Els anys vuitanta.
L'autor un cert senyor Picó (Barcelona, 1960) ha escrit una novel·la negra sobre la nit de Sant Joan. Com passa moltes vegades a la vida, el que passa no sempre s'assembla a el què volem que passi. Això podria ser un leitmotif d'aquest llibre.
El lloc principal és la deplorable emissora de ràdio, una de les deu pitjors del món. Hi treballen i malviuen uns personatges gràcies a un cap molt despòtic i molt del tipus dictador poc raonable. Jaume, el periodista, qui protagonitza aquesta novel·la, és un al·lot que es va ser quasi famós gràcies al seu cap (abans que ell s'esvaís desapareixent de l'emissora sota circumstàncies molt misterioses) i amb el canvi de la gerència ha caigut en desgràcia, ha de fer feines amb pocs diners i és un pobre desgraciat que encara creu en l'honor de l'ofici de periodista. En Jaume és un Everyman, un caràcter amb qui tothom es pot identificar, i aquest és el gran truc de la novel·la. El lector pateix el mateix que li passa a en Jaume. I més encara perquè aquesta novel·la s'escriu en primera persona. Una coincidència? Crec que no.
Si no ets un insider i no tens un subtext no podràs valorar aquesta novel·la i el que conta i també el que no conta, o sigui, ho valoraràs d'una manera ben diferent.
Anem per parts.
En Jaume és el periodista típic, enfeinat, dòcil, i sempre al marge de la pobresa, amb una nevera que fa pena, amb una xicota que vol un home més tipus bad boy que en Jaume no podria ser mai. Li sembla un noi massa bo. En Jaume és un home qui sempre s'empassa tota la merda que el seu cap embogit li dona. Bé, sigui que han de dar preferència als conills malalts abans que a uns atemptats a Munic i Roma. O sigui, més cap a la fi de la novel·la, quan en Ricard li denega un dia de festa. I tot això al moment quan en Jaume embraví per demanar-li un dia de festa després d'aquesta nit de malson. En Jaume s'ho empassa tot. Abans un periodista de primera línia, ara un pagès de treballadors d'una emissora radiofònica que pateix certes idiosincràsies d'una dictadura acabada no fa gaire.
Aquest tret d'empassar-s'ho tot, siguin unes ordres o siguin uns horaris totalment bojos, siguin exigències surrealistes etc., i per damunt de tot callar i treballar, i ni somiar d'embravir-se, fet que és molt revelador perquè mostra un alt grau de masoquisme que és necessari per fer un bon periodista. La capacitat de descartar necessitats primordials com ara dormir, menjar, tenir una cosa semblant a una vida social i tenir llibertat a l'hora de plegar. De fet, en aquest sentit, La nit de foc, és un llibre ve a ser com un manual per a dissuadir la gent jove d'aquest ofici, o dit d'altra manera. Ho diu tot i res. Entre línies i entre totes les bromes embogides i l'humor negre s'amaga la veritat. Si vols ser periodista, has d'acceptar pencar una brutalitat d'hores. En llocs i sota circumstàncies dantesques, i de vegades, t'estàs morint i ningú s'interessa per tu perquè ....
La notícia és la notícia. Vull dir "The show must go on."
Aquesta energia frenètica d'una emissora radiofònica als anys vuitanta s'alimenta pels treballadors que encara tenen les piles mig carregades i encara que no tenen res a dir, malgrat que potser no tenen res a menjar, encara que no saben ni ben bé si en un futur podràn tenir família, o si esdevenen uns esclaus moderns d'una societat d'informació (que als anys vuitanta era una mica diferent d'avui amb la internet i les xarxes socials, etc.). Aquest masoquisme innat (diguem-ne) desitjable és un requisit bàsic per a un bon periodista (i això ho dic jo, això no ho diu la novel·la més que molt subliminarment, entre línies).
El que més m'ha agradat ha set el llenguatge. És un llenguatge fresc i molt adient. Aquesta familiaritat entre cap i treballador contrasta molt amb la realitat dura. L'estructura jeràrquica és totalment diferent, i val més tenir en compte que Ricard utilitza aquesta familiaritat per sucar la píndola amarga que és el qui talla el bacallà i no en Jaume.
La temàtica, si sóc sincera, no m'ha agradat tant perquè tot el fet arran d'un segrest d'un periodista per comunicar uns esdeveniments per la ràdio m'ha semblat poc realista i no m'acaba de convèncer gaire. Però bé.
Però bé, si acceptem aquest escenari, la novel·la funciona. I tant que sí.
Hi ha algunes escenes on m'he preguntat si no hauria estat millor tallar-les, perquè n'hi ha algunes escenes que s'alenteixen, i és la rapidesa la que salva la novel·la.
Una cosa que m'ha fet somriure bastant han set les observacions i especulacions sobre la necessitat de la Natàlia de sempre tirar-se a un bad boy, un cabró que la tracta com una merda, li posa les banyes, etc. Això sí que és una bona observació i dóna per a molt (des del punt de vista d'escriptor), però el que fa amb aquesta perla, no m'ha agradat gaire: en Jaume la vol convèncer que ell (malgrat que sigui no tan bad boy com ella evidentment voldria) que sí l'estima, la vol reconquerir, la vol com a xicota, la vol per casar-s'hi etc. etc. Tot això està molt bé, però hauria de ser més subliminar i més com a subtext no verbal, és a dir, un text silenciós... Potser només en els pensaments de'n Jaume però mai no hauria de passar pels seus llavis... Mai no hauria de dir-ho. Hauria de fer-la entendre que està disposat a ser més bad boy... dic jo... i sóc dona. Les dones són éssers molt contradictoris. Si jo fos ell, l'última cosa que voldria seria que el teu estimat s'assabentés del què realment sents. Hauria d'actuar d'una manera molt més instintiva i menys cerebral.
El que menys m'ha agradat va ser la manera com es tracta el tema de la parella dins aquesta novel·la. En Jaume i la seva ex-xicota i a malgrat tot molt estimada Natàlia... Els diàlegs entre en Jaume i na Natàlia, per a mi, són poc creïbles o poc versemblants de vegades. Ho dic seriosament perquè és una bona novel·la però tota la part final entre Jaume i Natàlia podria ser tallada sense perdre ni un tros. Per a mi això perjudica l'autenticitat d'aquesta novel·la.
El que està ben tractat és la part de la violència física i psíquica, que de vegades serveix com a rerefons d'aquesta novel·la. El dolor físic i psíquic és com un protagonista en si, tant com el mateix Jaume. Això també ho veig com a manifestació o com una eina que serveix per a mostrar els perills d'aquest ofici tan poc saludable, el de periodista.
El que menys m'ha convençut pel que fa a la lògica és el grup, les raons que donen els extremistes d'aquest grup i per què li tenen tanta mania a una dona indefensa. Per a mi aquesta part ha estat una de les menys versemblants.
Per cert, per a mi no ha set cap novel·la negra, senzillament perquè no arrib a entendre aquesta novel·la com a versemblant. Per mi ha estat una novel·la extremadament sarcàstica i molt bona sobre l'ofici del periodista amb unes citacions molt acides i situacions molt ben observades.
Sincerament dic que malgrat les seves febleses anomenades, i la credibilitat, la puc recomanar de tot cor. És una novel·la àgil, valenta, diferent, i serveix molt bé per passar una tarda divertida a la platja o on sigui.
Conté veritables perles d'humor negre, i molt bones observacions entorn les estructures jeràrquiques i per damunt de tot sobre el periodisme i el funcionament d'una emissora ràdio. Malgrat tota la crítica definitivament recomanable!!!
La notícia és la notícia!
PS.
Ara també vull saber com escriu el Jaume Fuster autèntic qui va impulsar l'autor d'aquesta novel·la (quasi) homenatge.
