us that's so hideous and monstrous that if we ever search it out we won't be able to stand looking at it. But it's when we're willing to come face to face with that demon that we face the angel.” (Last Exit to Brooklyn)

9) The people you're trying to step on, we're everyone you depend on. We're the people who do your laundry and cook your food and serve your dinner. We make your bed. We guard you while you're asleep. We drive the ambulances. We direct your call. We are cooks and taxi drivers and we know everything about you. We process your insurance claims and credit card charges. We control every part of your life. We are the middle children of history, raised by television to believe that someday we'll be millionaires and movie stars and rock stars, but we won't. And we're just learning this fact . . . So don't fuck with us. (The Fight Club)

10) “Some of my learned colleagues (nameless assholes) have suggested that junk derives its euphoric effect from direct stimulation of the orgasm center. It seems more probable that junk suspends the whole cycle of tension, discharge and rest. The orgasm has no function in the junky. Boredom, which always indicates an undischarged tension, never troubles the addict. He can look at his shoe for eight hours. He is only roused to action when the hourglass of junk runs out.” (Naked Lunch)

El desenvolupament d'un llenguatge adient

... és el que estic fent ara mateix. Per a mi, és molt important trobar els mots i les frases adients per expressar els pensaments d'un caràcter especial. El protagonista i la seva perspectiva és un repte perquè és masculí, un drogoaddicte, un anti-heroí, un al·lot perillosament enamorat amb una al·lota i sembla que ell sol tenir pensaments una mica estrambotics.
Al cap i a la fi, no és fàcil trobar un llenguatge que és adient per a ell. És com un puzzle, un trencaclosques.
És com cosir un vestit directament per a una figura. A vegades crec, no, merda, ell no pot parlar així. A vegades, estic pensant que puc escoltar la seva veu. Així és quan et tornes boja, no?

Bé, com a mínim, em diverteixo fent-ho. ;)

Si tingueu idees, enllaços, frases fetes i coses que poden ser util, em digueu, oi!

Identitat, critics, i el destí d’un que aixeca la veu

Identitat és una cosa que tenim des del primer alè fins el últim, no? Crec que sí. Però sabem qui sóm al mateix moment que hi sóm o no? Sincerament, crec que no és així. Quan jo estava una noia, sempre tenia la idea de fer-me un rockstar, una metgessa molt maca que descubreix una cura per alguna malaltia super rara o al menys actriu o princessa. La veritat anava a ser molt diferent. No vaig fer-me rockstar, ni metgessa (com els meus pares em varen dissuadir), ni tampoc actriu. Però bé. Passa que em sembla amb uns 41 no vaig fer-me gran tampoc. Tinc la mateixa esperança com una noia de 14 anys. La mateixa tenacitat i la mateixa caparrudesa. Els que em coneixen personalment van a moure els caps i diuen, sí que ho ets.

Quan penses que algú o alguna cosa és mort, sempre tornarà per venjar-se. Així succeeix amb les coses i amb les persones. No he escrit res aquí des de fa que em sembla molt de temps. Realment només són tres setmanes però sí que pareix una bona estona.  Mitja d’eternitat.

Ja ho sé. Sóc inquièta.

No és que ja no estic interessat en escriure mai més. Més o menys, és un fet de la meva vida, cosa amb la qual he de viure. Hi ha moltes tasques, moltes coses que m’interessen. Necessito concentrar-me en altres coses ara mateix. I espero que en algun moment al llarg de tot, vaig a resoldre l'enigma que tota aquesta història ha portat amb si mateix. Realment em sento una mica buida per dins, sento que vaig anar bastant lluny, potser massa lluny. Sembla que he de descomprimir com un bussejador ho faria quan va a prendre l’aire. Jo estic en aquesta cambra de descompressió en aquest moment.

És com l’interregnum. I hi estic passant molt bé. Faig cosetes, aprenc una mica, conec més gent com jo, he pres un nou passatemps. Vaig començar l’scrabble en català, que és un fantàstic joc per al teu cervell quan vols aprendre un nou idioma d'una forma ràpida i divertida. A més, és una mica de vida social que és una bona cosa amb activitats solitàries com l'escriptura.

Passa que sóc una noia estrambotica. A més, sóc una mica impacient. Tan sols desitjo que podria impulsar les hores de vegades. Així que passarien més ràpidament. Però la veritat és ... Si vols aconseguir alguna cosa, has de ser pacient i ser capaç de suportar que has d'esperar una estona.

Quan vaig dir en aquest bloc que jo volia rebre feedback, només hi havia molt pocs que l’estaven escoltant i disposat a fer-me cas, la qual cosa és normal i gens sorprenent, suposo.

Però ara sembla que vaig canviar el xip. Em sembla una bona cosa que s’ha d'esperar.

Pel que fan els critics, és una altra història. A vegades, tens un bon dia, no penses en res dolent, i zas!, així et pren per sorpresa.

Cada vegada, quan rep un commentari que és una mica dolent, he d’esforçar-me no cometre el mateix error com abans. Sempre m’he identificat amb el que jo produeix com a escriptora. (Que fins un cert grau s’admet ho crec). Així tots els comentaris em donen molta confiança o em fan mal. La segona opció és una mica més dolent. Però crec que s’ha d’aceptar que si tu fas una cosa i aixeques la teva veu has d’estar preparat de a) ningú t’escolta, b) ningú et fa cas i c) la majoria reaciona en una manera indiferent al que has dit, o d) hi ha sempre gent que ténen un gust per ser més sádics que altres.

La setmana passada era un cas així. Era la segona vegada que una persona m’havia donat un comentari prou dolent... Que vaig fer? Sí. Vaig caure en el mateix parany com abans. Estava una noia de 14 any. Jo estava a punt de plorar. Però com? No, al moment vaig pensar, no pot ser. Fugir o lluitar.

Lluitar. Bé.

M’havia colpejat aquesta critica on més em feia mal. En realitat, ningú es preocupa per les persones que són tan bojos de posar el seu nu cor en una safata. Si tens alguna cosa a dir: Llavors, endavant, digues-la: en veu alta, amb veu ferma, no comenci a tartamudejar, no t'equivoques i no creguis que la gent et estalviés perquè estàs aquí de la primera temps.
No, no és així.
I això és una bona notícia.
Has de creure’m.
Bé, noi, això no és un pou dels desitjos. Aquesta és la vida real.

En el meu cas... Jo havia de desfogar-me. Sortir al carrer, fer una passejada moooollllt llarga i pensar una mica si volia més comentaris com aquest.

Fugir o lluitar.

Lluitar. Bé.

Crec que cada vegada quan tens un moment quan una altra persona sense coneixer-te et fa mal, és temps per a aprendre una cosa.

És un text, és un text. Tu no ets el text. Ets el creator d’això però la teva identitat inclou molt més que un text.

Potser que hi ha gent que poden aprendre aquest llicó molt més ràpidament que jo però al cap i a la fi, si sóm honestos cada artista/escriptor/pintor/actor fa el mateix error. Si fas una obra nou, vols rebre un comentari “que has fet bé”, “quina novetat”, “m’agrada” o “és excepcional”. Sóm individus prou sensibles a la manipulació com vaig llegir l’altre día en un bloc d’un amic. Per tant, una qüestió romandrà...

Per què volem rebre comentaris de gent que no ens conegui, dels quals hem de distanciar-nos, que ens fan mal... És això la idea d’art? És això la idea de llibertat d’expressió? La veritat és que a vegades pens en aquest temps que era una mica més sol·lipsistica, és a dir, no m’importava un rave que em deien la gent. Només vaig escriure per a mi i potser per una colla de bon amics i amigues.

Que ha passat? Perd un artista una parte de la seva integritat, de la seva identitat al moment quan vol fer una obra que es reconegui?

Vaig aprendre moltes coses en les ultimes setmanes.

No creguis que has de fer feliç cada persona que et llegeix. No ho creguis. És un cami perillós. Tu et pots perdre en el bosc de les intenciones bones que et porten lluny de la teva personalitat i lluny de la teva identitat.

Per a mi, això tradueix:

Hi ha gent en la pots confiar. Altres simplement que no.

A més a més, hi ha gent que volen donar-te consells com a millorar el teu estil. Si hi cobran fent-ho, la seva tendència ha de ser de buscar-ne més i més errors que possiblement no sigui una errada però el teu estil.

Bé, tot depen una mica. Però generalment es pot dir que la cosa en la qual pots confiar que qualsevol altra cosa és que al cap i a la fi has de fer-te feliç tu mateix i has de tenir una sensació de que estàs arribat a un punt on pots deixar el text i intentar de publicar-lo. Quan aquest moment m’arribarà, us l’ho diré, ja ho tenc claríssim.

Quan una persona et diu coses dolentes en referència al teu text, intenta de posar-te la distància i intenta de entendre “quin és el teu argument?”. Si ho pots veure, bé, si no, pot ser que aquesta persona només parla de la teva persona i no del teu text que no li agrada.

Lesson learnt. Class dismissed.

Lliçó entès. Classe terminada.

In his book Bagombo Snuff Box: Uncollected Short Fiction, Vonnegut listed eight rules for writing a short story:

1. Use the time of a total stranger in such a way that he or she will not feel the time was wasted.
2. Give the reader at least one character he or she can root for.
3. Every character should want something, even if it is only a glass of water.
4. Every sentence must do one of two things—reveal character or advance the action.
5. Start as close to the end as possible.
6. Be a Sadist. No matter how sweet and innocent your leading characters, make awful things happen to them—in order that the reader may see what they are made of.
7. Write to please just one person. If you open a window and make love to the world, so to speak, your story will get pneumonia.
8. Give your readers as much information as possible as soon as possible. To hell with suspense. Readers should have such complete understanding of what is going on, where and why, that they could finish the story themselves, should cockroaches eat the last few pages.