Quants mil·ligrams de democràcia suporta l'estat espanyol?

No volia entrar en el tema perquè no sóc gaire política però en els temps que corren, a mi em sembla imprescindible fer dubtes incòmodes.

Doncs, quants mil·ligrams de democràcia suporta l'estat espanyol abans que no exercici una violència constitucional, així com podem veure clarament en el cas de l'Artur Mas qui ha fet un vot, un hàbit bastant corrent i constitucional, i ara el criminalitzen.

Sincerament, això fa pudor. Si l'estat espanyol no té els collons de treure els colors veritables d'aquest joc que juguem, ... a poc a poc es pot veure en tot cas. Ens apropem a una dictadura constitucional, que va de desfressa com a monarquia amb una democràcia parlamentària.

Diuen que paper és bastant pacient, però la gent no ho són, no ho són més... perquè ja han aguantat més de tres segles esperant que tenen una possibilitat de pacíficament separar-se d'un marit qui pega i que no et deixa fer res sinó amb el seu permès anteriorment demanat i concedit.

Vist d'una perspectiva legal, això té pinta d'un exercici de poder. Res més. I ho és. Més clar aigua.

És un gest imprescindible per fonamentar la base d'un estat que és la constitució o sigui el que l'han fet, torçut de la constitució.

Però què passa si la base d'aquest estat és anti-constitucional per si mateix?

Què passa si ens adonem que ells que estan en el poder, només ho són perquè constantment fan el que fan els dictadors, és a dir, exercir poder d'una manera o l'altra? 

Drets són derivats per una part pels drets humans, per l'altra part derivats d'un moment històric i tenen la tendència de portar i també de generar una empremta històrica del seu temps.

Les lleis per exemple sota Franco eren molt injustos, molt cruels, i no eren gaire raonables. Els drets humans gairebé esborrats. L'única justificació, per a ells, era la manifestació i el manteniment del poder per Franco.

Doncs, és clar, vivim en un altre segle. Franco ja ha mort. Vivim en una democràcia constitucional i amb una monarquia representativa. Però, tal qual, ja tenim unes empremtes del Franco (com unes empremtes fossilitzades) en les lleis que avui són encara vigents. Per exemple la Llei de Ciutadania realment és una llei que deriva del temps del franquisme.


Qualsevol comportament que es distingeix jutjant d'ell qui exerceix el seu dret de posar les urnes per fer un vot pacíficament, significa el detriment dels drets fonamentals i de drets civics. Per poc li agradi al govern, en això consisteix l'expressió de l'opinió, l'exercici de drets bàsics dins la democràcia i també en la possibilitat de proposar una nova idea.

Com historià veig que aquí hi ha una tendència de fiar més en sistemes verticalment dirigits que en aquells que són horitzontalment dirigits. Per cert, dubt moltíssim que això canvia aviat.

Quina proposta es pot fer si els drets que tenim a Espanya s'oposen directament als drets dels Catalans que tenen una voluntat de separar-se de l'estat espanyol?

La qüestió per a mi és si l'estat espanyol segueix exercint poder en el sentit que imputa Artur Mas, i segueix fent el mateix que han fet sempre, és a dir, governar amb por i discriminació, doncs, no podem parlar més d'una democràcia. No ens enganyem. Democràcia significa clarament que el poder màxim és amb el poble. I si el poble català hagi votat a favor d'un estat català independent, s'hauria de respectar-ho. I no fer veure que el president hagi actuat en desacord amb l'estat espanyol. Ni és desobediència, és un exercici de la democràcia que també és constitucional.

Quina llei té més potència? Quina espasa és més punxeguda o quina arma és més perillosa?

Serà condemnat l'Artur Mas simplement per fer el que fan demòcrates, és a dir, votar?

És això un senyal que ens allunyem d'una democràcia i ens apropem a poc a poc a una dictadura o almenys una democràcia de desfressa on el vot de l'estat sempre pot rematar el vot de l'oponent? 

Quina estructura estatal tenim aquí? I per què ningú es queixa d'aquest pas cap enrere en el temps?

Qualsevol comportament que suporta la condemna de Mas, es distingeix per la seva crueltat i, a més, significa el detriment dels drets fonamentals i dels drets humans també que consisteix en l'expressió de l'opinió i també en la possibilitat de proposar  un vot i dur-lo a terme.

No crec que un Artur Mas serà una víctima estatal perquè esper que hi hagi una mar d'advocats voluntaris qui li volen ajudar i qui volen aturar aquells que ens pixen a sobre i ens volen fer creure que es plogui.

Per fi, vaig trobar una imatge molt animada que no us volia amagar. Bon profit!

Follar o no follar. Un exorcisme personal. Epifania estrambòtica.

Ahir vaig gaudir d'una lectura excepcional amb Ernest Maragall. Era arran del tema de la independència, igual arran del tema del "cas de les Illes". L'horari era una mica mal triat, així que en lloc de ser ple, eren uns 40, potser 50 persones. Tanmateix, el discurs era contundent i rodò.

Realment, he d'admetre, sense saber que coi era un cert Maragall (només sabia que era ex-conceller d'educació, res més), m'ho esperava un tipus amb un peli més fervor, amb més exigència, més sang a les venes. Però si es tracta amb uns anys d'experiència amb la política i els politics, potser que es geli la sang en les venes. Que no em malentengueu, el discurs era boníssim i molt ben estructurat i l'argumentació també exemplar. Però per a mi, el debate era tot una mica massa civilitzat.

Durant tot el temps vaig pensar, però ja és prou. Ja és temps per actuar. Per què només intentem d'aguantar condicions inhumanes, i no lluitem per resoldre-les?

De debò, a escoltar-li, era submergida amb tantes preguntes al cap durant aquesta hora de lectura així que al cap i a la fi vaig posar dos preguntes a Senyor Maragall.

- Quin tipus d'incident hauria de passar fins que vostè esperés la mediació o sigui la intervenció d'un advocat dels Drets Human des de fora? (Sr. Maragall havia parlat d'una possible intervenció suposada a través d'una infracció / violació dels Drets Humans). Em contestava que hauria ser després d'haver emprat totes les possibilitats de resoldre el conflicte segons les lleis, després de fer tot que sigui possible.

Però vaja, pensava... ja tenim prou d'incidents en contra els Drets Humans. Però ningú s'adona, i ningú fa res amb això. Ens recordem a Carles Mateu, i no és cap cas aïllat, n'hi ha molts casos més.

- Si li he entès bé, hauria de deixar caure el tema de franquisme, del feixisme i en lloc d'això tirar endavant, com que som del segle 21 i hem de pensar que - de fet tenim aquests drets humans, com són stipulats en la llei constitucional? (Bé, la pregunta que vaig posar, no era tan elaborada com ara, però Sr. Maragall m'havia entès) Em deia que bàsicament sí. Per diverses raons.

Bé, aquí també pens que te raó en un sentit però d'altra manera qualsevol persona hauria de ser capaç dir coses aquestes i fer referències històriques en el cas quan siguin oportunes.

Sr. Maragall m'havia contestat molt amablement, i així com podía amb l'estona curta que tenia a les mans, i li agradeix moltíssim per la seva paciencia amb una persona que té moltes preguntes i un pel massa rebel·lió al cor, però he de dir que tot el camí cap a casa vaig rumiar, vaig pensar, no és cap perspectiva. No és cap perspectiva!

Si mirem pel món, Escocia ja tindrà el seu referendum, Tunisia s'ha alliberat del règim dictador pel tuitter en un sol mes! Som tots equipats amb la tecnología més nova. Tenim mitjans de comunicación, tenim la nostra creativitat, tenim tantes possibilitats.... Però tanmateix aquí, no passa res. Els Catalans volem la independencia per més de tres segles, fem concerts, fem articles, fem moltes coses culturals, però de debò, per a mi, no és sufficient.

Els polítics es riuen de la paciencia i del pacifisme dels Catalans. De la seva tendencia d'esperar pel dia x, de la seva immesurable mentalitat d'aguantar situacions dolents.

Per a mi, que som catalana de la mente, però del naixement som grega i alemanya, podeu triar quina part és la més rebel que port dins. Però per a mi, no és sufficient.

Ho trob ridícul que ens queixem, ens queixem, però res més.

Sempre és el mateix. Preparem festes, commemoracions, concerts, portem penjolls amb la bandera independista (jo igual!), i ens pensem, un dia, ja, un dia, passarà, pero redimonis, que no!!!

S'ha de lluitar, no s'ha d'aguantar!!! Crec tenia un moment lucid ahir, un tipus de deja vu, i una epifania personal.

Rewind uns 20 anys. Jo estava amb un home que tenia sis anys més que jo. Erem parella. Ell es deia Tomas i era alemany. Era el cosí de la noia amb qui compartia un pis.

Bàsicament, teniem uns mesos molt feliços i tan bon punt que la seva familia s'involucrava que no. He de dir que tinc una tendencia de no gratificar familia tan com hauria de fer. No vull la intervenció, ni l'embolic amb tantes persones. Si tinc novio, bé, molt bé, però al mateix temps, sempre tinc el motto: Si vull tenir el carn o la llet, no fa falta de comprar tot el bou o sigui (per entendre això de la familia) tot el mas.

L'embolic de la familia m'ha fet perdre la il·lusió de debò. Si m'enamor, m'enamor d'una persona i en el millor possible cas, suport la familia, però mai em sent com a part nova d'una familia. Sempre he odiat aquesta dita "guanyar una filla més" etc. etc.

Doncs, Tomas i jo erem bona parella. Tenia uns ulls verds fantàstics, com tret directament d'un comic manga, i bé, altres coses que el feien bona parella. Ara bé, varem fer un viatge cap a Grècia. No ho sé per què hagim fet això, de debò, no tinc idea. Però era l'inici de la fi de la nostra parella.

I per què? Perquè era tan dependent de mi que vaig prendre l'idea de que fos el meu nen i no el meu novio. Vaig escriure un missatge amb un llavis vermell al mirall i m'he anat cap al meu tiet Mikhali i la seva dona Grigoriya. Era la fi més lletja que mai he fet amb una parella. Era tan dolent que anys després sempre m'havia demanat per què tenia tanta voluntat de fer-li tan mal? I de debò no he pogut contestar a mi mateixa tampoc.

Només em sentía molt culpable. I la noia amb qui compartia el pis em va fer fora al mig de semestre perquè jo havia trencat el cor i a més l'havia deixat a Grècia sense ni dir piu. Al final, havia de pedir sous del meu tio per comprar un billet pel vol cap a casa. Al cap i a la fi era molt covarda. No tenia la força per enfrontar la cara de Tomas després de trencar amb ell, no hagués pogut suportar la situació. M'hauria mirat amb aquests ulls tan bonics, tan verds i radiants, i bé, tota la merda hagués començat de nou. No, hauria d'actuar així de cruel, així que pensaría que seria millor que oblidés de mi.

Ara, anys després, crec he arribat a un punt, on soc capaç de realitzar que no només era una relació de codependencia entre ell i jo. Erem tots dos força dependents l'u de l'altre. I això mai no pinta bé.

Que vull dir amb això?

Pur i dur?

Crec que Espanya i Catalunya són com Tomas i jo erem. Som una parella que li anés bé separar-se perquè no perdés la resta de respecte.

I que no em malentengueu. El sexe sempre era fenomenal! Pero follar o no follar no pot ser la qüestió amb Espanya i Catalunya.

Que fotem endavant! i que no ens folli ningú (si no ens agradi)!

Visca Catalunya! Catalunya lliure!

P.S.
I Tomas, si llegeixes això, si saps entendre el que volia dir-te, disculpa'm.

Un penjoll - i dos opinions - tot en un dia

 

Ahir va ser un dia molt emocionant per a mi. Havia pogut acabar amb un projecte molt important per a mi. Però... a més a més, duia un penjoll amb la bandera catalana, que m'havia posat sense pensar en res negatiu. És un penjoll que m'havia comprat per 2 euros a Tarragona. És exactament com aquest en la imatge.

No us imaginau com differents eren les opinions que vaig rebre al moment que la gent s'adonava d'aquest petit penjoll que portava.

La primera reacció era molt positiva. Era al café on sol prendre un cafè de tant en tant. El noi aquí només somreia i em deia "a mi m'agrada el teu penjoll". Somreia també, i res més. Molt bé, idò.

La segona reacció era al correus. Aquí em demanava un noi de uns 30 anys "I tu ets independista, o que?" ... Bé, si ... Supos que si... La manera, el tó, la mirada i tot això marcava una incredulitat que mai no he vist abans. Deia mil paraules sense dir res. I a parlar amb aquesta gent es veía que realment la independència no seria una cosa a la qual votaria en favor. Mai en la seva vida. Crec que això realment era molt fort, perquè la veritat és que no intento convencer a ningú, però tinc el dret de portar un penjoll com aquest que reflecteix el que pens.
Crec que aquest moment m'ha decebut una mica. Aquest segon noi era de Barcelona i no creu en l'independència. No pensa que seria bona cosa. M'ha dit bàsicament que realment està en contra.

Tanmateix portaré el penjoll avui, i demà, i la setmana i el mes que ve etc... Crec que això és una cosa personal, sigui com sigui, i ... uns petits senyals poden ser importants. I es veu d'on vens, politicament.

Si ets independista, no t'amaguis!!!

Visca Catalunya lliure!!!

Visca la independència!!!

No fotem el camp!!!

Fènix 1123

Una pel·licula que he vist fa poc temps i que m'agrada molt és Fènix 1123. És una peli sobre un noi adolescent qui viu a Lloret de mar, viu una vida molt corrent. Té una página de web que es diu "Exercit de Fénix" com que és fan de'n Harry Potter. Un dia envià un correu electrònic anònim a una empresa on els demanà que etiquéssin les seves productes també en català. Aquest correu electrònic té consequències molt greus. Tota la vida d'abans es fa miques i té problemas pertot arreu. L'escola, la poli, la familia, la nòvia. Tot està afectat. No vull contar més en cas de que no hagiu vist "Fènix1123" encara.

Tota la pel·licula està basada en fets reals que varen passar a n'Eric Beltran qui era acusat del ciber terrorismo després d'escriure aquest correu electronic i de fet havia de patir moltes repressions mentre era cercant justicia i igualitat dels drets pel català.
Personalment, m'ha intrigat molt la manera de presentar un retrat de la societat catalana a l'ombra dels fets històrics de l'any 2004 que segurament tenien un impacte molt greu i real en la percepció de tot.

M'ha agradat la manera sensible en la qual el noi Eric fou dibuixat com a noi, com a carácter, com a defendor del català, i com a persona amb una personalitat desenvolupant (com és adolescent de 14 en la pel·licula).

Noam Chomsky va dir "El món hauria de conèixer la historia de'n Eric". Feu-li cas!!!

 

 

Una cosa que vaig trobar super interessant va ser el "making of de'n Fénix 1123" - aquí us deixo també l'enllaç: http://youtu.be/GQfaoanFVxo