Out in the wild - Fora al cor salvatge

Out in the wild

August, wilderness and tents in bright light,

As the sun burns our hide and the hot air hits the pores, with sweat and mosquito bites,

While out in the wild, we grew fangs,

To make life more bearable,

While out in the wild, we grew claws,

To catch the slow victim at dawn.

While out in the wild, we grew tails,

To swing better from tree to tree.

While out in the wild, we huddled together,

We danced beneath the pale moonlight,

We saw the moon kiss the storm clouds,

We failed to see the danger signs.

Just to laugh at the storm she said.

Just to ride the black horse he said.

We named the August moon a kinky pal. Was it Jasper or Severin or Sean?

We mused, grasped, embraced, we shuddered and we bled the silence into our animal hearts.

You pulled me toward you “Let’s go”. I nodded. “Out in the wild”. “That’s right.”

Wistful tender fangs gleaming in the dark,

Shiny precious claws, recalling the prey as you hunt?

Precocious inspiring tails, intriguing and dangerous tails to keep the balance.

Anyone joined up in your comfort zone?

Fora al cor salvatge

Agust, jungle i acampats en llum brilliant,

Mentres el sol ens crema la pell i l'aire calent pega pores, amb sudor i picades de mosquitos,

Quant erem fora al cor salvatge, hem crescut ullals,

Per fer la vida més tolerable,

Quant erem fora al cor salvatge, hem crescut urpes, 

Per captar el víctima lent a la llum de matinada.

Quant fora al cor salvatge, hem crescut cues.

Per pasar millor d'arbre a arbre.

Quant erem fora al cor salvatge, hem fet pinya,

Hem ballat debaix la brillor palida de la lluna,

Hem vist la lluna besar els núvols de tempesta,

No ens daba per a veure els signals de perill.

Només per riure cara a la tempesta, feia ella.

Només per muntar el cavall blanc, feia ell.

Hem anomenat la lluna un tío quinqui. Era Jasper o Severin o Sean?

Hem meditat, captat, abraçat, hem viscut la pell de gallina i hem sagnat el silenci cap adins els cors animal nostres.

M'has mogut cap a tu, dient “Que ens anam”. I hem fet sí amb el cap, “fora al cor salvatge”. “exactament això.”

Intrigants petits ullals reflectors a la foscor,

Brilliants, precioses urpes, revocant la presa mentres que l'estas caçant?

Unes contes (cues/contes tails/tales ) picantes i inspiradores, contes intrigantes i perilloses per mantendre el balanç.

Qualsevol persona qui t'ha visitat a la zona confort teva?

Barefoot de l'Anne Sexton, Descalça

Barefoot

Loving me with my shoes off
means loving my long brown legs,
sweet dears, as good as spoons,
and my feet, those two children
let out to play naked. Intricate nubs,
my toes. No longer bound.
And what's more, see toenails and
prehensile joints of joints and
all ten stages, root by root.
All spirited and wild, this little
piggy went to market and this little piggy
stayed. Long brown legs and long brown toes.
Further up, my darling, the woman
is calling her secrets, little houses,
little tongues that tell you.

There is no one else but us
in this house on the land spit.
The sea wears a bell in its navel.
And I'm your barefoot wench for a
whole week. Do you care for salami?
No. You'd rather not have a scotch?
No. you don't really drink. You do
drink me. The gulls kill fish,
crying out like three-year-olds.
The surf's narcotic, calling out,
I am, I am, I am
all night long. Barefoot,
I drum up and down your back.
In the morning I run from door to door
of the cabin playing chase me.
Now you grab me by the ankles
Now you work your way up the legs
and come to pierce me at my hunger mark.

Descalça

Estimar-me sense les sabates
significa estimar les meves cames marrons llargues,
dolces estimades, tan bones com culleres
i els peus, aquells dos nens
deixats cap a fora per jugar nus. Protuberàncies intricades,
dits dels peus. Ja no lligats.
I encara més, mira ungles dels dits dels peus i
prènsils articulacions de les articulacions i
totes les deu etapes, arrel per arrel.
Tot esperit i salvatge, aquest petit
porquet va anar-hi al mercat i aquest petit porquet
es quedava. Llargues marrons cames i llargs marrons dits dels peus.
Encara més amunt, amor meu, la dona
està cridant els seus secrets, cases petites,
llengües petites que et diuen.

No hi ha ningú excepte de nosaltres
en aquesta casa en la llengua de terra.
La mar porta una campana en el seu melic.
I jo sóc la teva noia descalça per
una setmana sencera. T'agrada el salami?
No. No t'agradaria prendre un whisky?
No. Realment no beus. Però beus
a mi. Les gavines maten els peixos,
fent crits com uns al·lots de tres anys.
Les ones són narcòtiques, cridant-te,
Jo sóc, Jo sóc, Jo sóc
durant tota la nit. Descalça,
estic tocant el tambor amunt i avall la teva esquena.
Al matí estic corrent de porta a porta
de cabina jugant perseguir-me.
Ara m'estàs agafant pels turmells.
Ara t'estàs pujant més amunt les cames
i vine a perforar-me a la meva marca de fam.

Blai Bonet - De ta persona en vull el meu plaer (tres sonets)

Desarmat davant teu del tot armat,
retut, captiu ni sense orgull no em trob.
Si per la pedra em fas passar, el teu cop
faria que de mi fos desfermat.

No té consol ser lliure. Llibertat,
vés-te'n enllà on no hi plou, que et vegi prop,
per mirar com t'asseques, mentre rob
vencills, fermalls, cordills d'home robat.

Home, al qual li han tret els calçons,
per fer-hi llenya a sobre, fer-hi llarg,
per a que senti la raó amb raons,

que no és lliure sinó amat amarg,
que sap de tu el que sap dels teus grillons,
i amb aquesta ciència te fa un arc.
                                                                             11-agost-1997 (p. 975)

---

Si puc endevinar just el que veig,
ma profecia és que estaré tot sol
mentre siguis la festa del teu vol
que s'emmiralla en el meu safareig.

L'aigua a l'estaca, el vol en el llebeig,
la set que l'aigua té és de pedra al sol,
és set quadrada, set rodona a un bol
que escriu en terra i a un cel te llegeix.

De ta persona en vull el meu plaer,
l'espiga en el meu temps de pa i voltor,
la rosa del teu dia al meu pitxer.

- Desastrat ferm ets, doncs, si el teu valor
en calç viva no tens pel meu voler.
- Desastre hi ha amb més cendra que l'amor?

                                                                           4-agost-1997 (p.972)


---

De mi n'estimes el meu esperit.
Jo, del teu cos, en som enamorat.
Quin dels dos éssers és més desamat,
jo pel teu pèl, tu pel meu infinit?

Si passar gust per tu és un escrit,
si el sublim n'és perquè no t'ha arribat,
si el teu coll no m'és coll de pou, pouat,
si tu no et rentes de tot quant he dit,

durà infinit pols ta netedat,
beuràs mentida en el teu ver tassó,
i un no sé què caurà d'on mai no ha estat.

Una mà renta l'altra, El bé felló
que som sense el teu coll, serà rentat,
si el subim té per tu gust de meló.

                                                                           9-octubre-1997

Carles Duarte i Montserrat - Beu el desig. Tracen, les ones i Cremaven els teus ulls. Tres poemes d'Els Immortals

Beu el desig,
assedegat,
a l'estany dels teus ulls;
t'encén, Mirra, la pella
quan se t'acosta Cínires,
el nét de Pigmalion.

Et venç de nit l'anhel de jeure-hi,
el crit del cos,
que el que t'és pare et sigui amant,
que al ventre duguis un germà.

No et pertany el destí,
que intentes desescriure:
et somet i et fereix.

Et tornes arbre, plor;
aroma evanescent.

Perdura el somni
i, quan, càlid, el vent
t'amanyaga les branques,
esdevé sang, la saba,
i revius el plaer
dibuixat als teus llavis.


----------------------------------------


Tracen, les ones, el camí,
el mar i els vents ens escriuen la nuesa.

Vatopedi:
s'hi obre un silenci blau,
la porta, un esguard inquiet,
el monestir ens acull.

Rere els murs, les cel·les, el recer
i el seu somni incessant.

Històries i misteris
cobreixen les parets,
rostres pintats se succeixen,
imatges esculpides,
textos de reis i emperadors,
la fusta, el marbre, l'or;
el pergamí,
l'anhel de sobreviure.

La mà cordial,
la taula compartida,
l'antiga melodia,
els hàbits negres,
diàlegs d'himnes;
canten de nou les veus
una pregària.

Fruita l'arboç;
aquesta solitud del temps;
som ja el passat:
l'oblit i la memòria
que ens esborren,
com la llum, els colors.

Res no ens pertany,
no hi ha senyors ni serfs,
tot és per ser i morir;
només roman un foc encès
i un Déu cansat que ens mira.

---------------------------------------------------------

Cremaven els teus ulls
en un ponent de fang
i de vi negre;
te'n commovia el foc,
el tràgic moviment,
la lentitud.

Fràgil,
cercaves Procris,
el seu front generós,
les mans on celebraves
el crit de cada aurora,
la llum que s'esqueixava
empesa per les ombres.

El goig que us oferíeu
es mor emmetzinat de gelosia.

Emmalaltiu de tant de posseir-vos,
de no comprendre com us cal ser lliures.

Fereix, involuntari,
el dard que llances,
Cèfal
- amant de l'aura que acarona el rostre -
la pell que més estimes,
duus, dolor; la mort a qui abraçaves;
l'arma que et donà
en va eixugant la vida,
et mira mentre veu
i el seu alè darrer
es desa entre els teus llavis.

Cremen els teus ulls
en un ponent de prunes
i de sang escampant-se.

-------------------------------------------------------------

He d'admetre una cosa. M'encanta aquest poeta. He trigat moltíssim penjar alguna cosa d'ell perquè m'era tan difícil triar una cosa. Al final m'he decidit per aquest poemari que m'agrada moltíssim.
Carles Duarte fa lluir el llenguatge, i rere uns mots una mica prosaics entreveu la força de les seves paraules. M'encanta el ritme. M'encanta la saviesa dels seus poemes.

-------------------------------------------------------------

Er trinkt das Begehren,
wie ein Verdustender,
vom See deiner Augen;
Es entflammt Dir, Mirra, die Haut
wenn sich Cínires Dir nähert,
Der Enkel von Pigmalion.

Es bezwingt Dich nächtens die Sehnsucht dich hinzulegen,
der Schrei deines Körpers,
dass jener, der Dir Vater ist, Dein Geliebter sei,
dass in deinem Leib trägst deinen Bruder.

Es gehört Dir nicht, das Schicksal,
welches du zu entschreiben versuchst:
Es unterwirft und verletzt Dich.

Du wirst zu einem Baum, weine;
ein sich verflüchtigendes Aroma.

Es überdauert der Traum,
und, sofern er heiss war, der Wind,
liebkoste er Dir die Äste,
es kam Blut zum Vorschein, der Pflanzensaft,
und Du erlebst die Freude aufs Neue,
auf deinen Lippen gezeichnet.

---------------------------------------------


Es zeichnen, die Wellen, den Weg,
Das Meer und die Winde schreiben uns die Nacktheit.

Vatopedi:
es öffnet sich ein blaues Schweigen,
die Pforte, ein unruhiger Blick,
das Kloster empfängt uns.

Hinter den Mauern, die Zellen, die Zuflucht
und sein unaufhörlicher Traum.

Geschichten und Rätsel
pflastern die Wände,
Gemalte Gesichter ereignen sich,
vom Bildhauer Erschaffenes,
Texte von Königen und Kaisern,
das Holz, der Marmor, das Gold;
das Pergament,
der Wunsch zu überleben.

Die herzliche Hand,
die Tafel die mit dem Fremden geteilt,
die alte Melodie,
die schwarzen Gewänder,
Dialoge der Hymen;
es singen aufs Neue Stimmen
ein Klagelied.

Frucht des Erdbeerbaumes,
diese Einsamkeit der Zeit,
wir sind ja schon Vergangenheit,
das Vergessen und das Gedenken
die uns auslöschen
wie das Licht, die Farben.

Nichts, rein gar nichts gehört uns,
es gibt weder Herren noch Sklaven,
alles ist um zu leben und zu sterben;
lediglich bleibt ein Feuer, entfacht
und ein Gott, der uns ermüdet anschaut.

-------------------------------------------------------

Sie brannten in deinen Augen
in einem Ponent Wind aus Ton
und aus Rotwein
wurdest Du tief durch das Feuer berührt,
die tragische Bewegung,
die Langsamkeit.

Zerbrechlich
suchtest Du Prokris,
ihre grosszügige Stirn,
die Hände, wo Du feiertest
den Schrei von jedem Morgengraun,
Das Licht welches abriss
angetrieben duch die Schatten.

Die Lust die Ihr uns darreicht
stirbt vergiftet durch die Eifersucht.

Ihr erkrankt daran, dass sie so sehr von Euch Besitz ergreift
Ihr es nicht versteht, dass es uns geziemt, frei zu sein.

Es verletzt, unwillkürlich,
der Speer den du schleudertest,
Kephalos
- Geliebter des Lufthauchs (=Aurora, Name von Prokris),  der ihm das Gesicht liebkost -
die Haut, die du am meisten liebst,
nimmst Du hinfort, Schmerz; der Tod, den Du umarmtest;
die Waffe, die er Dir gab
vergebens trocknest Du das Leben ab,
sie schaut Dich an mit brechendem Aug'
und ihr letzter Atemzug
den verwahrt sie zwischen deinen Lippen.

Es brennen deine Augen,
in einem Ponent Wind aus Pflaumen
und aus Blut, welches sich seinen Weg bahnt.

--------------------------------------------------------------------------

Els poemes citats es refereixen als capítols següents

1) Mirra (Cínires) (Ovidi, Les metamorfosis, llibre X, 298-502
2) els pagesos likians (Ovidi, Les metamorfosis, llibre VI, 313-381
3) Cèfal i Procris (Ovidi, Les metamorfosis, llibre VII, 671-758

Sebastià Alzamora - Rafel (1994)

La mort I

Avui ha fet cinc anys que et vas morir:
avui, també, t'hem visitat la tomba,
que s'alça blanca, un punt tumultosa,
- amb la innocència del plany per disculpa-,
a la part nova d'aquest cementiri
tan provincià i tan ple de femta humana.
Rafel, tan sols tenies disset anys
quan conegueres el gust de la teva
sang. Jo en tenia setze, i en saber-ho,
vaig assumir la llei de trescar aceres
considerant el final de les coses,
comptant rajoles petites com vides.
Una ambulància anunciava el teu coll
trencat, a entrada de capvespre, i tots
ens abraçàvem: l'esvalot precís
de la caiguda. Ara han passat cinc anys
i t'hem vingut a veure, altra vegada,
ritualitzant la batzegada dúctil
d'una ampla absència, No hem dit massa coses:
hem definit la talla d'una espera
com definírem, cinc anys endarrera,
la pauta exacta dels mesos de maig,
que sempre vénen amb aire de tu.
Concisos, t'hem deixat damunt la llosa
el pes feixuc d'un bon grapat d'aceres.

Rafel (1994)

La mort, II

Cantaren misses, per tu, i les campanes
d'aram et van dir el nom, com pertocava.
Un sacerdot va provar d'ocultar,
amb mots com jungles, el fet que ja sols
fossis un cos que es podria. I nosaltres,
esmorteïts d'acabar amb la infantesa
acoltellada, assistírem l'ofici:
férem lectures bíbliques, estúpides,
amb les butxaques farcides de llàgrimes,
amb els canells enravenats de sang
teva damunt el sòl d'una avinguda.
La vella església era de gom a gom,
com gairebé tot era exagerat
en aquell dia, tot un xic groller,
com de per befa. Això va ser de vespre.
El matí, ben prest, t'havíem portat
cap a la fossa, a bescoll d'al·lots flonjos,
dintre el taüt contraxapat de pena:
els carrers, prims, s'ofegaren de vidre
i comentaris erràtic, fibrosos
de la vergonya del caminar nostre.
Vam escoltar, a cada passa que férem,
els teus peus flàccids, embotits, picar
per les parets de la caixa de roure.
I tot el poble era el so dels teus peus.

Rafel (1994)



La mort, III

Passà un estiu com una sotragada:
cada divendres, puntuals com llunes,
compràvem flors en el mercat del poble
- alguns clavells, potser crisantems blancs -
i les portàvem a la teva estança
de bell cadaver jove. Hi arribàvem
tots tres seriosos, i ens meravellàvem
d'aquella magna pastoral de vísceres
i de marasmes que ens era la vida
en aquells mesos: deixavem les flors
i allà fumavem una cigarreta
amb l'assossec del paladar molt tímid.
Un cert divendres, el sol va sotmetre
els llocs dels homes, amb vermells com xiscles
i tanmateix nosaltres et portarem
aquell manat habitual de ràbia.
Ja de tornada, el sol ens maltractava
totes les passes per carrers plens d'exode,
i se'ns cloïa el pensament, com una
parpella bruta. Xops, un poc febrosos,
la noia d'una botiga ens volgué
abeurar amb una cervesa amarada
d'ombra i victòria. Tots tres vam somriure.
Ja coneguérem que amb l'estiu s'havia
d'acabar aquella mort llarga i absurda.

Gottfried Benn. Cariàtide - Estendre't. Fes caure els teus pètals. Dessagna - La qüestió de la intoxicació

Karyatide

Entrücke dich dem Stein! Zerbirst

Die Höhle, die dich knechtet! Rausche

Doch in die Flur, verhöhne die Gesimse --:

Sieh: durch den Bart des trunkenen Silen

Aus seinem ewig überrauschten

Lauten einmaligen durchdröhnten Blut

Träuft Wein in seine Scham.

Bespei die Säulensucht: toderschlagene

Greisige Hände bebten sie

Verhangnen Himmeln zu. Stürze

Die Tempel vor die Sehnsucht deines Knies,

In dem der Tanz begehrt.

Breite dich hin. Zerblühe dich. O, blute

Dein weiches Beet aus großen Wunden hin:

Sieh, Venus mit den Tauben gürtet

Sich Rosen um der Hüften Liebestor -

Sieh' dieses Sommers letzten blauen Hauch

Auf Astermeeren an die fernen

Baumbraunen Ufer treiben, tagen

Sieh' diese letzte Glück-Lügenstunde

Unserer Südlichkeit,

Hochgewölbt.

Cariàtide

Fes-te perdre la imatge de la pedra! Esmicola

La cova, que t'esclavitza! Remoreja

Fes, remoreja cap al rebedor, mofa't de les cornises --:

Mira: passant per la barba del Silè emborratxat,

amb la seva sang sempre intoxicada

forta singular pertorbada

Goteja vi cap al seu membre

Escup l'addicció de les columnes a la cara: colpejades i mortes

Mans geriàtriques van trepidar 

Cap als cels tapats. Fes caure

Els temples davant de l'enyor dels teus genolls

Que està sotmès al desig de ball.

Estendre't. Fes caure els teus pètals. O, dessagna

El teu bancal de les grans ferides, dessagna't:

Mira, Venus se cingla amb coloms a si mateixa

la porta d'amor

Porta roses al voltant de les natges

Mira aquest últim alè blavenc de l'estiu

Sobre mars de margarides cap a vores

llunyanes i marrons d'arbres llançat, diürn

Mira aquest últim moment d'una benaurança mentidera

Del nostre punt més meriodional,

Altament erecte,

Caryatid

Renege on the rock! Smash

the oppressor cave! Sashay

out onto the floor! Scorn the cornices-

see, from the beard of drunk Silenus

from the unique uproar of his blood

the wine dribble into his genitals!

Spit on the obsession with pillars:

ancient rheumatic hands quake towards

gray skies. Bring down the temple

by the yearning of your knees

twitching with dance

Spill, spread, unpetal, bleed

your soft flowers through great wounds.

Dove-hauled Venus girds her loins

with roses-

see the summer's last puff of blue

drift on seas of asters to distant

pipe-brown coasts; see

this final hour of our mendacious

southern happiness

held aloft.

(Traducció anglesa per Michael Hofmann, cf. poetryfoundation)

Ryszard Kapuscinski - Elección, Oxford, et al.

Elección

Irse
cerrar de golpe tras uno la tapa del silencio
o volver
otra vez a hacer el esfuerzo

liberar la garganta de la presión
intentar respirar
pronunciar un vocablo
decir toda una frase
tomar la palabra
con prisas
antes de que pongan otra vez la mordaza

sé que esperas
tú
que escuchas con atención
que pegas la oreja
a esa pared sorda

Oxford

La noche
del sábado a domingo
en esta ciudad
no concilia el sueño
en la calle principal ruido de neumáticos
gritos moviéndose bajo las ventanas
son discusiones alegres y superficiales
no puedo dormir
leo en el periódico que
el infarto suele atacar a sus víctimas
entre las 8.00 y las 9.00 de la mañana

son las 2.15

***

El camino 
cuando lo dejas atrás
desaparece a tus espaldas
deja de existir

la geografía es una noción subjetiva
una especie de acuerdo

Rosario

De madera
de hueso
de vidrio
decena tras decena
ensartado
anudado

menudencias torneadas
con las que formas el camino
al cielo

A la muerte de un poeta

Quizá antes de morir
se acercaba a la estantería
donde estaban sus libros de poemas
apenas unas briznas de hierba
le atormentaba una cosecha tan nimia
invisible
para una mirada rápida

pero - aquello que dejaron
tras una paciente vida
los vecinos de Spinoza
talladores de diamantes
(La Haya, Ámsterdam)
no es cierto que cabía apenas
en la mano de un niño?

***

El poeta R.:
                 tuberculosis
                 alcohol
                 de vez en cuando
                 un poema

***

Cómo se olvida todo

si
había algo
que empezó
que duraba
estábamos metidos en ello
era nosotros mismos

algo que

un momento

déjame que piense

algo que

cómo se olvida todo

***

Mi dolor
            no cesa de preparar su cuchillo contra mí
            no cesa de afilarlo

            dónde lo clavará?

            immediatamente en el corazón?

***

Desde que estás
todo cambia de color
tiene un matiz más:
tú

desde que estás
cambian los sonidos:
están llenos de tu voz

desde que estás
los bosques y los árboles
huelen a ti

desde que estás
toco el mundo
un mundo completo
y único.

1994

Traducción al castellà Abel A. Murcia Soriano, Poesía Completa (Bartleby Editores, 2008, Madrid)

James Joyce .- empresonament dolç

Of that so sweet imprisonment
My soul, dearest, is fain -- -
Soft arms that woo me to relent
And woo me to detain.
Ah, could they ever hold me there
Gladly were I a prisoner!

Dearest, through interwoven arms
By love made tremulous,
That night allures me where alarms
Nowise may trouble us;
But sleep to dreamier sleep be wed
Where soul with soul lies prisoned.

D'aquesta manera tan dolça de presó
La meva ànima, estimada, està desitjós -- -
Braços tendres que em cortegen per fer-me rendir
I em cortegen per arrestar-me.
Ah, tant de bo que em puguin detenir
Amb molt de gust li fos un presoner!!

Estimada, a través dels braços entrellaçats
Per l'amor fet trèmula,
Aquesta nit em sedueix on les alarmes
Ens poden molestar de cap manera;
Però el son amb son més somiador es va casar
On l'ànima amb l'ànima jeu empresonat.

Erotisme ontològic de Màrius Sampere

Amor, dues són les quantitats
que ens omplen de saviesa:
l'Enigma
i un miler d'enigmes.

I t'ho confesso en un bes
d'amant rígid i savi.
Ja tot ho he escrit, tot,
ara falta la fórmula.

Podria afegir,
a toc de pell estremida,
que la contradicció salva el sentit
de caure al precipici on la raó
espera al fons. Però jo t'estimo, sóc la paraula
que només et busca els llavis. Entrarà al teu regne
a mata-degolla. El plaer
enfosquirà l'ésser. I caurà la nit, estesa
en un miler de nits.

PS: Jo jur que vaig anomenar la meva novel·la "La nit estesa" sense conèixer aquest poema. Em va fer calfreds quan el vaig llegir la primera vegada la setmana passada. Incapaç d'entendre aquest regal, ho vaig mantenir un secret. Però m'agrada moltíssim aquest poema i és massa polit per a no compartir-ho. Una cosa és cert: Jo hauria de posar aquest poema a dins el llibre quan sigui publicada un dia.

The Hollow Men - Els homes buits de T.S. Eliot

The Hollow Men

Mistah Kurtz—he dead.

A penny for the Old Guy

I
We are the hollow men
We are the stuffed men
Leaning together
Headpiece filled with straw. Alas!
Our dried voices, when
We whisper together
Are quiet and meaningless
As wind in dry grass
Or rats' feet over broken glass
In our dry cellar

Shape without form, shade without colour,
Paralysed force, gesture without motion;

Those who have crossed
With direct eyes, to death's other Kingdom
Remember us—if at all—not as lost
Violent souls, but only
As the hollow men
The stuffed men.

II
Eyes I dare not meet in dreams
In death's dream kingdom
These do not appear:
There, the eyes are
Sunlight on a broken column
There, is a tree swinging
And voices are
In the wind's singing
More distant and more solemn
Than a fading star.

Let me be no nearer
In death's dream kingdom
Let me also wear
Such deliberate disguises
Rat's coat, crowskin, crossed staves
In a field
Behaving as the wind behaves
No nearer—

Not that final meeting
In the twilight kingdom

III
This is the dead land
This is cactus land
Here the stone images
Are raised, here they receive
The supplication of a dead man's hand
Under the twinkle of a fading star.

Is it like this
In death's other kingdom
Waking alone
At the hour when we are
Trembling with tenderness
Lips that would kiss
Form prayers to broken stone.

IV
The eyes are not here
There are no eyes here
In this valley of dying stars
In this hollow valley
This broken jaw of our lost kingdoms

In this last of meeting places
We grope together
And avoid speech
Gathered on this beach of the tumid river

Sightless, unless
The eyes reappear
As the perpetual star
Multifoliate rose
Of death's twilight kingdom
The hope only
Of empty men.

V
Here we go round the prickly pear
Prickly pear prickly pear
Here we go round the prickly pear
At five o'clock in the morning.

Between the idea
And the reality
Between the motion
And the act
Falls the Shadow
For Thine is the Kingdom

Between the conception
And the creation
Between the emotion
And the response
Falls the Shadow
Life is very long

Between the desire
And the spasm
Between the potency
And the existence
Between the essence
And the descent
Falls the Shadow
For Thine is the Kingdom

For Thine is
Life is
For Thine is the

This is the way the world ends
This is the way the world ends
This is the way the world ends
Not with a bang but a whimper.

Els homes buits

Senyo Kurtz—ell mort.

Un cèntim pelr al Noi Vell

I
Nosaltres som els homes buits
Nosaltres som els homes farçits
Recolzant a l'altre
Casc (d'espantall) farçit amb palla. Ai ai!
Les nostres veus seques, quan
Junts estem xiuxiuejant
Quan som quiets i sense importància
Justament com si vent passa herbes seques
Or peus de rata sobre vidres fet miques
Al nostre cellar sec

Expressió sense forma, matis sense color,
Força paralitzada, gest sense moviment;

Aquells qui varen creuar
Amb ulls drets, cap a l'altre regne de la mort
Recordau-vos de nosaltres—si de res—no com a perdudes
Ànimes violentes, però només
Com a homes buits
Homes farçits.

II
Ulls que no m'atraveix de mirar, ni als somnis
En el regne somnífer de la mort
Aquestos no apareixen pas:
Aquí, els ulls són
Llum del dia sobre una columna trencada
Aquí, hi ha un arbre que balanceja
I veus estàn
Cantant en el vent 
Més distantes i més solemnes
Que una estella que s'està esvaint.

No em deixis apropar-me més
Al regne somnífer de la mort
Deixa'm portar també
Tal disfraç intentional
Abric de rata, pell de corb, pals encreuats
En un camp
Comportant-me com es comporta el vent
Cap pas més enllà—

No aquella trobada final
En el regne crepuscle

III
Això és la terra mortaAixò és terra cactus
Aquí les imatges pedrenques
Són constrüides, aquí elles acepten
La suplicació d'una mà d'un difunt
Sota el parpelleig d'una estella esvaint-se.

És així
En l'altre regne de la mort
Despertant-se sol
A l'hora quan estem
Tremolant amb tendresa
Llavis que voldrien besar
Formen pregàries adreçades a rocs trencats.

IV
Els ulls no hi són
No hi ha cap ull aquí
Dins aquest vall d'estelles defallides
Dins aquest vall buit
Aquesta mandíbula trencada dels nostres regnes perduts

En aquest últim lloc de trobades
Estem grapejant tots dos
I evitem parla
Assemblats en aquesta platja del riu inflat

Cecs, a menys que
Ells ulls reapareixin
Com l'estrella perpètua
Rosa multifoliada
Del regne crepuscle de la mort 
L'esperança solament
D'homes buits.

V
Aquí estem rondejant la perera espinosa
Perera espinosa perera espinosa
Aquí estem rondejant la perera espinosaA les cinc del matí.

Entre l'idea
I la realitat
Entre el moviment
I l'acte
Va la Sombra
Perquè Vostre és el Regne

Entre la concepció
I la creació
Entre l'emoció
I la resposta
Va la Sombra
La vida és molt llarga

Entre el desig
I el spasme
Entre la potència
I l'existència
Entre l'essència
I el descent
Va la Sombra
Perquè Vostre és el Regne

Perquè Vostre és
La vida és
Perquè Vostre és el

Així és com el món s'acaba
Així és com el món s'acabaAixí és com el món s'acaba
No amb un pam! però amb un ploriqueig.