Frank & I - una novel·la victoriana sobre "spanking"

La veritat és que volia publicar aquesta entrada ja fa temps. 
I per què? Perquè hi ha moltes raons. 
1. Perquè és una novel·la maquíssima 
2. Perquè és una novel·la impactant 
3. Perquè m'intriga molt la temàtica 
4. Perquè és la primera novel·la que presenta una dona que va de noi (o almenys ha de ser una de les primeres) 
5. Perquè és una novel·la molt ben escrita 
6. Perquè quasi ningú la coneix 

Ok. Per a mi, era una recomanació d'un amic. Era Abril del any passat. Pràcticament he devorat Frank & I. 

Trama: Un noi (?) de quinze anys va perdut a la platja. Un home passejant parla amb ell. Preocupat cap a on va aquest noiet, qui diu que volia treballar en un vaixell, el va invitar a ca seva. Aquest home jove comença a viure amb aquest home que intenta donar-li una educació molt bona. Poc a poc els dos homes tenen una relació familiar, quasi intima. Un dia, Frank no es comporta molt bé i rep un castig per l´home major. Al cap i a la fi l'home major tracta a Frank amb una severitat i també li fa una lliçó de disciplina corporal. Després d'uns cops al cul es revela el secret quasi invisible... L´home li diu res, encara que ha vist i descobert el secret de Frank... qui es en realitat una dona adolescent. Aquí tenim una idea molt audaç i molt intrigant. La novel·la té una manera de cultivar aquesta manera i aquest aire dels Anglesos. És molt ... evident que la novel·la és una novel·la sobre el spanking (azotades). Però tal com és un tema molt taboo... l'autor mai, i ho dic amb molta sorpresa, perquè és una novel·la molt ben escrita i crec que ha de ser un autor molt conegut que no volia que ningú descobreix les seves aficions, bé, una mica inusuals. Sigui com sigui, després de més de 100 anys aquesta novel·la té un aire molt fresc, i no només tracta de spanking però a més és una novel·la romàntica sobre una noia que s'enamora d'un home més major (ella té 15 i ell uns 30 i escassos). 

Segurament, aquesta novel·la no és per a tothom, ni per a tota dona, però a qui li agraden les novel·les estrambòtiques, li recomanaria aquest tresor seguríssim. 

I tampoc has de ser un "fan" de azotades per gaudir d'aquest libre. :P A qui li agraden més les pel·lícules, hi ha també una peli "Lady Libertine" que és lliurament visible a Youtube que presenta més o menys el contingut del libre.

Per a ells qui volen saber-ne més, del spanking, he trobat un bloc que m'agrada molt i és aquest

T.S. Eliot The Waste Land - The Fire Sermon III. El sermó del foc.

III. THE FIRE SERMON The river’s tent is broken: the last fingers of leaf Clutch and sink into the wet bank. The wind Crosses the brown land, unheard. The nymphs are departed.  175 Sweet Thames, run softly, till I end my song. The river bears no empty bottles, sandwich papers, Silk handkerchiefs, cardboard boxes, cigarette ends Or other testimony of summer nights. The nymphs are departed. And their friends, the loitering heirs of city directors;  180 Departed, have left no addresses. By the waters of Leman I sat down and wept… Sweet Thames, run softly till I end my song, Sweet Thames, run softly, for I speak not loud or long. But at my back in a cold blast I hear  185 The rattle of the bones, and chuckle spread from ear to ear. A rat crept softly through the vegetation Dragging its slimy belly on the bank While I was fishing in the dull canal On a winter evening round behind the gashouse.  190 Musing upon the king my brother’s wreck And on the king my father’s death before him. White bodies naked on the low damp ground And bones cast in a little low dry garret, Rattled by the rat’s foot only, year to year.  195 But at my back from time to time I hear The sound of horns and motors, which shall bring Sweeney to Mrs. Porter in the spring. O the moon shone bright on Mrs. Porter And on her daughter  200 They wash their feet in soda water Et, O ces voix d’enfants, chantant dans la coupole! Twit twit twit Jug jug jug jug jug jug So rudely forc’d.  205 Tereu Unreal City Under the brown fog of a winter noon Mr Eugenides, the Smyrna merchant Unshaven, with a pocket full of currants  210 C. i. f. London: documents at sight, Asked me in demotic French To luncheon at the Cannon Street Hotel Followed by a week-end at the Metropole. At the violet hour, when the eyes and back  215 Turn upward from the desk, when the human engine waits Like a taxi throbbing waiting, I Tiresias, though blind, throbbing between two lives, Old man with wrinkled female breasts, can see At the violet hour, the evening hour that strives  220 Homeward, and brings the sailor home from sea, The typist home at tea-time, clears her breakfast, lights Her stove, and lays out food in tins. Out of the window perilously spread Her drying combinations touched by the sun’s last rays,  225 On the divan are piled (at night her bed) Stockings, slippers, camisoles, and stays. I Tiresias, old man with wrinkled dugs Perceived the scene, and foretold the rest— I too awaited the expected guest.  230 He, the young man carbuncular, arrives, A small house-agent’s clerk, with one bold stare, One of the low on whom assurance sits As a silk hat on a Bradford millionaire. The time is now propitious, as he guesses,  235 The meal is ended, she is bored and tired, Endeavours to engage her in caresses Which still are unreproved, if undesired. Flushed and decided, he assaults at once; Exploring hands encounter no defence;  240 His vanity requires no response, And makes a welcome of indifference. (And I Tiresias have foresuffered all Enacted on this same divan or bed; I who have sat by Thebes below the wall  245 And walked among the lowest of the dead.) Bestows one final patronizing kiss, And gropes his way, finding the stairs unlit… She turns and looks a moment in the glass, Hardly aware of her departed lover;  250 Her brain allows one half-formed thought to pass: “Well now that’s done: and I’m glad it’s over.” When lovely woman stoops to folly and Paces about her room again, alone, She smoothes her hair with automatic hand,  255 And puts a record on the gramophone. “This music crept by me upon the waters” And along the Strand, up Queen Victoria Street. O City City, I can sometimes hear Beside a public bar in Lower Thames Street,  260 The pleasant whining of a mandoline And a clatter and a chatter from within Where fishmen lounge at noon: where the walls Of Magnus Martyr hold Inexplicable splendour of Ionian white and gold.  265 The river sweats Oil and tar The barges drift With the turning tide Red sails  270 Wide To leeward, swing on the heavy spar. The barges wash Drifting logs Down Greenwich reach  275 Past the Isle of Dogs.             Weialala leia             Wallala leialala Elizabeth and Leicester Beating oars  280 The stern was formed A gilded shell Red and gold The brisk swell Rippled both shores  285 South-west wind Carried down stream The peal of bells White towers             Weialala leia  290             Wallala leialala “Trams and dusty trees. Highbury bore me. Richmond and Kew Undid me. By Richmond I raised my knees Supine on the floor of a narrow canoe.“  295 “My feet are at Moorgate, and my heart Under my feet. After the event He wept. He promised ‘a new start.’ I made no comment. What should I resent?” “On Margate Sands.  300 I can connect Nothing with nothing. The broken finger-nails of dirty hands. My people humble people who expect Nothing.”  305       la la To Carthage then I came Burning burning burning burning O Lord Thou pluckest me out O Lord Thou pluckest  310 burning III. EL SERMÓ DEL FOC La tenda del riu s'ha romput: els últims dits de fullatge S'aferren i s'enfonsen dins la vora mulla. El vent Creua la terra bruna, inaudit. Les nimfes se n'han anat.  175 Dolça Thames, córre suaument, fins què acabi la meva cançó. El riu no porta botelles buides, papers d'entrepans, Mocadors seders, caixes de cartulina, burilles O altres testimonis de nits estivals. Les nimfes se n'han anat. I els seus amics, els hereus dels consellers estatals que vagabunden;  180 Eixit, han deixat cap adreça. A la vora del llac Leman vaig asseure'm i vaig plorar… Dolça Thames, córre suaument fins què acabi la meva cançó, Dolça Thames, córre suaument, perquè ni parlo fort ni massa. Però al meu darrere en una explosió freda sento  185 El soroll dels ossos, i rialleta estesa d'una orella fins a l'altra. Una rata va reptar suaument per la vegetació Arrossegant la seva pantxa enllefiscada damunt la vora Mentre estava pescant al canal esmorteït En una ronda de nit d'hivern darrere de la fàbrica del gas.  190 Meditant sobre el naufragi del rei, del meu germà I sobre la mort del rei, del meu pare abans d'ell. Cossos blancs nus en el sòl baix humit I ossos llençats en un petit baix altell sec, Agitats només pels peus de la rata, any rere any.  195 Però darrere meu sento de tant en tant El so dels clàxons i motors, que portaran Sweeney cap a Mrs. Porter a la primavera. O la lluna va brillar lluminosament sobre Mrs. Porter I la seva filla  200 Elles renten els seus peus en aigua mineral amb gas Et, O ces voix d’enfants, chantant dans la coupole! Twit twit twit Jug jug jug jug jug jug Tan rudament forçada.  205 Tereu Ciutat irreal Sota la boira bruna d'un migdia d'hivern Mr Eugenides, el mercader de Smirna Sense afaitar, amb una butxaca plena of panses  210 C. i. f. Londres: documents a la vista, Em demanava en un francès demòtic A dinar al Hotel de Cannon Street Seguit d'un cap de setmana al Metropole. A l'hora blava, quan els ulls i l'esquena  215 Es giren cap amunt des de l'escriptori, quan el motor humà espera Com un taxi palpitant en l'espera, Jo Tiresias, malgrat cec, palpitant entre dues vides, Home vell amb mamelles femenines arrugades, puc veure A l'hora violeta, l'hora de vesprada que s'esforça  220 Cap a casa, i porta el mariner a casa de la mar, El mecanògrafa a casa en l'hora del te, endreça després el seu esmorzar, encén La seva estufa, i ordena aliments llaunats. Des de la finestra arriscadament esteses Els seus conjunts per secar tocats pels últims raigs del dia,  225 Sobre el sofà hi ha un munt (a la nit el seu llit) Mitges, sabatilles, camisoles i mitges amb goma elàstica. Jo Tiresias, ancià amb mamelles arrugades Vaig percebre l'escena, i predir la resta— Jo també vaig expectar el convidat esperat.  230 Ell, el jove amb carboncles, arriba, Un venedor d'una petita immobiliària, amb una mirada intrèpida, Un dels baixos en el qual assegurança s'asseu Com un barret de seda sobre un millionari de Bradford. Ara és el moment propici, com va pensar,  235 La cena s'ha acabada, ella s'avorreix i està cansada, Esforços a fer-la participar en carícies  Que encara són sense reprovació, si sense desig. Excitat i decidit, va assaltar alhora; Mans exploradors no van encontrar cap defensa;  240 La seva vanitat no requereix cap resposta, I tracta la indiferència seva com si fos una benvinguda. (I jo Tiresias vaig anticipar el patiment en tot Promulgat en aquest mateix sofà o llit; Jo qui vaig seure a Tebes sota el mur  245 I vaig passejar al costat els més baixos dels difunts.) Atorga un bes final fatu, I busca a palpentes el seu camí, a les escales sense llum… Ella es gira i mira un moment al got, Tot just conscient del seu amant eixit;  250 El seu cervell permet que un pensament mig-format passi: “Doncs ara ja està fet: i estic contenta que s'hagi acabat.” Quan dona encantadora s'abaixa a la bogeria i Va amunt i avall al seu despatx de nou, sola, Va arreglar els seus cabells amb mà automàtica,  255 I posa un vinil sobre el gramòfon. “Aquesta música s'arrossegava al costat meu sobre les aigües” I al llarg del bri, amunt Queen Victoria Street. O Ciutat Ciutat, de vegades puc sentir Al costat d'un bar a Lower Thames Street,  260 El ploquireig agradable d'una mandolina I una gatzara i una xerrada des de dins On pescadors fan el migdia: on els murs De Magnus Màrtir sostenen Esplendor inexplicable de blanc Ionià i or.  265 El riu sua Petroli i quitrà Les barcasses van a la deriva Amb la marea alta Veles roges  270 Amples A sotavent, tornant a gronxar-se l'espat feixuc. Les barcasses renten Soques de deriva Avall, a Greenwich arriben  275 Passada l'illa dels Gossos.             Weialala leia             Wallala leialala Elizabeth i Leicester Guanyant rems  280 La popa va ser formada Una petxina daurada Roig i d'or L'onatge ràpid Arrissava les dues ribes  285 Vent del sud-oest Portava riu avall El repic de campanes Torres blanques             Weialala leia  290             Wallala leialala “Tramvies i arbres polsosos. Highbury va portar-me. Richmond i Kew Va desfer-me. Al Richmond vaig pujar els meus genolls Supí a terra d'una canoa estreta.“  295 “Els meus peus són a Moorgate, i el meu cor Sota els meus peus. Després de l'esdeveniment Va plorar. Va prometre ‘un inici nou.’ Vaig fer cap comentari. Què hauria de ressentir-me?” “A Margate Platja.  300 Puc connectar No-res amb no-res. Les ungles espatllades de dits de mans brutes. La meva gent humil gent qui espera No-res.”  305       la la A Cartege, aleshores vaig venir  Cremant cremant cremant cremant O Senyor Tu em vas collir O Senyor Tu em vas collir  310 cremant

Hymne a la bellessa intel·lectual de Percy Bysshe Shelley

Hymn to Intellectual Beauty

BY PERCY BYSSHE SHELLEY

The awful shadow of some unseen Power

         Floats though unseen among us; visiting

         This various world with as inconstant wing

As summer winds that creep from flower to flower;

Like moonbeams that behind some piny mountain shower,

                It visits with inconstant glance

                Each human heart and countenance;

Like hues and harmonies of evening,

                Like clouds in starlight widely spread,

                Like memory of music fled,

                Like aught that for its grace may be

Dear, and yet dearer for its mystery.

Spirit of BEAUTY, that dost consecrate

         With thine own hues all thou dost shine upon

         Of human thought or form, where art thou gone?

Why dost thou pass away and leave our state,

This dim vast vale of tears, vacant and desolate?

                Ask why the sunlight not for ever

                Weaves rainbows o'er yon mountain-river,

Why aught should fail and fade that once is shown,

                Why fear and dream and death and birth

                Cast on the daylight of this earth

                Such gloom, why man has such a scope

For love and hate, despondency and hope?

No voice from some sublimer world hath ever

         To sage or poet these responses given:

         Therefore the names of Demon, Ghost, and Heaven,

Remain the records of their vain endeavour:

Frail spells whose utter'd charm might not avail to sever,

                From all we hear and all we see,

                Doubt, chance and mutability.

Thy light alone like mist o'er mountains driven,

                Or music by the night-wind sent

                Through strings of some still instrument,

                Or moonlight on a midnight stream,

Gives grace and truth to life's unquiet dream.

Love, Hope, and Self-esteem, like clouds depart

         And come, for some uncertain moments lent.

         Man were immortal and omnipotent,

Didst thou, unknown and awful as thou art,

Keep with thy glorious train firm state within his heart.

                Thou messenger of sympathies,

                That wax and wane in lovers' eyes;

Thou, that to human thought art nourishment,

                Like darkness to a dying flame!

                Depart not as thy shadow came,

                Depart not—lest the grave should be,

Like life and fear, a dark reality.

While yet a boy I sought for ghosts, and sped

         Through many a listening chamber, cave and ruin,

         And starlight wood, with fearful steps pursuing

Hopes of high talk with the departed dead.

I call'd on poisonous names with which our youth is fed;

                I was not heard; I saw them not;

                When musing deeply on the lot

Of life, at that sweet time when winds are wooing

                All vital things that wake to bring

                News of birds and blossoming,

                Sudden, thy shadow fell on me;

   I shriek'd, and clasp'd my hands in ecstasy!

I vow'd that I would dedicate my powers

         To thee and thine: have I not kept the vow?

         With beating heart and streaming eyes, even now

I call the phantoms of a thousand hours

Each from his voiceless grave: they have in vision'd bowers

                Of studious zeal or love's delight

                Outwatch'd with me the envious night:

They know that never joy illum'd my brow

                Unlink'd with hope that thou wouldst free

                This world from its dark slavery,

                That thou, O awful LOVELINESS,

Wouldst give whate'er these words cannot express.

The day becomes more solemn and serene

         When noon is past; there is a harmony

         In autumn, and a lustre in its sky,

Which through the summer is not heard or seen,

As if it could not be, as if it had not been!

                Thus let thy power, which like the truth

                Of nature on my passive youth

Descended, to my onward life supply

                Its calm, to one who worships thee,

                And every form containing thee,

                Whom, SPIRIT fair, thy spells did bind

To fear himself, and love all human kind.

Himne a la bellessa intel·lectual

BY PERCY BYSSHE SHELLEY

L'ombra terrible d'un poder no vist pas

         Està flotant entre nosaltres malgrat invisible; visitant

         Aquest món divers amb una ala tan inconstant

Com vents estiuencs que s'arrosseguen de flor a flor;

Com raig lunars que darrere un ruixat a la muntanya de pins,

                Està visitant amb un esguard inconstant

                Cada cor humà i posat;

Com matisos i harmonies del capvespre,

                Com núvols àmpliament difosos a la llum d'estelles,

                Com un record que va fugir de la música,

                Com qualsevol cosa que per la seva gràcia podria ser

Estimat, i més estimat encara pel seu encant.

Esperit de BELLESA, que tu consagres tot

         Amb els teus propis matisos, tot el que irradies, el fas brillar

         De pensament humà o forma, per a on te n'has anat?

Per què estàs morint i abandones l'estat nostre,

Aquesta vall fosca de llàgrimes, vacant i desolada?

                Demana per què la llum del dia no pas per sempre

                Teixeix arcs de Sant Martí damunt aquell riu de muntanya,

Per què cap cosa ha de fracassar i perdre's que un cop es mostra,

                Per què por i somni i mort i naixement

                Llençat cap a la llum del dia d'aquest món

                Tanta obscuritat, per què l'humà té tanta capacitat

Per a l'amor i l'odi, el desànim i l'esperança?

Cap veu d'un món més sublim va fer mai

         Al savi o al poeta aquestes respostes:

         Per tant, els noms de Dimonis, Esperit, i Cel,

Romanen els records d'un esforç vanitós:

Encanteris fràgils l'encant emès dels quals possiblement no serveix a tallar,

                De tot el que sentim i tot el que veiem,

                Dubtes, atzar i mutabilitat.

Sols el teu llum com una boirina escampada damunt muntanyes,

                O música enviada pel vent nocturn

                Pels cordons d'un instrument silenciós,

                O llum lunar damunt un riu a mitja nit,

Dóna gràcia i veritat al somni inquiet de la vida.

Amor, Esperança, i Auto-estima, com núvols es desvien

         I venen, per un quaresma d'uns moments incerts.

         L'humà fos immortal i omnipotent,

(Si) tu, desconegut i terrible com ets,

Mantinguessis mitjançant ton tren gloriós l'estat ferm dins del seu cor.

                Tu, missatger de simpaties,

                Que creixen i decreixen als ulls d'amants;

Tu, que pel pensament humà ets nutrició,

                Com la foscor per una llama a punt de morir!

                No te'n vagis quan el teu ombra vingués,

                No te'n vagis — perquè la tomba hauria ser,

Com la vida i la por, una realitat fosca.

Quan encara un xaval, vaig cercar els esperits, i corria

         pel molts despatxos de música, caves i ruïna,

         I llum d'estelles, bosc, perseguint amb passes porugues

Esperances de converses altes amb els morts difunts.

Vaig invocar noms enverinats amb els quals s'alimenta la nostra joventut;

                No em van sentir; no els vaig veure;

                Quan estava meditant profundament amb l'atzar

de la vida, en aquell moment dolç quan els vents estan cortejant

                Tot els éssers vitals que es desperten per portar

                Notícies d'ocells i de la florida,

                De sobte, el teu ombra va caure damunt meu;

   Vaig cridar, i vaig picar de mans en èxtasi!

Vaig jurar què anés a dedicar els meus poders

         Cap a tu i els teus: No he complit el jurament?

         Amb un cor batent i ulls plorosos, encara ara

Invoco els fantasmes de mil hores

Cada de'ells del seu sepulcre sense veu: van fantasiar glorietes

                D'afany estudiós o plaer d'amor

                No parava de mirar al meu costat la nit envejosa:

Saben que l'alegria mai no va il·luminar el meu front

                Desconnectat d'esperança que tu vas alliberar

                Aquest món del seu esclavatge fosc,

                Que tu, O terrible BONIQUESA,

Donessis el que sigui, el que aquests mots no arriben a expressar.

El dia esdevén més solemne i serè

         Tan bon punt migdia està passat; hi ha una harmonia

         En tardor, i una brillantor en el seu cel,

Que durant l'estiu no ho pots veure ni escoltar,

Com si fos no seria possible, com si fos no va existir mai!

                Per tant deixa el teu poder, que com la veritat

                de naturalesa per sobre la meva joventut passiva

Va descendir, cap als meus provisions vitals per endavant

                (Deixa-li) la seva calma, a algú que t'adora,

                I qualsevol forma on t'estotges,

                a qui, ESPERIT bonic, els teus encanteris, per cert, varen lligar

A tenir-li por de si mateix, i a estimar tota l'espècie humana.

La Belle Dame sans Merci de John Keats

Oh what can ail thee, knight-at-arms,
Alone and palely loitering?
The sedge has withered from the lake,
And no birds sing.

                          II

Oh what can ail thee, knight-at-arms,
So haggard and so woe-begone?
The squirrel's granary is full,
And the harvest's done.

                          III

I see a lily on thy brow,
With anguish moist and fever-dew,
And on thy cheeks a fading rose
Fast withereth too.

                          IV

I met a lady in the meads,
Full beautiful - a faery's child,
Her hair was long, her foot was light,
And her eyes were wild.

                          V

I made a garland for her head,
And bracelets too, and fragrant zone;
She looked at me as she did love,
And made sweet moan.

                          VI

I set her on my pacing steed,
And nothing else saw all day long,
For sidelong would she bend, and sing
A faery's song.

                          VII

She found me roots of relish sweet,
And honey wild, and manna-dew,
And sure in language strange she said -
'I love thee true'.

                          VIII

She took me to her elfin grot,
And there she wept and sighed full sore,
And there I shut her wild wild eyes
With kisses four.

                          IX

And there she lulled me asleep
And there I dreamed - Ah! woe betide! -
The latest dream I ever dreamt
On the cold hill side.

                          X

I saw pale kings and princes too,
Pale warriors, death-pale were they all;
They cried - 'La Belle Dame sans Merci
Hath thee in thrall!'

                          XI

I saw their starved lips in the gloam,
With horrid warning gaped wide,
And I awoke and found me here,
On the cold hill's side.

                          XII

And this is why I sojourn here
Alone and palely loitering,
Though the sedge is withered from the lake,
And no birds sing.

O, què pot turmentar-te, cavaller d'armes,
Sol i pàl·lid, vagarejant?

El jonc s'ha marcit del llac,
I cap ocell no canta.

                          II

O, què pot turmentar-te, cavaller d'armes,
Tan demacrat i tan afligit?
El graner de l'esquirol està plè,
I la collita ja s'ha acabat.

                          III

veig un lliri en el teu front,
Mullada amb angoixa i suor de febre,
I a les galtes una rosa que esvaneix
S'asseca ràpid també.

                          IV

Vaig conèixer una dama en els prats,
Bella per complet - una filla d'una fada,
Els cabells van ser llargs, el seu peu va ser lleuger,
I els ulls van ser salvatges.

                          V

Vaig fer-li una garlanda per al cap,
I polseres també, i una faixa olorosa;
Va mirar-me com si m'estimés,
I va fer un gemec dolç.

                          VI

Vaig posar-la al meu corser,
I res més vaig veure tot el dia,
Perquè s'anava a doblegar cap a mi, i cantava
Una cançó de fades.

                          VII

Ella va trobar-me arrels d'un gust dolç,
I mel salvatge, i mannà celeste,
I per cert en un llenguatge estrany va dir -
'T'estimo de debò'.

                          VIII

Ella em va portar cap a la seva gruta de fada,
I allà va plorar i va sospirar completament adolorida,
I allà vaig tancar els seus ulls resalvatges
Amb quatre de petons.

                          IX

I allà ella em va fer dormir acariciant-me
I allà vaig somiar - Ah! Ai, quin ai! -
El últim somni que vaig somiar
Damunt el prat fred del pujol.

                          X

Vaig veure reis pàl·lids i prínceps també,
Guerrers pàl·lids, blancs com la cera eren tots;
Van cridar - 'La Belle Dame sans Merci
T'ha esclavitzat!'

                          XI

Vaig veure els llavis afamats en el crepuscle,
Amb un avís horrible la boca completament oberta,
I vaig despertar i em vaig trobar aquí,
En el prat fred del pujol.

                          XII

I és per això estic passant per aquí
Sol i vagarejant pàl·lid,
Malgrat el jonc s'ha marcit del llac,
I cap ocell no canta.

A beautiful version of the English version by John Keats and read by Ben Whishaw

Una versió bonica de la versió anglesa de John Keats i llegit per Ben Whishaw