Ahir vaig seguir llegint de Pedrolo segons
una recomanació d’en Salvador Macip i vaig llegir aquest llibre de Manuel dePedrolo. Mecanoscrit és un llibre ciència ficció que es va editar a l’any 1974 (tres
anys abans que acabés el regim Franco) i que es va vendre més d’un milió còpies
i per tant és el bestseller de la literatura catalana dels últims quaranta anys.
Es tracta d’un llibre curt amb unes 150 pàgines.
La veritat és que em sembla un llibre amb
molts dubtes i amb missatges, un missatge al nivell psicològic o interpersonal,
i un altre al nivell sociològic o històric, i un altre més al nivell de la
censura i de la supressió d’una critica al regim Franco. Així que és una mica
difícil parlar-ne d’una manera super definitiva i super critica. Bé, ho diré
com és: M’ha agradat moltíssim. Malgrat el final no em va agradar, i hi havia coses
que no em varen semblar molt lògiques.
Per a mi personalment, mecanoscrit és un
llibre de destrucció, de trauma, de por, de la pèrdua d’innocència, de les conseqüències
del trauma i de la qüestió de la seva possible superació en un món que no és el
mateix com abans.
El llibre ens posa molt clarament una
pregunta
“Què fas quan el teu món desapareix?”
El lector té unes hores per pensar-se-la, la
resposta.
Per als dos protagonistes, l’Alba i en Dídac,
aquest escenari és la cruela veritat, la realitat en la qual es troben, amb la
qual tenen que tractar. Més ben dit: És una qüestió de viure o morir perquè no
n’hi ha més solucions. Són els supervivents d’un cataclisme global. Són
adolescent i infant. L’Alba salva en Dídac que estava a punt d’ofegar-se a
culpa d’uns nois amb què volia jugar i els quals no el volien com a company per
culpa de la seva color de pell.
És un principi fulminant però el lector no té
temps per a realment entendre tot això perquè el trauma més gran, més important
ja està passant. La vida dels tots els humans ha estat extingit per culpa d’un
cataclisme que té a veure amb uns aliens que apareixen per uns moments fugaços
amb uns tasses voladors i després només es veu una d’ells que s’han deixat
enrere. No hi ha cap rastre per què tot allò ha passat.
L’Alba i en Dídac, traumatitzats, cerquen
refugi al bosc, intentant de fugir el món de mort, la putrefacció, la
destrucció, els enderrocs i el caos, equipant a si mateixos amb roba, aliments,
llanternes etc.. Paraules els falten.
La mort de tothom els deixa emmudits.
Transcorren quatre anys. Sobreviuen, viuen,
aprenen, maten per precaució i per defendre’s, es curen, cerquen respostes i
aprenen a adaptar-se a viure en un món buit.
També comencen a estimar a l’altre,
enamorar-se i la noia es queda emprenyada pel seu amic. Tot allò de buscar
llenya, construir llars, intentar de sembrar plantes, fer-se agricultor etc. sembla
una mica Robinson Crusoe, però no ho és. Doncs, potser és l’única resposta al
caos que tenen, és intentar sobreviure millor que puguin. Quan això sembla més
o menys aconseguit, els dos posen a pensar més enllà. Fan plans per al futur.
Volen documentar la seva existència perquè un dia es veu algú.
Poc a poc volen fer viatges, volen veure el
món, no volen creure que siguin sols com a supervivents. Tracten de preparar un
iot per fer un viatge al mediterrani, cap a Itàlia i fan experiències no gaire
convidants a pensar que els altres supervivents siguin al seu costat. Un
episodi on justament s’escapen d’una amplada d’una violació de l’Alba i de l’assassinat
d’en Dídac, els fa pensar que sigui millor anar a casa perquè no haguessin de
matar més gent en defensa.
La seva innocència es dilueix com una gota
dins un oceà, es perd poc a poc. Veuen que una meitat dels altres supervivents
s’ha tornat boig, s’ha suïcidat o s’ha tornat salvatges sense lleis etc. En
aquest moment, m’ha recordat mecanoscrit força a “Lord of the Flies” i la vista
força pessimista de la humanitat sense lleis, sense autoritat, sense restriccions.
La parella adolescent també fa viatges a
Barcelona, intenta salvar llibres de l’ensenyança i la literatura i l’art, per a
millorar el seu coneixement, per a millorar les seves oportunitats.
Es nota en uns quants moments que l’Alba és
una noia pugnaç, tossuda, i molt valenta. En Dídac és un noi tranquil, sensible
i complidor, reconeix el lideratge per l’Alba, fa el que li diu l’Alba i es
limita a admirar-la i estimar-la.
L’Alba és la guia en un món hostil, va ser
ella des del primer moment, va ser convençuda que d’una o altra manera volien
sobreviure.
Però també en te dubtes si no el trauma els
ha deixat ferits o embogits quan es pregunta si “Som monstres”.
Un dubte que es podria contestar amb “sí”
igual amb un “no”. Es tracta de tot allò – les conseqüències del trauma: la depressió,
isolació, l’angoixa, la superació i el canvi psicològic d’un traumatitzat, d’un
víctima que ha aconseguit alliberar-se i així sobreviscut. El trauma t’aliena o
sigui et fa aliè als altres.
En aquest sentit, tenim un altre trauma. L’estreta
relació entre mecanoscrit i la història del món, de l’època del franquisme, la
censura, una història d’una amenaça política (època de la guerra freda!!!) amb
un contracorrent polític i l’èxit del llibre a un país durant el franquisme – un
país emmordassat i castigat com era Espanya - no es pot negar. En un àmbit de
repressió, càstigs, assassinats i turment, era un cop de geni de Pedrolo. Sabia
que quest tema seria molt apte per crear una resposta molt emotiva entre els
lectors. Després dels anys del franquisme que encara no eren acabats, la gent
volia esperança.
El dubte que tinc és: Pedrolo … li va donar
esperança al lector amb aquest llibre? Crec que no. No convida gaire en creure
en la humanitat. Potser convida a creure en l’imperatiu biològic – així que som
– com a espècie - programats a amar el mascle o la femella que tenim a l’abast.
L’absència d’una explicació, per que passa la
destrucció, l’eradicació de la vida de tots els mamífers al terra i vaig
quedar-me bocabadada quan vaig adonar-me que Pedrolo no intentà d’afegir-ne una
amb què s’explica els esdeveniments que s’anomena cataclisme. Bé.
Això és la natura d’un trauma. No rebràs una
carta en escriptura cal·ligràfica “ara et passarà un trauma”. T’ho passa sense
avisar. Punt i seguit. I només són els forts es poden recuperar-ne i tracten a
seguir vivint.
Pedrolo no ha de fer-ho tampoc perquè com a
autor és lliure en la seva creació. Però veig el llibre una mica poc balançat,
desequilibrat, així que es nota que els dos últims quaderns tracten més de la
relació de parella entre l’Alba i en Dídac, el naixement del seu fill i de
dubtes agrícoles.
Em sembla que Pedrolo tenia altres finals pel
mecanoscrit al calaix o al menys unes pàgines més, però degut a la censura va
optar per una fi que seria més possible de passar la censura i així li faria
millor.
Personalment, crec que mecanoscrit és un
llibre fantàstic però vist d’un punt de lògica que trob molt important veig que
n’hi ha esquinços que no són gaire lògics i així destrueixen el concepte
Al principi Pedrolo m’ha emmudit amb la seva precisió
i la seva lleugeresa amb què traça una apocalipsi infernal i les seves conseqüències
però al moment quan es concentra a la parella el llibre perd la rapidesa i
també el moment històric. Es torna a fer cercles concèntrics.
Doncs, ho sé, jugo una partida molt
perillosa, o sigui que flirtejo amb desastre si faig una critica d’un llibre
que tot el món estima, però crec que Pedrolo va fer-ho tot a posta. Insereix critica
a punts que no són neuràlgics per a estalviar-ne la censura. Sumant tot això,
crec Pedrolo tenia capacitat per escriure un llibre molt més políticament impactant,
però insereix el tema de sexe i d’amor per no tenir tots els censors en contra
seu i estalviar-se més problemes. Un llibre que oscilla entre utopia i distopia. Entre amor i monstres.
És un llibre important, boníssim, molt ben
escrit, però repeteix, crec de debò li faltava un món sense censura per a publicar-ne la versió més bona, la
versió més Pedrolo, més dura, més ferotge.
Doncs, que fas quan el teu mon es fa a
mitges?
Intentes a sobreviure. Salvar la teva pell. Evites
pensaments foscos. Poses la mirada al futur. Intentes trobar uns moments de
benaurança amb la teva parella.
El tu defineix el jo, i al reves.
Si el tu cedeix sent, el jo cedeix també.
Atès que són els únics al món.
Si tu i jo som els darrers i tenen el sexe oposat
és clar que formen parella.
No és una negació de l’amor entre humans? Això
és una qüestió que Pedrolo, un autor savi i ja als seus anys cinquanta, evita
de contestar al cap i a la fi. En lloc de donar una resposta a través de l’Alba,
Pedrolo deixa morir en Dídac al moment quan acaba de dir “Pensava que també a
mi m’agrada ser l’únic gall.”
Hmmm... Això fa pensar o no?
He de ser honesta, això vaig trobar molt
difícil llegir perquè es nega la noció de dol i només concentra en la
supervivència de la humanitat però segurament no en la supervivència d’un ésser
humà com a individú, il·lès, sense trauma, sense l’aflicció d’un passat molt violent.
Pedrolo ens ha deixat un mecanoscrit amb
molts dubtes. És autèntic? Que representen l’Alba i en Dídac? L’Alba és un
tipus de “alpha” femella, una persona de lideratge, un rebel, i en Dídac és un “beta”
mascle, un seguidor, una persona molt lleial. L’amor entre els és voluntari, és
real o és ficció o és part del seu traumatisme? O és una necessitat nascuda de
la situació i per l’atzar?
Com a lector vaig pensar que després de
quatre anys supervivència i duresa, els caldria passar una cosa bona. Però no
passa així. L'utopia de viure en un món d'autarquia no es compleix. Queda tot distopia.
Al mecanoscrit veig encara més tendència a nihilisme que al joc brut.
Seguiré
llegint més Pedrolo.
