Fa temps... temps per un llibre nou... "El Rei de Copes"

Doncs, som-hi!

Després d'un temps volàtil... jo emergesc...

Visc, respir, i home, escric ... Fa temps que estava buscant la meva veu. Però pareix que finalment la vaig trobar. "El Rei de Copes" és el meu pròxim llibre. L'estic escrivint ara mateix.

I perquè, aquest cop, no tracta amb l'heroïna, criminals o caps de drogues, etc, pensava que seria interessant tenir uns quants lectors prospectius. Si tu tens ganes de llegir uns capítols de la meva nova novel·la, fes-me una resposta si us plau i dona'm una adreça electrònica.

Gràcies i moltes.

Orsai - de Jordi de Manuel

Un altre llibre que he llegit durant aquest estiu era una col·lecció de relats breus d'en Jordi de Manuel, al qual he tingut el plaer de conèixer durant un curset fantàstic de la Universitat de Barcelona (Els Juliols), a què vaig gaudir d’assistir.

En primer lloc, he d'admetre que, com a adulta, no trob el futbol gaire interessant, malgrat que vaig jugar a futbol-hi com a portera i com a davantera esquerra quan era una  nena i vivia en un barri on el futbol i el basquetbol eren molt populars i de fet els únics jocs a què podies jugar. No obstant això, he de dir que "Orsai" m'ha sorprès pel seu enorme poder de transmetre la passió pel futbol, cosa que probablement només els homes poden entendre pel que fa a tota la fascinació que envolta la pilota. Doncs, sigui com sigui, aquest llibre ha aconseguit un miracle. M'ha segrestat en un univers que no coneixia abans realment amb aquesta profunditat i m'ha encantat.

De Manuel ens aproxima a la consistència d'aquest univers: és un submón amb les seves lleis, i, per descomptat, amb totes les seves absurditats. L’autor ens presenta uns personatges ben bojos o almenys estrambòtics i de vegades força normals. Els protagonistes sempre tenen a veure amb l'esfèric (una nova paraula que vaig aprendre, ha!). De vegades els futbolistes es converteixen en animals de la selva, en panteres, quasi tan elegants com un felí, almenys pel color negre, i es mouen molt àgilment.

De vegades surt una escena que només es pot materialitzar en aquest àmbit del cultisme total al futbol. És a dir, el recull parla dels talents prodigiosos, dels jugadors que guanyen un sou que fa enveja. Tot el recull et fa immergir totalment en el món del futbol. Això pot incloure un futbolista a qui fan mal els guants fins al punt que els dits poden estar afectats d’urticària, o un cercatalents que persegueix una pista fins a la jungla per trobar un nou talent que viu en un poble molt allunyat de qualsevol civilització.

Però, i això fa aquest recull realment especial, mai falta una mica d'humor que oscil·la entre les línies dels contes i fa lleugeres les frases d'una alta tensió deguda al fet que el futbol és un negoci amb molts diners al darrere.

L’estil dels relats es caracteritza per una prosa molt clara, molt neta; a més, és directament treta de la vida i és molt viva. El focus és la naturalitat i una vista quasi voyeurista, dissecadora, sense filtrar, i de vegades també crítica amb el món del futbol.

 

Un dels relats que més m'ha agradat és el que explica com un professor de matemàtiques dóna a la seva classe una tasca per calcular el coeficient entre el sou d'un treballador i el d'un futbolista professional. És una manera de dirigir la simpatia directament al professor a través d'una cortina de fum que ha sigut llestament implementada. Però no és l'únic relat que m'ha sorprès. L'altra narració una mica boja tractava d’un pres que explica la seva història que deriva del seu amor impetuós pel futbol. Tots són casos una mica absurds, una mica estrambòtics, i de vegades també una mica nostàlgics, i és per això que m'encanta aquest recull. Altres històries tenen un experiment de clonatge (per conservar un cert talent d’un futbolista estimat) com a base; unes altres, el futbol com a fetitxe sexual, o parlen de l’admiració i del cultisme arran del futbol. Tots els relats es poden llegir independentment l'un de l’altre.

En resum, és un recull on tothom pot trobar una història de futbol. De vegades la mirada està fixada en el present, una mica també en el passat, o mirant al futur, amb pinzellades de ciència-ficció. Són contes rodons, així com va dir el famós futbolista i entrenador Sepp Herberger: “das Runde muss in das Eckige”, o en català “l'esfèric s'ha de ficar al rectangle”.

Ara pots desllaçar els nusos dels cordons i treure't les sabates, el tricot, la samarreta, i els pantalons curts. Temps per a dutxar-se. Fa olor de futbol. I és una olor agradable.

 

 

La passió d'Erzsebet de Joel Alexandre

Tinc alguns llibres pendents per fer una ressenya perquè els vaig llegir fa temps. Doncs, en els pròxims dies recuperé el temps de l'estiu. Doncs, ara toca a "La passió d'Erzsebet", un llibre de l'any 2010. No vaig penjar la seva ressenya fins ara però aquest llibre m'ha fet molta gràcia. No l'han publicat sota el nom real d'autor, que no us donaré en aquest moment. Presumadament ha publicat la novel·la d'aquesta manera perquè té una mica d'eroticisme i un toc d'un genre que no encaixa amb el que normalment escriu l'autor. Hi ha unes escenes que són bastant adults, però no gaire per fer això un llibre 18+. Té una tensió sensual que quasi mai es perd i aquesta continuada tensió i suspens és aquell detall que fa "La passió d'Erzsebet" un llibre força interessant. Al final diría que es tracta d'una novel·la dirigida a adults joves i adolescents.

És una novel·la molt densa, a més, és molt ben estructurada. El focus és un amor prohibit que es converteix en una obsessió.

El protagonista és un adolescent que té una bonica cara i un cos bastant ben plantat però és un pària dins la seva classe. L'escena més cutre de la novel·la era que accepta uns 20€ d'una noia super lletja per prostituir-se i perquè no te sous, però bàsicament perquè no té cap tros d'autoestima. Per què mencion aquesta escena? Perquè al mateix temps és una prova que aquesta novel·la és tan políticament incorrecta com sigui possible. I per això m'encanta la novel·la.

El protagonista és un noi estrambòtic. Odia als seus pares. Li encanta la soletat. Només viu a la nit. Es tanca tot el dia a la seva càmera, escolta música i poemes recitats al ràdio i no té amics. Quan el seu pare mor, es posa encara més estrambòtic i s'enamora amb la seva professora, una dona molt bella i força seductora. Ella però el manté a una distància, però l'accepta com a alumne per donar-li extres classes i així donant-li l'oportunitat de no fallar l'any escolar. Una estranya tensió sensual entre professora i alumne se sembra i creix. Doncs, el noi també s'enamora amb una noia de la seva edat. I això és precisament el moment quan els problemes comencen.

Bàsicament, és una novel·la que es pot anomenar una clàssica novel·la del pas d'adolescència a l'edat d'adulta o com en anglès: "coming of age" novel·la "Catcher in the rye" de J.D. Salinger, "Lord of the flies" de William Golding, "That was then, this is now" de S.E. Hinton.

Bonica historia amb un desenllaç sorprenent.

Val més matar un home que perdre un bon costum de Miquel Giménez

Com ja sabeu sóc una lectora una mica gandula o diguem-ne tinc la tendència de perdre l'interès en un llibre molt sovint quan la rapidesa del començament es redueix o la trama em sembla poc lògica etc. etc.
Quan vaig veure aquest llibre amb només 119 pàgines i capítols ben curts, vaig pensar, a veure si pugui establer un trama bastant complicat com que és una novel·la negra com es nota del títol m'ho crec.
Es tracta d'un crim en un lloc bastant rural. Una noia ha estat matat d'una manera que s'assembla una mort quasi natural però hi ha indicis que no és el que sembla.

La cosa que més m'ha agradat d'aquest llibre és la irreverència de senyora Dolors, una cuinera jubilada que s'estima llegir llibres de crim, i el seu nebot Roger "fent el paperina" (això diu la seva tieta), un metge, solter, i una mica "gata maula". Tot sembla molt ben observat fins que la versemblança dels personatges meticulosament retraçats encaixa al món petit d'un escenari rural i així estableix la plena riquesa de la vida. També l'ús del català col·loquial sense perdre ni un minut per explicacions fa molt goig. És un llibre molt viu, molt entenedor, al·lusiu i una mica irònic de vegades. En anglès diria una mica "tongue in cheek". L'autor coneix la gent molt bé. Sap bé com es comporten en quin moment i de debò és un plaer llegir aquest llibre.

Però no vol dir que sigui un llibre gaire fàcil. És un llibre que té les pròpies regles i és d'un teixit molt dens.

El que més m'ha sorprès era que (inconscientment segur!) vaig trigar haver d'acabar aquest llibre com m'he agradat tant enfonsar-me dins els seu petit món, els seus personatges i la trama. És un món molt ric en el qual l'autor ens segresta.

Quin misteri té el sinistre mas de Cal Mort? Quin fil hàgim d'agafar per no perdre'ns dins el misteri?
Un verí que no es pot identificar. Una jove que desapareix, i una biblioteca molt privada.

La trama té a veure amb gent que no tenen límits. No vull dir res més per no arruïnar el suspens per a ells que volen llegir aquest petit llibre que segurament és molt recomanable.

"Al metge, al capellà i al lletrat, cal parlar-los clar, cony!"

Ras i curt.
I boníssim.

No dic per agradar a ningú però per a mi, aquest llibre realment és una preciositat.

Realment no crec que molta gent em llegirà aquest bloc. Doncs, si t'ha agradat aquesta ressenya o qualsevol altra que vaig fer, ajuda'm difondre-la si us plau. Comparteix-la per les xarxes socials. Moltes gràcies!
Fins a la propera!

Mugrons de titani de Salvador Macip i Sebastià Roig

Exem. Ok, per evitar confusió, les mugrons són de la Valentina, diria jo, però vaja. És un llibre extraordinari, en diversos sentits. Es barreja pulp amb eroticisme, i aventures espacials amb aventures eròtiques.

 

"Com ho saps, oi?"

 

Remor, soroll en el fons. Entra una cosmonauta amb cabelluda blava i uns ulls grisos i bé, no es veu malament tampoc.

 

"Si vols parlar d'aquest llibre, has de parlar amb mi, terrestre. I no et capfiquis que seria gens fàcil perquè ja et observo des de fa dies, tinc previst per fer-te entendre com són les regles del joc, així que ... bé guardar-te. "

Flaixos d'ulls grisos, esclata amb una mescla de ira i desplaer. Sacseja el cap i em fa entendre que no amb una ganyota.

 

"Bé. B-b-b-en-vinguda, V-v-v-a-l-e-n-t-i-n-a, si no m'equivoco"

 

"Hola, Chryssula. És clar que soc na Valentina Gontxarova i Larionova. Qui havies esperat, en Salvador o en Sebastià?"

 

"N-n-n-o... Però tu, d'on vens ara?"

 

"D'una galàxia molt a prop de la teva... terrestre. No em facis aquests ulls de taronges. Sí que hi som, tu, jo. Sempre el mateix. Em puc seure o que?"

 

"Sí, i tant que sí. Seu-te, Valentina."

Ella sacseja la seva cabelluda blava i em pica l’ullet per fer-me relaxar. Posa el seu casc d’astronauta a la meva mesa on tinc l’ordinador i fica les seves llargues cames dins unes botes de cuir nobuk morat sobre el taulell.

 

- Bé. Hem de parlar.

 

- Clar, és que tinc les qüestions i tot aquí (fullejo els papers) .... Però realment havia esperat que podia parlar amb els autors mateixos... I encara no era la cita.

 

- Ja, ja, ja, periodistes, escriptors, tots somiatruites, res més... Tot una especia qui no sap ni posar-se una Kalashnikov ni sap com es manega la ultra rapidesa d’una nau espacial o lluitar contra uns ....

- ja, ja ho sé...

- I tu ximpleta, que creus, que et donaré una entrevista així?

- Però, ei, que em dius, i a més, que vols que faci ara? Posar-me als genolls i pregar-te si us plau?
 

- Em deixa'm pensar. Pregar no seria malament. Però... Moment, oi.

 
- Mentre, he de posar la màquina en marxa per gravar-te.

 
- No pateixis. Tinc forces que una terrestre com tu ni pot somniar... Tu te’n recordaràs sense gravar-me.


- Doncs, molt bé. Podem començar?


- No estàs tan precipitada. M'ho pensat que pots fer perquè jo et faci l’entrevista.



- Idò, què vols?



- Treu-me les botes... Em maten els peus. Dóna’m un massatge.



- D'acord. Uff... Que pesta. Ei, que fan pudor de la mort.


- Ultramort si vols ser correcte. Hmm. Com pot ser això? Ja tens raó. Quina pudor! Després d'aquesta episodi amb les ben plantades, m’estava morint de fàstic i vaig netejar les botes i segurament pensava que no facin pudor. Que va. Bé, em pots massejar l’esquena.



- D'acord, d'acord. Valentina, que has fet després?

 
- Després d'aquesta odissea? Bé, descansar una miqueta. Vaig tenir sort i m'he enamorat amb una noia super dotada (gesticula per fer-me saber com dotada és) i bé, poca cosa més.



- Tu tens un nom rus. Parles rus?


(comença parlar en rus)

 
- Ok, ok. Ja et crec. Bé, em sembla que a Senyor Putin no li agrada el teu lifestyle... diguem-ne alternatiu. Segurament et ficaria en una presó un altre cop.



- Que vés a fer-te fotre. El senyor Putin, no el conec... Qui és doncs? Una ment petita.



- Valentina, és veritat. Tenen aquestes lleis ara en Russia. (Valentina em mira mitja avorrida i mitja com si fos boja...) És veritat... Mira aquest article aquí... http://veig-i-escric.blogspot.com.es/2013/07/les-noves-lleis-anti-gai-den-vladimir.html (però no m'escolta més)



- Tinc unes notes d'un Scott Summers i un altre home Spider Jerusalem per a tu. (treu un paperet una mica rebregat de la seva butxaca) Aquí tens.

 
- Qui són ells? Pensava que en Salvador Macip i en Sebastià Roig et varen crear.



- Crear? C-r-e-a-r, així com si no existeixi? No, no m’ho crec. No et pareix com si fos una persona de sang i de plena vida? Agafa’m la mà, agafa’m les tetes si vols, però una cosa et dic, terrícola, vés amb compte, tu m'enervis una mica.
 

- Tranquil·litza't Valentina. En primer lloc, també ets terrícola. I a més, era una pregunta rutinària. És clar que ets viva i be, he de dir també que ets molt ben plantada. T'agraden els homes com a éssers sexuals també?

 
- Que va, i una merda, és avorrit... Quan tens preguntes més interessants, em pots despertar.

 
- Eyyy... Noia, no t'adormis! Tu!

 
(Dues hores més tard. Vaig passar el temps mirant-la com puja i baixa el seu pit amb la seva uniforma quasi perforada pels mugrons que són una miqueta durs però no tan quan ets excitada. Oi... En que estic pensant?)

 
- Valentina, anem, va, desperta't. Que faig tard. He d’anar-me’n.


(Badalla confortable. S’estira els braços i les cames i mou encara mig adormida)...

 
- Quin somni més bo que tenia. Ara farem una entrevista com m’agradaria a mi. Et faig un parell de preguntes si no et molesta.


- Bé. Fes-m’hi preguntes.

 
- Has estat mai en una batalla galàctica, t’han condemnat per passar un temps en una presó, en una garjola? Has utilitzat mai una kalashnikov?
 

- Que va. Que no. Per què?
 

- Bé, doncs, quina pacifica. No pots imaginar-te com és, o sí?

 
- Gràcies a les teves aventures sí que ho sé. No és tan divertit com si pots fer el que vulguis però ja has sobreviscut... i t’has lliurat d’en Boí-Taüll... Has salvat el món...

 

- Shhh!!! Silenci. Val més que no dius res més. (M’abraça i em sorpresa donant un bes super sensual als llavis)

 

- Ey? Que fas, noia?

 

(Valentina em posa les seves mans als meus temples i em transfereix unes de les seves fantasies prou sensuals, visuals i explicites. Una ona de calor em crema per l’entrecuix.)


- Ahhhh... Que bé... Si besa’m Valentina. (Tanco els ulls i faig una ganyota de besar-la)

 

- Hahahah... Ara et vull ensenyar una altra cosa. Espera’t

 

(Em toca un cop més els temples i així passant-me tot el dolor de la sentència, de la condemna que havia de patir, gràcies a una invenció del Tribunal molt cruel d’anul·lar qualsevol estimulant sexual. Era condemnada d’estar sense sexe, sense pensaments en això, ni en estimulació sexual durant molt de temps. Totes les hores, totes les nits sense sexe, sense tenir la llibertat ni de somniar d’una mossa amb un culet ben ferm o a cap baix ni de fer-se la mà sota la dutxa. El neuro-cervell Boí-Taüll la controlava. Ara tocava a aquesta noia, per fer-la entendre la donaré una mica dels meus records.)

 

- Ahhhhhhhhh. N’hi ha prou, n’hi ha prou. Quin patiment, Valentina. Ja m’ho crec.

 

(Em desmaio... caic a terra)

 

- Chryssula, noia. No tens cap resistència, eh?

 
(A terra, veig aquests ulls ben grossos de color gris i la seva cabelluda blava contrastada amb uns traços facials dolços. M’estén la seva mà per ajudar a aixecar-me. Ens abracem fortament. Tinc por que volgués més que aquesta abraçada. Sento els seus mugrons sota la brusa, són bastant durs.)


- S’ha passat Valentina, és temps per tu per deixar-ho anar. Ara tens tot: la llibertat, una noia super ben plantada, un nau intergalàctic i prou.

(Em mira enfuriasmada)


- No, la meva vida és avorrida. Vull més aventures. No saps res. No t’han declarat culpable pel Jurat Matricial l’any 6001 només perquè deixaves el teu lloc de guàrdia per tenir una calorosa cita, un tête a tête amb la tinenta més calenta O’Brian. Ey?

 
- No, però si jo hagués estat de guàrdia, hagués fet el que mi toqués a fer, no moure’t, ni el teu cul.

 

(Valentina s’apropa a la meva careta, molt a prop i xiuxiueja)

 

- Tu boca grossa, ey, saps res de les dones, eh?
 

( Un moment després es posa calma i comença de xerrar amb mi d’un pla molt amiga)
 

- Bé. La veritat és que era mala sort. Però vaja, aquesta nit sí que em recordo... Va bé. Va ser molt calent... (mira una mica somiadora)

- Hmm. Pot ser.

 
- No ets lesbiana? De debò? Doncs, llàstima. Tu mateixa.
 

- No ho sé... És que no he mai provat. Bé, sí, una vegada, però no compta. Crec que els homes m’agraden més. Una cosa, com poden dos homes com en Salvador i en Sebastià escriure una novel·la d’una dona lesbiana. Que no saben res ells tampoc, oi?


- Ja t’he dit. Soc com tu. Humà i viu. Si vols et puc donar-te una lliçó pel sexe de les dones. Crec que t’agradaria. (alça les celles una mica i em mira impenetrable)
 

- Segurament és interessant. Però m’agradaria fer aquesta entrevista sense ser gens massa introspectiu o intrusiu.

- Humans. Sempre el mateix. He de fer un Mr Spock? (Amb una mà expert em toca l’espatlla i em caic a terra).

 

(Temps passa)

 

 

 

(puc al·liberar-me de la mordassa)

-Requaranta putes sagrades. On soc? Ey? On m’has portat?

 
-Tranquil·litza’t, pollastre. Tot bé. He deixat una nota a la teva mesa. Ningú es pot preocupar.

-Què?

- He deixat una nota que facis un “sabbatical”, i res. En un tres i no res, poden ser uns mesos tornaràs al teu lloc.

 
- Et porto al lloc de les meves aventures, les noves. I si t’agradés et pots quedar.
 

- Que? Ets de broma, oi?


- No, terrícola.

- Si no vull deixar la terra. Vull tornar a casa! (veig cap a fora i només veig com un planeta blau es fa més i més petit) Ahhhh!!!!

- Crec que no hi ha remei, dolça. (Em somriu i em llança una mirada una mica indecent.)

(Pitja el botó d’ intercom i parla amb molta naturalesa)

- Ey, Salvador i Sebastià, crec que falta que escriviu més aventures de mi, de la Valentina per fer-me portar aquesta principiant del sexe lesbiana a ca seva!!! Scott Summers, Spider Jerusalem... On sou?

(Buzz... Entren Spider i Scott)

 

 

 

 

- Som-hi, Valentina! no pateixis!

- Oi! On és aquesta noia a qui li agrada ficar el seu nas massa en coses d’altres persones?

- Ja veurem el que passa. (diu algú)

I ara què ve? de Mercè Anguera

Això és una entrada i una recomanació ben diferent del què faig normalment. Aquesta vegada el recomanarem totes les dones de la meva familia. Na Katharina, na Sophia i jo mateixa. Es tracta d'un costumari per a nens i nenes. Jo personalment vaig descobrir-lo a la biblioteca municipal i em va agradar molt el tipus d'aquest llibre. És un tema una mica diguem-ne - potser que pensau que un costumari és una cosa que ha agafat pols a la prestatgeria - però no, que no, aquest llibre és molt divertit. La veritat és que aquest llibre soluciona el tema de les tradicions d'una manera molt fresca i molt bona.

La protagonista, na Mercè, conta tot d'una perspectiva de primera persona, i així ens porta data per data passant l'any amb tots els dies que són significatius per a una persona nascuda a Catalunya.
- la Castanyada
- L'home dels nassos (totalment desconegut fins avui!!!)
- Dia de Sant Jordi
- Sant Ponç
- La mare de Déu D'Agost
- La vella Quaresma (dels set peus, on has de tallar sempre un peu... Carai! Ni escoltat, ni vist fins ara!!!)



Per a mi, com a nouvinguda, com a estranyera, això va ser realment una bona lectura perquè era una mica educatiu sense ser gens avorrit i sense ser sec.

Tot el llibre llueix amb les il·lustracions de Cristina Losantos, qui també ha fet les il·lustracions de "L'Aurèlia i el Robaombres".

Fins i tot he d'admetre que vaig ser jo qui havia d'aprendre molt més que les meves filles. Però és un bon llibre per passar una tarda ben divertida i entendre els costums, les festes i apropar-se a la manera com viuen els catalans.

Jo recomanaria aquest llibre com a llibre per als nens però igualment com a eina per a nouvinguts i nouvingudes. Llibres infantils ben fets no són gens mal per a adults.

A més perquè com a adult, tothom suposa que ja saps que vol dir la vella Quaresma... o l'home dels nassos.

Demà aniré un altre cop a la prestatgeria de la biblioteca per als nens. No està gens malament. I crec que llegiré més llibres infantils i adreçat per als adolescents. ;)

Un escàndol sense importància de Carles Casajuana

Un llibre petit de just 200 pàgines, curt, breu, de vegades només esbossat, però escrit amb força, escrit amb geni i passió.

Un llibre sobre la hibris. Sobre la impossibilitat de mantenir les mans netes en tots casos. Sobre una decisió que et fa perdre el balanç. Sobre una imatge que realment és res tret mentida.



La història conta el moment d’un home al cim de la seva vida i llavors la caiguda d’un home, un bon home, recte, fort, qui no permet corrupció i lluita contra els soborns a Tailandia. El protagonista Masferrer és el president d’un consell anti-corrupció que va a tenir un massatge per curar una tendinitis. Que no sap què està enganyat amb dues falses fisioterapeutes qui li fan imatges en un moment indefens i així cau en una trampa més àntiga del món. Cau per culpa de la seva hibris, aixi què no és el que passa però es tracta del seu comportament. En realitat no pensa que li poden fer mal, és una mica massa segur de si mateix. Es sent immú contra les ficcions que creen per fer-li caure… I això sí que és una cosa on s’equivoca greu.

Juguen un joc ben brut: li fan xantatge mitjançant aquesta imatge que ensenya una escena que realment no existeix, perquè Masferrer deixés fer caure tot el tema dels soborns a Tailandia.

Masferrer no pot admetre que la injusticia guanya, i no pot fer res en contra, i per aquesta incomprensió reacciona d’una manera que realment li fa perdre aquesta jugada. Primer, perd el cas de anti-corrupcio, perd la seva reputació al despatx entre els consellers que pensen que aquesta imatge sigui real, perd la fiança de la seva parella, de la seva filla, del seu equip, després perd la seva carrera, i al cap i a la fi també perd la feina i la seva vida.
La moral d’aquesta petita historia… pot ser l’absència de moral, de debò, això ha decidir el lector per si mateix.
N’hi ha alguns raons per llegir "El escàndol sense importància". És un llibre divertit, té força, té dialegs animats, té una manera de fer aparèixer escenes que coneixem tots. La hostilitat entre col•legues, les limitacions de comprensió, la impossibilitat de guanyar i no jugar brut en alguns casos i la hipocrisi de tothom que defensa la moral i la ética.
A mi m’ha agradat el llibre perquè va ser un punt de vista autèntic, el protagonista un bon home, un bon tros del món de Barcelona i a més m’ha paregut molt versemblant al món real.

Digue'm alguna cosa bruta ... de Diego Ameixeiras

Digue’m alguna cosa bruta
Diego Ameixeiras
Aquest llibre fou editat l’any 2009 per Pulp Books i és la quarta novel·la d'aquest escriptor gallec, nascut a Lausanne l'any 1976. És principalment un conte d’un crim sense comissari i sense proves. Es tracta d’un crim que passa a la ciutat d’Orense. Però el focus del llibre són la gent d’aquesta ciutat. Al mateix moment el lector s’enfonsa als fonts d’aquesta ciutat i submergeix en el cor negre d'una ciutat que té ulls i orelles.

Els capítols són tots breus, com uns snapshots o “Short cuts” com a la peli d’en Robert Altman. Veiem gent i les seves vides en un específic moment. Jo diria és un llibre sobre el voyeurisme, la capacitat de l’home per cometre mals i també crear una realitat interna que no encaixa amb la realitat externa. Però aquest llibre – malgrat un llenguatge molt viu i llànguit - és molt més profund.

Encara que el títol suggereix una altra història, es presenta amb aquesta novel·la, el lector es troba amb un pandemònium de la ciutat i els seus veïns. Aquesta novel·la és una mica rebel al principi i la veritat és al principi jo pensava que mai arribaria a un punt on veig per a on va la novel·la. Tot té un desenllaç perquè ens ensenya que tot els dimonis i totes les escenes són reals, tot això és part d’una realitat que ens envolta.
És molt madur aquest llibre totalment: topic, la manera de presentació i també els personatges són traçats excel·lentment.

El que més m'ha intrigat és l'absència de la justícia o d'un intent de cercar justícia.
La realitat d'aquest llibre m'ha fet creure que existeixen personatges com aquestos. I això seria gens divertit. Molt bo aquest llibre. Molt bé aconseguit.