Entrades populars

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris segle 21. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris segle 21. Mostrar tots els missatges

dijous, 22 d’agost del 2024

Fa temps... temps per un llibre nou... "El Rei de Copes"

Doncs, som-hi!

Després d'un temps volàtil... jo emergesc...

Visc, respir, i home, escric ... Fa temps que estava buscant la meva veu. Però pareix que finalment la vaig trobar. "El Rei de Copes" és el meu pròxim llibre. L'estic escrivint ara mateix.

I perquè, aquest cop, no tracta amb l'heroïna, criminals o caps de drogues, etc, pensava que seria interessant tenir uns quants lectors prospectius. Si tu tens ganes de llegir uns capítols de la meva nova novel·la, fes-me una resposta si us plau i dona'm una adreça electrònica.


Gràcies i moltes.




diumenge, 19 de maig del 2019

Bullet for my Valentine "POW" - captiu de guerra

"P.O.W."



In my darkest hour
A place where there's no light
I'm trapped here in this nightmare
And there's no end in sight

My body lies here frozen
No voice to scream or shout
Escape, it feels untouchable
I know I must get out

[Chorus:]
Wake my...
Wake myself from all this danger
Claw my...
Claw myself from six feet under
No, no more
Am I stuck here like a prisoner of war
I will breathe once more
I will breathe once more

This feeling's overwhelming
It just won't go away
I'm captive in this nightmare
And this is where I'll stay

[Chorus]

My anxiety is rising
It just won't go away
All this tension keeps building
Please, just leave me to die

Make, make, make it go away
All I wanna do is live another day
Make, make, make it go away
All I wanna do is live another day
Live another day

[Chorus]




https://www.youtube.com/watch?v=VMcWJZweha4


durant sa meva hora més obscura
un lloc dins aquell no hi ha llum
Sóc captiu aquí en aquest malson
i no veig cap fi per tot arreu

El cos meu és com congelat.
Cap veu per xisclar o fer crits.
Escapar, se sent "sense tocar".
Ho sé, he d'escapar.

[...:]
Desperta a mi...
Desperta a mi mateix de tot aquest perill
Faig urpades...
Urpej a quatre grapes de la tomba
No, no mai més!
Sóc aquí empresonat com un captiu de la guerra?
Respiraré un altre cop.
Respiraré un altre cop.

Aquesta emoció m'està inundant.
Justament no s'acaba.
Sóc captiu en aquest malson.
I això és tan sols on permaneix.

[...]

Sa meva anxietat està creixent.
Allò justament no s'acaba mai.
Tota aquesta tensió torna a créixer.
S'is plau, pots deixar-me a morir?

Fes, fes, fes que això s'acabi.
Tot el que vull fer és viure un altre dia.
Fes, fes, fes que això s'acabi.
Tot el que vull fer és viure un altre dia.
Viure un altre dia

[...]

diumenge, 28 d’abril del 2019

Un pensament per a un amic i dos poemes de'n Manel Marí - Jo sóc la veu (2) i Paco el de 'Sa Penya'


Un pensament per a un amic.

En Manel. En Manel Marí. Un poeta eivissenc però més que res un amic grandísim.

No vaig fer cap entrada al blog des de fa temps... però com que cada cop que ho vull fer pens amb en Manel Marí, un poeta, un home, un amic i mentor com que no hi ha dos com ell. Només vaig veure i realment parlar amb ell poques vegades, però tenia un contacte amb ell com si fos un amic des de fa anys...

Ell tenia una calor natural al seu cor i una bonhomia com ningú altre. Era un escriptor i poeta amb una passió una passió per sa vida, un enteniment, paraules que t'agafin.

Quan encara ningú sabia de mi o ningú volia sabre de mi, era ell entre poca gent qui m'encoratjava de tirar endavant, d'escriure i escriure i intentar trobar la veu dins meu. I en Manel tenia paciència, calma, i un cor súper gran i amable. Sempre tenia una paraula amable als llavis, i va ser un plaer veritable discutir poesia i literatura en general amb ell. Que puc dir? Manel, et trob a faltar moltíssim.

Realment cada dia pens que en Manel era un dels poetes tan grans ... Caram, no ho sé si tindrem un altre poeta com ell qui coneixia sa vida a Eivissa, sa vida mateixa, i sa vida, la surrealitat de unes circunstàncies, i el valor d'una nit fora amb els amics.

Quan va morir en Manel, no podria entendre... Ha de ser falsa aquesta notícia, però totes aquestes notícies al facebook i tothom em deia, que era real. En Manel s'havia mort. Doncs em va fer mal i em va fer trista... Com podria ser, oi? Un poeta com ell, un home jove encara, amb una dona i una filla petita... més dins aquesta vida no podria ser... que realment ell s'havia anat, ha fotut el camp. No era res de just!

Doncs, Manel, aquest poema des de "Tavernàries" m'ha agradat tant que avui simplement vull recitar-lo.

Que els àngels vigilin el teu son!



Jo sóc la veu (2)


... like a drunk in a midnight choir...
Leonard Cohen, Bird on the wire

Jo sóc la veu que ha après a dir el que calla
quan el silenci s'opta en el mercat
de la supervivència, sóc l'embat
que esmena l'esperança i la tenalla,

sóc pòsit, sóc escòria, sóc feralla
que frisa per ser duta allà al passat,
sóc la bala perduda en el combat,
un foc amic amb vicis de metralla,

sóc el malson que llisca pel residu
biogràfic de l'home, sóc l'agulla
que punxa la carnassa i la despulla,

sóc l'albelló d'aquest dolor assidu
que amenaça, que torna i que es remulla:
sóc tot allò que oblido i que no oblido.


Paco el de 'sa Penya'
(Narcocorrido amb la memòria d'en Xicu Lluy)

Tres veus i una de més forta
servien de contrasenya
perquè Paco el de 'sa Penya'
volgués obrir-te la porta.

Amb una grenya morena
que li tapava mig rostre
tocava amb el cap el sostre
i les parets amb l'esquena.

Lluïa un Crist tatuat
i anava a missa a diari,
i al rerefons d'un armari
guardava en grams els pecat.

Paco el de 'sa Penya', el noble
o el lladre, segons t'ho miris,
carregava el cost als guiris
del que descomptava al poble.

Fet al frau i a l'enganyifa
flirtejava amb el conflicte
cada cop que un drogaddicte
feia sang d'una tarifa.

Assidu al puny i al coltell
i amb un punt de mala bava,
jurava que el resguardava
el Crist gravat a la pell.

Tres crits i un prou més fort
badant la calma ferrenya,
alertaven tot 'sa Penya'
que a en Paco l'havien mort.

Una punxada a un costat
una altra va entrar l'aixella,
la tercera, a la costella,
la quarta, al Crist tatuat.

La policia local
va dir que, entre ràbia i pànic,
va ser un turista britànic
qui a en Paco va obrir el canal.

Com un riu de la lava densa
la sang tenyia la grenya
morena del de 'sa Penya'
mort en legitima ofensa.

És el crim que el crim depreda
en les nits d'un Crist absent
i tatua el paviment
amb sang vessada a sang freda.






diumenge, 10 de febrer del 2019

John Legend - All of me - Tot de mi


All of me


[Verse]
What would I do without your smart mouth
Drawing me in, and you kicking me out
You got my head spinning, no kidding, I can't pin you down
What's going on in that beautiful mind
I'm on your magical mystery ride
And I'm so dizzy, don't know what hit me, but I'll be alright
[Bridge]
My head's underwater
But I'm breathing fine
You're crazy and I'm out of my mind
[Chorus]
'Cause all of me
Loves all of you
Love your curves and all your edges
All your perfect imperfections
Give your all to me
I'll give my all to you
You're my end and my beginning
Even when I lose I'm winning
Cause I give you all of me
And you give me all of you, oh
[Verse]
How many times do I have to tell you
Even when you're crying you're beautiful too
The world is beating you down, I'm around through every mood
You're my downfall, you're my muse
My worst distraction, my rhythm and blues
I can't stop singing, it's ringing in my head for you
[Bridge]
My head's underwater
But I'm breathing fine
You're crazy and I'm out of my mind
[Chorus]
'Cause all of me
Loves all of you
Love your curves and all your edges
All your perfect imperfections
Give your all to me
I'll give my all to you
You're my end and my beginning
Even when I lose I'm winning
Cause I give you all of me
And you give me all of you, oh
Give me all of you, oh oh
[Bridge]
Cards on the table, we're both showing hearts
Risking it all though it's hard
[Chorus]
Cause all of me
Loves all of you
Love your curves and all your edges
All your perfect imperfections
Give your all to me
I'll give my all to you
You're my end and my beginning
Even when I lose I'm winning
Cause I give you all of me
And you give me all of you
I give you all of me
And you give me all, of you, oh oh oh.
SONGWRITERS
JOHN LEGEND, TOBY GAD
"All Of Me" is a song by American recording artist John Legend from his fourth studio album Love in the Future (2013). Legend co-wrote the song with Toby Gad…



Tot de mi

Què faria jo sense sa teva llesta boca
que em atreu cap a dins, i tu fent-me fora
M'has fet que el cap m'està marejat, cap broma, no puc entendre't
el que estàs remenant en la teva bella ment

Sóc en el teu viatge màgic de misteri
I sóc tan marejat, no sé el que va colpejar-me, però estaré bé
[---]
El meu cap, el tinc sota l'aigua
Però estic respirant, cap problema
Estàs boja i jo tocat de bolet
[Chorus]
Perquè tot de mi
Estima tot de ti
Estim totes les teves curves i totes les teves vores
Totes les teves imperfeccions perfectes
Dona'm el teu tot a mi
Et donaré el meu tot a tu
Ets el meu final i el meu principi
Fins i tot quan estic perdent realment sóc guanyador
Perquè et don el tot de mi
I em dones el tot de ti, oh

Quantes vegades he de dir-te 
Fins i tot quan estiguis cridant estàs bella també
El mon t'està tractant amb punys, estic amb tu, qualsevol ànim
Ets la meva apocalipsi, ets la meva musa
La meva distracció més perillosa, el meu "rhythm and blues"
No puc acabar cantant, estàs fent eco al meu cap per tu
[---]
El meu cap, el tinc sota l'aigua
Però estic respirant cap problema
Estàs boja i jo tocat de bolet
[---]
Perquè tot de mi
Estima tot de ti
Estim totes teves curves i tots els teves vores
Totes les teves imperfeccions perfectes
Dona'm el teu tot a mi
Et donaré el meu tot cap a tu
Ets el meu final i el meu principi
Fins i tot quan estic perdent realment sóc guanyador
Perquè et don el tot de mi
I em dones el tot de ti, oh
Dona'm el tot de ti, oh oh
[---]
cartes a la taula, estem mostrant "cor" tots dos
Risc total tots dos, encara que sigui dur
[---]
Perquè el tot allò de mi
Estima el tot allò de ti
Estim totes teves curves i tots els teves vores
Totes les teves imperfeccions perfectes
Dona'm el teu tot a mi
Et donaré el meu tot a ti
Ets el meu final i el meu principi
Encara que quan estic perdent realment sóc guanyador

Perquè et don el tot de mi
I em dones el tot de ti
Et don tot de mi
I em dones tot, de ti, oh oh oh.
SONGWRITERS
JOHN LEGEND, TOBY GAD



diumenge, 4 de novembre del 2018

Adele - Someone like you - Algú com tu




Vaig sentir, que t'has fet senyor
Que has trobat una noia i ara estàs casat
Vaig sentir que els teus somnis s'hagin fet realitat
Supòs ella t'ha donat coses
Que jo no et vaig donar.
Vell amic, per què ets tan tímid?
No ets tu, quan siguis tan reservat
t'amaguis del llum
Odi d'aparèixer de cop, sense invitació però jo
no podria fugir, ni podria superar-ho.
Vaig esperar que vegis la meva cara
I que tu series recordat que per a mi no s'ha acabat
Oblida-ho, trobaré algú com tu
T'ho desitj res però no el millor
per tu també, no m'oblidis,
t'ho preg, ho record, vas dir.
De vegades continua en amor
Però de vegades fa mal en comptes d'això.
De vegades continua en amor
Però de vegades fa mal en comptes d'això.
Ja saps com temps passa
Només ahir hi havia el temps de les nostres vides
Vam néixer i ens vam fer grans
dins una calima d'estiu, captivats de la sorpresa
dels nostres dies de glòria
Odi d'aparèixer de cop, sense invitació però jo
no podria fugir, ni podria superar-ho
Vaig esperar que miraves la meva cara
I series recordat que per a mi això no s'ha acabat
Oblida-ho, trobaré algú com tu
T'ho desitj res però no el millor per tu
t'ho preg, ho record, vas dir,
De vegades continua en amor, però de vegades fa mal en comptes d'això

No hi ha res que compara, cap preocupació, cap cura.
Remordiments i errors, ses memòries ja fetes
Qui hauria sabut com amarg i dolc
allò tastaria
Oblida-ho, trobaré algú com tu
T'ho desitj res però no el millor per tu
t'ho preg, ho record, vas dir.
De vegades continua en amor, però de vegades fa mal en comptes d'això

Oblida-ho, trobaré algú com tu.
T'ho desitj res però no el millor per tu,
t'ho preg, ho record, vas dir.
De vegades continua en amor, però de vegades fa mal en comptes d'això

De vegades continua en amor, però de vegades fa mal en comptes d'això




I heard, that you're settled down
That you found a girl and you're, married now
I heard, that your dreams came true
I guess she gave you things
I didn't give to you
Old friend, why are you so shy
Ain't like you to hold back
Or hide from the light
I hate to turn up out of the blue uninvited but I
Couldn't stay away I couldn't fight it
I had hoped you'd see my face
And that you be reminded that for me it isn't over
Never mind I'll find someone like you
I wish nothing but the best
For you too, don't forget me
I beg, I'll remember you said
Sometimes it lasts in love
But sometimes it hurts instead
Sometimes it lasts in love
But sometimes it hurts instead yeah
You know how the time flies
Only yesterday it was the time of our lives
We were born and raised
In a summer haze bound by the surprise
Of our glory days
I hate to turn up out of the blue uninvited but I
Couldn't stay away I couldn't fight it
I hoped you'd see my face
And that you'd be reminded that for me it isn't over
Never mind I'll find someone like you
I wish nothing but the best for you too
Don't forget me I beg, I'll remember you said
Sometimes it lasts in love but sometimes it hurts instead
Nothing compares no worries or cares
Regrets and mistakes their memories made
Who would have known how bittersweet
This would taste
Never mind I'll find someone like you
I wish nothing but the best for you
Don't forget me I beg, I'll remember you said
Sometimes it lasts in love but sometimes it hurts instead
Never mind I'll find someone like you
I wish nothing but the best for you too
Don't forget me I beg, I'll remember you said
Sometimes it lasts in love but sometimes it hurts instead
Sometimes it lasts in love but sometimes it hurts instead



///////////////////////////////////////////////////

dilluns, 30 d’octubre del 2017

Damned sweetness, maleïda dolçor o maldita dulzura de vetusta morla


Maldita dulzura (Latorre/vetusta morla)

Hablemos de ruina y espina, hablemos de polvo y herida, de mi miedo a las alturas, de lo que quieras, pero hablemos, de todo, menos del tiempo que se escurre entre los dedos. Hablemos para no oírnos, bebamos para no vernos, y hablando pasan los días que nos quedan para irnos, yo al bucle de tu olvido, tú al redil de mis instintos. Maldita dulzura la tuya, Me hablas de ruina y espina, me clavas el polvo en la herida. Me culpas de las alturas que ves desde tus zapatos. No quieres hablar del tiempo, aunque esté de nuestro lado. Y hablas para no oírme y bebes para no verme y yo callo y río y bebo no doy tregua ni consuelo y no es por maldad, lo juro, es que me divierte el juego. Maldita dulzura la mía. Maldita dulzura la nuestra.



-------------------------------------



Damned sweetness (Latorre/vetusta morla)

Let's talk about ruin and thorns, Let's talk about dirt and wounds, about my fear of heights, about what you want, but let's talk about anything, apart from the time that runs through our fingers. Let's talk so we won't have to listen, let's drink so we won't have to see, and talking the days pass that remain for us before we go, me at the ring of your oblivion, you at the fold of my instincts. Damned sweetness of yours, You talk to me about the ruins and thorns, You put the sand in my wound. You blame me of the heights you see from your shoes. You don't want to talk about time, even if it's on our side. And you talk so you don't listen and you drink so you don't see and I shut up and laugh and drink I don't give respite nor consolation and it is not out of bad will, I swear, it is just that this game turns me on. Damned sweetness of mine. Damned sweetness of ours.







Maleïda dolçor (Latorre/vetusta morla)

Parlem de ruina i espina, parlem de pols i ferida, de la meva por a les altures, del que vulguis, però parlem, de tot, tret del temps que s'escorre entre els dits. Parlem per no sentir-nos, beguem per no veure'ns, i parlant passen els dies que ens queden per anar-nos, jo al bucle de oblit, tu al la pleta de les meves instints. Maleïda dolçor la teva, Em parles de ruina i espina, em fiques el pols dins la ferida. Em culpes de les altures que veus des de les teves sabates. No vols parlar del temps, encara que estigui del nostre costat. I parles per no sentirme I beus per no veure'm i em callo i ric i bec no dono treva ni consol i no és per maldad, ho juro, és que em diverteix el joc. Maleïda dolçor la meva. Maleïda dolçor la nostra.

dilluns, 15 de febrer del 2016

Sorteig de "La nit estesa" a la ràdio i entrevista de l'autora :)

Hola,

avui us avis que demà n'hi ha un sorteig a la ràdio de CADENA SER EIVISSA (Ibiza).

http://www.radioibiza.net/online.htm

És l'enllaç per escoltar aquest programa en directe... :P

El programa amb l'entrevista a Cadena SER Ibiza serà al voltant de las 13:00h de dimart (demà).

No només escoltau la veu original de l'autora però igualment teniu l'opció de guanyar el llibre original i firmat per l'autora i també una samarreta molt original amb el disseny genial de la portada de "La nit estesa"...



Aquí un altre enllaç

https://about.me/ckokossulis

és una targeta digital de les meves activitats.

Què pensau d'això? Idees per millorar-lo?

------

De moment, estic molt involucrada amb el treball de dia a dia, però us promet que tan bon punt que tindré més temps, em dedic un altre cop amb el bloc... 

Que us passau molt bé...

------

I si heu llegit el llibre meu i si us ha agradat, em podeu passar un correu electrònic al meu gmail o aquí en els comentaris...

Repeteix... de moment no faré res del bloc... perquè senzillament no tinc temps... però em teniu aquí... :)

dimecres, 13 de gener del 2016

La Malcontenta de Sebastià Alzamora - el sacrifici i la bogeria de l'amor

Aquest és un llibre del que tinc moltes ganes de parlar. Fa poc vaig “descobrir” en Sebastià Alzamora com a poeta. Vaig començar amb la seva primera obra, Rafel. M’agradava molt la força de la seva escriptura. Aquella mateixa setmana vaig descobrir que també escrivia narrativa. Volia llegir una de les seves novel·les i vaig triar la seva obra més recent, La Malcontenta. Per a mi ha estat una troballa excepcional en diversos sentits. La Malcontenta és un llibre breu però molt dens, que tracta temes com l’amor, la força, el poder i l’odi.Amarat amb aquests temes universals, el text emana una força que et fa submergir en un món gairebé oblidat. Ens trobem a Mallorca, al sud, a prop de Llucmajor, al segle XIX; la pobresa, els hàbits, la vida dels pagesos, són alguns dels elements principals però tampoc no és un llibre “històric”. Més aviat parteix d’un exemple històric (basat en personatges reals) per mostrar que l’amor pot transcendir-ho tot: èpoques, odi i fins i tot, també, la mort.
Dit d’altra manera, es podria descriure com un manifest de l’amor, la transcendència i la supervivència. Però hi ha més.



Aquest llibre et fa emmudir de bon principi, com l’alumne que mira vídeos sobre uns fets històrics que no vol creure. Emmiralla i reflecteix (sic) d’una manera magistral (perquè hauria de ser neutral!?) la discrepància de poder entre el poble, l’església, el poder de l’Estat simbolitzat pel judici i pel botxí, i la gent diguem-ne corrent i bona, i per fi l’escòria de la humanitat, els criminals, als quals espera la soga. I sí que es nota la voluntat del poble de fer pagar sang amb sang. I no hi ha dubte que el criminal sempre acaba igual: Un pirata, un bandoler, un lladre i un assassí, sigui com sigui, mereix que el pengin.
Doncs, com a historiadora a mi m’ha agradat molt aquest truc que empra Alzamora, la finesa, la sensibilitat de l’observació amb què escriu. Utilitza l’escena de l’execució, per exemple, que realment no és per als qui tenen un estómac feble, per a fer transparents un munt de coses per al lector: Per una banda és una metàfora de la pròpia violència. És evident: La violència i els crims dels pirates s’han de pagar amb la subjecció i amb l’exhibició de la violència de l’estat. Però: La legislativa i l’executiva de l’Estat que és incapaç, com es mostra en els fets com a pobresa, analfabetisme i també la violència que cou dins la gentussa que assisteix a execucions com aquelles. El poder d’acabar les vides dels criminals està posat a les mans d’un botxí que mata. Però fins i tot, això de vegades no rutlla com s’hauria de rutllar. Aquesta cadena d’incompetències, això per a mi, és clarament una crítica social, però alerta, com es pot veure, ja es pot aplicar-ho a altres èpoques.
Un dels punts forts del text és la crítica social. L’educació pobra o inexistent de la gent es reflecteix en l’odi cec de qui fulmina amb mirades i crits als delinqüents, o en la superstició de la gent, o també a través de la jerarquia de les estructures familiars, la creença en Déu i l’existència de l’infern… També entre els lladres hi ha un codi d’honor. Si trenques les regles, ho tens malament. Desde el primer capítol es veu com es trenquen els llaços d’amistats quan la grossa, la mort, fa la seva aparició. La mort és la dona que fa despullar-se els homes bandolers. I al final només queden ninots, i un home…
No vull fer cap «spoiler», però llegir aquest primer capítol i percebre la disciplina amb què Alzamora exerceix aquest experiment mental m’ha provocat un calfred. Respón a la pregunta de què ens passa si ens trobem sense treball digne, sense moral, sense amics lleials (o pitjor, quan aquests amics ens traeixen). Per a mi tot això, tota aquesta brutalitat, només té sentit si establim la norma que l’amor ens venci a tots. Ho fa. És així. Alzamora no ens estalvia cap brutícia, cap detall i cap exemple que mostri el que tenen en comú l’amor i la violència.
L’amor entre dues persones no s’explica. Passa. Punt i seguit. L’odi, però, és una cosa que s’ha de sembrar i que creix a poc a poc. Poden ser circumstàncies. Poden ser injustícies. La terra més fructífera per a l’odi són les ments poc desenvolupades o vagues. L’odi és la solució més fàcil. És un camí de poca resistència.
Sona moralista? Sí i no. Crec que La Malcontenta també es pot llegir d’una manera filosòfica, si un pensa ens els recents atemptats de Paris el 13 de novembre de 2015. La solució més fàcil és l’odi i el patriotisme . La millor solució és emprar sempre el cervell, és a dir, pensar-hi i investigar els fets reals i no convertir-nos en víctimes dels pescadors d’ideologies fetes a mida. Doncs, sí, La Malcontenta, per a mi, també reflecteix el tema dels valors universals (que també transcendeixen les èpoques), i planteja la pregunta de qui és qui realment porta aquests valors, qui els viu, qui els fa lluir i qui només pretén portar-los?
N’Antònia i en Joan es troben de ben joves. És un camí molt llarg i dur, porten molts anys enamorats l’un de l’altre. La seva paciència fa créixer la passió i, potser també, fa créixer la inclinació o el camí cap a l’extremisme d’amor entre ells. Aquest extremisme en l’amor es mostra en diversos moments, però el més incisiu d’ells és quan al final (que de fet és l’inici) es fa realitat la frase que n’Antònia havia dit a en Duri quan va predir que la seva mort (la d’en Joan) es produiria davant dels ulls d’ella. El cercle ha fet 360 graus. La idea de veure morir un amant, davant dels teus ulls era bastant difícil d’assimilar, però després de molta reflexió, crec que no era res més que un requisit per a la immortalitat de l’ànima humana. No és el senyal d’un amor boig, la submissió total a qui estimes més? És possible.
La frase “moriria per tu” és un clixé, massa utilitzada per apreciar-la. Però morir-se davant dels ulls d’algú, i saber-ho i voler complir-ho… representa una fantasia molt i molt gòtica i pròpia del terror, sorgida del món d’un Edgar Allan Poe que efeia lluir un amor que no vol conformar-se… ni amb l’estat, ni amb el benestar d’un mateix, ni amb els límits imposats per la vida. Al final, el que sembla el patiment més gran es converteix en la mostra d’amor més gran que un amant pot fer a l’altre. El sacrifici d’un mateix. La bogeria i la profunditat insondable a què et porta l’amor quan és de veritat.
Així doncs, encara que no sé si és això el que volia mostrar l’autor, per a mi aquesta inclinació cap al sacrifici també assenyalar el camí cap a una espiritualitat més enllà de les religions que coneixem. A més a més és una forma d’extinció del “jo” que em recorda molt el que deia en T.S. Eliot quan parlava dels “Poetics of Impersonality”.
En aquest llibre es nota molt la faceta de poeta d’Alzamora. Estilísticament adopta un to poètic que no és exactament líric sino poètic d’una manera minimalista. Des de bon principi es nota un to que combina els renecs i la parla dels pirates, la violència verbal i també la física que barreja amb escenes bucòliques que sempre tenen algun mal al darrere. És com mirar a través d’un calidoscopi amb un cristall romput.
En conclusió, a mi m’agraden molt els llibres que em fan pensar i aquest llibre m’ha fet pensar, i tant. No és cap història d’amor. Això seria massa fàcil. Amor sí que n’hi ha. Tampoc és cap història de bandolers, encara que n’hi hagi. És una història sobre el que passa si de jove et treuen els teus ideals. I si l’odi i aquesta llei de supervivència és tot el que tens. Per a mi, La Malcontenta sí que és un llibre de terror i de fantasia, amagada darrera una història de bandolers.
Felicit al gran Alzamora per un llibre petit molt gran!

Publicada el 27 de novembre de 2015 a Fantàstik 
http://fantastik.qdony.net/?p=1894

diumenge, 8 de novembre del 2015

Carles Duarte i Montserrat - Beu el desig. Tracen, les ones i Cremaven els teus ulls. Tres poemes d'Els Immortals



Beu el desig,
assedegat,
a l'estany dels teus ulls;
t'encén, Mirra, la pella
quan se t'acosta Cínires,
el nét de Pigmalion.

Et venç de nit l'anhel de jeure-hi,
el crit del cos,
que el que t'és pare et sigui amant,
que al ventre duguis un germà.

No et pertany el destí,
que intentes desescriure:
et somet i et fereix.

Et tornes arbre, plor;
aroma evanescent.

Perdura el somni
i, quan, càlid, el vent
t'amanyaga les branques,
esdevé sang, la saba,
i revius el plaer
dibuixat als teus llavis.


----------------------------------------


Tracen, les ones, el camí,
el mar i els vents ens escriuen la nuesa.

Vatopedi:
s'hi obre un silenci blau,
la porta, un esguard inquiet,
el monestir ens acull.

Rere els murs, les cel·les, el recer
i el seu somni incessant.

Històries i misteris
cobreixen les parets,
rostres pintats se succeixen,
imatges esculpides,
textos de reis i emperadors,
la fusta, el marbre, l'or;
el pergamí,
l'anhel de sobreviure.

La mà cordial,
la taula compartida,
l'antiga melodia,
els hàbits negres,
diàlegs d'himnes;
canten de nou les veus
una pregària.

Fruita l'arboç;
aquesta solitud del temps;
som ja el passat:
l'oblit i la memòria
que ens esborren,
com la llum, els colors.

Res no ens pertany,
no hi ha senyors ni serfs,
tot és per ser i morir;
només roman un foc encès
i un Déu cansat que ens mira.

---------------------------------------------------------

Cremaven els teus ulls
en un ponent de fang
i de vi negre;
te'n commovia el foc,
el tràgic moviment,
la lentitud.

Fràgil,
cercaves Procris,
el seu front generós,
les mans on celebraves
el crit de cada aurora,
la llum que s'esqueixava
empesa per les ombres.

El goig que us oferíeu
es mor emmetzinat de gelosia.

Emmalaltiu de tant de posseir-vos,
de no comprendre com us cal ser lliures.

Fereix, involuntari,
el dard que llances,
Cèfal
- amant de l'aura que acarona el rostre -
la pell que més estimes,
duus, dolor; la mort a qui abraçaves;
l'arma que et donà
en va eixugant la vida,
et mira mentre veu
i el seu alè darrer
es desa entre els teus llavis.

Cremen els teus ulls
en un ponent de prunes
i de sang escampant-se.

-------------------------------------------------------------

He d'admetre una cosa. M'encanta aquest poeta. He trigat moltíssim penjar alguna cosa d'ell perquè m'era tan difícil triar una cosa. Al final m'he decidit per aquest poemari que m'agrada moltíssim.
Carles Duarte fa lluir el llenguatge, i rere uns mots una mica prosaics entreveu la força de les seves paraules. M'encanta el ritme. M'encanta la saviesa dels seus poemes.

-------------------------------------------------------------

Er trinkt das Begehren,
wie ein Verdustender,
vom See deiner Augen;
Es entflammt Dir, Mirra, die Haut
wenn sich Cínires Dir nähert,
Der Enkel von Pigmalion.

Es bezwingt Dich nächtens die Sehnsucht dich hinzulegen,
der Schrei deines Körpers,
dass jener, der Dir Vater ist, Dein Geliebter sei,
dass in deinem Leib trägst deinen Bruder.

Es gehört Dir nicht, das Schicksal,
welches du zu entschreiben versuchst:
Es unterwirft und verletzt Dich.

Du wirst zu einem Baum, weine;
ein sich verflüchtigendes Aroma.

Es überdauert der Traum,
und, sofern er heiss war, der Wind,
liebkoste er Dir die Äste,
es kam Blut zum Vorschein, der Pflanzensaft,
und Du erlebst die Freude aufs Neue,
auf deinen Lippen gezeichnet.

---------------------------------------------


Es zeichnen, die Wellen, den Weg,
Das Meer und die Winde schreiben uns die Nacktheit.

Vatopedi:
es öffnet sich ein blaues Schweigen,
die Pforte, ein unruhiger Blick,
das Kloster empfängt uns.

Hinter den Mauern, die Zellen, die Zuflucht
und sein unaufhörlicher Traum.

Geschichten und Rätsel
pflastern die Wände,
Gemalte Gesichter ereignen sich,
vom Bildhauer Erschaffenes,
Texte von Königen und Kaisern,
das Holz, der Marmor, das Gold;
das Pergament,
der Wunsch zu überleben.

Die herzliche Hand,
die Tafel die mit dem Fremden geteilt,
die alte Melodie,
die schwarzen Gewänder,
Dialoge der Hymen;
es singen aufs Neue Stimmen
ein Klagelied.

Frucht des Erdbeerbaumes,
diese Einsamkeit der Zeit,
wir sind ja schon Vergangenheit,
das Vergessen und das Gedenken
die uns auslöschen
wie das Licht, die Farben.

Nichts, rein gar nichts gehört uns,
es gibt weder Herren noch Sklaven,
alles ist um zu leben und zu sterben;
lediglich bleibt ein Feuer, entfacht
und ein Gott, der uns ermüdet anschaut.

-------------------------------------------------------

Sie brannten in deinen Augen
in einem Ponent Wind aus Ton
und aus Rotwein
wurdest Du tief durch das Feuer berührt,
die tragische Bewegung,
die Langsamkeit.

Zerbrechlich
suchtest Du Prokris,
ihre grosszügige Stirn,
die Hände, wo Du feiertest
den Schrei von jedem Morgengraun,
Das Licht welches abriss
angetrieben duch die Schatten.

Die Lust die Ihr uns darreicht
stirbt vergiftet durch die Eifersucht.

Ihr erkrankt daran, dass sie so sehr von Euch Besitz ergreift
Ihr es nicht versteht, dass es uns geziemt, frei zu sein.

Es verletzt, unwillkürlich,
der Speer den du schleudertest,
Kephalos
- Geliebter des Lufthauchs (=Aurora, Name von Prokris),  der ihm das Gesicht liebkost -
die Haut, die du am meisten liebst,
nimmst Du hinfort, Schmerz; der Tod, den Du umarmtest;
die Waffe, die er Dir gab
vergebens trocknest Du das Leben ab,
sie schaut Dich an mit brechendem Aug'
und ihr letzter Atemzug
den verwahrt sie zwischen deinen Lippen.

Es brennen deine Augen,
in einem Ponent Wind aus Pflaumen
und aus Blut, welches sich seinen Weg bahnt.





--------------------------------------------------------------------------

Els poemes citats es refereixen als capítols següents

1) Mirra (Cínires) (Ovidi, Les metamorfosis, llibre X, 298-502
2) els pagesos likians (Ovidi, Les metamorfosis, llibre VI, 313-381
3) Cèfal i Procris (Ovidi, Les metamorfosis, llibre VII, 671-758