Quants mil·ligrams de democràcia suporta l'estat espanyol?

No volia entrar en el tema perquè no sóc gaire política però en els temps que corren, a mi em sembla imprescindible fer dubtes incòmodes.

Doncs, quants mil·ligrams de democràcia suporta l'estat espanyol abans que no exercici una violència constitucional, així com podem veure clarament en el cas de l'Artur Mas qui ha fet un vot, un hàbit bastant corrent i constitucional, i ara el criminalitzen.

Sincerament, això fa pudor. Si l'estat espanyol no té els collons de treure els colors veritables d'aquest joc que juguem, ... a poc a poc es pot veure en tot cas. Ens apropem a una dictadura constitucional, que va de desfressa com a monarquia amb una democràcia parlamentària.

Diuen que paper és bastant pacient, però la gent no ho són, no ho són més... perquè ja han aguantat més de tres segles esperant que tenen una possibilitat de pacíficament separar-se d'un marit qui pega i que no et deixa fer res sinó amb el seu permès anteriorment demanat i concedit.

Vist d'una perspectiva legal, això té pinta d'un exercici de poder. Res més. I ho és. Més clar aigua.

És un gest imprescindible per fonamentar la base d'un estat que és la constitució o sigui el que l'han fet, torçut de la constitució.

Però què passa si la base d'aquest estat és anti-constitucional per si mateix?

Què passa si ens adonem que ells que estan en el poder, només ho són perquè constantment fan el que fan els dictadors, és a dir, exercir poder d'una manera o l'altra? 

Drets són derivats per una part pels drets humans, per l'altra part derivats d'un moment històric i tenen la tendència de portar i també de generar una empremta històrica del seu temps.

Les lleis per exemple sota Franco eren molt injustos, molt cruels, i no eren gaire raonables. Els drets humans gairebé esborrats. L'única justificació, per a ells, era la manifestació i el manteniment del poder per Franco.

Doncs, és clar, vivim en un altre segle. Franco ja ha mort. Vivim en una democràcia constitucional i amb una monarquia representativa. Però, tal qual, ja tenim unes empremtes del Franco (com unes empremtes fossilitzades) en les lleis que avui són encara vigents. Per exemple la Llei de Ciutadania realment és una llei que deriva del temps del franquisme.


Qualsevol comportament que es distingeix jutjant d'ell qui exerceix el seu dret de posar les urnes per fer un vot pacíficament, significa el detriment dels drets fonamentals i de drets civics. Per poc li agradi al govern, en això consisteix l'expressió de l'opinió, l'exercici de drets bàsics dins la democràcia i també en la possibilitat de proposar una nova idea.

Com historià veig que aquí hi ha una tendència de fiar més en sistemes verticalment dirigits que en aquells que són horitzontalment dirigits. Per cert, dubt moltíssim que això canvia aviat.

Quina proposta es pot fer si els drets que tenim a Espanya s'oposen directament als drets dels Catalans que tenen una voluntat de separar-se de l'estat espanyol?

La qüestió per a mi és si l'estat espanyol segueix exercint poder en el sentit que imputa Artur Mas, i segueix fent el mateix que han fet sempre, és a dir, governar amb por i discriminació, doncs, no podem parlar més d'una democràcia. No ens enganyem. Democràcia significa clarament que el poder màxim és amb el poble. I si el poble català hagi votat a favor d'un estat català independent, s'hauria de respectar-ho. I no fer veure que el president hagi actuat en desacord amb l'estat espanyol. Ni és desobediència, és un exercici de la democràcia que també és constitucional.

Quina llei té més potència? Quina espasa és més punxeguda o quina arma és més perillosa?

Serà condemnat l'Artur Mas simplement per fer el que fan demòcrates, és a dir, votar?

És això un senyal que ens allunyem d'una democràcia i ens apropem a poc a poc a una dictadura o almenys una democràcia de desfressa on el vot de l'estat sempre pot rematar el vot de l'oponent? 

Quina estructura estatal tenim aquí? I per què ningú es queixa d'aquest pas cap enrere en el temps?

Qualsevol comportament que suporta la condemna de Mas, es distingeix per la seva crueltat i, a més, significa el detriment dels drets fonamentals i dels drets humans també que consisteix en l'expressió de l'opinió i també en la possibilitat de proposar  un vot i dur-lo a terme.

No crec que un Artur Mas serà una víctima estatal perquè esper que hi hagi una mar d'advocats voluntaris qui li volen ajudar i qui volen aturar aquells que ens pixen a sobre i ens volen fer creure que es plogui.

Per fi, vaig trobar una imatge molt animada que no us volia amagar. Bon profit!

Setmana històrica - teatre absurd - un recull d'uns dies emotius

Crec al cap d'uns mesos o setmanes es veurà que aquesta setmana ha sigut decisiva en molts sentits. I com historià al fons ho veig ara mateix, com molts altres també.

Per què? Perquè només queden dos dies. Perquè en més o menys 48 hores es decideix el futúr de Catalunya com a país. I la temperatura puja. Ja tenim uns 39 graus diria jo.

Molt bé, idò, som al recte final abans del vot de Catalunya i el tema per tot arreu és la tàctica i contratàctica dels qui tenen desigs polítics diametrals.

La veritat és que he d'admetre rigut moltíssim aquesta setmana i no només veient Polònia que va fer una bona feina tres dies abans de les eleccions i va treure el suc de tots els candidats.

Em refereix a totes aquestes bajanades que van passar i que van sortir al cap d'aquesta setmana. Era de vegades un riure ronc, o més aviat un tos, i altres vegades quan he esclatat a riure i m'he gairebé ofegat amb tanta diversió inesperada.

Tot el que ha passat aquesta setmana, l'hauràn d'aprendre els nens i nenes, potser en un futúr no gaire lluny. Esperem que sigui en un futur valent que Catalunya esdevingui com a país lliure i independent. Amb una economia que ens permetrà viure tranquil·lament i que un dia els nostres néts ens demanaràn què va passar en aquesta setmana abans del vot.

Doncs molt bé. Què tenim? Què podem contar?

Senyor president, en Mariano Rajoy, ha fet un pallasso total de si mateix, quan era on air fent una entrevista ràdio i no sabia ben bé distingir les conseqüències arran de la nacionalitat catalana, espanyola i europea, que realment és una cosa de lògica i de la constitució i poca cosa més. Déu n'hi do que algú li ensenyés que valdria més que callés de tant en tant quan no està segur d'una resposta correcta.

Polítics diversos han intentat fer veure que els Catalans fossin separatistes, jihadistes, bolxevics, Estalinistes, i altres insults. La veritat és que no fa falta explicar per què és res més que un insult i a més són fets històrics que es pot verificar o falsificar. Doncs, en aquest cas, estalvi la jeremiada i l'oració.

Parlant d'oracions, ja tinc un enllaç per avançar un altre tema ridícul. Un tema emocionant, un tema que va ensenyar-me que encara hi ha aquella trinitat santíssima: l'església, militars, i empresaris. Són ells del poder. Un arquebisbe ultraconservador valencià (Cañizares) va iniciar la campanya que volia fer una oració i resar per a la unitat d'Espanya. Déu n'hi do.

RTVE va iniciar un altre tema. Proposen als seus empleats o volen proposar-los saludar la bandera espanyola. Deu ser broma, oi? No, que va. M'ha agafat un calfred llegint aquesta notícia, pensant en tota aquella gent que havia de fer exactament això fa uns trenta anys... No és gens graciós. Què ha passat? Ens han posat en una màquina per viatjar dins el temps? Segurament semblava així. No m'he pogut creure al principi i pensava que era una broma pesada. A veure que no era em vaig preguntar com podria passar això en un país que pretén ser una democracia parlamentaria com cent altres. Però no, #SpainIsPain. Això ja és un # hashtag en tuiter. I anava molt bé amb aquest tema.

I com a final una pel·lícula de terror, ja tenim en Mariano Rajoy un darrer cop. Aquesta vegada ens fa por, o almenys a mi. Si això és creat com intent de fer veure que al final (de tot aquest temps que ha traspassat) li importarien els catalans amb la seva identitat i la seva intenció de crear un estat nou, s'ha equivocat:

I hi havia més escàndols sobre falsificacions, mentides, el corralito. Etc etc. Doncs, avui no tinc gaire temps, però volia fer una entrada tal qual així que em podré recordar d'aquesta setmana tan emotiva.

Els ingredients o actors principals eren.

1) derisió

2) mentida

3) amenaça

4) falsificació dels fets històrics (doncs, mentides tal qual)

5) falsificació i corrupció del procès del vot

6) distorsions

7) trucs de màgia

Crec que ja n'hi ha prou.

La gent - i esperem que veurem en una participació altíssima dels votants - decideix. I tant que ho farà.

Visca Catalunya lliure i independent!

Queden 48 hores. Decideix!

L'estratagema del 27S - El 11 de setembre, el 27S, polítics vergonyosos, i un estat lliure gairebé palpable?! Traducció de l'entrada al meu bloc alemany d'avui

Gairebé no es pot creure però ja fa un any des de la darrera actualització del bloc alemany. Ara bé, un altre cop un munt de coses ha passat. Sr Bauzà no hi ha més al paisatge polític, el TIL al final desaparegut, Déu n'hi do. Les illes balears pareixen molt contents amb el nou govern. Si hom decideix a focalitzar afers més grans, hi ha el debat sobre la independència de Catalunya.

Igual des de quina perspectiva hom observa. Per l'Espanya sembla que el seu nen adoptiu, sempre maltractat i mai estimat i qui sobretot encara vol autonomia, és a dir Catalunya, ara espeternega i crida per llibertat. Doncs bé, i si un segueix els mitjans, hi ha una cosa que no queda sense descobrir. Els catalans han après bé de les seves últimes derrotes.

La independència no se celebra abans d'aconseguir-la, però aquest cop la paraula és lluitar amb perseverànça. Endavant i molt bé, diria jo!

Mas amonesta que la partida encara no està jugada ni molt menys guanyada encara. La premsa nacional i la des de fora observen, que els catalans han mobilitzat als mateixos perquè no estiguin pacificats i per no acabar amb coses acabades a mitges. Sembla que aquest últim moviment per l'Estat espanyol, és a dir classificar un referendum (Referendum planificat per a l'any 2014) i ipso facto una declaració d'Independència de Catalunya com a il·legal, no era

gaire estupid. Chapeau! Ara bé, en Mas vol, mitjançant l'assoliment d'una mayoria absoluta, entrar en una nova partida, amb les cartes novament i ben barrejades.

El vot del dia 27 de setembre (doncs, en poc més de dues setmanes) mostrarà si és la uni(ficaci)ó la paraula clau que permetrà treure la victoria a casa.

Rei Felipe qui està governant des de fa un any no es fa gaire popular perquè d'una manera o altra sembla que tendeix més envers la monarquia i la representació, i sobretot oblida prendre seriós les seves obligacions com a rei amb un caràcter adient. Ara bé.

Cada vegada surten a la llum  més taques de deshonra a l'uniforme de gala portada per la democràcia tan jove, que aquests crits insensats per Franco fets per la ultradreta no semblen gaire allunyats. Dit d'altra manera, aquí veiem que la superficie de l'Espanya unida ha patit ferides. Ara toca defensar el més important. Els espanyols van d'alerta. Propaganda, observació de l'enemic, denunciacions i derisions són pa diari d'avui. Cap dia sense comparacions amb Hitler i amb el temps de nazisme. I - per dir-ho clarament - en conexió amb els catalans, que no tan sols és insensat però també apareix surrealista. Dit ras i curt, ara mateix vivim en Bizarrolandia, dins el paisatge dels mitjans castellanoparlants i sota l'influencia i el poder del govern espanyol.

El que més em desagrada en aquest debat, és la inflexibilitat increible amb la qual mediacions i negociacions són destruïdes i fet impossible abans de tot. L'únic fet que diria que és segur, vist des de la meva perspectiva, només això: 

Suposant el fet que aconseguiràn una majoria absoluta el 27 de setembre, Rajoy haurà fet més negociacions i mostrar-se flexible envers Mas. El que ens queda al cap i a la fi, serà una cosa ben diferent. De moment tinc la idea que ara mateix hi ha un cim de treball i moltes extres hores per als negres a la Moncloa i a Madrid, fent proclamacions i declaracions pels polítics i per als dos casos, per no quedar babau en quin cas sigui. 

Al cap i a la fi la diada de la independència i el dia nacional de Catalunya d'ahir ha provat una cosa. Si volen, podràn. Parl dels catalans i d'allò que tothom diu que no serien capaços de fer, és a dir, mostrar unió.

Per la meva part desitj molt als catalans que aquesta vegada ho aconsegueixin i també pens que és temps per a guanyar aquesta partida.

Visca Catalunya lliure!

Salvador Puig Antich - la pel·lícula de Manuel Huerga

 

 

 

Salvador – ressenya

És una pel·lícula de 2006 de Manuel Huerga, segons la novel·la de Francisco Escribano de l’any 2001.

El protagonista és Salvador Puig Antich, el paper està interpretat per en Daniel Brühl (alemany/català).

He d’admetre que aquesta pel·lícula m’ha sorprès en la seva duresa, i la seva crueltat que segurament treu del concepte molt autèntic dels fets en els temps del franquisme. He d’admetre que m’equivocava a pensar que sabia el que significava viure en l’època del franquisme. Abans pensava coneixia de què va: però darrere dels mots, darrere uns eslògans hi ha una veritat viva, intensa, i dura. Una veritat que no només formava part d’unes vides que són entrellaçades amb aquesta dictadura i les seves crueltats, la seva inhumanitat, repressió i violència que el franquisme portava.

No. Realment no sabia res de què significava. Però he de dir que no.

Encara estic molt emocionada, em va provocar basques, por, claustrofòbia, em sent marejada encara d’aquestes impressions a cel·luloide. I tinc un costum de veure pel·lícules dures. Però aquesta pel·lícula és diferent en un sentit. Si maten un noi tan jove, tan innocent, et quedes amb una sensació de no voler creure-ho.

La presó La Model a Barcelona, té un paper extraordinari en aquest film, així com les germanes d’en Salvador, la seva xiqueta, i un guardià a la presó, i l’amic advocat, i el seu pare que realment no està present en moltes escenes.

Crec és el contrast del caràcter de'n Salvador Puig en contra els fets històrics no podria ser més gran. Ell és un jove ple de vida, té una xiqueta, té la seva vida davant seu. No és un rebel nascut. I és exactament això que li fa molt simpàtic. Ens cau tot molt bé. No és cap salva món. No és cap "vull-veure-la-meva-faça-dins-la-tele", és un noi ben normal i corrent. Per tant totes les seves accions s'han de veure des d'un punt de vista d'una certa espontaneïtat.

Una espontaneïtat que de vegades es paga molt car. Fins a la fi, en Salvador mateix no es creu que li mataran. I és aquesta realització de què sí, sí que ho fan. Cauen els valors, cauen els límits, ni almenys li deixen la seva humanitat en la mort, és això que torna una història sobre l'home Salvador Puig en un drama psicològic, humà i també antifeixista i quasi un documental en contrac la cruesa del franquisme amb un contingut en un tres i no res.

M'ha recordat força en una situació en la meva vida, que no vaig creure que em podia passar una cosa. I carai, m'havia equivocat. Que sí que em va passar, és aquest sentiment de què no vols creure el que estàs veient.

El moment quan es fica en la butaca per veure aquest film, ja sabem que en Salvador morirà. Doncs, no pot ser un film gaire entretingut. Ni de bon tros. Sí que ho és. La personalitat de'n Salvador li fa un "cadascú" i quan mata un "cadascú" és encara pitjor que si maten un activista que mor pels seus principis.

 

 

En Salvador mor per tres raons.

Perquè no pren la situació seriosa (hubris).

Perquè (quan s’adona) no sap que fer realment.

Perquè tots els moments per salvar el seu coll són marcats per una descoordinació desmanyotada que simbolitza el malbalanç dels poders entre el poble i el règim franquista.

Una pel·lícula molt bona que possiblement no els agrada gens als activistes del MIL però s’ha de dir és una feina molt ben feta dur un tema així de dur a la gran pantalla. I donar-li unes pinzellades d’una vida plena (que segur sigui autentica en aquest sentit), una vida perduda, una vida aturada amb una cruesa que tothom pot simpatitzar amb aquest heroi que volia viure, un innocent matat.

L'instrument garrot vil simbolitza la rigiditat de les normes i lleis imposades, que trenquen el coll (la voluntat) de la víctima i li expressen el seu alè, deixant-lo asfixiat, sense esperança, i sense cap mercè. El deixen morir lentament i amb molta cruesa.

Un darrer pensament sobre el pare inexistent (o poc existent) en el film. Crec això és important. L'absència ens conta que la voluntat del pare ja li havien aconseguit trencar. El fill, Salvador, intentava viure dues vides, una per si mateix, i una altra pel seu pare (que va patir del seu temps en un camp de concentració).

Com a resum diria aquest film té un impact molt fort i és molt dur si el veus la primera vegada. Et fa recordar escenes on t’has trobat amb situacions que no eren gens el que semblaven, o com pensaves com ho serien.

Sóm confrontats tots amb la veritat nua i crua de què passa si es permet un sistema d’una dictadura feixista i la censura. Aquest heroi no era un heroi perquè ho volia però perquè el sistema li havia donat cartes marcades.

Era una putada que havia de morir. Res més.
 

En contra el feixisme ahir, demà i per sempre més.

 

 

 

 

És molt dur veure'l però tal intens és, té un impacte profund.

 

DEP Salvador Puig Antich.

  

O com el sentiment d’advocat que durant el film diu “és com si estàs jugant un joc amb cartes marcades. Tu saps que perdràs però has de jugar fins al darrer moment.”

O com en Salvador mateix diu vis a vis el garrot “És una putada.”
 

 

 

 

Per tots els rebels del món.

Follar o no follar. Un exorcisme personal. Epifania estrambòtica.

Ahir vaig gaudir d'una lectura excepcional amb Ernest Maragall. Era arran del tema de la independència, igual arran del tema del "cas de les Illes". L'horari era una mica mal triat, així que en lloc de ser ple, eren uns 40, potser 50 persones. Tanmateix, el discurs era contundent i rodò.

Realment, he d'admetre, sense saber que coi era un cert Maragall (només sabia que era ex-conceller d'educació, res més), m'ho esperava un tipus amb un peli més fervor, amb més exigència, més sang a les venes. Però si es tracta amb uns anys d'experiència amb la política i els politics, potser que es geli la sang en les venes. Que no em malentengueu, el discurs era boníssim i molt ben estructurat i l'argumentació també exemplar. Però per a mi, el debate era tot una mica massa civilitzat.

Durant tot el temps vaig pensar, però ja és prou. Ja és temps per actuar. Per què només intentem d'aguantar condicions inhumanes, i no lluitem per resoldre-les?

De debò, a escoltar-li, era submergida amb tantes preguntes al cap durant aquesta hora de lectura així que al cap i a la fi vaig posar dos preguntes a Senyor Maragall.

- Quin tipus d'incident hauria de passar fins que vostè esperés la mediació o sigui la intervenció d'un advocat dels Drets Human des de fora? (Sr. Maragall havia parlat d'una possible intervenció suposada a través d'una infracció / violació dels Drets Humans). Em contestava que hauria ser després d'haver emprat totes les possibilitats de resoldre el conflicte segons les lleis, després de fer tot que sigui possible.

Però vaja, pensava... ja tenim prou d'incidents en contra els Drets Humans. Però ningú s'adona, i ningú fa res amb això. Ens recordem a Carles Mateu, i no és cap cas aïllat, n'hi ha molts casos més.

- Si li he entès bé, hauria de deixar caure el tema de franquisme, del feixisme i en lloc d'això tirar endavant, com que som del segle 21 i hem de pensar que - de fet tenim aquests drets humans, com són stipulats en la llei constitucional? (Bé, la pregunta que vaig posar, no era tan elaborada com ara, però Sr. Maragall m'havia entès) Em deia que bàsicament sí. Per diverses raons.

Bé, aquí també pens que te raó en un sentit però d'altra manera qualsevol persona hauria de ser capaç dir coses aquestes i fer referències històriques en el cas quan siguin oportunes.

Sr. Maragall m'havia contestat molt amablement, i així com podía amb l'estona curta que tenia a les mans, i li agradeix moltíssim per la seva paciencia amb una persona que té moltes preguntes i un pel massa rebel·lió al cor, però he de dir que tot el camí cap a casa vaig rumiar, vaig pensar, no és cap perspectiva. No és cap perspectiva!

Si mirem pel món, Escocia ja tindrà el seu referendum, Tunisia s'ha alliberat del règim dictador pel tuitter en un sol mes! Som tots equipats amb la tecnología més nova. Tenim mitjans de comunicación, tenim la nostra creativitat, tenim tantes possibilitats.... Però tanmateix aquí, no passa res. Els Catalans volem la independencia per més de tres segles, fem concerts, fem articles, fem moltes coses culturals, però de debò, per a mi, no és sufficient.

Els polítics es riuen de la paciencia i del pacifisme dels Catalans. De la seva tendencia d'esperar pel dia x, de la seva immesurable mentalitat d'aguantar situacions dolents.

Per a mi, que som catalana de la mente, però del naixement som grega i alemanya, podeu triar quina part és la més rebel que port dins. Però per a mi, no és sufficient.

Ho trob ridícul que ens queixem, ens queixem, però res més.

Sempre és el mateix. Preparem festes, commemoracions, concerts, portem penjolls amb la bandera independista (jo igual!), i ens pensem, un dia, ja, un dia, passarà, pero redimonis, que no!!!

S'ha de lluitar, no s'ha d'aguantar!!! Crec tenia un moment lucid ahir, un tipus de deja vu, i una epifania personal.

Rewind uns 20 anys. Jo estava amb un home que tenia sis anys més que jo. Erem parella. Ell es deia Tomas i era alemany. Era el cosí de la noia amb qui compartia un pis.

Bàsicament, teniem uns mesos molt feliços i tan bon punt que la seva familia s'involucrava que no. He de dir que tinc una tendencia de no gratificar familia tan com hauria de fer. No vull la intervenció, ni l'embolic amb tantes persones. Si tinc novio, bé, molt bé, però al mateix temps, sempre tinc el motto: Si vull tenir el carn o la llet, no fa falta de comprar tot el bou o sigui (per entendre això de la familia) tot el mas.

L'embolic de la familia m'ha fet perdre la il·lusió de debò. Si m'enamor, m'enamor d'una persona i en el millor possible cas, suport la familia, però mai em sent com a part nova d'una familia. Sempre he odiat aquesta dita "guanyar una filla més" etc. etc.

Doncs, Tomas i jo erem bona parella. Tenia uns ulls verds fantàstics, com tret directament d'un comic manga, i bé, altres coses que el feien bona parella. Ara bé, varem fer un viatge cap a Grècia. No ho sé per què hagim fet això, de debò, no tinc idea. Però era l'inici de la fi de la nostra parella.

I per què? Perquè era tan dependent de mi que vaig prendre l'idea de que fos el meu nen i no el meu novio. Vaig escriure un missatge amb un llavis vermell al mirall i m'he anat cap al meu tiet Mikhali i la seva dona Grigoriya. Era la fi més lletja que mai he fet amb una parella. Era tan dolent que anys després sempre m'havia demanat per què tenia tanta voluntat de fer-li tan mal? I de debò no he pogut contestar a mi mateixa tampoc.

Només em sentía molt culpable. I la noia amb qui compartia el pis em va fer fora al mig de semestre perquè jo havia trencat el cor i a més l'havia deixat a Grècia sense ni dir piu. Al final, havia de pedir sous del meu tio per comprar un billet pel vol cap a casa. Al cap i a la fi era molt covarda. No tenia la força per enfrontar la cara de Tomas després de trencar amb ell, no hagués pogut suportar la situació. M'hauria mirat amb aquests ulls tan bonics, tan verds i radiants, i bé, tota la merda hagués començat de nou. No, hauria d'actuar així de cruel, així que pensaría que seria millor que oblidés de mi.

Ara, anys després, crec he arribat a un punt, on soc capaç de realitzar que no només era una relació de codependencia entre ell i jo. Erem tots dos força dependents l'u de l'altre. I això mai no pinta bé.

Que vull dir amb això?

Pur i dur?

Crec que Espanya i Catalunya són com Tomas i jo erem. Som una parella que li anés bé separar-se perquè no perdés la resta de respecte.

I que no em malentengueu. El sexe sempre era fenomenal! Pero follar o no follar no pot ser la qüestió amb Espanya i Catalunya.

Que fotem endavant! i que no ens folli ningú (si no ens agradi)!

Visca Catalunya! Catalunya lliure!

P.S.
I Tomas, si llegeixes això, si saps entendre el que volia dir-te, disculpa'm.

Plurilingüisme i escotillons (revisat i millorat llingüísticament)

El debat de la independència i del TIL. L'entrellaçament de les pors profundes derivades de l'època de Franco i els problemes ideològics d'avui.

Article de na Chryssula Kokossulis, publicat a Internet en anglès, el 26 de setembre, 2013.

 

Doncs, parlem d'aquest tema. I anirém medias in res.

A Espanya, tenim dos problemes grossos.

Els dos afers nacionals més  importants són ara mateix els següents:

1. Hi ha una lluita contínua al parlament espanyol sobre si  Catalunya hauria de  poder convocar un referèndum o no per obrir pas a la possible independència de Catalunya.  Aquesta és una de les grans  preocupacions del moment. No pots  accedir a Internet, sense  ser conscient, o no, de  les tones d’articles sobre això,  però com a estranger és molt fàcil  perdre-s'hi. Doncs, de què va tot això?


Hi ha dos  bàndols, com sempre. Un  vol  el referèndum. L’altre no  el vol. La raó per què Catalunya hauria tenir  el seu referèndum és molt evident. Dues setmanes després de l’11 de setembre, que és la celebració de la Diada, emesa als mitjans de comunicació  d'arreu del món un parell de cents de milions de vegades amb la històricament llarga "Via Catalana", una cadena humana amb cents de milers de persones. I, sobretot, amb un to pacífic, sense cap tipus de violència. L’altre costat, tanmateix, diu que no... Molt bé, doncs, anem a demanar el perquè...


Podria especular i especular encara més, però la raó principal és i sempre han estat els sous... Barcelona i la regió catalana tenen una economia que funciona, molt a pesar de la gent que diuen que NO a Madrid. USA Today fins i tot anomenava Catalunya la vaca de llet que  munyen de tant en tant, més aviat quan les caixes a Madrid  estan buides. La vaca, però, sembla  cansada  de ser munyida tantes vegades. Molt bé. Això mateix  podria explicar l’obvi NO de Madrid pel que fa al referèndum, perquè  necessiten els sous. Però anem un pas més enllà, anem a demanar una pregunta. Per què hi ha tant odi que va relacionat amb tota la qüestió...? Hi ha un element d'odi subjacent en la societat espanyola, que de vegades fins i tot em fa por.


El millor exemple  és el d'aquest pobre noi valencià  que han tancat per parlar amb la policia (en un control de trànsit normal) en català, un dels dos idiomes oficials de la regió catalana. La cosa és: no anava ni borratxo ni drogat. I, no obstant això, se'l van endur;  l'home va ser arrestat i posat davant d'un jutge per parlar la seva llengua materna. No, no hem pres una màquina del temps. Això no és 1939. Això és 2013. Tot plegat té un regust estrany . Hi ha un munt de fantasmes històrics, moments fugaços d'odi i repressió, que encara funcionen de la mateixa manera que fa 75 anys. Tot això està incrustat en un nivell molt emocional. Per sort, el pobre home tenia una mica de cobertura dels mitjans de comunicació i a través de Change.org i amb l'ajuda de les xarxes socials,  va ser posat en llibertat i la pena de presó de sis mesos per parlar amb la policia en valencià va ser revocada. Però, cal arribar tan lluny??? Vull dir, au va!, de debò? Tot l'incident sembla tan retorçat que  l'he hagut d’incloure aquí tot i que sembla una petitesa. 


Ens enfrontem amb el costat fosc de la història. Espanya va tenir una dictadura fins a l'any 1975 i la violació dels drets civils, el dolor i el sofriment, la crueltat, la passió, la por i la repressió a què moltes persones van haver de fer front, encara  són vius. Encara estan dins de la majoria de les famílies. Alguns d'ells recorden que algú proper a ells  va ser acusat políticament, detingut, i empresonat o executat. Espanya és un país lliure. És democràtic. Ho és?


Sí. Generalment sí que ho és. Espanya és  fins i tot liberal si pensem en llocs com Marbella o Eivissa... Però, això és l’Espanya autèntica, o només és el que la gent pensa que és Espanya??? Però, què sé jo??? Es podria argumentar ni tan sols sóc espanyola, o  no tinc un marit català o el que sigui, però veig el que veig. I cada dia tinc una millor impressió del que passa. Des que vaig començar a aprendre català i finalment agusar les orelles.

Passa que no hi haurà cap  comprensió mútua ni una relació sense odi entre Espanya i Catalunya, tret que Espanya simplement deixi anar els catalans i els deixi ser el que són, i deixi que segueixin el  camí triat. Potser això no és el que Madrid vol, ni el que la família reial espanyola vol, ni el que Rajoy vol per a Espanya, però tot i així, ells tenen el dret a decidir. Vivim en un estat democràtic (almenys això és el que diuen), doncs  deixeu-los  emprendre el seu camí. Si us plau,  deixeu-los votar.


A Europa,  tenim molts estats amb dos,  tres o quatre idiomes. Pensau en Bèlgica, Suïssa, parts d'Alemanya, pensau en Sicília,  en Creta,  en Malta. Com més atractiva és una regió, menys possibilitats té que hi hagi només una llengua parlada. El més probable és que un parell de nacions  hagin tractat d'envair-la, i el més probable és que això hagi passat. Ho sento si això és una mica infantil, però sempre penso en  Astèrix i Obèlix quan penso en la invasió.




Es podria pensar que la gent de Madrid poden ser els romans que tracten d'obligar els catalans a abandonar la seva llengua i la identitat cultural. Però els de Madrid i un parell d'agitadors polítics només ho veuen tot exactament de la manera oposada. Ells veuen els catalans com els agitadors o els traïdors de la corona espanyola. Hi ha algunes persones d'ultradreta que deliberadament han destorbat la celebració de l'Onze de Setembre (11 de setembre), la Diada Nacional de  Catalunya. Curiosament, la justícia  ha estat molt indulgent aquí, i  ha imposat una multa ridículament baixa de 300 €, mentre que els protagonistes de l'altercat van destrossar  coses, van amenaçar  persones  i van entrar encaputxats en un edifici del govern, a on clarament no  van anar en una missió pacífica.








La justícia és un  fet curiós, cosa que m'espanta. Com és possible que  hagin sortit amb això? I com poden els polítics de Madrid creure que el seu comportament  és tolerable quan es comporten d'aquesta manera, que es podria anomenar una injustícia que crida? La justícia ha d'haver tingut un molt mal dia per condemnar un home a  sis mesos de presó per parlar en la seva llengua materna, i  un altre molt mal dia per multar un acte de pura i absoluta  violència i algunes lleugeres tendències terroristes només amb una lleugera estirada d'orelles ...

Bé, ho sé. Sóc una “guiri”. Hauria de callar. Què sé jo de totes maneres?


Estrangera a Espanya, sense cap coneixement de català, i gairebé incapaç de parlar un parell de frases en espanyol,  vaig arribar a l'illa d'Eivissa el 2007, al desembre. Jo no era conscient de tots aquests conflictes subjacents quan vaig arribar aquí per primer cop. Tractava de trobar el meu camí en aquest lloc i estava preocupada  per inscriure els meus fills a la llar d'infants i a l'escola. Vaig haver de treballar. I  havia de tenir cura dels nens soleta,  perquè el meu marit encara es va passar  un any i mig treballant a Alemanya, mentre que jo ja vivia aquí. Estava completament sola, vaig  tenir cura de mi, però en una societat encara molt dominada  pels mascles, que em van tractar com un "soltera" i, d'alguna manera, la gent sospitava que ho era. Jo no sabia realment què pensar d'això, però  estava massa ocupada  en altres coses per preocupar-me'n.


Molts dels meus amics a Alemanya van negar amb el cap en senyal de desesperació quan es van assabentar cap a on anava, i em van preguntar "Per què dimonis hi vas?" (Traducció aproximada: aquest grup de pecadors, amants de la depravació, l'hedonisme i el sexe, les drogues i el rock and roll). Vaig riure. I bé, ara, gairebé sis anys després, segueixo vivint aquí. Em sento integrada. El meu marit va arribar a Espanya un any i mig més tard que nosaltres, ja que era més difícil del que pensàvem  aconseguir  una feina. Això quant a la història personal.


Però una cosa realment encara em sorprèn, sobretot ara que entenc el català i  el parlo bastant bé. ¿Per què dimonis  els  amics que em van desafiar (en el bon sentit) a aprendre català, que m'hi van induir, que em van dir que aprengués català... Per què ara només abaixen el cap quan estem parlant de la Via Catalana, de la qüestió de la independència??? Per què són ells els que  mai veig quan hi ha algun esdeveniment per la independència? Per què no reaccionen quan publico alguna cosa a Facebook??? Tot i  això, en privat són fervents defensors de casa seva, de la seva illa, del dret a parlar la seva llengua i el seu dret al vot. Què passa amb això?

El 8 de setembre  Eivissa també  va fer una petita cadena humana. La premsa va dir que hi havia 300 persones. Puc dir amb seguretat que n'hi havia poc més de 160, potser 200 al final. Així que: Què passa amb això?





Tot i això, ara arribem al segon problema, o al segon assumpte intern,  al qual Espanya ha de fer front.


2. El  TIL (tractament integrat de llengües) i la seva aplicació. Aquesta és una idea original de José Ramón Bauzá, que d'alguna manera ara sembla com un petit Napoleó en el seu intent de seguir endavant amb aquest sistema aparentment progressista. Així que el que fa el TIL és el següent: bàsicament significa una reducció del català i un alt increment de l’idioma anglès. En lloc de 50% català i  50% espanyol, els nens reben les  classes el 30% en català, el 30% en espanyol i el 30% en anglès.



No m'entengueu malament. M'encanta l’anglès. I per a mi, probablement seria un joc de nens, però de nou ... Penseu en el resultat, que podria ser bo o no tant bo.. Tenen els mestres adequats,  tenen els fons adequats per invertir en aquest projecte? No. Per exemple, el col·legi de Sant Miquel (un petit poble al nord d'Eivissa) havia col·locat un enorme llençol a la paret de  l'escola  per fer públic que el Govern Balear encara els devia una suma de 19.000 €. I això és només UNA escola. Com és això? Com pagaran els mestres addicionals ... ??? Com pagaran  la matrícula extra??? Els llibres de més?? Ha ha ha!! ... Dames i cavallers. Això es resoldrà a l'estil eivissenc o a l'estil mallorquí. És així de fàcil si el seu nom és José Ramón Bauzá. Bàsicament, la resposta és que  no  rebreu res d'això. Sí, m'heu sentit bé.


No hi ha mestres de suport.


No es paguen classes extra.


No hi ha beques per a llibres de text.

No hi ha fons per pagar ni tan sols  els vells deutes als pares, a l’escola o a l'estat.


Com collons pot ser tot això una bona base per a un projecte que si  estigués ben planejat i ben posat en pràctica, no seria  una cosa tan idiota. Tot i això, ens trobem amb carteres buides, mestres, professors resignats que temen ser amenaçats per càstigs disciplinaris, etc. L'esperit del Generalíssimo està encara molt present i viu. Tan present que la premsa  ha mostrat avui que Madrid no vol canviar el nom de Franco per raons lingüístiques. És aterridor veure l'adoració  per un dictador a qui  hauria agradat la quantitat de por i repressió que es planta inconscientment en les ànimes de tants i tants espanyols, així com  catalans.


I fins i tot si el TIL fos un pla adequat, encara seria un atac contra el català.


Parlem de com n'és, de lliure,  el Govern Balear  per decidir el que fa. Hi ha moltes, moltes bromes a la xarxa i es pot veure a la televisió qui és el responsable de tot això. Clarament és en Bauzá mateix, cap altre. Desfer-se  d'un terç dels membres del parlament  dient que és per mostrar respecte i per la necessitat de reduir els costos, és una bona excusa per desfer-se de les  forces d'oposició dins del seu propi partit. Bauzá té una espurna de petit dictador en ell. Pot ser que sembli un model madur o un venedor de cotxes, però en realitat  segueix una estratègia molt clara en el que fa. A més del fet que gaudeix del poder que se li va donar.




Tornant al tema. No ... Jo tampoc no ho sé. Tot plegat fa por i és una idea tan desgavellada. Sóc una ferma activista per a qualsevol tipus d'increment de la llengua i la literatura a l'escola. Però la forma de fer això és simplement ... tan, tan, perdó, és tan dolenta ... Hem sentit parlar del canvi de sistema proposat just abans de les vacances d'estiu i fins llavors els professors estaven dient que no. No sabíem  res, llavors. Ara és la segona (ara la tercera) setmana de classes i els professors segueixen en vaga, Twitter està ple d'etiquetes  que mostren el suport que estan rebent de tants llocs diferents, de tantes persones diferents.

Per tant, esper que  ara  ja sàpigues què passa a Espanya, i més concretament a les Illes Balears.


Per què barrejo aquests temes  i hi afegesc algunes pinzellades de la meva història personal, tot i que només en  aparença tenen alguna cosa a veure?



Jo crec que hi ha una estructura subjacent profunda.  Quan Wert va demanar d'"espanyolitzar"  els infants de Catalunya,  això és en realitat una actitud bastant feixista si no francament feixista.



Si parlar valencià és un crim, i  irrompre en un edifici del govern i pertorbar un acte oficial  és una petita cosa fàcilment perdonada (sempre que siguis de dretes!)  que cau sota la jurisdicció del rei.



Si un programa de televisió (a IB3, la televisió local de les Illes Balears, finançada pel govern ...) sobre  el TIL únicament mostra:
- Sis homes (és a dir, ni una dona, tot i que l'educació té un alt percentatge de  dones que hi treballen!).
- La majoria eren advocats i no experts en educació.
- Un mestre, el punt fort del qual no és, per descomptat,  parlar en públic.
- Una distribució poc decent del temps permès per a cada costat (els defensors del  TIL tenien 7 minuts, els que hi estan en contra 2 minuts!).
Hi ha una lleugera sensació que tot aquest programa podria haver estat patrocinat pel govern i (probablement) alineat al programa del  PP. És tan equivocada la manera  com  fan un programa suposadament polític a la televisió. Era tan previsible.
Personalment,  no podia creure que no hi  hagués una sola persona que  fos  capaç de parlar bé, retòricament parlant, i  que estigués preparada per  aquest repte.


Conclusió:

De fet, vaig escriure aquesta  entrada aquí perquè m'estava cansant que tothom em demanés  les mateixes preguntes.


Què és el TIL?



Per què estàs tan a favor de la independència de Catalunya?



Per què  ets tan pro-catalana?



Per què estàs en contra del  TIL?



Sobretot, esper haver aclarit aquestes qüestions amb el text anterior. Jo sóc una amant de la llengua, i no crec que el TIL  estigui realment orientat a la vida real, i pens que promourà "Fracàs escolar" més que qualsevol altra cosa.

La meva tendència evident cap a la independència de Catalunya es deriva del fet que, entre altres temes (em vaig especialitzar en idiomes), vaig estudiar història i crec que és necessari l'estat lliure del poble català. Històricament es pot  concloure fàcilment que Catalunya és un estat. Podria aprofundir més en la història, però això aniria massa lluny. També des del punt de vista que és una nació reprimida, els catalans es mereixen  decidir per si mateixos. Psicològicament es pot argumentar així, quan la quantitat de sofriment ha estat prou gran per a ells que la seva voluntat d'independència és més gran que la por de ser derrotat. Necessàriament els catalans han de provar-ho. Em sento també catalana, jo sóc un d'ells, i els desitjo, ens desitjo la millor de les sorts, i crec que  seria prudent que Espanya els deixés  anar. Tret que vulguin tenir un llarg segle ple d’odi amb pitjors casos de recriminacions lingüístiques i també destacat pels crims en nom de l'Estat espanyol, que ho presideix tot.

En primer lloc, ho sé, Catalunya és diferent, però Eivissa també ho és. Treballem tant amb el turisme a diari que la idea de reforçar anglès al sistema escolar no és la pitjor idea, però un cop més ... La forma en què això es vol dur a terme, és el que  fa que el TIL pugui arribar a ser un desastre total, o un pla que ha de ser planificat i programat correctament per tal de tenir èxit. Si us plau, no apliqueu  el TIL. No val la pena els problemes que, sens dubte, causarà. I s’ha de tractar d'evitar-ho pel bé dels  nostres fills!



Així què, per on faig el llaç?



Llengua i cultura són com dues gotes d'aigua  que van de la mà. Si  treus el llenguatge  a una persona, en el sentit que  es converteix en un delicte parlar aquest idioma,  li robes part de la seva cultura i, bàsicament, el victimitzes.

Els invasors ho han fet freqüentment. Els romans ho van fer. Els grecs ho van fer. Els espanyols van fer això. No és res de nou. Però aquí estem al segle XXI. Tant de bo que la humanitat  fos prou evolucionada  per veure que no es pot suprimir la cultura i la llengua durant molt de temps. Es remouen les coses. Això farà que la gent es rebel·li.

Els responsables a Madrid, i també el nostre petit Napoleó de les Balears, Ramón Bauzá, farien bé d'adonar-se  que negar a les persones que puguin  parlar la seva pròpia llengua materna és un crim, pur i dur. És una referència directa a la dictadura militar de Franco. I per ser honesta, això en si mateix em fa venir calfreds.




I el que  me'n fa venir encara més és que  hi ha un informe que diu que volen reprendre  les persones que  parlen a Facebook, Twitter o qualsevol mitjà de comunicació a la xarxa, sobre  coses que podrien causar una alteració de l'ordre públic. Aquest és també un pas fora d'un sistema democràtic. Sigueu advertits. I estigueu  alerta que Espanya i les Illes Balears no es moguin  cap enrere en el temps. Això realment seria fatal.

Si us plau, disculpeu-me que no  hagi pogut publicar l'homenatge a T. S. Eliot,  l'aniversari del qual és avui (el dia de la primera publicació era el 26 de setembre). Però aprofito l'oportunitat per donar-li les gràcies.