Un curtmetratge sobre ... un món violent i heterofòbic

Són 19 minuts, de vegades costarà veure'l però una cosa segur: et farà pensar.

És un film dur. No el miris si no vols veure la realitat de l'assetjament per qualsevol motiu.

Bullying o assetjament escolar o per què val més no callar

El bullying o assetjament escolar és un mot molt lleig, però molt més lletja és l’acció que implica: infligir una tortura a petites dosis a persones que tenen por. Aquestes persones s’anomenen víctimes. Encara que no m’agrada admetre-ho, jo vaig ser víctima d’assetjament escolar.

Realment no m’agrada escriure d’això perquè no és cap capítol de la meva vida de què estigui orgullosa ni tampoc és un gran tema de conversa. Realment no m’agrada gens escriure sobre això perquè vull evitar aquest tema. Tanmateix vaig pensar que aquesta és precisament una bona raó per escriure d’un tema sense cap glamur, sense cap prestigi, però que et provoca una por que et menja per dins i que ofusca la teva vida amb una ombra enorme.
L’espècie humana és un model de supervivència. Havia suprimit tota aquella mala experiència del meu pensament durant molts anys i realment no hi pensava gaire perquè creia que s’havia acabat tot i mai més havia de tornar a pensar en aquest tema. Mal pensat, fins avui de bon matí.
Una mare s’ha llençat davant del meu cotxe per apropar-se a mi i assetjar-me verbalment per una activitat voluntària a la qual no puc assistir. No vull entrar en detalls. El fet com m’havia assetjat era senzillament el desencadenant d’un viatge al passat. Encara que pensava que la història estava superada, realment era estranyament íntima la sensació d’angoixa, de no saber què fer, de callar o de fugir (perquè era el que feia!). Tot el viatge en cotxe pensava en la manera insòlita com em parlava, i cada vegada s'incrementava més la sensació d'una agressió inexplicable. Per què? Havia de riure'm d'ella. O no?
No m’agrada escriure d’això i potser estava equivocada de pensar que el bullying s’havia acabat per sempre. Avui ho sé. Mai no s’acaba. Vull dir, si no fas res en contra.

El passat.
Vaig respirar fondo quan vaig acabar l’escola. Un altre cop vaig respirar quan vaig passar per l’escola a recollir el meu certificat de batxillerat (Abitur), perquè no havia assistit a la festa de batxillerat com tothom. No hi vaig anar per dos motius: primer perquè els meus pares no hi anaven. I segon perquè jo tampoc hi volia assistir. No volia coincidir amb alguns alumnes. Tenia raons de pes per no voler anar a la festa, reals i potser imaginàries també. D’això, en parlaré un altre dia.
Record que el meu pare em va dir: “quin món més corrupte és aquest en què vivim que els capellans es fan bullying entre si mateixos i als seus col·legues.” I record ben bé que vaig somriure perquè pensava que era una exageració voluntària per simbolitzar la deriva del món.
Ara bé. Sóc una dona bastant eloqüent, i no és cap elogi a mi mateixa; podríem dir que em varen regalar la força de la paraula. A més, sóc una persona bastant agradable, tan agradable fins que arribo a un punt que em trobo físicament incòmoda, és a dir sempre intento d'evitar aggressions físiques. Però els déus són cruels i desafortunadament em van negar la força de l’autoestima. De totes maneres, la paraula no et serveix de res si topes amb gent que no et vol escoltar. I sí que n’hi ha, de gent d’aquest tipus. Hi ha gent que no vol escoltar-te, sinó fer-te emmudir. Aquella gent no té ganes de comunicar amb tu, ni de deixar-te parlar, sinó fer-te veure que ells són molt millors que tu, que et tenen controlat, que més valdria que callessis i els fessis cas, sigui com sigui, per fer-te entendre són ells els que manen.

DÉJÀ-VU! GRAN DÉJÀ-VU! He viscut i he patit aquest escenari massa vegades, de manera que no puc deixar de sentir-me sensibilitzada des del primer moment. Què puc dir? És com si algú et posa una soga al voltant del coll i et penja tranquil·lament i a més públicament mentre tu estàs molt callada, molt sorpresa de tot i t’estàs preguntant què coi et passa. És aquest sentiment de no poder fer res i ser humiliada davant un públic.

El present
Em sento transportada en una màquina del temps a l’any 1983. És l’any que vaig fer 12 anys i era una noia molt insegura, molt alta (havia crescut molt ràpidament i després vaig aturar de créixer), molt tímida, molt sensible, molt pàl·lida i molt insegura, i és clar, per fer la imatge més completa, duia uns bràquets d’ortodòncia que em donaven un aire encara més “friki”. També duia ulleres, i tenia la pell sensible i bastant acneica. Els pares em deixaven portar la roba del meu germà, així que molta gent pensava que era un noi. Era una “friki” total. Bàsicament era la clàssica víctima. A més, era l’alumna més bona de tota la classe.
Odiava l’hora del pati i odiava tot el temps entre classes. Era una lluita desigual. No tenia mots per defensar-me. Era tan tímida que sovint no podia mantenir el contacte visual amb les altres persones. Ni sabia què fer quan algú m’atacava. No creia en la violència (ni avui tampoc) i bé, l’única solució que em restava era córrer. I tant que corria i corria. Era la noia més ràpida de tota la classe i la més jove. Un altre rècord. Doncs, corria i corria encara més. M’amagava.
Hi havia bullying dins l’escola, i fora de l’escola. Assetjament a través de la paraula, ostracisme, assetjament físic o psíquic. Hi havia de tot.

Un dia vaig tornar a casa amb el nas sagnant, les ulleres rompudes, els pantalons destrossats i la cara bruta i mocosa. La mare no es va mostrar gaire entusiasmada. Em va dir per què no podia comportar-me com una nena. Jo, en canvi, era feliç. Havia lluitat per desfer-me del torturador i almenys un cop ho havia aconseguit. M’havia ficat en una lluita. Bé, era una victòria a molt curt termini. Els pares van trucar al director. Hi va haver una xerrada, i després va ser pitjor que abans, és clar. El bullying continuava. 

I jo ja havia après la lliçó. Mai no en vaig parlar més amb els pares i sempre procurava de rentar-me la cara abans de tornar a casa. La imatge és el que més importa. Molt més que una noia que s’ensorrava.
Jo sí que sé el que significa bullying.


Aquesta experiència només és una de moltes, i viure tot allò no m’ha fet perdre la voluntat de viure, però m’ha jugat males passades durant la meva adolescència. Com vaig sortir d’això? Doncs, creixent i madurant. Potser fent-me una adolescent rebel i després una dona rebel que va aprendre a usar els mots com si una karateka. Això sí. No està malament haver après a defensar-me amb paraules. Si em cal fer-ho, em puc treure l’abric i els guants i ser una karateka dels mots.
Però, i aquí comença el trauma o el problema, què fas quan la gent no et vol deixar parlar, però només et parla per fer-te una cosa: maltractar-te i veure’t en llàgrimes i vençuda? No pots solucionar aquest problema amb mots si les orelles de l’oponent  estan aferrades amb algun tipus de “superglue” o si l'agressor s'entossudeix a no deixar-te parlar.

La veritat és que no es pot fer gaire cosa en el moment en què passa. Després et sents malament. Una ressaca emocional. Penses en tot allò que hauries d’haver dit. Però passa que no has pogut dir res, perquè estaves massa acovardida o massa hipnotitzada. No és fàcil. Ni tampoc haver d’admetre que, encara que ets adulta, el bullying és part de la teva vida. Són uns records que vols evitar.

O sigui, una mare que t’ataca. Avui m’ha agredit una mare d’una manera que només es pot anomenar així perquè era un assetjament. Escolar també, perquè està relacionat amb una activitat escolar de les meves filles.

He pensat molt si vull escriure aquest article o no, i he decidit d'escriure’l perquè vull i esper que aquest article arribi a algú (si és tan sols un lector d'entre tots i totes, em faria feliç, seria fantàstic!) i li serveixi com a motivació per no tirar-se d’un edifici, per no callar, per no desenvolupar un comportament autodestructiu, per no rendir-se. Seria fantàstic!

Amb 12 tenia molts moments en què pensava en el suïcidi, tots relacionats amb el bullying i amb no tenir amics de confiança. El fet que vivíem a l'onzena planta d'un edifici de tretze pisos no obstaculitzava poder dur a terme alguna acció en contra de la meva vida. A casa no hi havia cap remei. Els pares treballaven, no tenien temps, i tampoc pensaven que una noia que porta tan bones notes pogués tenir cap problema. A l’escola era la noia fantàstica i divertida que treu molt bones notes, etc.
Però no tenia cap amic per pujar-me l’autoestima. I encara avui tinc dies en què tinc l’autoestima molt baixa.
Era més o menys en aquesta edat quan vaig començar a escriure un diari, contes i poemes, coses que m’inventava per no haver de pensar en l’infern de l'escola. “Enguany, al mes de maig faran la festa de batxillerat. No hi aniré. No puc però no voldria anar-hi tampoc.”

Quan en vaig fer 18, el mateix dia que vaig saber que havia aprovat el batxillerat amb una nota excessivament bona, vaig fugir de l’escola i vaig fugir de casa també. Un viatge cap al desconegut començava. Era el 12 de maig de l’any 1989. Tenia 18 anys i cinc mesos.



Encara avui tinc una barreja d’amor i odi a l’estómac quan penso en això. Era una època prou fosca. L’única cosa que em feia sobreviure era el llatí, l'anglès, la literatura, un grup de teatre i una colla d’amics punks i gòtics que tenia al meu voltant.
Era una noia molt callada, massa callada, i ben estrambòtica. La noia que volia llençar-se d’un edifici al buit era jo.
La noia que passava l’hora del pati damunt d’un arbre amagada, agafant-se a les branques, desitjant fer-se desaparèixer era jo.
La noia que es tallava la pell amb una navalla era jo.
La noia que passava nits en la seva bici per no estar a casa era jo.
La noia que experimentava amb drogues era jo.
La noia que tenia por dels assetjadors i també dels pares era jo.
Quan tenia 15 volia aprendre karate però els pares em deien que no perquè no era un esport per a noies.

Fast forward vint-i-cinc anys.
Avui sóc mare. Ja no tinc por de (quasi) ningú.
Les meves nenes sí que aprenen karate. No perquè jo vulgui sinó perquè són elles les que ho volen. Em va fer feliç que elles puguin complir un desig que jo tenia també.
Animo les meves nenes a contar-me què els passa. Estic molt en contacte amb elles. Prefereix córrer el risc de no ser tan respectada a perdre la confiança que tenen en mi. He parlat sobre bullying amb elles. Sembla que encara existeix. I tant que sí. Quina sorpresa!
Només quan pots superar el teu passat, has fet un bon pas per fer-te un futur.

Quina influència deixa el passat en mi? Doncs, no permet que ningú faci patir les meves nenes, ni a mi tampoc.

Si algú pensa que el bullying és ridícul i que només existeix en els caps d’uns nois o noies estrambòtics, mal adaptats o “frikis”, que sàpigues que l'assetjament escolar és el motiu principal per cometre suïcidi en la franja d’edat entre 12 i 24 anys.

Si ets víctima d’una agressió, ja sigui física o psíquica, parla'n!

De vegades crec que tot m’hauria anat millor si hagués tingut algú en qui confiar.

He patit molt a l’escola. Massa turment. Pocs amics.
I com saps què és bullying? És molt fàcil. Si et fa vergonya parlar-ne és un bon indici que penses en el que et podria passar si un dels teus maltractadors s’adona que l'has delatat.

----------------------------------------------------
No et deixis emmudir! No callis!
No et donis per vençut!
Dóna’t aire!

---