Identitat és una cosa que tenim des del
primer alè fins el últim, no? Crec que sí. Però sabem qui sóm al mateix moment
que hi sóm o no? Sincerament, crec que no és així. Quan jo estava una noia,
sempre tenia la idea de fer-me un rockstar, una metgessa molt maca que
descubreix una cura per alguna malaltia super rara o al menys actriu o
princessa. La veritat anava a ser molt diferent. No vaig fer-me rockstar, ni
metgessa (com els meus pares em varen dissuadir), ni tampoc actriu. Però bé.
Passa que em sembla amb uns 41 no vaig fer-me gran tampoc. Tinc la mateixa
esperança com una noia de 14 anys. La mateixa tenacitat i la mateixa
caparrudesa. Els que em coneixen personalment van a moure els caps i diuen, sí
que ho ets.
Quan penses que algú o alguna cosa és mort, sempre
tornarà per venjar-se.
Així succeeix amb les coses i amb les persones.
No he escrit res
aquí des de fa que em sembla molt de
temps. Realment només són tres setmanes però sí que pareix una bona
estona. Mitja d’eternitat.
Ja ho sé. Sóc inquièta.
No és que ja no
estic interessat en escriure mai més.
Més o menys, és
un fet de la meva vida, cosa amb la qual
he de viure. Hi ha moltes tasques,
moltes coses que m’interessen. Necessito concentrar-me en altres coses ara mateix.
I espero que en algun moment al llarg de tot,
vaig a resoldre l'enigma
que tota aquesta història
ha portat amb si mateix. Realment em sento
una mica buida per
dins, sento que vaig
anar bastant lluny, potser massa lluny. Sembla que
he de descomprimir com un bussejador ho faria
quan va a prendre
l’aire. Jo estic
en aquesta cambra de descompressió en aquest moment.
És com l’interregnum. I hi estic passant molt bé. Faig cosetes,
aprenc una mica, conec més gent com jo, he pres un nou passatemps. Vaig
començar l’scrabble en català,
que és un fantàstic joc per al teu cervell
quan vols aprendre
un nou idioma d'una forma ràpida i divertida.
A més, és una mica
de vida social que
és una bona cosa amb activitats solitàries com
l'escriptura.
Passa que sóc una noia estrambotica. A
més, sóc una mica impacient. Tan sols desitjo
que podria impulsar les hores de vegades. Així
que passarien més ràpidament. Però la veritat
és ... Si vols aconseguir alguna cosa, has de ser pacient i
ser capaç de suportar que has d'esperar una estona.
Quan vaig dir en aquest bloc que jo
volia rebre feedback, només hi havia molt pocs
que l’estaven escoltant
i disposat a fer-me cas, la qual cosa és normal i gens sorprenent, suposo.
Però ara sembla que vaig
canviar el xip. Em sembla una bona cosa que s’ha d'esperar.
Pel que fan els critics, és una altra
història. A vegades, tens un bon dia, no penses en res dolent, i zas!, així et
pren per sorpresa.
Cada vegada, quan rep un commentari que és una mica
dolent, he d’esforçar-me no cometre el mateix error com abans. Sempre m’he
identificat amb el que jo produeix com a escriptora. (Que fins un cert grau s’admet
ho crec). Així tots els comentaris em donen molta confiança o em fan mal. La
segona opció és una mica més dolent. Però crec que s’ha d’aceptar que si tu fas
una cosa i aixeques la teva veu has d’estar preparat de a) ningú t’escolta, b)
ningú et fa cas i c) la majoria reaciona en una manera indiferent al que has
dit, o d) hi ha sempre gent que ténen un gust per ser més sádics que altres.
La setmana passada era un cas així. Era la
segona vegada que una persona m’havia donat un comentari prou dolent... Que
vaig fer? Sí. Vaig caure en el mateix parany com abans. Estava una noia de 14
any. Jo estava a punt de plorar. Però com? No, al moment vaig pensar, no pot
ser. Fugir o lluitar.
Lluitar. Bé.
M’havia colpejat aquesta critica on més em
feia mal. En realitat, ningú es preocupa per
les persones que són
tan bojos de posar el seu nu cor en
una safata. Si tens alguna cosa a
dir: Llavors, endavant, digues-la: en veu alta,
amb veu ferma,
no comenci a tartamudejar,
no t'equivoques i
no creguis que
la gent et estalviés
perquè estàs aquí de la primera temps.
No, no és així.
I això és una
bona notícia.
Has de creure’m.
Bé, noi, això no
és un pou dels
desitjos. Aquesta és la vida real.
En el meu cas... Jo havia de desfogar-me.
Sortir al carrer, fer una passejada moooollllt llarga i pensar una mica si
volia més comentaris com aquest.
Fugir o lluitar.
Lluitar. Bé.
Crec que cada vegada quan tens un moment
quan una altra persona sense coneixer-te et fa mal, és temps per a aprendre una
cosa.
És un text, és un text. Tu no ets el text.
Ets el creator d’això però la teva identitat inclou molt més que un text.
Potser que hi ha gent que poden aprendre
aquest llicó molt més ràpidament que jo però al cap i a la fi, si sóm honestos
cada artista/escriptor/pintor/actor fa el mateix error. Si fas una obra nou,
vols rebre un comentari “que has fet bé”, “quina novetat”, “m’agrada” o “és
excepcional”. Sóm individus prou sensibles a la manipulació com vaig llegir l’altre
día en un bloc d’un amic. Per tant, una qüestió romandrà...
Per què volem rebre comentaris de gent que
no ens conegui, dels quals hem de distanciar-nos, que ens fan mal... És això la
idea d’art? És això la idea de llibertat d’expressió? La veritat és que a
vegades pens en aquest temps que era una mica més sol·lipsistica, és a dir, no
m’importava un rave que em deien la gent. Només vaig escriure per a mi i potser
per una colla de bon amics i amigues.
Que ha passat? Perd un artista una parte de
la seva integritat, de la seva identitat al moment quan vol fer una obra que es
reconegui?
Vaig aprendre moltes coses en les ultimes
setmanes.
No creguis que has de fer feliç cada
persona que et llegeix. No ho creguis. És un cami perillós. Tu et pots perdre
en el bosc de les intenciones bones que et porten lluny de la teva personalitat
i lluny de la teva identitat.
Per a mi, això tradueix:
Hi ha gent en la pots confiar. Altres
simplement que no.
A més a més, hi ha gent que volen donar-te
consells com a millorar el teu estil. Si hi cobran fent-ho, la seva tendència
ha de ser de buscar-ne més i més errors que possiblement no sigui una errada però
el teu estil.
Bé, tot depen una mica. Però generalment es
pot dir que la cosa en la qual pots confiar que qualsevol altra cosa és que al
cap i a la fi has de fer-te feliç tu mateix i has de tenir una sensació de que
estàs arribat a un punt on pots deixar el text i intentar de publicar-lo. Quan
aquest moment m’arribarà, us l’ho diré, ja ho tenc claríssim.
Quan una persona et diu coses dolentes en
referència al teu text, intenta de posar-te la distància i intenta de entendre “quin
és el teu argument?”. Si ho pots veure, bé, si no, pot ser que aquesta persona
només parla de la teva persona i no del teu text que no li agrada.
Lesson learnt. Class dismissed.
Lliçó entès. Classe terminada.
In his book Bagombo Snuff Box: Uncollected Short Fiction,
Vonnegut listed eight rules for writing a short story:
- Use the time of a total stranger in such a way that he
or she will not feel the time was wasted.
- Give the reader at least one character he or she can
root for.
- Every character should want something, even if it is
only a glass of water.
- Every sentence must do one of two things—reveal
character or advance the action.
- Start as close to the end as possible.
- Be a Sadist. No matter how sweet and innocent your
leading characters, make awful things happen to them—in order that the
reader may see what they are made of.
- Write to please just one person. If you open a window
and make love to the world, so to speak, your story will get pneumonia.
- Give your readers as much information as possible as
soon as possible. To hell with suspense. Readers should have such complete
understanding of what is going on, where and why, that they could finish
the story themselves, should cockroaches eat the last few pages.
