Doncs, han sigut uns mesos una mica estrambòtics la veritat i segueixen sent estrambòtics. Normalment, estramboticisme per a mi és una cosa bastant bona, i a més a més una cosa que m'agrada molt la veritat.
Pero diguem-ne ras i clar, ara mateix el grau d'estramboticisme ha superat un grau que veig com a perillós o també un amenaça al meu tipus d´estramboticisme com ho veig. Perquè el meu toc de surrealisme es troba submergit per sota de les onades de COVID 19 i la incapacitat humana de tractar amb això d'una manera molt competent i molt concreta. Hi ha dos tipus de gent com es pot veure - els que creuen que el COVID-19 és una broma, res més, i els altres. Sóc una dels altres. Em rent les mans amb sabó. I faig el que puc per a no infectar als altres ni ser infectada per ells. Tampoc faig viatges innecesaris. Tampoc vull frequentar restaurants, supermercats o altres llocs on es pot trobar molta gent. També em poso la mascareta quan surto al carrer i també em poso unes gotes de desinfectant després de tocar qualsevol cosa de fora.
No em malentingueu, no és que no vull tractar amb la raça humana, però ho veig com a cosa molt pragmàtica i lògica fer el que puc per no exposar-me al públic i de intentar un grau molt alt de cura.
Doncs, pot ser que és una mica més complicat però realment veig que la majoria de la gent - poc a poc - s'ha cansat de viure en llocs tancats i seguir unes mesures molt estrictes per viure més lliures, i més sans al final.
La cosa és així - si 80% de la gent, que fa el que fa, segueix així, tindrém en un futur no gaire lluny un increment exponencial en les infeccions i això em fa por. Això no serà un cas de uns dies tancats a la teva llar... Serà molt i molt pitjor...
I el que passarà será molt pitjor que l'auto-control dels nostres instincts. També será molt pitjor que no poder sortir per unes semanes. Si no podem controlar el virus, el virus ens controlarà per molt de temps.
Aquest moment en que vivim ara mateix és com aquest moment just abans d'un accident ... aquest moment quan estas perdent el control del cotxe, l'accident és inevitable i saps que l'impact de l´accident será fatal.
Un enllaç de John Hopkins University que s'hauria de mirar de tant en tant en aquests moments que creguis que el COVID és una broma... No ho és... és un virus perfectament adaptat als nostres temps: és contagiós i degut a les proprietats de crear simptomes o no simptomes, hi ha gent sense simptomes que poden promoure el virus silenciosament...
I hope you're feeling happy now I see you feel no pain at all it seems I wonder what you're doing now? I wonder if you think of me at all
Do you still play the same moves now? Or are those special moods for someone else? I hope you're feeling happy now
Just because you feel good It doesn't make you right, oh no Just because you feel good Still want you here tonight
Does laughter still discover you? I see through all those smiles That look so right Do you still have the same friends now?
To smoke away your problems and your life How do you remember me? The one that made you laugh until you cried I hope you're feeling happy now
Just because you feel good Doesn't make you right, oh no Just because you feel good Still want you here tonight Want you
Oh no Just because you feel good Doesn't make you right, oh no Just because you feel good Still want you here tonight Want you
Just because you feel good Doesn't make you right, oh no Just because you feel good Still want you here tonight Want you
I wonder what you're doing now? I hope you're feeling happy now I wonder what you're doing now? I hope you're feeling happy now
Ha, aha
Esper que et sents feliç ara Veig que no sentes cap dolor així pareix Em pregunt què estàs fent ara? Em pregunt què si penses amb mi? Encara estàs jugant amb els mateixos moviments ara?
O són aquells capritxos specials per algú altre? Esper que et sentes feliç ara Només perquè ets sentes bé
No arriba a ser correcte, o no
Només perquè ets sentes bé
Encara et vull aquí anit
Encara una riallada et descobreix? Veig a través tots aquests somriures Que pareixen tan macos Encara tens els mateixos amics ara?
Per passar pel fum els teus problemes i la teva vida? Com et recordes de mi? Aquella qui et feia riure fins que acabis plorant Esper que et sents feliç ara
Només perquè ets sentes bé
No arriba a ser correcte, o no
Només perquè ets sentes bé
Encara et vull aquí anit Et vull
O no
Només perquè ets sents bé
No arriba a ser correcte, o no
Només perquè ets sents bé
Encara et vull aquí anit Et vull
Només perquè ets sents bé
No arriba a ser correcte, o no
Només perquè ets sents bé
Encara et vull aquí anit Et vull
Em pregunt què estàs fent ara mateix? Esper que et sents feliç ara Em pregunt què estàs fent ara mateix? Esper que et sents feliç ara
No ho dic sovint, però aquesta pel·lícula és una preciositat. Realment és una obra mestra.
El director Paolo Sorrentino és un director italià nascut el 1970 a Napoli i enamorat amb la Ciutat Eterna,
Roma. La veritat és que es pot ficar la gran bellesa en un parell de calaixos, però no vull fer-ho
perquè no em sembla justificat. És una d’aquestes pel·lícules que has de veure almenys dos cops per realment ensumar tota l’aroma i digerir tot el que està passant en aquest film.
El primer cop que vaig veure el film va ser durant les vacances a Sitges. Vaig quedar força
impressionada, però tampoc no havia entès tot el film (so = italià, subtítols = castellà). El segon cop ha estat la setmana passada a Eivissa durant el cicle “Anem al cine”, que realment és una passada. Amb gran alegria noto que a poc a poc Eivissa es desperta pel que fa a les pel·lícules anomenades independents, i també la vida cultural en general.
Doncs, què puc dir sobre aquest film sense contar-lo? Què puc dir per fer-vos pensar que sí que
val la pena veure'l en tot cas?
Diria que aquest film tracta d'uns temes fonamentals, si no essencials: el primer amor,
l'enyorança, la vida, la mort, fer-se vell, etc. Però és un film molt intel·ligent en el sentit que
utilitza escenes que tots coneixem (la festa boja, un one-night-stand, la conversa entre el
protagonista i la seva dona de la neteja) per fer-nos reconèixer la bellesa que hi ha, però
també la lletjor. Tot passa a través dels ulls del protagonista. Veiem el món en què vivim, i
és un tractament de xoc: superficial, cridaner, hedonístic, egocèntric, vanitós, indiferent, de
vegades brutal, lleig, surrealista i, per cert, mentider.
Tot això sona molt moralista i podria resultar en una pel·lícula molt moral i molt avorrida,
però això no passa. Sorrentino no para d'ensenyar-nos la bellesa dins la lletjor i la lletjor
dins la bellesa. I crec que això és fantàstic perquè aconsegueix que vegem la lletjor del món
i alhora que acceptem aquesta realitat, i ens presenta la bellesa innata en detalls mundans
on no pretenem buscar bellesa. Per exemple: l’olor d’un perfum, un passeig després d’una
llarga nit, el somriure d’un desconegut, el primer amor, una al·lucinació que ens fa veure una
part de l’habitació com si fos el mar, l’enyorança d'un passat perdut, la llibertat i la frivolitat
de la infància, converses cruels i alhora altament divertides, però al mateix temps aquelles
converses són molt autèntiques perquè el món és així i els humans som així de cruels i
malparits.
S'ha de dir que el film comença amb una citació de la novel·la de Céline “Viatge a la fi de la
nit”. Però personalment veig molt més una inclinació i un homenatge cap a la ciutat, Roma,
sobretot l'antiga Roma. Hi ha prínceps i plebeus, hi ha esclaus i esclaves. Hi ha riquesa i hi ha
pobresa. Escàndol i un abric del silenci. Bogeria i saviesa. Vida i mort.
Paolo Sorrentino ens presenta un pandemònium, però a poc a poc ens adonem que realment
no és un pandemònium. Si ens fixem en la cara del protagonista, Jep Gambardello, que està interpretat per
un grandiós Tony Servillo, veiem que seixanta-cinc anys no és cap garantia quan parlem
d’un adult. Aquell home és un narcisista de primera i ho reconeix. Ell sap perfectament que
no és cap institució moralista, però tampoc ho pretén. És un hedonista, un intel·lectual, un
consumidor de cultura i sap perfectament com s’ha de comportar en qualsevol situació i
sempre va de vint-i-un botons. I aquella selectivitat de la percepció és el que el fa simpàtic. Viu
amb les mentides del dia a dia encara que sap ben bé què és real i què no ho és. No suporta
la mentida quan està connectada amb un altre vici, la supèrbia. Així doncs, en una escena
memorable té una discussió amb una amiga que intenta presentar-se com a dona model,
a la qual desmunta amb una precisió maquiavèl·lica. Al final veiem la seva cara, una mica
indiferent, afegint que tots nosaltres tenim les nostres febleses. No és cap home que vulgui
jutjar tothom. Però tampoc accepta tota la merda que l'envolta.
Per a mi, aquesta escena és l'escena clau en el film perquè explica d'una manera que et fa
venir calfreds per què el món és com és: és així perquè ho acceptem així. Tothom té alguns
secrets que no vol que surtin a la llum pública. Si volem la veritat, hem de deixar de banda el
fet de parlar amb la boca mig tancada. Si volem veure la bellesa només hem de deixar de fixar-
nos en la superficialitat i l’exterior de les coses belles i fixar-nos en els pensaments bells.
Un film homenatge a Roma, a la bellesa, a l’enyorança i al primer amor que mai no pots oblidar.
