Novel·la policíaca ambientada a Barcelona i protagonitzada per Max Riera. Després d'anys de voltar per països estrangers, vaig decidir escriure aquesta novel.la que volia reflexionar sobre els canvis soferts per Barcelona arran dels Jocs Olímpics del 1992. Curiosament, la vaig escriure als Estats Units, en una colònia d'escriptors de l'estat de Nova York.
En Xavier Moret té una destresa natural per escenes còmiques, per no dir delirants. M'ha fet riure tant aquest llibre o almenys voler riure. Doncs, de què va aquest llibre petit i subversiu?
Diria, per dir-ho en una frase ben curta, és un manual per passar-s'ho bé i aprendre de no creure en res, ni en ningú, va, un manual per agnosticisme. Però al mateix moment aquesta idea no és tan sols l'única cosa que es pot derivar de la lectura. Hi ha situacions tan estrambòtiques, al mateix moment saps que són situacions versemblants i - si som sincers - hem viscut tots algunes d'aquestes situacions. Per exemple: L'amic pesat amb qui no vols parlar, però és ell qui talla el bacallà. O perquè tu t'has evolucionat i ell no, o tots heu evolucionat tots dos, però en direccions diametrals, etc. Altre exemple: l'enveja que sentim quan ens adonem per coses ridícules de la vida, però talment existeixen. Doncs, igual, la por nua, pallisses rebudes, batalles perdudes, en la defensa de la propia vida, personalitats curiosíssimes i llavors, hi ha una fragilitat matisada, i humana, una preciositat il·luminada que intercala matissos i ombres amb la seva honestedat que em fa tan difícil tractar aquest llibre d'una manera amb què tract els altres llibres. És menys la història, que la manera amb què està escrita aquesta història que m'ha capturat.
Tot i que el trama i l'argument no són malfets tampoc. Realment l'estil és molt important. I aquesta perspectiva. Veiem tot des dels ulls de'n Max Riera. És un escriptor maleït i més o menys sense feina. La seva xicota se n'ha anat de Barcelona a Nova York. La seva vida sembla molt erràtica i poc estructurada. Aquest exalumne de l'escola, en Pau Gispert, és aquest amic que li vol donar una possibilitat per guanyar-se més diners amb un guió per a la televisió. Primer de tot, Max no té gaires ganes però una certa sequesa financera l'empeny acceptar aquesta oferta. Hi ha alguns subtemes que no vol delatar aquí però és un llibre positivament delirant. :)
No s'ha de veure només la trama i els personatges delirants, és tot un panorama o més ben dit un pandemònium que ens presenta aquí. La Barcelona dels anys preolímpics. Però hi ha aquesta veu, la del protagonista, de la primera persona amb qui ens solidaritzem. I és precisament això, aquest truc, de ser un perdedor tan brutal, un home marginalitzat, i ho sap ben bé que ho és, i tampoc pretén ser res més. Llavors, és clar que les simpaties van amb ell.
A més, les seves observacions socialcrítiques són tan encertades i tan astutes, que com a lector s'ha d' assentir moltes vegades i es sorprèn que el llustre d'una ment tan brillant es veu obligat fer el negre per un home de negoci en una situació tan precària. Però bé, és així. Així és la vida.
Llibres sobre perdedors, sincerament n'hi ha molts, però què és que el fa diferent, i que el fa tan fascinant?
Diria, és perquè, al final, Max Riera és un cadascú perfecte, un Everyman. Realment ho és. No té afeccions massa grans, només conflueix amb les exigències més necessàries, i té molt a fer amb què té a les mans. En aquest sentit, tothom es pot identificar amb el personatge del protagonista. S'identifica amb Max per les seves febleses, per les seves marginaries sarcàstiques, que són molt humans, i també per les seves ambicions i les seves esperances. Max Riera és un antiheroi par excellence i amb això guanya totes les simpaties d'un cop.
Ens apassiona, la seva lluita desesperada, que depèn de coses tan mundanes com per exemple avenir-se amb un home nouveau riche que té més diners que dits de cervell, gaudir del sexe amb una veïna/puta i després no tenir problemes, mantenir el contacte amb la seva xicota a llarga distància, fer tot què l'obliguen a fer per no perdre el contracte, és a dir: produir una història de sexe, drogues i sordidesa. Això per a mi, és una metàfora de l'artista modern. Fins a quin punt és l'art que fem art... i a partir de quin punt ... prostitueixem a nosaltres mateixos i fins a quin punt mantindrem l'art i l'ànima de nosaltres intacte? És art un mètode que avui - al segle 21 - no funciona més així? En el segle 21 on tot es pot comprar amb molts diners. On el valor de l'art és moltes vegades derivat per la seva vendibilitat. Art, existeix encara en la seva forma més pura? O ha cedit a existir per l'obligació de l'obra d'encàrrec?
Per a mi, això és una pregunta molt crítica que està inclosa dins el llibre, pot ser que allò és una interpretació exagerada... Doncs, no ho sé, però a mi, m'ha fet pensar molt, tot i que és un llibre delirant i extremadament llegible. Una bona lectura, entretinguda i a més crítica.
Aquí us deix un trosset que m'ha fet molta gràcia
Vaig encendre un porro. Com li devia anar per Nova York? Era estrany: Li havia estat infidel, però no em sentia gens culpable. Tenia molt clar que la Paula no era res més que l'aventura d'una nit. Ni jo mateix sabia com m'hi havia enrotllat. En qualsevol cas, com diria ella, segur que tot estava escrit als astres.
Va sonar el telèfon, però no el vaig despenjar. Massa mal de cap. Vaig deixar que el contestador fes la seva feina i acollís la veu melosa de l'Alba des de l'altra banda de l'Atlàntic: "Max, sóc jo. Hi ets o no?" Vaig dubtar un instant, però vaig optar per quedar-me quiet i escoltar sense bellugar-me, com si em fes por que em descobrís. Després d'un moment de vacil·lació, la veu va continuar: "Llàstima. Només volia dir-te que tot va molt bé. Nova York és massa: És una ciutat amb una energia increïble on pots passar de tot. On t'amagues? Ja et trucaré més tard. Petons."I després, el silenci.
De sobte, em vaig sentir com un intrús a la meva pròpia casa. No hi podia fer res. Era tan intensa encara l'olor de la Paula el seu record recent, que tenia la seguretat que l'Alba ho hauria notat si hagués notat si hagués despenjat el telèfon. El famós sisè sentit de les dones... El sentiment de culpa se'm va disparar de cop. Vaig fer una pipada impacient al porro, intensa, si em volgués empassar tots els problemes de cop.
Quan va tornar a sonar el telèfon, la mala consciència em va empènyer a despenjar-lo. No era l'Alba, però, sinó la meva mare. Feia dies que no ens veiem i volia saber com estava. La mare és viuda i viu sola des de fa anys: Es passa les hores mirant la televisió, telenovel·les sobretot, i estudiant símptomes de malalties estranyes per poder fardar de xacres inventades davant de les amigues.
- Em trobo fatal, mare - vaig contestar amb sinceritat.
Quan em va preguntar amb la veu presa què tenia, vaig veure clarament que no podria dir-li la veritat. L'hagués matat saber que tots els meus mals es devien ni més ni menys que al lamentable fet de mamar sense mesura, d'esnifar coca, de fumar porros, de dormir poc i de passar la nit amb una puta equipada amb unes mamelles espectaculars. Òbviament, no és la millor resposta per una dona de més de vuitanta anys. Si no és que la vols matar d'un atac de cor.
- M'he passat la nit escrivint mare - vaig rebaixar la versió.
- Quina mania amb escriure! - em va renyar; a la mare no li ha agradat mai que escrigui novel·les, especialment perquè no tenen gens d'èxit -. Això no porta enlloc. Paraules, paraules... I deixaràs la salut i no en trauràs res de bo, fill. A veure si encara et passarà com a l'Eduard.
- Quin Eduard, mare?- El de Passió animal, nen. - m'ho hauria hagut d'imaginar: una telenovel·la -. No fa més que llegir i escriure i al final el troben mort damunt d'un llibre que té les pàgines enverinades. Un cas.Vaig mirar de calmar-la i la vaig jurar que l'aniria a veure de seguida que pogués, però que de moment m'era impossible.
- Tinc una feina en perspectiva. - Li vaig anunciar perquè parés de rondinar. La mare sempre ha estat molt sensible als temes laborals.
- Ja t'has tallat els cabells? - va disparar.
- Però, mare, què té a veure una cosa amb l'altra?- Mentre no t'afaites i t'arreglis aquests cabellots ningú et donarà feina - va sentenciar -. Si és que vas fet un pingo, fill...
PS.
Una cosa que em va sorprendre quan vaig recercar les obres de'n Xavier Moret, era quan vaig llegir, que hi ha una col·laboració literària entre aquest escriptor, en Xavier Moret, i en Ferran Torrent, un altre suspecte usual, molt conegut.
En Xavier Moret i en Ferran Torrent, que van fer el llibre "Semental, estimat Butxana" a la petició de l'editorial Columna, i que també és una història policíaca. Tinc moltes ganes de llegir aquest llibre, malgrat que sembla descatalogat. La primera raó llegir-lo seria perquè trob que tenen un estil molt propi els dos autors, segurament una mica pareguts, però no tan pareguts així que ha de ser interessant llegir-lo. Però com que tinc tants llibres al punt de llegir l'he de posposar.
