Poema d'amor en gris d'en Manel Marí

1

Hem travessat més nits que no les conegudes

grapejant els indrets que la fosca proposa,

afrontant les incògnites que es sobtaven als dits,

coneixent el relleu de quelcom que ignoràvem 

amb els ulls impossibles d'unes mans encegades

per un dogma de pell.

2

Sovint fèiem el curs del dia en tot el cicle,

prenent cafè a les tantes, cansats i somrients,

rient qualsevol cosa. Només era el mirall,

El signar testimonis d'aquella greu gaubança

de viure'ns a diari, de viure y de pertànyer.

3

Recordo el teu somriure dolçament component-se

a l'altra part del vidre del finestral del tren

i un xiulit clausurant al teu gest de comiat.

Mentre et seguia,

amb aquesta actitud de qui no està conforme,

tractava inútilment d'impedir les distàncies,

aquesta llunyania que sempre argumentava

les hores de telèfon conservant de no-res,

les cartes que arribaven quan ja ens havíem vist,

al fet imperturbable de trobar-te a faltar.

4

Pentinava els teus ulls de saliva acurant-se,

regalimant, caient tendra, líquida i greu.

Ens pensàvem un bes tendrament el qu'empràvem

tot per saber-nos dòcils a un gest de dependència,

tot per saber-nos nostres

hi escrivíem el nom enllà on no s'esborrés,

hi vinclàvem cordills d'humides estratègies.

5

Coneixia el teu pit, l'olorava de lluny

A la fredor del llit, a la buidor constant

de somni i penitència tot sollant als llençols,

recuperava el tacte de cotó

 que et cobria

amb el gest de violència que es força en solitud,

dormia despullat, més despullat que mai

amb la pell sublevada militant les absències.

6

No em costa recordar, no especialment,

tot era bell, tan bell i tan pretèrit

que no em costa discórrer per aquells episodis 

de jugar-nos la vida, de perdre-la entre somnis,

a l'encant dels projectes...

a la dolçe mentida que triéssim.

Manel Mari als 23 anys

(origen de la foto Manel Marí: «Intento captar momentos y darles connotaciones de eternidad» (periodicodeibiza.es))

La Malcontenta de Sebastià Alzamora - el sacrifici i la bogeria de l'amor

Aquest és un llibre del que tinc moltes ganes de parlar. Fa poc vaig “descobrir” en Sebastià Alzamora com a poeta. Vaig començar amb la seva primera obra, Rafel. M’agradava molt la força de la seva escriptura. Aquella mateixa setmana vaig descobrir que també escrivia narrativa. Volia llegir una de les seves novel·les i vaig triar la seva obra més recent, La Malcontenta. Per a mi ha estat una troballa excepcional en diversos sentits. La Malcontenta és un llibre breu però molt dens, que tracta temes com l’amor, la força, el poder i l’odi.Amarat amb aquests temes universals, el text emana una força que et fa submergir en un món gairebé oblidat. Ens trobem a Mallorca, al sud, a prop de Llucmajor, al segle XIX; la pobresa, els hàbits, la vida dels pagesos, són alguns dels elements principals però tampoc no és un llibre “històric”. Més aviat parteix d’un exemple històric (basat en personatges reals) per mostrar que l’amor pot transcendir-ho tot: èpoques, odi i fins i tot, també, la mort.

Dit d’altra manera, es podria descriure com un manifest de l’amor, la transcendència i la supervivència. Però hi ha més.

Aquest llibre et fa emmudir de bon principi, com l’alumne que mira vídeos sobre uns fets històrics que no vol creure. Emmiralla i reflecteix (sic) d’una manera magistral (perquè hauria de ser neutral!?) la discrepància de poder entre el poble, l’església, el poder de l’Estat simbolitzat pel judici i pel botxí, i la gent diguem-ne corrent i bona, i per fi l’escòria de la humanitat, els criminals, als quals espera la soga. I sí que es nota la voluntat del poble de fer pagar sang amb sang. I no hi ha dubte que el criminal sempre acaba igual: Un pirata, un bandoler, un lladre i un assassí, sigui com sigui, mereix que el pengin.

Doncs, com a historiadora a mi m’ha agradat molt aquest truc que empra Alzamora, la finesa, la sensibilitat de l’observació amb què escriu. Utilitza l’escena de l’execució, per exemple, que realment no és per als qui tenen un estómac feble, per a fer transparents un munt de coses per al lector: Per una banda és una metàfora de la pròpia violència. És evident: La violència i els crims dels pirates s’han de pagar amb la subjecció i amb l’exhibició de la violència de l’estat. Però: La legislativa i l’executiva de l’Estat que és incapaç, com es mostra en els fets com a pobresa, analfabetisme i també la violència que cou dins la gentussa que assisteix a execucions com aquelles. El poder d’acabar les vides dels criminals està posat a les mans d’un botxí que mata. Però fins i tot, això de vegades no rutlla com s’hauria de rutllar. Aquesta cadena d’incompetències, això per a mi, és clarament una crítica social, però alerta, com es pot veure, ja es pot aplicar-ho a altres èpoques.

Un dels punts forts del text és la crítica social. L’educació pobra o inexistent de la gent es reflecteix en l’odi cec de qui fulmina amb mirades i crits als delinqüents, o en la superstició de la gent, o també a través de la jerarquia de les estructures familiars, la creença en Déu i l’existència de l’infern… També entre els lladres hi ha un codi d’honor. Si trenques les regles, ho tens malament. Desde el primer capítol es veu com es trenquen els llaços d’amistats quan la grossa, la mort, fa la seva aparició. La mort és la dona que fa despullar-se els homes bandolers. I al final només queden ninots, i un home…

No vull fer cap «spoiler», però llegir aquest primer capítol i percebre la disciplina amb què Alzamora exerceix aquest experiment mental m’ha provocat un calfred. Respón a la pregunta de què ens passa si ens trobem sense treball digne, sense moral, sense amics lleials (o pitjor, quan aquests amics ens traeixen). Per a mi tot això, tota aquesta brutalitat, només té sentit si establim la norma que l’amor ens venci a tots. Ho fa. És així. Alzamora no ens estalvia cap brutícia, cap detall i cap exemple que mostri el que tenen en comú l’amor i la violència.

L’amor entre dues persones no s’explica. Passa. Punt i seguit. L’odi, però, és una cosa que s’ha de sembrar i que creix a poc a poc. Poden ser circumstàncies. Poden ser injustícies. La terra més fructífera per a l’odi són les ments poc desenvolupades o vagues. L’odi és la solució més fàcil. És un camí de poca resistència.

Sona moralista? Sí i no. Crec que La Malcontenta també es pot llegir d’una manera filosòfica, si un pensa ens els recents atemptats de Paris el 13 de novembre de 2015. La solució més fàcil és l’odi i el patriotisme . La millor solució és emprar sempre el cervell, és a dir, pensar-hi i investigar els fets reals i no convertir-nos en víctimes dels pescadors d’ideologies fetes a mida. Doncs, sí, La Malcontenta, per a mi, també reflecteix el tema dels valors universals (que també transcendeixen les èpoques), i planteja la pregunta de qui és qui realment porta aquests valors, qui els viu, qui els fa lluir i qui només pretén portar-los?

N’Antònia i en Joan es troben de ben joves. És un camí molt llarg i dur, porten molts anys enamorats l’un de l’altre. La seva paciència fa créixer la passió i, potser també, fa créixer la inclinació o el camí cap a l’extremisme d’amor entre ells. Aquest extremisme en l’amor es mostra en diversos moments, però el més incisiu d’ells és quan al final (que de fet és l’inici) es fa realitat la frase que n’Antònia havia dit a en Duri quan va predir que la seva mort (la d’en Joan) es produiria davant dels ulls d’ella. El cercle ha fet 360 graus. La idea de veure morir un amant, davant dels teus ulls era bastant difícil d’assimilar, però després de molta reflexió, crec que no era res més que un requisit per a la immortalitat de l’ànima humana. No és el senyal d’un amor boig, la submissió total a qui estimes més? És possible.

La frase “moriria per tu” és un clixé, massa utilitzada per apreciar-la. Però morir-se davant dels ulls d’algú, i saber-ho i voler complir-ho… representa una fantasia molt i molt gòtica i pròpia del terror, sorgida del món d’un Edgar Allan Poe que efeia lluir un amor que no vol conformar-se… ni amb l’estat, ni amb el benestar d’un mateix, ni amb els límits imposats per la vida. Al final, el que sembla el patiment més gran es converteix en la mostra d’amor més gran que un amant pot fer a l’altre. El sacrifici d’un mateix. La bogeria i la profunditat insondable a què et porta l’amor quan és de veritat.

Així doncs, encara que no sé si és això el que volia mostrar l’autor, per a mi aquesta inclinació cap al sacrifici també assenyalar el camí cap a una espiritualitat més enllà de les religions que coneixem. A més a més és una forma d’extinció del “jo” que em recorda molt el que deia en T.S. Eliot quan parlava dels “Poetics of Impersonality”.

En aquest llibre es nota molt la faceta de poeta d’Alzamora. Estilísticament adopta un to poètic que no és exactament líric sino poètic d’una manera minimalista. Des de bon principi es nota un to que combina els renecs i la parla dels pirates, la violència verbal i també la física que barreja amb escenes bucòliques que sempre tenen algun mal al darrere. És com mirar a través d’un calidoscopi amb un cristall romput.

En conclusió, a mi m’agraden molt els llibres que em fan pensar i aquest llibre m’ha fet pensar, i tant. No és cap història d’amor. Això seria massa fàcil. Amor sí que n’hi ha. Tampoc és cap història de bandolers, encara que n’hi hagi. És una història sobre el que passa si de jove et treuen els teus ideals. I si l’odi i aquesta llei de supervivència és tot el que tens. Per a mi, La Malcontenta sí que és un llibre de terror i de fantasia, amagada darrera una història de bandolers.

Felicit al gran Alzamora per un llibre petit molt gran!

Publicada el 27 de novembre de 2015 a Fantàstik 

http://fantastik.qdony.net/?p=1894

Carles Duarte i Montserrat - Beu el desig. Tracen, les ones i Cremaven els teus ulls. Tres poemes d'Els Immortals

Beu el desig,
assedegat,
a l'estany dels teus ulls;
t'encén, Mirra, la pella
quan se t'acosta Cínires,
el nét de Pigmalion.

Et venç de nit l'anhel de jeure-hi,
el crit del cos,
que el que t'és pare et sigui amant,
que al ventre duguis un germà.

No et pertany el destí,
que intentes desescriure:
et somet i et fereix.

Et tornes arbre, plor;
aroma evanescent.

Perdura el somni
i, quan, càlid, el vent
t'amanyaga les branques,
esdevé sang, la saba,
i revius el plaer
dibuixat als teus llavis.


----------------------------------------


Tracen, les ones, el camí,
el mar i els vents ens escriuen la nuesa.

Vatopedi:
s'hi obre un silenci blau,
la porta, un esguard inquiet,
el monestir ens acull.

Rere els murs, les cel·les, el recer
i el seu somni incessant.

Històries i misteris
cobreixen les parets,
rostres pintats se succeixen,
imatges esculpides,
textos de reis i emperadors,
la fusta, el marbre, l'or;
el pergamí,
l'anhel de sobreviure.

La mà cordial,
la taula compartida,
l'antiga melodia,
els hàbits negres,
diàlegs d'himnes;
canten de nou les veus
una pregària.

Fruita l'arboç;
aquesta solitud del temps;
som ja el passat:
l'oblit i la memòria
que ens esborren,
com la llum, els colors.

Res no ens pertany,
no hi ha senyors ni serfs,
tot és per ser i morir;
només roman un foc encès
i un Déu cansat que ens mira.

---------------------------------------------------------

Cremaven els teus ulls
en un ponent de fang
i de vi negre;
te'n commovia el foc,
el tràgic moviment,
la lentitud.

Fràgil,
cercaves Procris,
el seu front generós,
les mans on celebraves
el crit de cada aurora,
la llum que s'esqueixava
empesa per les ombres.

El goig que us oferíeu
es mor emmetzinat de gelosia.

Emmalaltiu de tant de posseir-vos,
de no comprendre com us cal ser lliures.

Fereix, involuntari,
el dard que llances,
Cèfal
- amant de l'aura que acarona el rostre -
la pell que més estimes,
duus, dolor; la mort a qui abraçaves;
l'arma que et donà
en va eixugant la vida,
et mira mentre veu
i el seu alè darrer
es desa entre els teus llavis.

Cremen els teus ulls
en un ponent de prunes
i de sang escampant-se.

-------------------------------------------------------------

He d'admetre una cosa. M'encanta aquest poeta. He trigat moltíssim penjar alguna cosa d'ell perquè m'era tan difícil triar una cosa. Al final m'he decidit per aquest poemari que m'agrada moltíssim.
Carles Duarte fa lluir el llenguatge, i rere uns mots una mica prosaics entreveu la força de les seves paraules. M'encanta el ritme. M'encanta la saviesa dels seus poemes.

-------------------------------------------------------------

Er trinkt das Begehren,
wie ein Verdustender,
vom See deiner Augen;
Es entflammt Dir, Mirra, die Haut
wenn sich Cínires Dir nähert,
Der Enkel von Pigmalion.

Es bezwingt Dich nächtens die Sehnsucht dich hinzulegen,
der Schrei deines Körpers,
dass jener, der Dir Vater ist, Dein Geliebter sei,
dass in deinem Leib trägst deinen Bruder.

Es gehört Dir nicht, das Schicksal,
welches du zu entschreiben versuchst:
Es unterwirft und verletzt Dich.

Du wirst zu einem Baum, weine;
ein sich verflüchtigendes Aroma.

Es überdauert der Traum,
und, sofern er heiss war, der Wind,
liebkoste er Dir die Äste,
es kam Blut zum Vorschein, der Pflanzensaft,
und Du erlebst die Freude aufs Neue,
auf deinen Lippen gezeichnet.

---------------------------------------------


Es zeichnen, die Wellen, den Weg,
Das Meer und die Winde schreiben uns die Nacktheit.

Vatopedi:
es öffnet sich ein blaues Schweigen,
die Pforte, ein unruhiger Blick,
das Kloster empfängt uns.

Hinter den Mauern, die Zellen, die Zuflucht
und sein unaufhörlicher Traum.

Geschichten und Rätsel
pflastern die Wände,
Gemalte Gesichter ereignen sich,
vom Bildhauer Erschaffenes,
Texte von Königen und Kaisern,
das Holz, der Marmor, das Gold;
das Pergament,
der Wunsch zu überleben.

Die herzliche Hand,
die Tafel die mit dem Fremden geteilt,
die alte Melodie,
die schwarzen Gewänder,
Dialoge der Hymen;
es singen aufs Neue Stimmen
ein Klagelied.

Frucht des Erdbeerbaumes,
diese Einsamkeit der Zeit,
wir sind ja schon Vergangenheit,
das Vergessen und das Gedenken
die uns auslöschen
wie das Licht, die Farben.

Nichts, rein gar nichts gehört uns,
es gibt weder Herren noch Sklaven,
alles ist um zu leben und zu sterben;
lediglich bleibt ein Feuer, entfacht
und ein Gott, der uns ermüdet anschaut.

-------------------------------------------------------

Sie brannten in deinen Augen
in einem Ponent Wind aus Ton
und aus Rotwein
wurdest Du tief durch das Feuer berührt,
die tragische Bewegung,
die Langsamkeit.

Zerbrechlich
suchtest Du Prokris,
ihre grosszügige Stirn,
die Hände, wo Du feiertest
den Schrei von jedem Morgengraun,
Das Licht welches abriss
angetrieben duch die Schatten.

Die Lust die Ihr uns darreicht
stirbt vergiftet durch die Eifersucht.

Ihr erkrankt daran, dass sie so sehr von Euch Besitz ergreift
Ihr es nicht versteht, dass es uns geziemt, frei zu sein.

Es verletzt, unwillkürlich,
der Speer den du schleudertest,
Kephalos
- Geliebter des Lufthauchs (=Aurora, Name von Prokris),  der ihm das Gesicht liebkost -
die Haut, die du am meisten liebst,
nimmst Du hinfort, Schmerz; der Tod, den Du umarmtest;
die Waffe, die er Dir gab
vergebens trocknest Du das Leben ab,
sie schaut Dich an mit brechendem Aug'
und ihr letzter Atemzug
den verwahrt sie zwischen deinen Lippen.

Es brennen deine Augen,
in einem Ponent Wind aus Pflaumen
und aus Blut, welches sich seinen Weg bahnt.

--------------------------------------------------------------------------

Els poemes citats es refereixen als capítols següents

1) Mirra (Cínires) (Ovidi, Les metamorfosis, llibre X, 298-502
2) els pagesos likians (Ovidi, Les metamorfosis, llibre VI, 313-381
3) Cèfal i Procris (Ovidi, Les metamorfosis, llibre VII, 671-758

Marlène de Noir Desir

Oh Marlène
Les cœurs saignent
Et s'accrochent en haut
De tes bas
Oh Marlène
Dans tes veines
Coule l'amour
Des soldats
Et quand ils meurent ou s'endorment
C'est la chaleur de ta voix
Qui les apaise, et les traîne
Jusqu'en dehors des combats

Oh Marlène,
c'est la haine
Qui nous a amené là
Mais Marlène, dans tes veines
Coulait l'amour des soldats
Eux quand ils meurent
Ou s'endorment
C'est dans le creux de tes bras
Qu'ils s'abandonnent
Et qu'ils brûlent
Comme un clope
Entre tes doigts

Hier und immer
Da kennt man sie
Kreuz unter Kreuzen
Marlene immer liebt

Oh Marlène
The hearts are bleeding
And hanging atop
Your stocking
Oh Marlene
Through your veins
Is running
Soldiers' love
And when they die or fall asleep
It's the warmth of your voice
That calms them down, and drags them
Off the fights

Oh Marlene, hatred
Brought us here
But Marlene, through your veins
Was running soldiers' love
When they're dying
Or falling asleep
Into the hollow of your arms
They're sinking
And burning
Like a butt (of cigarette)
Between your fingers

Here and always
So they can know you
Cross amongst crosses
Marlene always loved

Oh Marlène
Els cors estàn sagnant
I estàn penjats al capdamunt
els mitjons
Oh Marlene
A través de les teves venes
està corrent
L'Amor de soldats
I quan ells moren o s'estàn adormint
és la calidesa de ta veu
Que els tranquil·litza, i els arrossega
fora dels combats

Oh Marlene, és l'odi
que ens va portar aquí
Però, Marlene, a través de les teves venes
corria l'amor de soldats
Quant estan morint
O adormiscant-se
En el clot de tons braços
S'estan enfonsant
I cremant
Com una burilla
Entre tons dits

Aquí i sempre
Així que poden conèixer-te
Creu entre creus
Marlene sempre amava

Catalan translation by Chryssula Kokossulis
English translation taken from http://lyricstranslate.com/en/marl%C3%A8ne-marlene.html#ixzz37TzXTMUt