Quants mil·ligrams de democràcia suporta l'estat espanyol?

No volia entrar en el tema perquè no sóc gaire política però en els temps que corren, a mi em sembla imprescindible fer dubtes incòmodes.

Doncs, quants mil·ligrams de democràcia suporta l'estat espanyol abans que no exercici una violència constitucional, així com podem veure clarament en el cas de l'Artur Mas qui ha fet un vot, un hàbit bastant corrent i constitucional, i ara el criminalitzen.

Sincerament, això fa pudor. Si l'estat espanyol no té els collons de treure els colors veritables d'aquest joc que juguem, ... a poc a poc es pot veure en tot cas. Ens apropem a una dictadura constitucional, que va de desfressa com a monarquia amb una democràcia parlamentària.

Diuen que paper és bastant pacient, però la gent no ho són, no ho són més... perquè ja han aguantat més de tres segles esperant que tenen una possibilitat de pacíficament separar-se d'un marit qui pega i que no et deixa fer res sinó amb el seu permès anteriorment demanat i concedit.

Vist d'una perspectiva legal, això té pinta d'un exercici de poder. Res més. I ho és. Més clar aigua.

És un gest imprescindible per fonamentar la base d'un estat que és la constitució o sigui el que l'han fet, torçut de la constitució.

Però què passa si la base d'aquest estat és anti-constitucional per si mateix?

Què passa si ens adonem que ells que estan en el poder, només ho són perquè constantment fan el que fan els dictadors, és a dir, exercir poder d'una manera o l'altra? 

Drets són derivats per una part pels drets humans, per l'altra part derivats d'un moment històric i tenen la tendència de portar i també de generar una empremta històrica del seu temps.

Les lleis per exemple sota Franco eren molt injustos, molt cruels, i no eren gaire raonables. Els drets humans gairebé esborrats. L'única justificació, per a ells, era la manifestació i el manteniment del poder per Franco.

Doncs, és clar, vivim en un altre segle. Franco ja ha mort. Vivim en una democràcia constitucional i amb una monarquia representativa. Però, tal qual, ja tenim unes empremtes del Franco (com unes empremtes fossilitzades) en les lleis que avui són encara vigents. Per exemple la Llei de Ciutadania realment és una llei que deriva del temps del franquisme.


Qualsevol comportament que es distingeix jutjant d'ell qui exerceix el seu dret de posar les urnes per fer un vot pacíficament, significa el detriment dels drets fonamentals i de drets civics. Per poc li agradi al govern, en això consisteix l'expressió de l'opinió, l'exercici de drets bàsics dins la democràcia i també en la possibilitat de proposar una nova idea.

Com historià veig que aquí hi ha una tendència de fiar més en sistemes verticalment dirigits que en aquells que són horitzontalment dirigits. Per cert, dubt moltíssim que això canvia aviat.

Quina proposta es pot fer si els drets que tenim a Espanya s'oposen directament als drets dels Catalans que tenen una voluntat de separar-se de l'estat espanyol?

La qüestió per a mi és si l'estat espanyol segueix exercint poder en el sentit que imputa Artur Mas, i segueix fent el mateix que han fet sempre, és a dir, governar amb por i discriminació, doncs, no podem parlar més d'una democràcia. No ens enganyem. Democràcia significa clarament que el poder màxim és amb el poble. I si el poble català hagi votat a favor d'un estat català independent, s'hauria de respectar-ho. I no fer veure que el president hagi actuat en desacord amb l'estat espanyol. Ni és desobediència, és un exercici de la democràcia que també és constitucional.

Quina llei té més potència? Quina espasa és més punxeguda o quina arma és més perillosa?

Serà condemnat l'Artur Mas simplement per fer el que fan demòcrates, és a dir, votar?

És això un senyal que ens allunyem d'una democràcia i ens apropem a poc a poc a una dictadura o almenys una democràcia de desfressa on el vot de l'estat sempre pot rematar el vot de l'oponent? 

Quina estructura estatal tenim aquí? I per què ningú es queixa d'aquest pas cap enrere en el temps?

Qualsevol comportament que suporta la condemna de Mas, es distingeix per la seva crueltat i, a més, significa el detriment dels drets fonamentals i dels drets humans també que consisteix en l'expressió de l'opinió i també en la possibilitat de proposar  un vot i dur-lo a terme.

No crec que un Artur Mas serà una víctima estatal perquè esper que hi hagi una mar d'advocats voluntaris qui li volen ajudar i qui volen aturar aquells que ens pixen a sobre i ens volen fer creure que es plogui.

Per fi, vaig trobar una imatge molt animada que no us volia amagar. Bon profit!

Supèrbia i la caiguda de l'Ícar

Hom diu que supèrbia és un dels pecats molt greus i molt grans. Doncs, no ho faré. No caic en la trampa de supèrbia. M’ha agradat força que el passat diumenge aquest constructe de mentides i mentiders s’ha desfet o autodestruït amb uns vots que no eren pel partit dels ocells blancs al fons blau.

No cal afegir cap insult més. Seria massa fàcil fer-ho.

Quan vaig ser nena, sempre els pares ens deien si una persona ja està al sòl, no li peguis, no li facis mal. Això entès, crec que no seria jo, si em passés sense dir res sobre el dia 24 de maig que ha canviat el color i el paisatge polític.
A veure, no som polític ni res, ni vaig estudiar politologia ni res, som filòloga, però tot això de la llei de mordassa, de la llei dels símbols (aquí a les illes), i tot el mal rotllo del TIL, multiplicat amb el malestar generat per un cert senyor Wert, tot això ja s’ha acabat.

En cas que parlaríem d’una peli de Disney, això seria el moment de dir “Hooray, the witch is dead!” “Idò, la bruixa s’ha mort!”
Però és realment així, o és que ens tornem a enganyar, de nou, un altre cop?
Crec que avui en dia, més i molt més que abans, s'ha d'anar amb compte. Totes les diversificacions, totes les noves opcions de malversar diners i també d’enganyar la gent, realment posa el risc grandíssim d’una seducció de caure en aquesta trampa.
I és clar, senyor José Ramon Bauzá no era mai un polític que vaig veure amb bons ulls, el vaig veure amb ulls molt crítics, però crec s’ha d’entendre que avui en dia, el poble fa la política, i a més a més amb les seves decisions. No s’ha de dir mai que no som capaços d’entendre això i allò. Sí que es pot. I la informació ja està accessible. El que fa falta és tenir l’interès i també de no desentendre’s d’aquelles coses perquè som artistes o som gent que treballa massa o perquè tinc cinc fills o que estic a l’atur. No. Cadascú avui en dia pot fer un esforç per fer-se una mica més il·luminat, una mica menys burro, i una mica més interessat en aquestes coses.
Tampoc faig més bromes sobre aquest senyor Bauzá (al futúr no gaire llunyà cap president de les Illes Balears) perquè realment crec que ja s’ha rebut una bona pallissa políticament. Això de convertir-se en un president quasi omnipotent ja s’ha acabat. Per a mi Bauzá simbolitza la caiguda d’un home molt imprudent impulsat per un desig voraç, un desig per a aconseguir tot i al final acabant en perdre tot. Això és tràgic, però al mateix moment no es pot dir res sinó, s'ha acabat.

Queda la qüestió si els nous polítics a totes bandes faran les seves feines. I esperem que faran ben bé. Al cap i a la fi, la cosa política, l’estat mateix, això és i ha de ser cosa de tothom. A més hem d’aplicar un llenguatge als debats polítics que els fan més atendibles, i a més, també accessibles. Si hi ha lladres, s’ha de castigar-los. Si hi ha gent que no faci la seva feina, que s’han d’anar. A pastar fang. Adéu-siau i millor que mai no es tornin. Així de clar deuen ser els mots d’un polític. I que per l’amor de Déu que, si us plau, no menteixin tot el sant dia.
No vull estirar la corda massa, i tampoc vull dir res en contra els nous polítics que han de formar una coalició per poder començar la feina. Però desitjaria que els polítics facin un esforç per entendre que polítics no són els últims reis que ens queden però realment ho fan feina per servir el poble. Polís en grec significa ciutat. I ciutadans, som tots i totes. 

PS. Tant com volia, no vaig poder votar aquest mateix dia 24 de maig. En el meu entendre això era un dia històric. M’havia esforçat per fer-ho (votar), però només tinc el dret per votar en aquest minúscul i meravellós poble on visc, ni arrib a votar per l’illa Eivissa malgrat que visc aquí més de set anys, ni per les Illes, ni a parlar de votar on un nivell nacional. Doncs, crec que hi ha molta gent com jo, que volia votar, però al final no tenim aquest dret de ciutadania. Els nostres vots no arriben a ser comptats. Ja queda feina en aquest procediment per a una legislatura adaptada, i una llei de ciutadania europea justa, és a dir amb el dret de decidir on es pot votar entre el conjunt dels països europeus.

PPS. Aquesta façana és la de l'institut Friedrich-Wilhelm-Gymnasium al què vaig anar a la meva ciutat de Colònia a Alemanya. Moltes gràcies a tots els mestres i mestresses de què tenia la sort de poder gaudir-ne! ;) Sou els millors! Molt especialment salud la meva professora de llatí, Elisabeth Lebek. Li dec una gran porció de la meva curiositat i d'amor per al món clàssic i també li dec per la seva interdisciplinaritat, entusiasme i passió per tot relacionat amb les llengües i traducció.

Tants caps, tants barrets

(De l'abolició dels drets cívils i de les llibertats democràtiques i de la gent que no vota)

L'any 2013 ha estat un any difícil pel que fa als drets cívils i a les llibertats democràtiques.
Espanya i els seus problemes s'agreugen cada dia més, i cada dos per tres surt un altre escàndol polític, sigui un polític subornat, un polític amb un secret clandestí i una mica brutet, o una afiliació amb una empresa que fa que nosaltres, els ciutadans, no els creguem gens quan obren la boca. No hi molts polítics que fan goig pel que fa als valors si parl ras i clar.
Consegüentment, la quota baixíssima de ciutadans que s'esforcen a votar o voten és més que comprensible, però aquesta és la trampa: així guanyen sempre els mateixos. Si el percentatge de participació és tan baix, lògicament, la xifra absoluta requerida per guanyar la votació es redueix molt per culpa de tots els ciutadans que no pensen a fer-ne ús, del seu dret de votar.
És una equació molt senzilla. Com menys gent vota, més fàcilment guanyen els partits amb poquíssims vots.

Si apliquem la lògica, només hem de de dir-nos a nosaltres mateixos que no fent ús del dret de vot, realment el que fem és això: regalem els nostres vots als partits que sempre tenen els percentatges més alts.

L'argument que sempre he sentit durant tota la meva vida de la gent que no vota, és aquest:
No canvia res! És només un vot! Una gota dins l'oceà!

Tot molt bé, però si us plau, bona gent, emprau el vostre cervell, la vostra ànima, i la vostra capacitat intel·lectual. Si no estau d'acord amb el que està passant, amb el vostres drets cívils, les vostres llibertats democràtiques, no permeteu que els grans partits es riguin de tanta inèrcia i tanta indecisió, cosa de la qual s'aprofiten dia a dia.

Així doncs, si volem canviar alguna cosa pel que fa al govern, a tot el que passa respecte a la vida política, el primer pas ha de ser "VOTAR". Emprau el dret i també la consciència ciutadana per votar.

I feu-ho amb prudència, passió i intel·ligència!