Lluis Llort Carceller (nascut l'any 1966 a Barcelona) és un escriptor i periodista català. Herències Col·laterals és la seva setena obra pel que fa a novel·les, i se li nota que té costum d'escriure. L'estil seu es pot anomenar lleuger, fresc, net i a més minimalista.
La novel·la d'unes 204 pàgines és una obra molt interessant perquè conté una història dins una història. Basada en una anècdota molt estrambòtica relacionada al món d'immobiliària i dels bons negocis, la novel·la explica els mons respectius d'uns personatges, que efectivament tenen un efecte col·lateral.
Hi ha un negoci, un bon negoci, i una família treta d'un llibre, home, dona, dos fills. Hi ha una altra família en un altre temps. Hi ha un secret d'una família molt brut. Hi ha fills i filles, germanes i germans. Hi ha un home qui va patir una mort força dolça i estrafolària. Hi ha un fill que porta una vida d'un perdedor i que creu que visqui en una pel·lícula mentre la seva germana fa tot el que pot per dur una vida responsable i que - de tornada després d'uns anys d'absència - es troba amb un escenari molt carregat.
Un germà que ha malgastat la seva herència, la mare que no s'interessa d'ella. A més hi ha encara la vella qui no - requaranta putes sagrades - que no vol morir per donar pas a la riquesa i el benestar dels altres.
No vull entrar en més detall en la història perquè tampoc cal. És una història que perplexa, embogida com és i animada, portada d'uns personatges que tots fallen en un sentit. Veiem un pandemònium burgès de febleses molt i molt humanes. Cadascú d'ells té una feblesa més o menys visible.
Ser un workaholic, peresa, fredor emocional, cobejança, malbaratament, esclavitud sexual, i incapacitat d'amar la seva filla. En aquest sentit la novel·la corre gairebé perill que sigui una mica moralista, però Llort ho aconsegueix que no caigui en aquesta trampa. El que l'ajuda és que l'escenari té un bon ritme i propulsa l'acció en el just moment abans que et demanes per què els personatges no canviïn la seva vida. I passa un altre moment estrany i estrambòtic, o es destapa un altre secret inconfessable.
Un aspecte que volia destacar és que la justícia sembla un personatge secundari en aquest llibre. Hi ha moments molt injusts i punyeters, moments que cadascú coneix d'una forma o altra, moments de què no pots escapar-te'n. El llibre no t'estalvia res. Ni d'emocions, ni d'imatges. És molt cru. La justícia deu ser una dona amb un sentit d'humor molt entremaliat. Sembla que en aquesta novel·la justícia s'ha tret la bena dels ulls i se'n riu de tu. És una història moralista immoral.
El que m'agrada molt és que l'acció en un sentit és previsible i al mateix moment és tan incontrolable. Una obra magistral. Molt recomanable.
El moment que t'adones que no vols llegir la darrera pàgina és un senyal que has llegit un bon llibre. Era així.
