Aquest és un llibre del que tinc moltes ganes de parlar. Fa poc vaig “descobrir” en Sebastià Alzamora com a poeta. Vaig començar amb la seva primera obra, Rafel. M’agradava molt la força de la seva escriptura. Aquella mateixa setmana vaig descobrir que també escrivia narrativa. Volia llegir una de les seves novel·les i vaig triar la seva obra més recent, La Malcontenta. Per a mi ha estat una troballa excepcional en diversos sentits. La Malcontenta és un llibre breu però molt dens, que tracta temes com l’amor, la força, el poder i l’odi.Amarat amb aquests temes universals, el text emana una força que et fa submergir en un món gairebé oblidat. Ens trobem a Mallorca, al sud, a prop de Llucmajor, al segle XIX; la pobresa, els hàbits, la vida dels pagesos, són alguns dels elements principals però tampoc no és un llibre “històric”. Més aviat parteix d’un exemple històric (basat en personatges reals) per mostrar que l’amor pot transcendir-ho tot: èpoques, odi i fins i tot, també, la mort.
Dit d’altra manera, es podria descriure com un manifest de l’amor, la transcendència i la supervivència. Però hi ha més.
Aquest llibre et fa emmudir de bon principi, com l’alumne que mira vídeos sobre uns fets històrics que no vol creure. Emmiralla i reflecteix (sic) d’una manera magistral (perquè hauria de ser neutral!?) la discrepància de poder entre el poble, l’església, el poder de l’Estat simbolitzat pel judici i pel botxí, i la gent diguem-ne corrent i bona, i per fi l’escòria de la humanitat, els criminals, als quals espera la soga. I sí que es nota la voluntat del poble de fer pagar sang amb sang. I no hi ha dubte que el criminal sempre acaba igual: Un pirata, un bandoler, un lladre i un assassí, sigui com sigui, mereix que el pengin.
Doncs, com a historiadora a mi m’ha agradat molt aquest truc que empra Alzamora, la finesa, la sensibilitat de l’observació amb què escriu. Utilitza l’escena de l’execució, per exemple, que realment no és per als qui tenen un estómac feble, per a fer transparents un munt de coses per al lector: Per una banda és una metàfora de la pròpia violència. És evident: La violència i els crims dels pirates s’han de pagar amb la subjecció i amb l’exhibició de la violència de l’estat. Però: La legislativa i l’executiva de l’Estat que és incapaç, com es mostra en els fets com a pobresa, analfabetisme i també la violència que cou dins la gentussa que assisteix a execucions com aquelles. El poder d’acabar les vides dels criminals està posat a les mans d’un botxí que mata. Però fins i tot, això de vegades no rutlla com s’hauria de rutllar. Aquesta cadena d’incompetències, això per a mi, és clarament una crítica social, però alerta, com es pot veure, ja es pot aplicar-ho a altres èpoques.
Un dels punts forts del text és la crítica social. L’educació pobra o inexistent de la gent es reflecteix en l’odi cec de qui fulmina amb mirades i crits als delinqüents, o en la superstició de la gent, o també a través de la jerarquia de les estructures familiars, la creença en Déu i l’existència de l’infern… També entre els lladres hi ha un codi d’honor. Si trenques les regles, ho tens malament. Desde el primer capítol es veu com es trenquen els llaços d’amistats quan la grossa, la mort, fa la seva aparició. La mort és la dona que fa despullar-se els homes bandolers. I al final només queden ninots, i un home…
No vull fer cap «spoiler», però llegir aquest primer capítol i percebre la disciplina amb què Alzamora exerceix aquest experiment mental m’ha provocat un calfred. Respón a la pregunta de què ens passa si ens trobem sense treball digne, sense moral, sense amics lleials (o pitjor, quan aquests amics ens traeixen). Per a mi tot això, tota aquesta brutalitat, només té sentit si establim la norma que l’amor ens venci a tots. Ho fa. És així. Alzamora no ens estalvia cap brutícia, cap detall i cap exemple que mostri el que tenen en comú l’amor i la violència.
L’amor entre dues persones no s’explica. Passa. Punt i seguit. L’odi, però, és una cosa que s’ha de sembrar i que creix a poc a poc. Poden ser circumstàncies. Poden ser injustícies. La terra més fructífera per a l’odi són les ments poc desenvolupades o vagues. L’odi és la solució més fàcil. És un camí de poca resistència.
Sona moralista? Sí i no. Crec que La Malcontenta també es pot llegir d’una manera filosòfica, si un pensa ens els recents atemptats de Paris el 13 de novembre de 2015. La solució més fàcil és l’odi i el patriotisme . La millor solució és emprar sempre el cervell, és a dir, pensar-hi i investigar els fets reals i no convertir-nos en víctimes dels pescadors d’ideologies fetes a mida. Doncs, sí, La Malcontenta, per a mi, també reflecteix el tema dels valors universals (que també transcendeixen les èpoques), i planteja la pregunta de qui és qui realment porta aquests valors, qui els viu, qui els fa lluir i qui només pretén portar-los?
N’Antònia i en Joan es troben de ben joves. És un camí molt llarg i dur, porten molts anys enamorats l’un de l’altre. La seva paciència fa créixer la passió i, potser també, fa créixer la inclinació o el camí cap a l’extremisme d’amor entre ells. Aquest extremisme en l’amor es mostra en diversos moments, però el més incisiu d’ells és quan al final (que de fet és l’inici) es fa realitat la frase que n’Antònia havia dit a en Duri quan va predir que la seva mort (la d’en Joan) es produiria davant dels ulls d’ella. El cercle ha fet 360 graus. La idea de veure morir un amant, davant dels teus ulls era bastant difícil d’assimilar, però després de molta reflexió, crec que no era res més que un requisit per a la immortalitat de l’ànima humana. No és el senyal d’un amor boig, la submissió total a qui estimes més? És possible.
La frase “moriria per tu” és un clixé, massa utilitzada per apreciar-la. Però morir-se davant dels ulls d’algú, i saber-ho i voler complir-ho… representa una fantasia molt i molt gòtica i pròpia del terror, sorgida del món d’un Edgar Allan Poe que efeia lluir un amor que no vol conformar-se… ni amb l’estat, ni amb el benestar d’un mateix, ni amb els límits imposats per la vida. Al final, el que sembla el patiment més gran es converteix en la mostra d’amor més gran que un amant pot fer a l’altre. El sacrifici d’un mateix. La bogeria i la profunditat insondable a què et porta l’amor quan és de veritat.
Així doncs, encara que no sé si és això el que volia mostrar l’autor, per a mi aquesta inclinació cap al sacrifici també assenyalar el camí cap a una espiritualitat més enllà de les religions que coneixem. A més a més és una forma d’extinció del “jo” que em recorda molt el que deia en T.S. Eliot quan parlava dels “Poetics of Impersonality”.
En aquest llibre es nota molt la faceta de poeta d’Alzamora. Estilísticament adopta un to poètic que no és exactament líric sino poètic d’una manera minimalista. Des de bon principi es nota un to que combina els renecs i la parla dels pirates, la violència verbal i també la física que barreja amb escenes bucòliques que sempre tenen algun mal al darrere. És com mirar a través d’un calidoscopi amb un cristall romput.
En conclusió, a mi m’agraden molt els llibres que em fan pensar i aquest llibre m’ha fet pensar, i tant. No és cap història d’amor. Això seria massa fàcil. Amor sí que n’hi ha. Tampoc és cap història de bandolers, encara que n’hi hagi. És una història sobre el que passa si de jove et treuen els teus ideals. I si l’odi i aquesta llei de supervivència és tot el que tens. Per a mi, La Malcontenta sí que és un llibre de terror i de fantasia, amagada darrera una història de bandolers.
Felicit al gran Alzamora per un llibre petit molt gran!
Publicada el 27 de novembre de 2015 a Fantàstik
http://fantastik.qdony.net/?p=1894
